10. O Déu no existeix o és cabroncete

Creure en dracs és una bajanada. Tothom sap que no existeixen ni que mai han existit. No hi ha registres fòssils ni cap mena d'empremta deixada per ells. Només resten velles llegendes i llibres engroguits. Dades contradictòries i diverses versions que contradiuen una pila de lleis físiques. Només els infants creuen en dracs.

No obstant, podríem canviar la paraula "drac" per la paraula "Déu" i el paràgraf anterior tampoc seria pas incorrecte. Parlo de Déu per tradició cultural, però també valdria per Al·là, Buda, Brama, el Karma, Ra, Silap Inua, Thor, la tetera de Russell, Maradona, Dawkins...

Richard Dawkins - "What if you're wrong?" South Park

(llibre de "The God Delusion"/"El espejismo de Dios" que recomano).

No sóc partidari que la ciència entri en debats religiosos que no li pertoquen. Però en el moment que la religió si es sent legitimada per ficar-se on no la demanen, així com voler dirigir la vida de ciutadans "laics", sí crec que la ciència ha de lluitar per evitar aquest greuge. Parlo de prohibir investigar amb les cèl·lules mare que podrien curar el càncer, decidir si una persona ha de tenir fills o no, no permetre que dues persones que s'estimen es casin, imposar el creacionisme a algunes escoles, propagar la sida a l'Àfrica prohibint el preservatiu, eliminar cultures indígenes per imposar la seva pròpia, justificar guerres, que algunes religions puguin recollir impostos durant la declaració de la renta mentre d'altres no... i un llarg etcètera.

Us proposo veure un capítol divertit dels Simpson sobre el tema de l'educació en el creacionisme ("The Monkey Suit"). Està en anglès..., s'entén bé, però si no en sabeu, a partir del 07:30 hi ha una escena molt bona:

http://seekcartoon.com/watch/27482-the-simpsons-season-17-episode-21-the-monkey-suit.html#.VI3AHSuG-Sc

Abans de continuar hauríem de comentar les diverses tipologies de creences, hi ha moltes, faré un resum de les principals (http://es.wikipedia.org/wiki/Te%C3%ADsmo):

- "Panteisme": tot és Déu. Déu està en totes les coses naturals.

- "Teisme": Déu (o més d'un) crea el món, els homes, els animals, etc., i, a més, intervé en les nostres vides. Fa milacres, escolta les nostres oracions, castiga els pecats... En altres paraules, que és com jugar als "Sims": videojoc d'estratègia social en què el jugador ha de dissenyar la casa i la vida dels seus personatges. Amb la diferència, que si controlar una parella al videojoc ja és complicat, imagineu els més o menys 2.000.000.000 de cristians...

- "Deisme": Una o més deïtats creen el món mitjançant les lleis naturals, però després se'n desentenen. Per exemple, Déu podria haver provocat el Big Bang, però després va marxar a fer la migdiada i ja s'ho faran. Aquesta és l'opció més conservadora, atès que et permet portar una vida de "pecat", però et cobreixes les espatlles per quan et mors.

- Agnòstics: Consideren que l'existència de Déu és desconeguda, per tant ni creuen ni deixen de creure.

- Ateisme: Aquelles que neguen l'existència de Déu, per tant no hi creuen pas.

Ara sí, anem al gra. Què pot aportar la ciència?

La majoria d’estudis que s’han dut a terme han estat correlacionals; de tipus... S’ha vist que les persones amb una major pràctica religiosa sobreviuen més anys al càncer (Paiva, et al., J Relig Health, 2014). Vol dir això que Déu ajuda als creients amb càncer? No. El que vol dir que la pràctica religiosa sí ajuda, però no pas Déu. La pràctica religiosa implica una esperança, una mena de tractament (placebo), un suport social, etc. És això el que allarga la vida de les persones amb càncer. De Déu no diu res.

Per tant, calen altre tipus d’estudis. Hem de buscar-ne un que:

-         Sigui experimental, amb dos o més grups, un amb contacte amb Déu i un sense contacte. Res d’estudis correlacionals.

-       No hi hagi consciència de pregària. Resar és la forma més directa d’estar amb contacte amb Déu, parlar-hi i demanar-li coses. Com hem vist en l’estudi correlacional, el fet de pregar o saber que preguen per tu té efectes positius. El problema és que no podem distingir l’efecte placebo de la intervenció divina. Molt important: necessitem un estudi on els destinataris de les pregaries no en siguin conscients per eliminar el possible efecte placebo. Aquest mètode es coneix com a “Intercessory Prayer” (Resar en favor d’un altre).

