Cerqueu a google/imatges fotògrafs com “Sebastiao Salgado”, “Masao Yamamoto” o el català Joan de la Malla,
sense deixar de visitar: http://migaleria-aefona.org/.
No em digueu que la natura no fa obres d’art.
Si en l’escrit
12 parlàvem del “Green Exercise” i en el 16
“De la bellesa”, perquè no agrupar-los? En neurociència una nova línia
d’investigació en salut preventiva s’està imposant, la importància de veure
verd, el que es coneix com a “Green Space” (espai
verd). A més, tenim aquí a Barcelona el grup de recerca més important a
nivell mundial sobre això: http://www.creal.cat/creal/quisom/info_user.html?&idusuari=mnieuwenhuijsen
Els estudis en “Green Space” es basen en trobar els beneficis que té el fet de
contemplar espais naturals. No cal fer esport en ells, ni passejar els
diumenges, ni fer picnics a la vora del mar, simplement mirar per la finestra.
Pot semblar molt agosarat pensar que això pot tenir beneficis, però feu la
següent reflexió. Perquè pegueu més per un hotel amb vistes al mar? o perquè
preferiu la taula al costat de la finestra en un restaurant d’alta muntanya? Hi
ha algú que prefereixi caminar per una avinguda transitada abans que per uns
jardins japonesos? Si nosaltres per se
ja escollim els entorns naturals, no creieu que potser hi ha una base
neurocientífica que ho explica?
Avui en dia encara no hem trobat una base neurobiològica clara que
expliqui perquè ens atrau la visió de la natura, però si hi ha una hipòtesis
que considero certa. El primer Homo
amb totes les característiques del gènere va aparèixer farà uns 1.9 milions
d’anys, em refereixo a l’Ergaster, atès que a l’Habilis alguns científics el
consideren Australopitec, però això
ja és un altre compte de fades. Amb ell es podria dir que varen néixer els
humans. Des del 1.897.984
aC (fixeu-vos lo insignificant que és Jesús en la escala
evolutiva humana) fins el segle XVIII han passat molts i molts anys i moltes i
moltes coses, però no gaires de rellevants per a l’espècie humana. En concret,
ha ocorregut que hem passat de ser nòmades a sedentaris, a desenvolupar
l’agricultura, l’escriptura, la navegació, etc. però sempre en entorns
naturals. Ja sé que en l’antic Egipte el Caire podria tenir 500.000 habitants o
Roma 100.000, però estem parlant que les gran metròpolis no eren gaire més
grans que Sabadell o Terrassa (no se’m ofengui ningú); per tant, la immensa
majoria de la població mundial vivia en pobles petits. Us deixo un link
interessant sobre la mida de les ciutats antigues: https://es.wikipedia.org/wiki/Poblaci%C3%B3n_estimada_de_ciudades_hist%C3%B3ricas
He obviat l’orient, però en la nostra cultura tan egocèntrica no tinc prou informació
com per treure una conclusió clara. Què va passar al segle XVIII? Doncs la
revolució industrial. Un tal Newcomen i posteriorment un tal Watt (anglesos
havien de ser) varen inventar i perfeccionar la màquina de vapor, que canvià
tota la societat. Els humans passaren de ser pagesos i ramaders a ser mà d’obra
barata per a les grans fàbriques i empreses; deixant la pau i la tranquil·litat
(i l’avorriment i la tradicionalitat) del camp, per la modernització i l’estrès
de la ciutat (i l’anonimat i la llibertat).
Per tant, el que la natura triga quasi dos milions d’anys en
evolucionar els humans ho trastoquen en 250 anys. És aquesta aberració temporal
la que ha promogut molts avenços, però també molts mals de cap. La idea d’estar
en contacte amb la natura és millorar la qualitat de vida de les persones
escurçant aquesta diferencia evolutiva (natura vs modernitat). En altres
paraules, si estem genèticament preparats per viure en el bosc, però vivim al
carrer Mallorca, tindrem força problemes tant psicològics com fisiològics.
Aleshores hem d’aconseguir portar el bosc al carrer Mallorca.
El primer estudi rellevant sobre aquesta idea es va dur a terme a la
dècada dels 80s i es publicà a Science
(Ulrich, 1984). L’autor, duent a terme un exhaustiu control de variables
estranyes, incloent un doble cec, volia saber si tenir una finestra amb vistes
al jardí en l’habitació d’un hospital afavoria la recuperació quirúrgica en
comparació a una finestra amb vistes a una paret de maons. Evidentment, el fet
de veure un jardinet no et recuperava abans (7,96 dies, condició vistes al
jardí, vs. 8.7 dies d’ingrés en condició vistes a maons), però si feia que
necessitessis menys dosis i potencia d’analgèsic, sobretot en els dies
centrals, com es pot veure en la següent taula.
