25. El mito de la pantalla

Podeu llegir la nova entrada del blog a:

https://researchsherpas.com/el-mito-de-la-pantalla/ 

24. Open to open access?

Al setembre de 2011 el món científic canvià per sempre. Una jove i valenta estudiant de postgrau va ser l'artífex de la "Revolució de l'accés en obert" (open access) des del llunyà Kazakhstan. Alexandra Elbakyan va crear el web Sci-Hub per descarregar i llegir articles científics (actualment al voltant de 64,5 milions d'ells) sense pagar els elevats preus que demanen les editorials. Una mitjana de 40€ per article ja és car a Europa, imagineu-vos al Kazakhstan. Sí, Sci-Hub és il·legal i infringeix les lleis de copyright així com Alexandra és una criminal. De fet, un tribunal dels EEUU van resoldre a favor una demanda de Elsevier (una gran editorial científica) amb $15 milions per infringir les lleis de copyright per part de Sci-Hub.

No estic escrivint per defendre a Sci-Hub, només vull donar la meva opinió sobre l'accés en obert en general.

Tradicionalment, les universitats paguen a editorials com Elsevier o SpringerLink per a tenir accés a les publicacions científiques. Tu, com a investigador o estudiant, tens la possibilitat de descarregar aquests documents a través de l'IP registrat per la universitat, que prèviament ha pagat la subscripció online. En altres paraules, tu pots accedir i llegir aquells articles de les revistes que prèviament la universitat ha pagat (recordem que són diners públics) des d'un ordinador/connexió de la pròpia universitat. És un bon sistema, perquè tens accés a molts articles. A més, tu com a investigador no pagues per a publicar els resultats obtinguts amb la teva recerca. Mentre que la teva universitat estigui en un país ric no hi ha cap problema. No obstant, si aquesta no és la teva situació, aleshores et trobes com l'Alexandra, sense poder accedir a la gran majoria de coneixement científic, perquè la teva universitat no pot pagar a les editorials. Hi ha un altre tema sobre les universitat que encara no he comentat. Si tu decideixes publicar en accés obert com a decisió personal en una revista a la qual moltes universitats estan subscrites, estàs pagant dos cops a l'editorial pel mateix producte. El primer al publicar amb accés obert i el segon en la subscripció de les universitats.

Per altra banda, l'accés obert et permet llegir articles científics gratuïtament des de qualsevol lloc del món. Genial, bé, genial, oi? La principal contrapartida és que has de pagar publicar la teva recerca, entre 1.000 i 3.000€ per article. Això significa que has de pressupostar les publicacions quan demanis un projecte finançat. Per exemple, per a un projecte de 3 anys on publiquis entre 3-8 articles, hauries de demanar uns 15.000€ només per a publicacions. Treballant amb projectes Europeus com els d'Horizon 2020 quinze mil no és res; però si treballes amb projectes espanyols representa el sou d'un any d'un tècnic a mitja jornada (la ridícula inversió en ciència de la "grande y libre" és un altre tema i no hauríeu de jutjar a Europa, sinó a Espanya); i sense projecte finançat vol dir que no més ciència per a tu. Per tant, arribem a la primer conclusió. La ciència també és un negoci i no importa que pagui, el que importa és que algú pagarà. Un investigador del Congo segurament no es podrà permetre els elevats costs per llegir un article amb el sistema actual. Però, el mateix investigador tampoc podrà publicar sota el sistema d'accés obert, perquè "no publicacions" significa no projectes finançats i sense ells tampoc es podrà publicar. És un peix que es mossega la cua; almenys, però, amb el sistema d'accés obert, l'investigador congolès tindrà una oportunitat de començar a fer bona ciència, així com ho va fer Alexandra. Hi ha molts altres avantatges de l'accés obert, com per exemple que el personal sanitari es pugui actualitzar o que hi hagi molta més transferència entre universitat-empresa per vies indirectes.

Aquesta entrada l'escric ara pel nou marc legal Europeu. Sembla que tota investigació finançada amb diner públic europeu haurà de ser publicada amb el sistema "open-access" al 2020. Per suposat, aquest nou paradigma ha esdevingut per les motivacions ètiques dels polítics, que volien estendre el coneixement a tot arreu gratuïtament. No obstant, tinc la sensació que la revolució de l'Alexandra ha jugat un paper central. La pirateria a internet és impossible de controlar i aturar. Per tant, els diners han de venir d'una altra font, en aquest cas, directament dels projectes finançant.

