16. Els ulls de la bellesa

Gràcies a aquest vídeo vaig començar a veure els Audi amb uns altres ulls. No podreu dir que tinc mal gust, un A8 són paraules majors. A més, crec que és un dels anuncis més aconseguits que hi ha, si més no més en la tònica del model. Potser a alguns de vosaltres no us agrada i preferiu aquest: 

I és que la bellesa és un element molt subjectiu, sinó mireu aquests exemples:

 Es podria dir que "Las Menines" és la màxima expressió del detall i del perfeccionisme; però també es podria dir que és com una fotografia pixelada, i tampoc aniria errat.

Aquesta obra d'art és un crit positiu per la cultura ordinària i l'expressió abstracta de la modernitat. Però com diria el meu avi (o qualsevol altre avi), quina poca-soltada!!!!

Finalment, aquesta Bella Macchina per alguns és art en moviment, bellesa aplicada a la tècnica. Per molts de vosaltres, no obstant, és un malson de fiabilitat.

En un estudi molt recent (Germine et al., Current Biology, Ocubre 2015) es va voler respondre a la pregunta que hem plantejat amb aquest petit recull d’imatges i vídeos. La bellesa és cultural o ambiental? El debat de sempre Nature vs Nurture. Els autors agafaren bessons homozigots i dizigòtics (amb una vida “normal”). Aquests tipus d’estudis són molt importants perquè ens permeten comparar els efectes de l’ambient i la genètica en un model natural. El resultat clau és que la correlació en l’acord d’atractivitat en els homozigots era del 22%, mentre que en els dizigòtics era del 9% (Figura 1). Pot semblar una diferència molt gran, però estadísticament són resultats iguals. Això vol dir que la genètica no té un pes significatiu en la percepció de l’atractivitat o la bellesa (recordeu que els homozigots tenen tots els gens iguals i els dizigòtics només la meitat). Si voleu fer un experiment similar a aquest pel mateix grup de recerca: http://testmybrain.org/index.php (anglès).

Figura 1. Com es pot veure a la gràfica, l’ambient únic, que es mostra a la tercera columna, explica les diferències i similituds en la percepció de l’atractivitat. La genètica n’explica molt poc (primera columna).

¿Volen dir aquest resultats que molta gent pot trobar més atractiu l’Eduardo Gómez (Figura 2) abans que en Richard Gere (Figura 3)? Evidentment hi ha uns trets comuns com (en dones) la simetria, els ulls grans, pòmuls elevats o una relació cintura-maluc de 0.7 (Singh, Journal of Personality and Social Psychology, 1993), però en casos molt menys extrems les diferències si depenen de l’ambient.

Figura 2: Eduardo Gómez

Figura 3: Richard Gere

No obstant, segur que tu, lector, veus quelcom que tremola. Una cosa és considerar a Velázquez o Warhol com a artistes i l’altre es considerar a un actor de hollywood o al conductor d’un autobús com a atractius. El principal problema de la neurociència per estudiar tot això és definir els termes. En un entretingut assaig Conway i Rehding (Plos Biology, 2013) intenten posar-hi ordre. M’agrada molt les diferents definicions de bellesa que seleccionen allarg de la historia.

-      Contemplació desinteressada. Kant.

-      Atracció sensual. Nietzsche.

-      Veritat. John Keats.

-      Promesa de felicitat. Stendhal.

-      Urgència de repetició. Elaine Scarry.

Excepte la del John Keats, totes encaixen perfectament en la nostra concepció actual de bellesa, i la del Stendhal és sublim. Els autors anomenen al camp de la neurociència encarregada d’estudiar la bellesa, les percepcions artístiques, etc. com a Neuroestètica. I ells mateixos ja indiquen que la bellesa no es pot presentar com a quelcom universal. A més, adverteixen que l’art no sempre significa bellesa, sinó també empatia; i ho il·lustren amb un gran quadre de Goya (Figura 4 – “Saturno devorando a un hijo”).

Figura 4: Saturno Devorando a un Hijo. Goya.

