9. Mataríeu a 1 persona per salvar-ne 5?

(continuació de l’escrit anterior: “8. Els orígens de la moralitat”)

Com veieu és una pregunta fàcil de respondre, sempre que no es tinguin en compte les circumstàncies. M'explicaré. Aquesta pregunta és la base del que es coneix com a "Dilema del Tramvia" (Trolley Problem) (Foot, Monist, 1967; per a una revisió: Bruers i Braeckman, Philosophia, 2014).  El dilema més senzill (a partir d'una premissa s'hi afegeixen petits variacions que compliquen la decisió moral) el respon afirmativament gairebé el 90% de la població.

1) "Veus que un tramvia va per una via on hi ha 5 persones. No pots avisar-los, no tenen temps d'apartar-se i el tramvia no pot frenar a temps. És impossible que s'apartin, així que el tramvia els atropellarà i els matarà segur. Tu pots desviar el tramvia cap a una altra via fent un canvi d'agulles on només hi ha una persona (que tampoc es pot salvar). Aleshores... faries el canvi d'agulles per salvar a 5 persones encara que atropelli a una?" (figura, de:

https://takeitwithphilosophy.wordpress.com/2012/12/16/dilema-del-tranvia/).

2) La variant més coneguda (i fins a on arribarem) és: "Imaginat que en comptes de controlar les agulles estàs en un pont. Allí es troba un home gras (no diré com en Jorge Wagensberg). Si l'empenyeu caurà a la via i gràcies a la seva corpulència aturarà el tramvia, salvant a les 5 persones d'abans. Això sí, l'home gras morirà. Aleshores... empenyeríeu a l'home gras des del pont per salvar a les 5 persones de la via?" (figura, de: http://querraravidaesta.blogspot.com.es/2011/06/dilema-moral-el-tranvia.html).

En aquest segon cas, només un 10% de la població llençaria a l'home gras des del pont. Si heu raspós que sí... si us plau, deixeu de ser amic meu al facebook...

Al desgranar aquest problema filosòfic, el primer que ens hauríem de preguntar és: responem tots de la mateixa manera? O en altres paraules, la moral és universal? Respondre aquest interrogant amb el dilema del tramvia és complicat. Fins no fa gaire es pensava que sí, que la moral és universal, atès que persones de països diferents responen igual (Hauser et al., Mind & Language, 2007). Aquests autors van obtenir les dades per internet, si voleu participar en altres estudis del grup: http://moral.wjh.harvard.edu/. A grans trets, no varen trobar diferencies ni en: edat, gènere, nacionalitat, religió, etc. Recentment, però, un altre grup d’investigadors rebutgen els resultats anteriors (Gold et al., Judgment and Decision Making, 2014). Ells diuen que el primer estudi d'universal no en té res. La majoria de països analitzats són de l’òrbita anglosaxona i rics (si més no, cal tenir internet per participar-hi): Anglaterra, Austràlia, Brasil, Canadà, EEUU i India. Doncs sí, tenen raó. He de dir que cap dels dos articles em sembla brillant. Tornem a l’estudi de Gold. Els autors comparen anglesos i xinesos i troben que els xinesos són menys partidaris de fer el canvi d’agulles per matar a una persona i salvar-ne a 5 que no pas els anglesos. Vol dir això que la moral no és universal? No, vol dir que hi ha dades contradictòries i es necessiten estudis de major qualitat per concloure alguna cosa.

Si m’hagués de mullar, jo diria que la moral sí és universal. Com veurem a continuació hi ha unes bases biològiques claríssimes i, com hem vist fins ara, hi ha aspectes d’empatia i teoria de la ment que compartim amb animals. Per tant, hi ha un constructe comú seleccionat evolutivament. A més,  tendeixo a pensar que les diferències de resposta estan més relacionades amb diferències individuals que no pas culturals (Young i Saxe, Emotion Review, 2011).