Articles científics així n’he trobat dos. El primer d’ells també va sobre càncer (Oliver i Dutney, Alternative Therapies In Health And Medicine, 2012). Es compleixen els dos requisits anteriors. Hi ha efecte de Déu? Sí! Oh my God. Espereu un segon... resulta que la mostra és de 999 pacients i la significació estadística es dóna només en qualitat de vida i espiritualitat (no en supervivència de càncer), amb una significació de 0.04. Per si no ho sabeu, la significació estadística es dóna amb 0.05 o menys i, en general, a major mostra, més facilitat per obtenir-la (però això és un altre tema). Així que... obtenir una significació tant justa com ho és 0.04, amb una mostra de 999 pacients i en un assaig clínic... No té cap mèrit. Mostra que Déu existeix? No. Mostra que la revista científica és força mediocre.

L’article que està millor realitzat és el de Benson i col·laboradors (Am Heart J, 2006). Per acabar de convèncer-vos que és un bon article, està publicat a una bona revista (la 24 de 125 entre les de cardiologia). A més, el finançament de l’estudi ha estat aportat per la: “John Templeton Fundation” (http://www.templeton.org/), entitat de marcat caràcter religiós. Les característiques del estudi eren les següents:

-          600 pacients de malalties cardiovasculars per cada grup (total: 1.800 pacients).

-          Els pacients eren cristians o jueus. Indicaven nom i inicial del cognom, perquè Déu els identifiqués bé.

-          3 grups: incertesa en saber si pregaven per ells i amb “Intercessory Prayer (IP)” (1), incertesa en saber si pregaven per ells i sense “Intercessory Prayer” (2), i pregant, certesa que pregaven per ells i amb “Intercessory Prayer” (3).

-       Els que pregaven eren persones religioses (amb bon tracte amb Déu). Pregaven cada dia, de dilluns a divendres, al vespre entre 1 i 4 vegades durant dues setmanes.

L’error de l’estudi era no afegir persones atees (no vull pensar que Déu és rancorós i deixarà morir als ateus, oi?); sí es va veure que aprox. el 65% dels pacients creient fortament en Déu, però això no assegura que el 35% fossin ateus insensats com jo. Tampoc van controlar els precs de familiars i del propi malalt (possible efecte de persistència en el tractament de resar?).

Els resultats principals es mostren en la següent gràfica:

En negre són els pacients que es varen perdre (mort, van renunciar a l'estudi, etc.) i ratllat els que van mostrar almenys una complicació de salut. Manquen aquells que van acabar l’estudi sense complicacions de salut. Aquests no es mostren a la gràfica. Si us hi fixeu, l’eix de l’esquerra arriba al 70% i les barres es queden al voltant del 50%. A més, al centre de les barres ratllades apareix el percentatge de pacients amb problemes. Així, el percentatge que resta són els pacients sense problemes de salut. Per tant: com més alta sigui la columna més problemes de salut. La primera columna és el grup 1 (no ho saben, però resen per ells), la segona el grup 2 (no ho saben, però no resen per ells), i la tercera el grup 3 (saben que resen per ells).

Com podeu veure, el fet de resar no aporta cap avantatge. Sorprenentment, el fet de saber que resen per tu és contraproduent, però com he explicat abans, per molt que l’estadística digui que és diferent, a nivell clínic no hi ha diferencies.

En resum, el fet de pregar a Déu, descartant l’efecte placebo, no implica que et curis. Déu no et salvarà la vida.

Per acabar de confirmar que científicament Déu no existeix, dues molt bones revisions (Masters i Spielmans, J Behav Med., 2007; Roberts et al., Cochrane Database of Systematic Reviews, 2009) tampoc troben cap efecte significatiu de pregar per un altre sobre la salut de les persones.

En conclusió, o no hi ha Déu per escoltar les pregàries; o existeix, les escolta i passa de tot deixant-nos morir. Ara em direu que és el seu pla diví... toca’t el collons balla...

Així que...