Això vol dir que en l’art s’activen els circuits cerebrals de percepció i motivació/emoció (Conway i Rehding, 2013). Mentre que en la bellesa més pura, com l’atracció, fa activar l’escorça medial orbito-frontal (mOFC) (Ishizu i Zeki, Plos One, 2011). Aquesta àrea està relacionada també el reforç, el plaer, la selecció, etc. Els autors presentaren a 21 subjectes peces musicals i quadres i havien de categoritzar-los en lletjos i bonics. Quan deien bonics la mOFC està molt activa (Figura 5). Evidentment per detectar la bellesa també s’han d’activar àrees filogenèticament més antigues com l’escorça visual o l’escorça auditiva. I, superinteressant, també el nucli caudat, relacionat amb l’activació emocional.

Figura 5. Com es pot veure només s’activa aquesta petita àrea (mOFC) del cervell quan es considera una obra artística (visual o auditiva) com a bella.

Fixeu-vos amb un detall de vital importància. L'art i la bellesa es perceben en àrees filogenèticament modernes, amb la part frontal del cervell. Hem anat repetint al llarg del blog que el que ens fa humans són les àrees més frontals i externes del cervell el que es coneix com a neo-còrtex. La mare natura és conservadora, encara que no va a missa cada diumenge, i va acumulant avenços evolutius. La nostra part central i inferior del cervell és molt antiga i la "compartim" amb la majoria dels animals; de fet, se la coneix com a "cervell reptilià". Aquesta àrea és l'encarregada de les funcions bàsiques per a la supervivència. Més amunt trobem les àrees emocionals i finalment el neo-còrtex encarregat del pensament racional (Figura 6). Segons aquesta explicació l'art hauria d'iniciar-se amb el desenvolupament del neo-còrtex, diguem que amb els homo sapiens i neandertals; i com m'agrada quan tot encaixa, perquè és ben bé així. Les primeres expressions artístiques, les pintures rupestres (figura 7), neixen fa uns 30.000 anys (Changeux, Rend. Fis. Acc. Lincei., 2012), quan totes dues especies poblaven la terra.

Figura 6: Com es pot veure, hi ha clarament 3 àrees cerebrals diferenciades, de baix a dalt el cervell és més antic a més modern.

Figura 7: Pintures rupestres australianes, que podrien ser més antigues que fins i tot les europees. A veure quan ens deixem de creure el melic del món.

En resum, en aquest escrit hem pogut arribar a diverses conclusions. Primer de tot que la percepció de la bellesa és un element purament cultural. Citant a Dawkins es podria dir que estem davant d’un “Meme” i no pas un gen (Què és un meme?). No posaré l’exemple de l’evolució de les Venus, que ja cansa, sinó de l’arquitectura religiosa. Compareu com ha evolucionat des del romàtic al neoclàssic i a la modernitat; i això dins occident, si anem cap a orient trobem edificis molt diferents. La segona conclusió és que no es pot confondre art i bellesa. Per mi l’art ha de provocar una emoció, t’ha de fer reflexionar i, molt important, l’única raó de ser ha de recaure en ell mateix. L’art no necessita excuses per crear-se i sempre agafa el camí complicat, el camí romàntic. Per altra banda, per mi la bellesa t’ha de fer girar el cap, com a molt fer-te somiar, però sense cap altre pretensió. És clar que la bellesa pot ajudar a l’art a crear emocions, però com hem vist no és indispensable. I aquesta separació entre tots dos conceptes es veu a nivell cerebral. L’art activa les àrees emocionals i de motivació, mentre que la bellesa les del plaer i reforç.

15. El gust de la sang

Aquest setembre, mentre dinàvem a la universitat comentant les vacances, sempre fantàstiques i amb un preus sospitosament baixos, la nova estudiant de doctorat explicava com li va sorprendre el Coliseum Romà. -¿Tanta gent anava a veure com els gladiadors es mataven entre ells?- Es preguntava la jove hippie, ensenyant-nos els selfies amb el seu xicot caribeny.

