Aquest cop voldria comentar una molt bona
pel·lícula, que en algun moment es fa llarga i la veu de la traducció
castellana em posa una mica dels nervis (és la Penny de The Bing Bang Theory), però molt
recomanable. A més del meu cul inquiet i del meu fetitxisme vocal, el llarg
metratge té un error greu, o almenys per algú que gaudeix de la divulgació
científica. Penso que si és fa una pel·lícula així no costa gaire intentar
posar noms reals a les coses (és cert que he vist la versió doblada i em
referiré als noms traduïts, que serà la que més gent haurà vist. Desconec la
original). Una mica com "Erase una vez el cuerpo humano".
Però no ens posem nostàlgics. El que voldria fer
en aquest petit escrit és posar nom científic al que apareix a la peli, que com
veureu té més rigor científic del que us podríeu imaginar.
Evidentment... [Aviso de Spoiler]; i per si
encara no heu vist la peli, però voleu llegir el blog, us deixo els dos tràilers
en castellà, per, almenys, entendre-ho tot més.
Començant pel principi el lloc que crida més
l'atenció és on es situen les emocions. Aquest lloc existeix i és el còrtex
prefrontal. Ja he parlat d'ell abans. És la part filogenèticament més antiga,
el que ens distingeix de la resta d'animals i ens permet actuar amb raonament, entendre
el món i integrar les emocions a la nostra societat. Fixeu-vos hi, que la
posició és més o menys la correcta, just per sobre dels nostres ulls, a la part
més frontal del nostre cervell, si fa o no fa com a la peli. A més, igual que
en els dibuixos és la part d'evolució ontogènica més lenta. Si compareu el
sistema de control de la Riley
(la nena protagonista de la qual veiem el cervell) bebè, al de quan es una nena
i es fa adolescent, i també amb el dels pares, veureu que a més edat molta més
complexitat. A més, el prefontral té dues funcions clau que apareixen en la
pel·lícula: i) interpreta l'entorn, és l'encarregat de agafar els estímuls
externs, integrar-los i donar una resposta; ii) l'encarregat de gestionar la memòria
i la seva relació amb les emocions com veurem en el següent paràgraf.
Hi ha un tipus de record que anomenen records essencials.
Són els que marquen la personalitat de la Riley i s’emmagatzemen a través del "prefontral"
i d'una maquineta que està al centre. Entenc que aquesta maquineta és
l'amígdala. Centre del sistema límbic que marca emocionalment alguns records
per no oblidar-los mai. Podria ser el que es coneix com a marcadors somàtics.
Aquesta hipòtesis, formulada per Antonio Damasio, estableix que en la pressa de
decisions (feina del còrtex prefrontal ventromedial) intervé informació
emocional, a vegades subconscient, activada per l’amígdala. Per tant, és lògic
pensar que els records essencials són “marcats” per l’amígdala, però bàsics per
decidir sobre la nostra vida; igual que en la peli. No obstant, hi ha un petit
error. I és que l’amígdala es troba al final (o principi) de l'hipocamp, per
sota del tàlem i l'hipotàlem, en la zona més central del cervell; no pas en el
prefrontal.
L’emmagatzematge dels records a llarg termini és
la part més ben aconseguida de la pel·lícula, que en la realitat es diu
hipocamp. Primer per la situació, enrere i a baix, igual que en el nostre
cervell. Després per la forma ondulada. Mireu aquest tall d’hipocamp de rata
(similar al nostre, però per no ferir sensibilitats millor ensenyar el del rosegador...)
i no hem digueu que no s’assembla! I a nivell funcional, doncs és genial que t’expliquin
que els records que no es fan servir els cervell els elimini i, que per la nit,
es dediquin a fer neteja d’aquests records inútils. En la pel·lícula són les
boles que es tornen grises.
La forma de l’hipocamp,
única i fascinant.
Parlant de coses que es fan a la nit... També m’ha
agradat molt la interpretació dels somnis: com la manera d’enfortir els records
importants del dia, però sense l’ordre de la consciencia ni del pensament
racional; amb un filtre de distorsió de la realitat. La ciència encara no sap
explicar la seva funció, però opinió igual que la pel·lícula, sinó fixeu-vos
que acostumem a somiar coses relacionades amb les nostres vides i les nostres
cabòries. A més, quan somiem alguna cosa molt emocional (per exemple un malson)
ens despertem, igual que la
Riley.
A partir d’aquí el que apareix a la pel·lícula ja
és més difícil d’explicar a nivell de neurociència. Per exemple, el tren del
pensament... no tenim cap via fixa en el cervell, ni molt menys només una. Podria
considerar-se una metàfora dels impulsos electroquímics que en conjunt es mouen
pel cervell activant-lo i formant la consciencia. Més complicat d’explicar és
el subconscient. Nosaltres tenim subconscient, però és la maquinària que
dirigeix els processos automàtics del nostre cos: el batec del cor, el sistema immunològic,
la digestió, etc. No s’ha trobat en neurociènca cap espai ni cap estimulació
que guardi records traumàtics, com un pallasso deprimit. Quelcom similar passa
amb les illes de la personalitat. És clar que la personalitat la formen els
nostres records infantils, però també la nostra càrrega genètica. I, finalment,
tota la part de la imaginació... doncs això, imaginació dels guionistes.
No tenim un
guia turístic cerebral en forma d’elefant i que canta com els dofins.
Finalment, voldria acabar amb una reflexió de la
pel·lícula que em sembla molt encertada. Les emocions negatives, com la
tristesa, no són dolentes. La vida es composa de moments bons i moments difícils.
Tots busquem els bons, però els difícils ens ensenyen i ens fan créixer com a
persones. No podem protegir-nos sempre de les emocions negatives, perquè sinó
no viuríem tot el que val la pena viure.
PD: durant els tràilers els cartells explicatius
són com els de l'efecte Stroop... sublim