No voldria acabar aquest escrit amb la sensació que estic criticant el sistema Europeu, ans el contrari. Estic a favor de l'accés en obert i em fa feliç veure-ho fet realitat molt aviat. Des del meu punt de vista, la ciència hauria de ser accessible per a tothom i l'accés en obert és un bon sistema. No és just que només unes poques persones puguin accedir a la informació finançada amb diners públics; a més, el coneixement hauria d'estar a l'abast de tota la humanitat. L'Alexandra no només ha ajudat a molts investigadors i estudiants, també ha iniciat la "Open-Access revolution". Gràcies!

23. La cara oculta de l’hormona de l’amor

L’oxitocina sempre s’ha relacionat amb el vincle afectiu, l’amor romàntic i el sexe; així és normal que se la conegui com a l’hormona de l’amor. En el següent gràfic es mostren les funcions de l’hormona en base a l’estadi vital. Aquest detall és molt interessant, en funció de l’edat i de les circumstancies de la persona l’oxitocina desencadena uns comportament o uns altres.

Fixeu-vos en l’esquema, quina poesia de conductes, ja està bé de sentir sempre que la ciència es relaciona amb càncer, Alzheimer, ansietat, depressió..., en canvi, aquí tenim lactància, conducta maternal, interaccions socials, llaços afectius...

Agafem com a exemple els talpons de praderia (Paire Voles en anglès o Microtus Ochrogaster en llatí). Aquests rosegadors són fidels, bé, força fidels, atès que si apareix una bona oportunitat tampoc la desaprofiten, com els humans, vaja; i, per tant, són un gran model per estudiar les relacions “amoroses”. Els talpons de praderia tenen uns cosins més propensos a l’amor lliure que porten malament el tema de la fidelitat, els talpons de muntanya (Montane Voles en anglès o Microtus Montanus en llatí). En la següent figura es mostra un estudi molt interessant en femelles de talpons.

En la part B podem veure l’esquema de la primera part de l’estudi. S’agafaven a femelles de les praderies i se les aparellava amb un mascle de la seva espècie, i femelles de muntanya amb un mascle muntanyenc, també de la seva espècie. Després es col·locava a la femella en el compartiment blau i havia d’escollir si preferia el mascle d’abans (verd) o un de nou (groc), o res (blau). A la gràfica de la dreta tenim els resultats; expressats en muntanya (esquerra) i praderia (dreta) en funció del temps passat a cada part de la cambra (en el eix vertical i els colors d’abans en funció de l’elecció). Com era d’esperar les femelles de la praderia tornen amb el seu estimat (en altres paraules, “me he pillado del tío que me tiré anoche”); en canvi, les muntanyenques, ja s’han reproduït i ja no volen cap mascle. I ara entra l’oxitocina (C). A les de praderia els hi boqueixen els receptors cerebrals (en nucli accumbens, còrtex prelímbic i en el caudat/putamen) de “l’hormona de l’amor”. El fet d’evitar que l’oxitocina arribi a les dues primeres regions cerebrals fa que les femelles visitin menys el compartiment del seu company anterior (verd) i es quedin més temps soles o amb el nou (groc) (les dues primeres barres corresponen al grup control, sense bloqueig). En resum, bloquejar l’oxitocina trenca el lligam afectiu post coital de les femelles fidels, les de praderia.

Tot això és molt bonic; no em direu que la oxitocina no mola (obro parèntesis: la fidelitat és molt més complexa que l’experiment anterior, no cal ser simplista, però l’oxitocina i una altra hormona, la vasopressina, tenen un paper molt rellevant, tanco parèntesis).

I ara ve el però. Molt recentment s’ha publicat un estudi que relaciona l’oxitocina amb l’agressivitat en ximpanzés. De fet, he estat un xic trampós, atès que en el l’esquema anterior ja indica agressivitat. Però fins la publicació d’aquest article que us comentaré, no s’havia estudiat en primats ni en situacions naturals aquest side effect de l’oxitocina. Tampoc se sap en humans ben bé que pot passar; ¿és que potser tenim por de saber el que ocorre amb nosaltres?

