22. És Sheldon Cooper autista?

Sheldon Cooper no és autista. Sé que vaig en contra de la majoria de planes d’internet, però realment crec que al protagonista de la sèrie de televisió “The Big Bang Theory” no se l’hauria d’incloure dins de l’espectre autista.

Si no has tancat el navegador després d’aquesta entrada, gràcies! Últimament no està gaire tolerat tenir idees allunyades de l’statu quo tradicional i conservador.

El primer que cal saber és que l’autisme no es tracta d’una única psicopatologia, sinó d’un conjunt de símptomes relacionats amb major o menor grau de gravetat. Per aquest motiu hauríem de parlar de Trastorn de l’Espectre Autista (TEA). Aquesta nova concepció global de la malaltia ha fet que en el DSM-V (la darrera versió del manual de diagnòstic de malalties mentals de la Societat Americana de Psiquiatria) l’Asperger, que n’era una psicopatologia a part, també s’inclogui dins el Trastorn de l’Espectre Autista. A partir d’aquest punt, per facilitar la lectura, parlaré d’autisme per referir-me al TEA.

La simptomatologia autista s’estructura en tres grans eixos (fig. 1):

-          Llenguatge i comunicació, per exemple: retard a la parla, ús estereotipat del llenguatge, neologismes, interpretació massa literal, anomalies en la prosòdia, etc.

-          Interacció social, per exemple: manca d’afecte social, no es reconeixen les emocions, no es manté la mirada, no es controlen les regles socials (fig. 2), existeix ingenuïtat social, etc.

-          Restricció, Repetició i Estereotípies: carència d’imaginació i de joc simbòlic, rigidesa de pensament, les rutines del dia a dia passen a ser rituals, etc.

Figura 1: Els tres gran eixos del trastorn del espectre autista.

Figura 2: Exemple on en comptes d’haver una regla legal, n’hi ha una social, que els autistes no sabrien entendre.

En funció de la severitat en aquests tres eixos la vida de l’infant es pot veure més o menys afectada. Així, parlem d’autisme més profund o d’alta funcionalitat. En aquest segon és on classifiquem els Asperger, atès que són nen/es amb capacitats cognitives i de llenguatge normals, però no son flexibles, ni espontànies, sinó rutinaris, repetitius, literals... (el Sheldon Cooper hauria d’etiquetar-se en aquesta categoria). En certa manera, els autistes podrien veure el món com es presenta a la figura 3.

Figura 3: Aquesta imatge podria ser una bona metàfora de la dificultat dels autistes per connectar amb el món. A major severitat, més gruixuda és la barrera i molt més difícil de penetrar.

Arribats a aquest punt segur que la idea que el Dr. Cooper és autista (Asperger, seguint la nomenclatura clàssica) s’ha enfortit. I no negaré que comparteix molta de la simptomatologia que acabo d’explicar; com es veu en aquests vídeos.

La famosa escena del sofà (comença als 60 segons), que demostra rigidesa de pensament, rutina i manca del domini de les regles socials.

En aquesta escena es mostra com no entén el sarcasme (un llenguatge no literal) y on comença o acaba la intimitat de les persones.

Però, resulta, que a vegades d’autista no n’és gens. Com s’ha vist en l’escena del sofà, amb les pissarres te l’habilitat de fer un acudit amb la física, usar la ironia i jugar amb el llenguatge. I en el proper fragment de vídeo és capaç de fer un acudit basat en fets històrics i, a més, mostra gelosia del seu company de laboratori quan li regala l’ampolla de vi a la seva xicota. El Dr. Cooper ho demostra amb una metàfora comparant el fet de donar un consell matemàtic amb la prostitució. Sense oblidar que la seva adreça email inclou “Bazinga” que és una falca que sempre fa servir; demostrar que es capaç de riure’s d’ell mateix.  

I en sap greu dir-vos, però la patologia no té errors de guió. El Dr. Cooper per mi és un excel·lent exemple d’alguns dels símptomes de l’autisme, però en conjunt no és pot considerar com a tal. A més, en cas que ho fos, d’autista, entraria en dos tòpics sobre els autismes que no és cert.

El primer és la super intel·ligència. Es creu que els autistes són intel·ligents, molt intel·ligents. Els pocs estudis que he trobat indiquen que destaquen en una prova que se’n diu les Matrius de Raven, però jo no conclouria que són més intel·ligents només per una prova tan concreta (si en sabeu més, porfi, envieu-me’l). Tampoc tots els autistes tenen un super poder, com el de comptar cartes del protagonista de la pel·lícula “Rain Man”. Aquests tipus de persones que saben fer una cosa extremadament bé, però la resta no tant, es diuen “Savants”. No tots els Savants són autistes ni tots els autistes Savants. Sheldon Cooper també seria difícil de classificar per la seva intel·ligència. Tampoc és superdotat, en termes moderns d’intel·ligència (com la teoria de les intel·ligències múltiples), presenta moltes mancances, per exemple cinestèsiques o corporals (però això ja seria un altre tema). El que és segur es que no el podem considerar autista per la seva alta intel·ligència en alguns aspectes concrets. La intel·ligència no té relació directa amb l’autisme.