Jo, en aquell moment, tenia ganes de fotre-hi cullerada. Per una banda es queixa dels gustos poc ortodoxes d'una societat, relativament civilitzada, mentre es retratava amb un somriure d'orella a orella on es mataren milers d'animals i persones per diversió. No, no parlaré de la hipocresia, tampoc de la creixent industria del "palito selfie", ni tan sols de la importància d'estalviar-se comentaris antisocials si un es pretén tirar a alguna d'aquelles noves aspirant a científiques. No, aquesta vegada vull defensar als meus estimats romans (aprofito per recomanar tant la novel·la de Robert Graves com la sèrie homònima de la BBC: "Yo, Claudio"). No podem confondre manca de civilització, sensibilitat, escrúpols o bon gust amb manca de tecnologia. M'atreviria a dir que nosaltres som igual de bàrbars que els habitants de l'antiga roma, l'única diferència és que la tecnologia ens ajuda a satisfer el nostre gust per a la sang.

Avui el blog estrena una gran frase, per fi tinc ocasió de posar-la: avís d'Spoiler de: Posesión Infernal, Walking Dead, Game of Thrones i House of Cards.

El primer exemple per il·lustrar que tant Romans com Catalans som uns petits "sàdics" és la pel·lícula recomanada per en J.F.R., "Posesión Infernal" (The Evil Dead) del director Sam Raimi, que es considerada com una dels primers llarg-metratges gore. La trama i l'argument són cutres, molt poc elaborats i predictibles. No obstant, l'encant és la cruesa, l'exageració i els excessius detalls de sang, budells i cervells escampats per aquella cabana. He dit excessiu? Disculpeu, un error del corrector, vol dir l'excel·lent luxe de detalls. De fet, va ser tant heavy que es va censurar en diversos països, santa innocència del que vindria desprès... Per si voleu veure el tràiler. 

No cal que expliqui l'èxit d'aquest nou gènere. Només deixeu-me que us ensenyi dos fragments de dues series actuals (no de fa trenta anys com la peli d'abans) que recomano altament. La primera d'elles és "Hyundai Presenta: The Walking Dead", sèrie de zombies amb tots els tòpics del gènere. Malaltia que es descontrola, morts vivents que només es maten carregant-se el cervell, sense sentiments i amb molta gana, exèrcit inoperatiu, gelosia de dos amics per una dona, etc. Amb aquest parell de línies potser no ho sembla, però enganxa i enganxa molt, a més, està molt ben feta i t'aconsegueixes identificar amb els personatges.

De zombies hi ha moltes versions. Una altra sèrie que es recomano, encara que ha estat un fracàs i es va acabar sobtadament, segurament per falta de sang i fetge, és "In the Flesh" de la BBC britànica, només sabent això us podeu imaginar un altre estil.

El segon fragment és una de les escenes més desagradables que recordo de "Juego de Tronos" (Game of Thrones), la part interessant comença al 4:43. 

I després d'aquest tastet de la millor sang fresca... on ens deixa la neurociència? Està clar que el gust per les morts cruentes la compartim amb els romans. Vol dir això que és una característiques genètica i no pas cultural...? El principal problema "filosòfic" a resoldre està en si realment hi ha conflicte entre la base hedonista que tots els éssers vius cerquen i el plaer que podem sentir per aquestes emocions negatives (Andrade i Cohen, Journal of Consumer Research, 2007); o si pel contrari són complementaries. En altres paraules, hi ha quelcom que no rutlla en el nostre cervell per gaudir d'aquestes coses o, pel contrari, pot encaixar en la vida d'una persona normal.