Com es pot veure en aquesta figura, en l’eix vertical es mostren els nivells d’oxitocina en orina (agafada entre 15 – 90min després de la situació experimental) i en l’horitzontal les diferents situacions experimentals. D’esquerra a dreta: accions controls sense vinculació afectiva, accions controls amb vinculació afectiva (grooming), accions control coordinades (caçar micos més petits per menjar), conflicte amb membres sense vinculació afectiva i conflicte amb membres amb vinculació afectiva. Com podeu veure, les dues primeres situacions control tenen el mateix nivell d’oxitocina, però ja el fet de coordinar-se per caçar (un bé comú pel grup i que implica violència) fa augmentar l’hormona; i en cas de conflicte augmenta encara més, sobretot si hi ha implicats membres als quals tenim estima. Per tant, els ximpanzés en situació de conflicte tenen significativament més oxitocina en l’orina que en altres situacions no violentes.

En aquesta segona figura tenim la mateixa estructura que abans, en l’eix vertical els nivells d’oxitocina i en l’horitzontal els grups experimentals. Tenim dos tipus de situacions, la de l’esquerra és en situacions control i la dreta durant la patrulla de control del territori (abans de barallar-se) per defendre’l de grups rivals. L’oxitocina, fins i tot, es dispara abans del propi conflicte; el sol fet d’estar en una situació amb alt potencial agressiu i de conflicte ja la fa segregar.

Aquests resultats demostren que l’oxitocina té un paper fonamental per la cohesió i protecció del grup. Que en animals tant propers a nosaltres l’oxitocina es dispari en situacions de conflicte podria extrapolar-se als propis conflictes humans, tant a nivell micro com macro; però això és encara una hipòtesis per demostrar.

No caigueu en la temptació de dir que la ciència torna amb una contradicció o que aquí mai s’aconseguirà treure l’entrellat. Fora pessimismes! Aquest resultat té sentit i encaixa amb el que explicàvem abans; excepte per l’adjectiu que hi donem a l’hormona des de la societat. L’oxitocina no és l’hormona de l’amor, no és la hormona hippie, sinó l’hormona proteccionista. Igual que en moltes economies, com per exemple la de l’administració Trump, aquesta hormona protegeix i crea vincles amb els teus i amb el teu grup social. Així es crea una situació de seguretat on es més fàcil criar a la prole, establir-se, etc. No obstant, per protegir als teus a vegades has de defendre’ls dels altres. Aquí entra l’estudi del ximpanzés i el perquè una hormona pot al mateix temps afavorir l’amor i potenciar la violència. Això sí; en cas que Trump acabi bombardejant Corea del Nord no serà per un excés d’oxitocina, segurament per un dèficit d’altres coses, però això ja és una altra historia. 

Com tots sabeu m’agrada molt la paleoantropologia, perquè penso que explica moltes coses del nostre comportament. Evidentment, no ha de servir per defendre conductes masclistes ni per justificar que la dona de l’Albiol renti la roba en una urna de l’1-O (http://www.directe.cat/noticia/693963/video-la-defensa-d-albiol-per-les-acusacions-de-masclisme-a-casa-cadascu-te-una-feina-conc). Quan l’evolució va seleccionar el gènere Homo la seva societat no era pas com ara, s’assemblava molt més a la dels ximpanzés de l’estudi. Calia protegir els teus d’altres feres i també d’altres grups humans. Tenir un lligam afectiu amb els teus fills era fonamental; i, evidentment, una relació amorosa fidel permetia l’establiment d’una seguretat, confiança i enllaç durador per a invertir i compartir recursos pel bé de la teva prole i dels teus familiars. Sí, tornen a sortir els gens i la importància de la seva transmissió. I en aquell context d’escassos recursos, competència i dificultats per sobreviure aparegué el paper actual de l’oxitocina. La societat ha evolucionat molt més ràpid que la biologia i la cultura només ha recordat la cara amable de l’oxitocina. Ara ja sabem que en té una altra.

Així que si en algun moment es comercialitza alguna pastilla d’oxitocina per lligar, recordeu que també us poden partir la cara.

Referències:

-      Insel, T.R. and Young, J. (2001). The neurobiology of attachment. Nature Reviews Neuroscience, 2, 129-136.

-      Lee, H-J., et al. (2009). Oxytocin: The great facilitator of life. Progress in Neurobiology, 88, 127-151.

-      Samuni, L. et al. (2017). Oxytocin reactivity during intergroup conflict in wild chimpanzees. PNAS, 114, 268-273.

-      Williams, J.R. et al. (1994). Oxytocin Administered Centrally Facilitates Formation of a Partner Preference in Female Prairie Voles (Microtus ochrogasfer). Journal of Neuroendocrinology, 6, 247-250.

-      Young, L.J. et al. (2005). Anatomy and Neurochemistry of the Pair Bond. The Journal of Comparative Neurology 493, 51–57.