Dies, dosis i potencia dels
analgèsics en funció de si veus un jardí o maons per la finestra.
A partir d’aquí s’ha anat ampliant la literatura sobre els beneficis
del “green space”; no obstant, escara no hi ha una base sòlida i, fins i tot,
resultats contradictoris. El principal problema és una manca d’estandardització
en les mesures i els procediment. Sembla que les noves tecnologies, com el
rastreig per GPS i les imatges per satèl·lit milloraran la precisió dels
estudis. Encara i així, resumirem les principals troballes.
En una revisió del 2015 (Gascon et al., Int. J. Environ.
Res. Public Heatlh) es trobà que
està envoltats i poder accedir als espais verds redueix el risc de patir
malalties mentals en adults. En un estudi en dones, veieren que la qualitat,
definida com espais amples i serens, millora la vida mental de dones actives.
També buscaren en població infantil, però els resultats foren totalment
inconcloents. Afegiren 3 estudis sobre “blue space”, veure el mar, un llac,
etc. i un fora positiu i els altres dos sense efectes.
També s’ha volgut estudiar com afecta el
verd en les escoles i, en concret, sobre el desenvolupament cognitiu dels nens
i les nenes, mesurat a través de la working memory (memòria de treball, similar
a la RAM dels
ordinadors). Els resultats al llarg de 12 mesos d’estudi trobaren una millora
significativa en aquells infants envoltats de verd a l’escola i durant el camí
a l’escola. No obstant, quan s’aplica el factor corrector de la contaminació,
el “green space” només explica entre el 20-65% d’aquesta millora. Per tant,
podem dir que tenir verd a l’escola és bo, no és pas dolent, però no sabem
quant de bo és i, segurament, hi ha altres factors més importants. Es va
mesurar l’índex de contaminació ambiental, perquè aquestes nenes i nens eren
barcelonins i com la majoria de lectors sabeu, Barcelona destaca tristament
pels seus nivells de pol·lució, fixeu-vos en aquesta foto real. A més, recordeu
(escrit
12) que la contaminació té efectes negatius a nivell de sistema nerviós.
Barcelona quan tenim anticicló,
sense vent ni pluja. Veieu aquesta capa marró damunt la ciutat... merda!
Seguint amb els nens, em va agradar molt un estudi australià, perquè,
a més de l’accés a parcs i espais verds, controlaren l’edat, el creixement, el
gènere i el nivell econòmic. Els autors (Sanders et al., International
Journal of Obesity, 2015) estudiaren més de 4.000 nens/es (en proporció
fifty-fifty) i els hi feren un seguiment. En concret, varen mesurar el índex de
massa corporal. Trobaren que el fet de tenir accés a zones verdes reduïa
l’índex de massa corporal en els nens i aquest efecte augmentava a mesura que
entraven en la pubertat. Aquest efecte es donava a partir de tenir accés, no
depenia de la quantitat, com es pot veure en la figura, atès que un cop hi ha
un 6% de verd els augments no són significatius. Lo important és la presencia,
no la quantitat. Aquest efecte, però, no es veu en nenes. Això demostra, com
sempre remarco, la importància de fer estudies en homes i dones, nenes i nens.
A l’esquerra els nens i la dreta
les nenes. Com es pot veure, a partir de un 6% d’espai verd en la seva àrea,
els nens augmenten menys el seu índex de massa corporal.
Finalment, i per tancar el cercle virtuós, recentment s’ha publicat
una revisió que analitza els estudis que hagin valorat com l’accés i la
densitat d’espais verds en entorns urbans afavoreix la pràctica d’exercici
físic (Bancroft et al., Social Science
& Medicine, 2015). Només es
van seleccionar aquells estudis que analitzessin objectivament l’espai verd i
la pràctica d’esport, amb podòmetres i acceleròmetres. En varen trobar 20, i
malgrat que el verd no molesta, tampoc hi ha una gran evidencia a favor. Les conclusions són que hi ha força varietat
en edat i gènere, per variar, mai millor dit. I que no només has de mirar la
proximitat del parc, sinó la mida i la qualitat.
Com heu pogut veure, poseu verd a la vostra vida: planteu uns geranis,
aneu a la muntanya, passegeu els diumenges pels parc de la ciutat, visiteu
parcs naturals... Encara no podem afirmar que sigui beneficiós, però tot
arribarà i el que és segur és que no és perjudicial. Fem cas a la mare natura
que és sabia. Si ens ha evolucionat per estar envoltats de verd i de blau,
deixem el negre de l’asfalt de quan en quan.