La primera aproximació que podem fer és amb la teoria de la "Percaça de Sensacions" (Sensation Seeking) de Marvin Zuckerman (1979: “Sensation seeking: Beyond the optimal level of arousal”; Zuckerman i Kuhlman, Journal of Personality, 2000). Aquest tret de personalitat es basa en cercar experiències variades, noves, complexes i intenses, relacionades amb el risc tant legal, com social o físic. En altres paraules, les persones amb un elevat tret de percaça de sensacions busquen un “subidón” d’adrenalina. Hi ha 4 sub-trets (o escales) dins aquest tret de personalitat: Emoció i Aventura (thrill and adventure seeking, TAS), Experiència Sensorial (experience seeking, ES), Desinhibició (desinhibition, DIS), i Aversió a l’Avorriment (boredom susceptibility, BS). Un exemple de TAS seria fer puenting, de ES anar a un restaurant exòtic cada cap de setmana, de DIS buscar sexe sense compromís amb desconeguts i BS és una categoria general. Un estudi va descobrir que el tret de percaça de sensacions, però sobretot el sub-tret DIS, correlacionava amb l’atracció per les pel·lícules violentes i de terror. Aquesta correlació era superior en homes que ens dones (Zuckerman i Litle, Personality and Individual Differences, 1986). Els autors expliquen aquesta correlació amb un augment de les catecolamines (adrenalina, noradrenalina i dopamina) a nivell perifèric durant la visualització de la peli. Per exemple, una d’aquestes persones podria dir: “Quan veig una pel·lícula de terror no sento por, sinó gaudeixo de l’excitament” (Andrade i Cohen, 2007). Com a curiositat, aquests resultats van ser replicats en mostra catalana obtenint els mateixos resultats dels americans (Aluja-Fabregat, Personality and Individual Differences, 2000)

Un segon model, poc investigat i que no el trobo gaire coherent, és que hi ha persones que busquen aquest tipus d’estímuls per sentir-se millor quan deixen d’experimentar-los. Quelcom així com donar-se cops de cap contra la paret per després sentir-se millor (Andrade i Cohen, 2007).

Una tercera aproximació és que les emocions positives (hedonistes) i les negatives d’aquest tipus de pel·lícules/series es poden donar a la vegada, es complementen. Alguns autors han anomenat aquesta tendència de gaudir amb coses dolentes com a “Masoquisme benigne” (Rozin et al., Judgement and Decision Making, 2013). La clau d’aquest terme és que el cos no rep cap mal, sinó que tot s'experimenta per la ment. És una co-activació d’estímuls positius i negatius. Un exemple de la importància de la ment en aquest procés és que a Mèxic gossos i porcs mengen picant (les sobres de les persones), però a diferencia de les persones ells no tenen preferència per aquest sabor a priori aversiu (Rozin i Kennel, Appetite, 1983). Exemples de “Masoquisme Benigne” més enllà de les pel·lícules: begudes amargues, cansament físic després de fer esport, menjar picant, acudits de mal gust, etc. Per tant, sembla que sentir emocions negatives en un context de seguretat ens agrada (Andrade i Cohen, 2007).

No obstant, fins ara aquest tipus de violència és molt primitiva. A mi, personalment, m'espanta més el gust i gairebé l'admiració per la violència subtil, l'atracció del poder i del menyspreu vers la societat. En Juego de Tronos ja es veu tot això també, a més d'elevades dosis de sexe (per a homes heterosexuals); la veritat és que és una sèrie molt complerta. També ho és "Breaking Bad". Però la reina d'aquest segon grau de violència, d'admiració del psicòpata, se l'emporta "House of Cards" (també recomanada per J.F.R., hauré de començar a plantejar-me la seva amistat, jeje). Un exemple (l'únic que trobat amb qualitat i subtitulat és el tràiler de la segona temporada): 

Sobre aquest cas en concret, trobo molt interessant un blog de la revista científica Plos One sobre el protagonista de "House of Cards", Francis Underwood (interpretat magistralment per Kevin Spacey) (http://blogs.plos.org/mindthebrain/2014/03/19/francis-frank-j-underwood-netflixs-house-cards-textbook-case-antisocial-personality-disorder/). En el blog és prova amb arguments científics i clínics que el personatge principal d'aquesta sèrie, malgrat ser inventat, té una base real i és una persona que ens podríem trobar a la vida real. No estem parlant de ficció exagerada i de monstres irreals, sinó tot el contrari. L'autora del blog compara els criteris diagnòstics del Transtorn de Personalitat Antisocial del DSM-IV amb la personalitat de Francis Underwood, i ho clava! El polític és un transtorn antisocial de llibre. I en què consisteix el transtorn antisocial, us preguntareu? No té res a veure en sé tímid, tenir agorafòbia ni coses així. Té més relació amb el menyspreu de la societat i de les persones que t’envolten. Aquests tipus de persones saben el que està bé i el que està malament. Tenen clar que matar no és ètic ni moral, tampoc mentir, ni manipular als amics, però els hi és igual, els hi patina tot. Qualsevol cosa s'hi val per aconseguir els seus objectius. Altres autors han intentat trobar aquest tipus de relació amb els criteris diagnòstics en 400 pel·lícules (entre el 1915-2010), però les seves conclusions és que molt poques són capaces de caracteritzar realment la psicopatologia criminal (Leistedt i Linkowski, Journal of Forensic Science, 2014); fent el cas de Francis Underwood més rellevant.

