Creure en dracs és una bajanada. Tothom sap que no
existeixen ni que mai han existit. No hi ha registres fòssils ni cap mena
d'empremta deixada per ells. Només resten velles llegendes i llibres
engroguits. Dades contradictòries i diverses versions que contradiuen una pila
de lleis físiques. Només els infants creuen en dracs.
No obstant, podríem canviar la paraula "drac"
per la paraula "Déu" i el paràgraf anterior tampoc seria pas
incorrecte. Parlo de Déu per tradició cultural, però també valdria per Al·là,
Buda, Brama, el Karma, Ra, Silap Inua, Thor, la tetera de Russell, Maradona,
Dawkins...
Richard Dawkins - "What if you're wrong?" South Park
(llibre de "The God Delusion"/"El
espejismo de Dios" que recomano).
No sóc partidari que la ciència entri en debats
religiosos que no li pertoquen. Però en el moment que la religió si es sent
legitimada per ficar-se on no la demanen, així com voler dirigir la vida de
ciutadans "laics", sí crec que la ciència ha de lluitar per evitar
aquest greuge. Parlo de prohibir investigar amb les cèl·lules mare que podrien
curar el càncer, decidir si una persona ha de tenir fills o no, no permetre que
dues persones que s'estimen es casin, imposar el creacionisme a algunes
escoles, propagar la sida a l'Àfrica prohibint el preservatiu, eliminar
cultures indígenes per imposar la seva pròpia, justificar guerres, que algunes religions
puguin recollir impostos durant la declaració de la renta mentre d'altres no...
i un llarg etcètera.
Us proposo veure un capítol divertit dels Simpson sobre
el tema de l'educació en el creacionisme ("The Monkey Suit"). Està en
anglès..., s'entén bé, però si no en sabeu, a partir del 07:30 hi ha una escena
molt bona:
Abans de continuar hauríem de comentar les diverses
tipologies de creences, hi ha moltes, faré un resum de les principals (http://es.wikipedia.org/wiki/Te%C3%ADsmo):
- "Panteisme": tot és Déu. Déu està en totes
les coses naturals.
- "Teisme": Déu (o més d'un) crea el món, els
homes, els animals, etc., i, a més, intervé en les nostres vides. Fa milacres,
escolta les nostres oracions, castiga els pecats... En altres paraules, que és
com jugar als "Sims": videojoc d'estratègia social en què el jugador
ha de dissenyar la casa i la vida dels seus personatges. Amb la diferència, que
si controlar una parella al videojoc ja és complicat, imagineu els més o menys
2.000.000.000 de cristians...
- "Deisme": Una o més deïtats creen el món
mitjançant les lleis naturals, però després se'n desentenen. Per exemple, Déu
podria haver provocat el Big Bang, però després va marxar a fer la migdiada i
ja s'ho faran. Aquesta és l'opció més conservadora, atès que et permet portar
una vida de "pecat", però et cobreixes les espatlles per quan et mors.
- Agnòstics: Consideren que l'existència de Déu és
desconeguda, per tant ni creuen ni deixen de creure.
- Ateisme: Aquelles que neguen l'existència de Déu, per
tant no hi creuen pas.
Ara sí, anem al gra. Què pot aportar la ciència?
La majoria d’estudis que s’han dut a terme han estat
correlacionals; de tipus... S’ha vist que les persones amb una major pràctica
religiosa sobreviuen més anys al càncer (Paiva, et al., J Relig Health, 2014).
Vol dir això que Déu ajuda als creients amb càncer? No. El que vol dir que la
pràctica religiosa sí ajuda, però no pas Déu. La pràctica religiosa implica una
esperança, una mena de tractament (placebo), un suport social, etc. És això el
que allarga la vida de les persones amb càncer. De Déu no diu res.
Per tant, calen altre tipus d’estudis. Hem de buscar-ne
un que:
- Sigui
experimental, amb dos o més grups, un amb contacte amb Déu i un sense contacte.
Res d’estudis correlacionals.
- No hi
hagi consciència de pregària. Resar és la forma més directa d’estar amb
contacte amb Déu, parlar-hi i demanar-li coses. Com hem vist en l’estudi
correlacional, el fet de pregar o saber que preguen per tu té efectes positius.