Tampoc hem de caure en el parany que en Sheldon és autista perquè és fred, no basa les seves relacions socials en emocions i només mira per si mateix. Aquestes tres característiques són de psicòpata (en podeu trobar-ne a Madrid al c/Génova i al c/Ferraz), però no d’austisme. Els autistes no saben controlar, reconèixer, expressar... emocions, i tenen molts problemes per adaptar-les a les regles socials (figura 2). Això, no obstant, no vol dir que no en tinguin, ¡en tenen d’emocions! En Sheldon, entre tu i jo, és un fill de puta. Ha aprés a dominar, controlar, manipular i extorsionar al seu entorn en base a una suposada psicopatologia.

Els nens autistes no són freds ni cruels, igual que tampoc ho són les seves mares. A la dècada dels 50s i dels 60s es creia que l’autisme era una mecanisme de defensa davant una mare freda, poc afectiva i, en general, dolenta; el que es coneixia com a “mares nevera”. ¿No cal recordar que en aquella època la majoria de psiquiatres eren homes, oi? Lamentablement, en alguns països i àmbits conservadors, aquesta idea totalment falsa encara es conserva i s’ha de trencar.

Les causes de l’autisme no són encara clares. Com tot a la vida es creu que hi ha una barreja de causes genètiques i ambientals, així com la seva combinació, epigenètica. Es tenen localitzats 65 gens amb alta probabilitat de ser els causants de l’autisme, però entre 300-1000 que hi poden influir. Estem molt lluny, per tant, de trobar un “cupable” en el nostre ADN. Els factors ambientals tampoc els dominem gaire. Drogues com l’alcohol i la cocaïna durant l’embaràs són factors de risc, així com malalties maternes com la diabetis o la rubèola. Els pares també hi poden afectar, no us penseu que és cosa només de les mares. En la següent figura (3) es mostra com l’edat paterna pot augmentar la probabilitat d’autisme a través de les mutacions de novo.

Figura 3: En el eix horitzontal ens mostra l’edat del pare en el moment de la concepció i en el vertical el nombre de mutacions genètiques (de novo) que ha patit el fetus durant el seu desenvolupament relacionades amb l’autisme (vermell i negre). Com es pot veure, a major edat, major nombre de mutacions. Però l’estudi és petit, només es tracta d’una correlació i, per tant, l’estudi ens il·lumina una possible causa per estudiar més a fons; no ens indica una causa real, sòlida i científicament demostrada. Estudi de: Kong et al., Nature, (2012).

Els agents químics, per altra banda, són els grans assenyalats. Metalls pesants com el plom, el mercuri o l’arsènic són possibles candidats. Productes químics com el DDT i, sobre tot, alguns pesticides, són els principals agents. El problema d’aquests és que poden arribar a l’interior dels vegetals a través de la terra (figura 4).

Figura 4: Netejar la fruita ja no és suficient, però en el món actual, controlar-lo tot això és impossible. ¿Ens hem de rendir? No, però si regular i aprendre que la qualitat té un preu i que potser hauríem de canviar el model agrícola.

Si amb els gens anàvem perduts, amb els químics flipes. Es calcula que dels 80.000 químics que ens envolten, 5 han estat provats que són perjudicials pel neurodesenvolupament, 201 pels humans en general, 1.000 que podrien ser nocius (però encara no se sap) i de la resta... (figura 5). 

Figura 5: Dels pesticides que ens envolten, més de mil tenen potencial tòxic conegut.

Sempre hem parlat de nens, infants, desenvolupament... i és que l’autisme es diagnostica més o menys cap als 3 anys. No vol dir que no es pugui diagnosticar més tard, però és una psicopatologia del neurodesenvolupament. Aquesta, de fet, és una altra prova que el Dr. Cooper no és autista. En una frase mítica va dir: “No estic boig, ma mare em va fer proves”. 

El propis guionistes són els mateixos que ho descarten apel·lant que el diagnòstic de psicopatologia es va fer en l’època adequada (infantesa) i va ser negatiu.

I com aquest és un blog de neurociències, parlem del cervell d’aquests nens i nenes. En general, el cervell autista és diferent al cervell “normal”. En concret, l’autista és més gran durant la infantesa i té més connexions. Això no vol dir que sigui un “supercervell” ni tampoc és una contradicció, atès que a nivell cerebral “més” no sempre vol dir “millor”. S’hipotetitza que aquest superàvit neuronal crea un guirigall que empitjora funcions bàsiques. Diguem que és un cervell amb una mala poda. Això fa que d’adults els seus cervells tampoc siguin normals, fent que els problemes continuïn. En la figura 6 s’indica dos possibles evolucions de les connexions del cervell autista.