Déu  0 – 1 Ciència

9. Mataríeu a 1 persona per salvar-ne 5?

(continuació de l’escrit anterior: “8. Els orígens de la moralitat”)

Com veieu és una pregunta fàcil de respondre, sempre que no es tinguin en compte les circumstàncies. M'explicaré. Aquesta pregunta és la base del que es coneix com a "Dilema del Tramvia" (Trolley Problem) (Foot, Monist, 1967; per a una revisió: Bruers i Braeckman, Philosophia, 2014).  El dilema més senzill (a partir d'una premissa s'hi afegeixen petits variacions que compliquen la decisió moral) el respon afirmativament gairebé el 90% de la població.

1) "Veus que un tramvia va per una via on hi ha 5 persones. No pots avisar-los, no tenen temps d'apartar-se i el tramvia no pot frenar a temps. És impossible que s'apartin, així que el tramvia els atropellarà i els matarà segur. Tu pots desviar el tramvia cap a una altra via fent un canvi d'agulles on només hi ha una persona (que tampoc es pot salvar). Aleshores... faries el canvi d'agulles per salvar a 5 persones encara que atropelli a una?" (figura, de:

https://takeitwithphilosophy.wordpress.com/2012/12/16/dilema-del-tranvia/).

2) La variant més coneguda (i fins a on arribarem) és: "Imaginat que en comptes de controlar les agulles estàs en un pont. Allí es troba un home gras (no diré com en Jorge Wagensberg). Si l'empenyeu caurà a la via i gràcies a la seva corpulència aturarà el tramvia, salvant a les 5 persones d'abans. Això sí, l'home gras morirà. Aleshores... empenyeríeu a l'home gras des del pont per salvar a les 5 persones de la via?" (figura, de: http://querraravidaesta.blogspot.com.es/2011/06/dilema-moral-el-tranvia.html).

En aquest segon cas, només un 10% de la població llençaria a l'home gras des del pont. Si heu raspós que sí... si us plau, deixeu de ser amic meu al facebook...

Al desgranar aquest problema filosòfic, el primer que ens hauríem de preguntar és: responem tots de la mateixa manera? O en altres paraules, la moral és universal? Respondre aquest interrogant amb el dilema del tramvia és complicat. Fins no fa gaire es pensava que sí, que la moral és universal, atès que persones de països diferents responen igual (Hauser et al., Mind & Language, 2007). Aquests autors van obtenir les dades per internet, si voleu participar en altres estudis del grup: http://moral.wjh.harvard.edu/. A grans trets, no varen trobar diferencies ni en: edat, gènere, nacionalitat, religió, etc. Recentment, però, un altre grup d’investigadors rebutgen els resultats anteriors (Gold et al., Judgment and Decision Making, 2014). Ells diuen que el primer estudi d'universal no en té res. La majoria de països analitzats són de l’òrbita anglosaxona i rics (si més no, cal tenir internet per participar-hi): Anglaterra, Austràlia, Brasil, Canadà, EEUU i India. Doncs sí, tenen raó. He de dir que cap dels dos articles em sembla brillant. Tornem a l’estudi de Gold. Els autors comparen anglesos i xinesos i troben que els xinesos són menys partidaris de fer el canvi d’agulles per matar a una persona i salvar-ne a 5 que no pas els anglesos. Vol dir això que la moral no és universal? No, vol dir que hi ha dades contradictòries i es necessiten estudis de major qualitat per concloure alguna cosa.

Si m’hagués de mullar, jo diria que la moral sí és universal. Com veurem a continuació hi ha unes bases biològiques claríssimes i, com hem vist fins ara, hi ha aspectes d’empatia i teoria de la ment que compartim amb animals. Per tant, hi ha un constructe comú seleccionat evolutivament. A més,  tendeixo a pensar que les diferències de resposta estan més relacionades amb diferències individuals que no pas culturals (Young i Saxe, Emotion Review, 2011).