El problema és que no podem distingir l’efecte placebo de la intervenció
divina. Molt important: necessitem un estudi on els destinataris de les
pregaries no en siguin conscients per eliminar el possible efecte placebo.
Aquest mètode es coneix com a “Intercessory Prayer” (Resar en favor d’un
altre).
Articles científics així n’he trobat dos. El primer
d’ells també va sobre càncer (Oliver i Dutney, Alternative Therapies In Health And Medicine, 2012). Es compleixen
els dos requisits anteriors. Hi ha efecte de Déu? Sí! Oh my God. Espereu un segon...
resulta que la mostra és de 999 pacients i la significació estadística es dóna
només en qualitat de vida i espiritualitat (no en supervivència de càncer), amb
una significació de 0.04. Per si no ho sabeu, la significació estadística es dóna
amb 0.05 o menys i, en general, a major mostra, més facilitat per obtenir-la (però
això és un altre tema). Així que... obtenir una significació tant justa com ho
és 0.04, amb una mostra de 999 pacients i en un assaig clínic... No té cap
mèrit. Mostra que Déu existeix? No. Mostra que la revista científica és força
mediocre.
L’article que està millor realitzat és el de Benson i
col·laboradors (Am Heart J, 2006).
Per acabar de convèncer-vos que és un bon article, està publicat a una bona
revista (la 24 de 125 entre les de cardiologia). A més, el finançament de
l’estudi ha estat aportat per la: “John Templeton Fundation” (http://www.templeton.org/), entitat de
marcat caràcter religiós. Les característiques del estudi eren les següents:
-
600
pacients de malalties cardiovasculars per cada grup (total: 1.800 pacients).
-
Els
pacients eren cristians o jueus. Indicaven nom i inicial del cognom, perquè Déu
els identifiqués bé.
-
3
grups: incertesa en saber si pregaven per ells i amb “Intercessory Prayer (IP)”
(1), incertesa en saber si pregaven per ells i sense “Intercessory Prayer” (2),
i pregant, certesa que pregaven per ells i amb “Intercessory Prayer” (3).
- Els
que pregaven eren persones religioses (amb bon tracte amb Déu). Pregaven cada
dia, de dilluns a divendres, al vespre entre 1 i 4 vegades durant dues
setmanes.
L’error de l’estudi era no afegir persones atees (no vull
pensar que Déu és rancorós i deixarà morir als ateus, oi?); sí es va veure que
aprox. el 65% dels pacients creient fortament en Déu, però això no assegura que
el 35% fossin ateus insensats com jo. Tampoc van controlar els precs de
familiars i del propi malalt (possible efecte de persistència en el tractament
de resar?).
Els resultats principals es mostren en la següent gràfica:
En negre són els pacients que es varen perdre (mort, van
renunciar a l'estudi, etc.) i ratllat els que van mostrar almenys una
complicació de salut. Manquen aquells que van acabar l’estudi sense
complicacions de salut. Aquests no es mostren a la gràfica. Si us hi fixeu, l’eix
de l’esquerra arriba al 70% i les barres es queden al voltant del 50%. A més,
al centre de les barres ratllades apareix el percentatge de pacients amb
problemes. Així, el percentatge que resta són els pacients sense problemes de
salut. Per tant: com més alta sigui la columna més problemes de salut.
La primera columna és el grup 1 (no ho saben, però resen per ells), la segona
el grup 2 (no ho saben, però no resen per ells), i la tercera el grup 3 (saben
que resen per ells).
Com podeu veure, el fet de resar no aporta cap avantatge.
Sorprenentment, el fet de saber que resen per tu és contraproduent, però com he
explicat abans, per molt que l’estadística digui que és diferent, a nivell
clínic no hi ha diferencies.
En resum, el fet de pregar a Déu, descartant l’efecte
placebo, no implica que et curis. Déu no et salvarà la vida.
Per acabar de confirmar que científicament Déu no
existeix, dues molt bones revisions (Masters i Spielmans, J Behav Med., 2007; Roberts et al., Cochrane Database of Systematic Reviews, 2009) tampoc troben cap
efecte significatiu de pregar per un altre sobre la salut de les persones.
En conclusió, o no hi ha Déu per escoltar les pregàries;
o existeix, les escolta i passa de tot deixant-nos morir. Ara em direu que és
el seu pla diví... toca’t el collons balla...
Així que...
Déu 0 – 1 Ciència