Grosso modo hi ha dues classes de resposta davant les diferents variants del dilema del tramvia (Bruers i Braeckman, 2014): “deontològica”: en la qual no s’ha de fer mal a cap persona no relacionada directament amb el problema; “utilitària”: en la qual sempre s’escull la opció en que es fa mal a menys persones. Aquests autors resumeixen molt extensament totes les possibles variants i explicacions filosòfiques al problema. Avui que estic inspirant ho reduiré a una única variable. Per mi, el que marca la diferència és el teu grau, com a subjecte que decideix, d’implicació. Com menys implicat estiguis en la mort de la persona més possibilitats hi ha que actuïs. No té el mateix grau d’implicació desviar un tren cap a una altra via on hi ha una persona i salvar-ne a cinc, que empènyer a una persona a les vies del tren per salvar-ne a 5. En el primer dels casos, la mort de la persona és una conseqüència de salvar-ne a 5. Tu fas un canvi d’agulles, amb la mala sort que hi ha una persona a la via alternativa. En el segon cas, atures al tren directament amb una persona que no té res a veure (allunyat de l’escena) i, a més, tu ets l’agent actiu. La mort de la persona no és un dany col·lateral, sinó una conseqüència directa de la teva acció. En altres paraules, en el primer cas salves a 5 persones i en el segon en mates a una. Aquesta importància del distanciament també s’ha comprovat en una altra investigació, almenys curiosa. Costa i col·laboradors (Plos One, 2014) varen estudiar si l’idioma en que s’explica el dilema del tramvia pot influir en la decisió. Evidentment, tots els subjectes entenien el problema en els dos idiomes presentats (nadiu i estranger). Van trobar (figura següent, foreign=estrangera) un major percentatge de respostes utilitàries (sacrificar a la persona per salvar-ne 5) en el cas del pont (footbridge) (dilema 2) quan la llengua era estrangera. Els autors hipotetitzen que malgrat que es domini la llengua estrangera, aquesta provoca menys impacte emocional i, per tant, un major distanciament i un major grau d’utilitarisme.

Aleshores... que podem pensar de les persones que es decideixen per la opció utilitària? Són fredes o calculadores? Wiech i col·laboradors (Cognition, 2013) varen intentar respondre a aquesta pregunta. La seva idea era correlacionar dos trets de personalitat amb diferents patrons d’activació cerebral (sempre amb població sana, ni amb psicopatologies ni amb lesions). Per l’estudi de la fredor emocional van usar el tret “psicoticisme” d’Eyseck. Les persones amb un elevat tret de psicoticisme destaquen per ser: poc empàtiques, agressives, poc normatives, originals, creatives, etc.; mentre que per l’estudi de les "calculadores" van usar el tret de “Necessitat Cognitiva”, relacionat amb un augment de deliberació, donar-li voltes, pensar abans d’actuar, etc. Van aplicar un seguit de dilemes morals mentre se’ls mesurava l’activitat cerebral amb una ressonància magnètica funcional. Els resultats varen demostrar que tots dos trets es relacionen amb un augment de respostes utilitàries. A més, els subjectes amb elevat tret de psicoticisme mostraren una menor activitat de l’escorça cingulada (SCC), relacionada amb emocions negatives com la tristesa o la por. En canvi, no hi varen trobar cap diferència d’activació amb els subjectes d’elevada “necessitat cognitiva”. Per tant, aquest estudi demostra que algunes diferències individuals poden alterar les respostes en els dilemes morals, com ja apuntàvem anteriorment.

Fins ara hem parlat de subjectes normals. I si hi ha lesió? Pot un cervell danyat transformar a una bona persona en un dèspota? Doncs sí, Phineas Gage és l'exemple més clar, però parlarem d'ell un altre dia. Es varen agafar pacients amb lesions al còrtex frontal ventromedial (un altre cop apareix el còrtex frontal...), un àrea relacionada amb la moral i les emocions socials. Aquests pacients, comparats amb persones sanes, mostraren un augment anormal de respostes utilitàries (Koenings, Nature, 2007), com per exemple llençar a un gras des d'un pont per salvar a 5 persones.