Grosso modo hi ha dues classes de resposta davant les diferents variants del dilema del tramvia (Bruers i Braeckman, 2014): “deontològica”: en la qual no s’ha de fer mal a cap persona no relacionada directament amb el problema; “utilitària”: en la qual sempre s’escull la opció en que es fa mal a menys persones. Aquests autors resumeixen molt extensament totes les possibles variants i explicacions filosòfiques al problema. Avui que estic inspirant ho reduiré a una única variable. Per mi, el que marca la diferència és el teu grau, com a subjecte que decideix, d’implicació. Com menys implicat estiguis en la mort de la persona més possibilitats hi ha que actuïs. No té el mateix grau d’implicació desviar un tren cap a una altra via on hi ha una persona i salvar-ne a cinc, que empènyer a una persona a les vies del tren per salvar-ne a 5. En el primer dels casos, la mort de la persona és una conseqüència de salvar-ne a 5. Tu fas un canvi d’agulles, amb la mala sort que hi ha una persona a la via alternativa. En el segon cas, atures al tren directament amb una persona que no té res a veure (allunyat de l’escena) i, a més, tu ets l’agent actiu. La mort de la persona no és un dany col·lateral, sinó una conseqüència directa de la teva acció. En altres paraules, en el primer cas salves a 5 persones i en el segon en mates a una. Aquesta importància del distanciament també s’ha comprovat en una altra investigació, almenys curiosa. Costa i col·laboradors (Plos One, 2014) varen estudiar si l’idioma en que s’explica el dilema del tramvia pot influir en la decisió. Evidentment, tots els subjectes entenien el problema en els dos idiomes presentats (nadiu i estranger). Van trobar (figura següent, foreign=estrangera) un major percentatge de respostes utilitàries (sacrificar a la persona per salvar-ne 5) en el cas del pont (footbridge) (dilema 2) quan la llengua era estrangera. Els autors hipotetitzen que malgrat que es domini la llengua estrangera, aquesta provoca menys impacte emocional i, per tant, un major distanciament i un major grau d’utilitarisme.

Aleshores... que podem pensar de les persones que es decideixen per la opció utilitària? Són fredes o calculadores? Wiech i col·laboradors (Cognition, 2013) varen intentar respondre a aquesta pregunta. La seva idea era correlacionar dos trets de personalitat amb diferents patrons d’activació cerebral (sempre amb població sana, ni amb psicopatologies ni amb lesions). Per l’estudi de la fredor emocional van usar el tret “psicoticisme” d’Eyseck. Les persones amb un elevat tret de psicoticisme destaquen per ser: poc empàtiques, agressives, poc normatives, originals, creatives, etc.; mentre que per l’estudi de les "calculadores" van usar el tret de “Necessitat Cognitiva”, relacionat amb un augment de deliberació, donar-li voltes, pensar abans d’actuar, etc. Van aplicar un seguit de dilemes morals mentre se’ls mesurava l’activitat cerebral amb una ressonància magnètica funcional. Els resultats varen demostrar que tots dos trets es relacionen amb un augment de respostes utilitàries. A més, els subjectes amb elevat tret de psicoticisme mostraren una menor activitat de l’escorça cingulada (SCC), relacionada amb emocions negatives com la tristesa o la por. En canvi, no hi varen trobar cap diferència d’activació amb els subjectes d’elevada “necessitat cognitiva”. Per tant, aquest estudi demostra que algunes diferències individuals poden alterar les respostes en els dilemes morals, com ja apuntàvem anteriorment.

Fins ara hem parlat de subjectes normals. I si hi ha lesió? Pot un cervell danyat transformar a una bona persona en un dèspota? Doncs sí, Phineas Gage és l'exemple més clar, però parlarem d'ell un altre dia. Es varen agafar pacients amb lesions al còrtex frontal ventromedial (un altre cop apareix el còrtex frontal...), un àrea relacionada amb la moral i les emocions socials. Aquests pacients, comparats amb persones sanes, mostraren un augment anormal de respostes utilitàries (Koenings, Nature, 2007), com per exemple llençar a un gras des d'un pont per salvar a 5 persones.

I se ets així de fàbrica? Pujol i col·laboradors (Scan, 2012) van voler estudiar si els psicòpates tenen un funcionament cerebral diferent a les persones "sanes" mentre resolen dilemes com el del tramvia. Agafaren 22 presos catalans (crec que de Lleida) diagnosticats com a "psicòpates" i els posaren en una ressonància magnètica funcional mentre resolien dilemes morals. Evidentment, també hi havia un grup control. Els resultats cerebrals mostren una reducció de l'activació del còrtex frontal medial i l'escorça cingulada (PCC) (us sonen aquestes àrees, oi?), a més d'una reducció en zones límbiques com la unió amígdala-hipocamp (figura: C=control, P=Psicòpata, a més color clar, groc-blanc, més activació).

A més, en estat de repòs, els psicòpates mostraren una connectivitat entre aquestes dues àrees (frontal i cingulada) diferent als controls (figura, fixeu-vos que es marquen zones diferents entre uns i altres).