Figura 6. En blau tenim representades les connexions neuronals en un cervell amb un desenvolupament típic (TD) i en vermell un cervell autista (ASD). Com podem veure, en la infantesa el ASD en té més, però a l’edat adulta menys. La maduració cerebral dels autistes no segueix el patró correcte de desenvolupament.

Aquesta manca d’especificitat tant en els gens com en les àrees cerebrals implicades en l’autisme provoca que trobar una cura o prevenció de l’autisme sigui quasi impossible. La majoria de tractaments, tant psicològics com farmacològics, es basen en la simptomatologia, no en la causa. Per exemple, les obsessions es poden tractar amb inhibidors de la recaptació de la serotonina (IRSS). La gran esperança és l’administració d’oxitocina exògena. Aquesta hormona es considerada l’hormona de l’amor, adjectiu que necessita una entrada a part per matisar-lo, i està implicada en les relacions socials. Tenint en compte que en l’autisme el que més falla és la interacció amb la gent i la comprensió del món social; l’oxitocina actualment està en el punt de mira i en fase experimental (figura 7).

  

Figura 7: Model d’administració d’oxitocina, via nasal o sanguínia, i acció en el lòbul frontal a través de l’activació hipotalàmica.

Així el Dr. Cooper no és autista, d’acord; i què? Es poden obviar els errors de guió i fer servir el personatge per explicar símptomes concrets de la psicopatologia. I seria una bona practica sempre que s’anés més enllà. No val enumerar les característiques del personatges, casar-les amb la simptomatologia típica dels autistes d’alt rendiment i afirmar categòricament que ho és. Com per exemple, ocorre amb aquest blog: https://autismodiario.org/2013/06/12/the-big-bang-theory-y-el-asperger/ On apareix la base biològica? No es parla de la part humana dels nens/es autistes; no hi ha cap referencia científica; es queden només amb els d’alt rendiment i no en tot el espectre, etc. És important tenir un esperit crític i aprendre a interpretar, llegir entre línies i reconèixer la informació de la “informació”. En el meu cas, vaig arribar al món de l’autisme per casualitat. Des de l’INc (UAB), on treballo, em van encarregar que expliqués a un grup de professionals de l’educació xilenes què és l’autisme. I és el que he volgut resumir aquí, tota la feina d’estudi i d’assimilació d’investigacions recents sobre aquesta psicopatologia. Com en les darreres entrades, al final podreu trobar la bibliografia consultada (i si voleu, me la podeu demanar).

No obstant, per mi el pitjor de considerar al Sheldon com a autista és l’estereotipació i banalització de la malaltia. No crec que sigui una visió positiva ni simpàtica de l’autisme la que ens dóna la sèrie Big Bang Theory. Els telespectadors ens riem d’ell, no amb ell. A més, i perdoneu l’expressió, en una situació real l’haguessin enviat a la merda infinitat de vegades, no és pas un exemple a seguir. Finalment, el problema més greu d’agafar un model de ficció com a model d’una psicopatologia real és que es fica de moda. Els diagnòstics d’autisme amb els últims anys han augmentat de manera exponencial (figura 8). No dic que la millora de les tècniques avaluadores i el major coneixement de la ment humana hagin contribuït a una millor detecció; però en una societat sobreprotectora i etiquetadora com la nostra bombardejar a la societat amb tòpics psicopatològics pot contribuir a la falsa creença que el nostre nadó té autisme (o TDAH o...) quan simplement té un desenvolupament diferent o una temperament més individualitzat. Allunyar-se del que es considera normal no ha de ser dolent ni tampoc patològic; segurament el contrari. 

Figura 8. L’augment de diagnosis d’autisme ha passat del 0,05% del 1975 al 0,9% del 2009, fa 8 anys, ara ha de ser molt més! I a la dreta podem veure les causes. Es calcula que un 25%+15%+4% és per la millora de la clínica, un 10% per l’edat parental, però el 46% no s’explica per cap raó clínica o científica. Ah! És un article de Nature, font molt vàlida (Weintraub, Nature, 2011).

References:

Borreguero, P.M. (2013). El síndrome de Asperger ¿Excentricidad o discapacidad social? Madrid: Alianza Editorial.

De Rubeis and Buxbaum, Human Molecular Genetics, (2016).

Dickerson et al, Environ Monit Assess, (2016).

DSM-V (2013).

Fitzpatrick et al, Neuropsychiatric Disease and Treatment, (2016).

Grandjean and Landrigan, Lancet, (2006).

Happé, F. (2007). Introducción al autismo. Madrid: Alianza Editorial.

Hayashi et al., Brain and Cognition, (2007).

Kong et al., Nature, (2012).

Packer, Neuroscience and Biobehavioral Reviews, (2016).

Uddin et al, Frontiers in human Neuroscience, (2013).

Weintraub, Nature, (2011).

Young and Barrett, Science, (2015).

-