I se ets així de fàbrica? Pujol i col·laboradors (Scan, 2012) van voler estudiar si els psicòpates tenen un funcionament cerebral diferent a les persones "sanes" mentre resolen dilemes com el del tramvia. Agafaren 22 presos catalans (crec que de Lleida) diagnosticats com a "psicòpates" i els posaren en una ressonància magnètica funcional mentre resolien dilemes morals. Evidentment, també hi havia un grup control. Els resultats cerebrals mostren una reducció de l'activació del còrtex frontal medial i l'escorça cingulada (PCC) (us sonen aquestes àrees, oi?), a més d'una reducció en zones límbiques com la unió amígdala-hipocamp (figura: C=control, P=Psicòpata, a més color clar, groc-blanc, més activació).

A més, en estat de repòs, els psicòpates mostraren una connectivitat entre aquestes dues àrees (frontal i cingulada) diferent als controls (figura, fixeu-vos que es marquen zones diferents entre uns i altres).

Sorprenentment, a nivell conductual no van haver diferencies significatives en els dos dilemes del tramvia. Com veurem amb les dades que es copio a continuació, és degut a la poca mostra de subjectes. Amb més subjectes jo crec que arribaria a la significació. En altres dilemes més... quotidians... si es varen trobar diferències, us mostro un d'ells:

El senyor Jones és un jove arquitecte que visita un dels seus edificis en construcció amb el seu cap. El seu cap és un dèspota que fa sentir miserables a tots els treballadors, incloent al senyor Jones. Si el senyor Jones empenyés al seu cap de dalt de l'edifici ell moriria i els senyor Jones seria interrogat per la policia; però si no ho fa el seu cap continuarà arruïnant la vida d'altres persones. Ets els senyor Jones, l'empenyeries daltabaix de l'edifici?

  

8. Els orígens de la moralitat

(continuació de l’escrit anterior: “7. La ferida empàtica”)

Fins ara hem vist que rates, elefants i orques, entre molts altres animals, poden cooperar, sentir empatia i tenir meta-cognició. Queda pendent parlar dels grans primats, principalment ximpanzés (Pan Troglodytes) i bonobos (Pan Paniscus). Els hem deixat pel final expressament. Ha estat en ells (o almenys que jo conegui) amb els únics animals que s’ha investigat a nivell de laboratori (controlant al màxim les variables) la cooperació i el càstig. Aquests dos elements són clau en l’estudi de la moral, atès que uneixen empatia, col·laboració, sentiment de justícia, ira, comprensió, etc. Al final de l’escrit, sabrem si el sentit de la moral ens diferencia dels animals.

La investigació en cognició comparada amb primats és força extensa, existint diverses metodologies; malgrat que principalment hi ha dos grups al món que ho treballin. El grup d’en Josep Call i en Michael Tomasello al Max Planck de Leipzig (http://www.eva.mpg.de/psycho/primate-cognition.php) i el Yerkes National Primate Research Center de la Emory University dirigit per Frans de Waal (http://www.emory.edu/LIVING_LINKS/). En aquest blog presentarem només un test, que és dels més senzills i també es fa amb un humans, així es podrà comparar.

El joc de l’ultimàtum (Ultimatum Game; Guth et al., J Econ Behav., 1982) consisteix en donar 10 fitxes (o euros o dòlars, o qualsevol altre cosa que tingui valor econòmic real) a un participant. Aquest (proposador) les ha de repartir com vulgui amb un segon participant (responedor). Si el responedor accepta el repartiment tots dos s’emporten el que els hi toca. Si el responedor no ho accepta, cap dels dos, ni proposador ni responedor s’emporten les fitxes. Si ets occidental segurament una repartició de 9 a 1 la rebutjaries, però una de 6 a 4, no. En general, en la cultura occidental es rebutja tot el que suposin un repartiment injust del 20% (Camerer, 2003). Quines condicions acceptaran ximpanzés i bonobos? En la figura següent es mostra l’aparell que varen fer servir Kaiser i col·laboradors (Biology Letters, 2012).