Sorprenentment, a nivell conductual no van haver diferencies significatives en els dos dilemes del tramvia. Com veurem amb les dades que es copio a continuació, és degut a la poca mostra de subjectes. Amb més subjectes jo crec que arribaria a la significació. En altres dilemes més... quotidians... si es varen trobar diferències, us mostro un d'ells:

El senyor Jones és un jove arquitecte que visita un dels seus edificis en construcció amb el seu cap. El seu cap és un dèspota que fa sentir miserables a tots els treballadors, incloent al senyor Jones. Si el senyor Jones empenyés al seu cap de dalt de l'edifici ell moriria i els senyor Jones seria interrogat per la policia; però si no ho fa el seu cap continuarà arruïnant la vida d'altres persones. Ets els senyor Jones, l'empenyeries daltabaix de l'edifici?

  

8. Els orígens de la moralitat

(continuació de l’escrit anterior: “7. La ferida empàtica”)

Fins ara hem vist que rates, elefants i orques, entre molts altres animals, poden cooperar, sentir empatia i tenir meta-cognició. Queda pendent parlar dels grans primats, principalment ximpanzés (Pan Troglodytes) i bonobos (Pan Paniscus). Els hem deixat pel final expressament. Ha estat en ells (o almenys que jo conegui) amb els únics animals que s’ha investigat a nivell de laboratori (controlant al màxim les variables) la cooperació i el càstig. Aquests dos elements són clau en l’estudi de la moral, atès que uneixen empatia, col·laboració, sentiment de justícia, ira, comprensió, etc. Al final de l’escrit, sabrem si el sentit de la moral ens diferencia dels animals.

La investigació en cognició comparada amb primats és força extensa, existint diverses metodologies; malgrat que principalment hi ha dos grups al món que ho treballin. El grup d’en Josep Call i en Michael Tomasello al Max Planck de Leipzig (http://www.eva.mpg.de/psycho/primate-cognition.php) i el Yerkes National Primate Research Center de la Emory University dirigit per Frans de Waal (http://www.emory.edu/LIVING_LINKS/). En aquest blog presentarem només un test, que és dels més senzills i també es fa amb un humans, així es podrà comparar.

El joc de l’ultimàtum (Ultimatum Game; Guth et al., J Econ Behav., 1982) consisteix en donar 10 fitxes (o euros o dòlars, o qualsevol altre cosa que tingui valor econòmic real) a un participant. Aquest (proposador) les ha de repartir com vulgui amb un segon participant (responedor). Si el responedor accepta el repartiment tots dos s’emporten el que els hi toca. Si el responedor no ho accepta, cap dels dos, ni proposador ni responedor s’emporten les fitxes. Si ets occidental segurament una repartició de 9 a 1 la rebutjaries, però una de 6 a 4, no. En general, en la cultura occidental es rebutja tot el que suposin un repartiment injust del 20% (Camerer, 2003). Quines condicions acceptaran ximpanzés i bonobos? En la figura següent es mostra l’aparell que varen fer servir Kaiser i col·laboradors (Biology Letters, 2012).

El proposador (“proposer”) pot donar 5/5 (estirant la corda) o 8/2 o 10/0 (estirant primer del paper i després de la corda). El responedor (“responder”) por acceptar i donar accés a tots dos al menjar (grans de raïm) estirant de la barra (“rod”). Només en el cas de 10/0 la meitat dels primats (no havia diferències entre ximpanzés i bonobos) van rebutjar la oferta, com es pot veure en el gràfic. De fet, sorprèn (i els autors no acaben d’explicar), perquè només hi ha un negació de l’oferta del 58%, en comptes del 100%.

Queda demostrat que els primats no-humans són més racionals que els catalans; racionalment parlant 1 és millor que 0 (Jensen et al., Science, 2007). De fet, els autors hipotetitzen aquest comportament per:

-         no estan acostumats a rebre menjar gratuïtament dels seus congèneres.

-         no hi ha motivació per castigar, ells no perden res en comparació a com estaven abans.

-         no tenen sentiment de propietat davant els grans de raïm.

Aquest últim punt és molt important, perquè s’ha vist àmpliament, tant en llibertat com en el laboratori, que els primats no-humans comparteixen, sobretot si hi ha algun tipus de reciprocitat (Tomasello, Annu Review Psychol. 2012). Aquesta importància de tu m’ajudes si jo t’ajudo, implica un sentiment de propietat. Pot ser en positiu: si un dia tu comparteixes lo teu amb mi, i un altre dia jo ho comparteixo amb tu. Però també en negatiu en cas que tu no comparteixis mai o fins i tot robis.