M’agrada la categorització que fan Robinson i col·laboradors (Operant Subjectivity: The International Journal of Q Methodology, 2014), que anomena a les persones que els hi agraden aquest tipus de trames com a “Detectius”. Per elles això no és real, sinó un joc de pistes, suspens, mentires, etc. El divertiment per elles és saber que passarà abans que passi, ser capaces de guanyar al guionista i ser més astutes que el protagonista.

Aristòteles ja deia que sovint l’humor (entenem l’humor com a emoció positiva) era desencadenat per agressivitat, violència i trencament de les normes i els tabús (McGraw i Warren, Psychological Science, 2000). Aquests autors parlen principalment de violacions benignes com a desencadenadores de riure. Per exemple: 

Els autors troben en un seguit d’experiments que les violacions benignes encara que siguin desagradables provoquen riure, sempre hi quan no es faci mal a ningú. En la pel·lícula "American Pie" com a molt es pot irritar el prepuci, res greu. En el blog, no obstant, no parlem de perdre la virginitat amb un pastís, sinó de trencar un matrimoni o usar diners públics per obtenir un càrrec polític de gran poder.

Per il·lustrar aquest pas més enllà llegiu aquesta frase de Mel Brooks (guionista i director de comèdia): “Tragèdia es que em talli un dit. Comèdia es que tu caiguis per una claveguera oberta i et moris” (Wikiquote, 2010). Exemples d’això, doncs no se m’acut cap millor que: 

O la versió moderna dels "Vídeos de primera":

I la base d’aquestes exemples és la distància. Que els hi passi als altres és molt més divertit que t’hi passi a tu. I precisament aquest resultat varen trobar els autors anteriors. Com més a prop tinguis la violència menys divertida et sembla.

I si fos el contrari? ¿I si la identificació amb el protagonista afavorís la preferència per les series/pel·lícules dramàtiques i/o amb violència moral? Cal destacar el concepte de ser atrapat per les emocions dels protagonistes. Lo curiós del cas és que els sentiments més negatius tenen més poder d’implicar-nos i que aquesta connexió és molt més agradable que la tristesa per se que podríem sentir (Hanich et al., Psychology of Aesthetics Creativity and the Arts, 2014; per a una revisió: Menninghaus et al., Plos One, 2015). Recentment s’ha trobat una correlació positiva entre la preferència per aquest tipus de llarg metratges i la ideació suïcida, la depressió i els psicoticisme (Till et al., Plos One, 2014). O sigui, es podria dir que “Dios los cría y ellos se juntan”. El que científicament parlant es tradueix en buscar una coherència amb l’estat emocional. No obstant, els autors no trobaren una correlació entre veure i gaudir aquests tipus de pel·lícules en gent depressiva i suïcida. Qui realment les gaudeixen són les persones amb una vida altament satisfactòria. Els autors expliquen aquest resultat amb la teoria de la comparació social. El fet de veure lo malament que estan els altres i lo bé que estic jo em puja la moral, l’ego i l’autoestima (Till et al., Suicide and Life-Threatening Behavior, 2010). El que els alemanys en diuen “Schadenfreude”.

Tal com heu pogut llegir, encara no se sap perquè ens agraden el sang i fetge i tenim predilecció pels psicopatilles. Hem vist que es podria explicar per una necessitat de cercar emocions fortes, per sentir-nos identificats o per sentir emocions que no estem acostumats a experimentar en un context de seguretat. També podria ser per satisfer el nostre ego. Possiblement totes les teoria són certes per determinats moments i determinades persones. O, potser, senzillament tots tenim un petit masoquista interior.