El proposador (“proposer”) pot donar 5/5 (estirant la corda) o 8/2 o 10/0 (estirant primer del paper i després de la corda). El responedor (“responder”) por acceptar i donar accés a tots dos al menjar (grans de raïm) estirant de la barra (“rod”). Només en el cas de 10/0 la meitat dels primats (no havia diferències entre ximpanzés i bonobos) van rebutjar la oferta, com es pot veure en el gràfic. De fet, sorprèn (i els autors no acaben d’explicar), perquè només hi ha un negació de l’oferta del 58%, en comptes del 100%.

Queda demostrat que els primats no-humans són més racionals que els catalans; racionalment parlant 1 és millor que 0 (Jensen et al., Science, 2007). De fet, els autors hipotetitzen aquest comportament per:

-         no estan acostumats a rebre menjar gratuïtament dels seus congèneres.

-         no hi ha motivació per castigar, ells no perden res en comparació a com estaven abans.

-         no tenen sentiment de propietat davant els grans de raïm.

Aquest últim punt és molt important, perquè s’ha vist àmpliament, tant en llibertat com en el laboratori, que els primats no-humans comparteixen, sobretot si hi ha algun tipus de reciprocitat (Tomasello, Annu Review Psychol. 2012). Aquesta importància de tu m’ajudes si jo t’ajudo, implica un sentiment de propietat. Pot ser en positiu: si un dia tu comparteixes lo teu amb mi, i un altre dia jo ho comparteixo amb tu. Però també en negatiu en cas que tu no comparteixis mai o fins i tot robis.

Aquest últim cas, el de robar, és rellevant perquè introdueix el concepte de càstig. El càstig és important, perquè estabilitza la cooperació enfront de l’egoisme, fent més “costos” els comportaments tramposos (Boyd i Richerson, Ethol Sociobiol., 1992). El càstig directe (“second-party”) és aquell en què qui ha rebut la ofensa castiga directament al que li ha fet una mala jugada. S’ha comprovat que es dóna en diverses espècies, incloent els primats no-humans (Jensen, Philos Trans R Soc lond B Biol Sci., 2010). El que realment significa un pas endavant en la moral i el sentiment de justícia són els càstigs atorgats de manera indirecta, els “third-party”. Seria un exemple quan un professor renya a un alumne per pagar a un altre o un jutge condemna a presó a un violador. Ja us podeu imaginar que aquest nivell de moral és el més complex.

En primats sí s’ha vist que en situacions fora del laboratori els mascles dominants poden exercici d’àrbitres o policies (de Waal, Behaviour, 2014; von Rohr  et al., Plos One, 2012). En canvi, encara no s’ha provat que els ximpanzés siguin capaços d’arbitrar i aplicar un sentit de justícia en contexts controlats de laboratori. Riedl i col·laboradors (PNAS, 2012) van portar a terme un experiment similar a l’anterior, però afegint un tercer ximpanzé (jutge o “actor”), que podria deixar sense aliment (llençant el menjar) al ximpanzé que robava a l’altre quan no li tocava menjar. En la següent figura es mostra un esquema de la situació:

Varen haver diferents situacions experimentals: robatoris, pèrdues de menjar per error mecànic de l’aparell, repartiment injust per part de l’investigador o repartiment just sense incidències. No haver diferències en el càstig del ximpanzé jutge (figura següent), que llençava menjar a l’atzar, sense cap tipus de patró. En canvi, si es va repetir la troballa que els ximpanzés duen a terme càstigs directes (“second-party”).