Aquest últim cas, el de robar, és rellevant perquè introdueix el concepte de càstig. El càstig és important, perquè estabilitza la cooperació enfront de l’egoisme, fent més “costos” els comportaments tramposos (Boyd i Richerson, Ethol Sociobiol., 1992). El càstig directe (“second-party”) és aquell en què qui ha rebut la ofensa castiga directament al que li ha fet una mala jugada. S’ha comprovat que es dóna en diverses espècies, incloent els primats no-humans (Jensen, Philos Trans R Soc lond B Biol Sci., 2010). El que realment significa un pas endavant en la moral i el sentiment de justícia són els càstigs atorgats de manera indirecta, els “third-party”. Seria un exemple quan un professor renya a un alumne per pagar a un altre o un jutge condemna a presó a un violador. Ja us podeu imaginar que aquest nivell de moral és el més complex.

En primats sí s’ha vist que en situacions fora del laboratori els mascles dominants poden exercici d’àrbitres o policies (de Waal, Behaviour, 2014; von Rohr  et al., Plos One, 2012). En canvi, encara no s’ha provat que els ximpanzés siguin capaços d’arbitrar i aplicar un sentit de justícia en contexts controlats de laboratori. Riedl i col·laboradors (PNAS, 2012) van portar a terme un experiment similar a l’anterior, però afegint un tercer ximpanzé (jutge o “actor”), que podria deixar sense aliment (llençant el menjar) al ximpanzé que robava a l’altre quan no li tocava menjar. En la següent figura es mostra un esquema de la situació:

Varen haver diferents situacions experimentals: robatoris, pèrdues de menjar per error mecànic de l’aparell, repartiment injust per part de l’investigador o repartiment just sense incidències. No haver diferències en el càstig del ximpanzé jutge (figura següent), que llençava menjar a l’atzar, sense cap tipus de patró. En canvi, si es va repetir la troballa que els ximpanzés duen a terme càstigs directes (“second-party”).

Encara que, per ara, no s’hagi demostrat que els primats no-humans no són capaços d’aplicar càstigs indirectes, sí se sap que s’esforcen per prevenir-los; com en el cas dels bonobos tenir sexe social abans de repartir l’aliment i evitar els conflictes que se’n derivin (de Waal, 2014).

Abans de deixar de parlar d’animals i empatia us recomano tres capítols de “Redes” molt interessant que parlen d’aquest tema:

53. Nuestro Cerebro Altruista:

59. Somos Primates (1ª part):

61. Somos Primates (2ª part):

Com hem anat veient allarg d’aquests tres escrits sobre l’empatia i la moral; malgrat que existeixi una interrelació entre aquests dos constructes, no poden ser usats de manera intercanviable (Decety i Cowell, Perspective on Psychological Science, 2014). En altres paraules, empatia i moral no són sinònims. Ja hem pogut comprovar que tenir empatia no implica tenir un concepte de moral dins un determinat grup social, com en el cas de les rates. Igualment, que tenir una moral “primerenca” de “second-party” com els primats no-humans, tampoc implica un grau de moralitat més complexa, “third-party” com en el cas dels humans. Així què ens hauríem de preguntar... quina àrea del cervell tenim exclusivament els humans que ens permeten tenir aquesta moral complexa?

Els estudis tant de ressonància magnètica funcional com en lesions han demostrat que les avaluacions morals no depenen d’una única àrea, sinó d’una xarxa que implica diverses regions tant cognitives com emocionals (Buckholtz i Marois, Nature Neuroscience, 2012). Agafant com a model la revisió de Decenty i Cowell (2014) us presentem les principals àrees implicades (la traducció la teniu a continuació de la imatge):

- Medial prefrotal cortex: Còrtex prefrontal medial: juga un paper principal en interpretar i entendre els estats mentals propis i aliens.

- Anterior cingulate cortex: Escorça cingulada anterior: una estació central tant per processar estímuls top-down (“superior”) com bottom-up (“inferiors”) i assignar el seu control/procés a altres àrees.

- Ventromedial Prefrontral Cortex: Còrtex prefrontal ventromedial: un centre crític pels comportaments de criança i conducta afectiva. Uneix els processos afectius amb els comportaments socials.