Encara que, per ara, no s’hagi demostrat que els primats no-humans no són capaços d’aplicar càstigs indirectes, sí se sap que s’esforcen per prevenir-los; com en el cas dels bonobos tenir sexe social abans de repartir l’aliment i evitar els conflictes que se’n derivin (de Waal, 2014).

Abans de deixar de parlar d’animals i empatia us recomano tres capítols de “Redes” molt interessant que parlen d’aquest tema:

53. Nuestro Cerebro Altruista:

59. Somos Primates (1ª part):

61. Somos Primates (2ª part):

Com hem anat veient allarg d’aquests tres escrits sobre l’empatia i la moral; malgrat que existeixi una interrelació entre aquests dos constructes, no poden ser usats de manera intercanviable (Decety i Cowell, Perspective on Psychological Science, 2014). En altres paraules, empatia i moral no són sinònims. Ja hem pogut comprovar que tenir empatia no implica tenir un concepte de moral dins un determinat grup social, com en el cas de les rates. Igualment, que tenir una moral “primerenca” de “second-party” com els primats no-humans, tampoc implica un grau de moralitat més complexa, “third-party” com en el cas dels humans. Així què ens hauríem de preguntar... quina àrea del cervell tenim exclusivament els humans que ens permeten tenir aquesta moral complexa?

Els estudis tant de ressonància magnètica funcional com en lesions han demostrat que les avaluacions morals no depenen d’una única àrea, sinó d’una xarxa que implica diverses regions tant cognitives com emocionals (Buckholtz i Marois, Nature Neuroscience, 2012). Agafant com a model la revisió de Decenty i Cowell (2014) us presentem les principals àrees implicades (la traducció la teniu a continuació de la imatge):

- Medial prefrotal cortex: Còrtex prefrontal medial: juga un paper principal en interpretar i entendre els estats mentals propis i aliens.

- Anterior cingulate cortex: Escorça cingulada anterior: una estació central tant per processar estímuls top-down (“superior”) com bottom-up (“inferiors”) i assignar el seu control/procés a altres àrees.

- Ventromedial Prefrontral Cortex: Còrtex prefrontal ventromedial: un centre crític pels comportaments de criança i conducta afectiva. Uneix els processos afectius amb els comportaments socials.

- Insula: atorga les bases per a les representacions tant positives com negatives dels sentiments subjectius, així com sustenta la consciència emocional.

- Posterior superior temporal sulcus: Solc temporal posterior superior: involucrat en la percepció social i les intencions dels altres a través de l’avaluació dels estímuls socials.

- Amygdala: Amígdala: prioritza els inputs (“entrades sensorials”) afectius rellevants (negatius i positius) en base als objectius i les motivacions del subjecte (d’un mateix).

Com heu pogut veure ens hem tornat a trobar amb l’escorça prefrontal. Sé que el comentari serà molt simplista, però a mesura que vaig llegint sobre neurociència cognitiva, emocional i social estic cada cop més convençut que: “el què realment ens fa humans és l’escorça cerebral”, amb permís del llenguatge, és clar.

Ningú negarà que l’empatia i la moral han estat producte de l’evolució, permeten la cooperació i la vida en grup i societat. No obstant, no hem d’oblidar que el component cultural influeix en la nostra moral (Decety i Cowell, Trends in Cognitive Sciences, 2014). Per exemple, s’ha provat recentment que llegir novel·les incrementa la nostra capacitat per posar-nos en el lloc de l’altre i entendre les emocions alienes (Kidd i Castano, Science, 2013).

Finament, resten encara dues preguntes per respondre, i és que la ciència no és més que obtenir respostes que generen nous interrogants:

-         ¿Què passa quan hi ha un mal funcionament d’aquelles àrees que hem comentat relaciones amb la moral humana?

-         És la moral universal?

(to be continued...)