- Insula: atorga les bases per a les representacions tant positives com negatives dels sentiments subjectius, així com sustenta la consciència emocional.

- Posterior superior temporal sulcus: Solc temporal posterior superior: involucrat en la percepció social i les intencions dels altres a través de l’avaluació dels estímuls socials.

- Amygdala: Amígdala: prioritza els inputs (“entrades sensorials”) afectius rellevants (negatius i positius) en base als objectius i les motivacions del subjecte (d’un mateix).

Com heu pogut veure ens hem tornat a trobar amb l’escorça prefrontal. Sé que el comentari serà molt simplista, però a mesura que vaig llegint sobre neurociència cognitiva, emocional i social estic cada cop més convençut que: “el què realment ens fa humans és l’escorça cerebral”, amb permís del llenguatge, és clar.

Ningú negarà que l’empatia i la moral han estat producte de l’evolució, permeten la cooperació i la vida en grup i societat. No obstant, no hem d’oblidar que el component cultural influeix en la nostra moral (Decety i Cowell, Trends in Cognitive Sciences, 2014). Per exemple, s’ha provat recentment que llegir novel·les incrementa la nostra capacitat per posar-nos en el lloc de l’altre i entendre les emocions alienes (Kidd i Castano, Science, 2013).

Finament, resten encara dues preguntes per respondre, i és que la ciència no és més que obtenir respostes que generen nous interrogants:

-         ¿Què passa quan hi ha un mal funcionament d’aquelles àrees que hem comentat relaciones amb la moral humana?

-         És la moral universal?

(to be continued...)

7. La ferida empàtica

(continuació de l’escrit anterior: “6. Neurones Mirall”)

sXVI. Copèrnic expulsa a l’home del centre de l’univers.

sXIX. Darwin iguala a homes i animals.

sXX. Freud treu el control de les persones sobre elles mateixes.

sXXI. L’ètica deixa de ser exclusivament humana.

A mesura que avança la ciència els éssers humans perden “prestigi i glamour”. L’antropocentrisme cada cop perd més arguments i les ferides narcisistes de Freud augmenten amb cada gran descobriment. Una de les darreres fronteres que ha traspassat la neurociència ha estat la consciència i l’empatia.

Avui en dia intuïm que alguns animals tenen metacognició; o sigui, que pensen o saben sobre ells mateixos. La tenen en el mateix grau que nosaltres? Possiblement no, però això tampoc ho podem assegurar. De la mateixa manera, tenir-ne en menys “quantitat” no implica absència. Se sap que dofins, ximpanzés o elefants  són capaços de reconèixer-se en un mirall (Marino, Current Biology, 2004; de Waal, Annual Review of Psychology, 2008; Plotnik et al., PNAS, 2006), en canvi, els gats no poden (de fet, s’hi barallen pensant que és un altre gat), com podeu veure en aquests dos vídeos (l’elefant, per exemple, s’hi mira les dents aprofitant el mirall, sense ell no pot fer-ho).

Aquesta capacitat cognitiva permet als animals entendre els conceptes de “jo” i “ell”. Es pensa que és la primera passa per tenir teoria de la ment i sentir empatia, però com veurem en el següent experiment, no és del tot necessària.

La majoria de vosaltres pot acceptar que animals, tradicionalment categoritzats com a superiors, tinguin empatia. És una petita concessió que el nostre “ego” es pot permetre. ¿Què pensaríeu si us digués que una rata no només no és empàtica, sinó que mostra més conducta pro-social (bondat) que la majoria de persones? Bartal i col·laboradors (2011) publicaren a Science (una de les revistes científics amb més prestigi) una investigació on es demostra que les rates són empàtiques i mostren conducta pro-social. Per fer-ho, van dissenyar un seguit d’experiments cada cop més complexes. Us en presentaré un parell. En el primer, es posava una rata en una caixa amb un cilindre estret i amb una porta que s’obria des de fora.

El cilindre podia estar buit (empty), podia tenir un objecte neutre (object) o una rata (trapped). Aquesta rata (trapped) ho passava malament dins al cilindre i, de fet, cridava per l’estrès. Hi havia una quarta condició en què el cilindre estava buit i havia dues rates a la caixa, per descartar avorriment, interacció o altres variables emmascaradores (categoria: 2+empty).

Com podeu veure en aquests dos gràfics, en la situació de rata atrapada, la companya obria el cilindre i la deixava lliure en un 75% de les vegades (A) i ho feia als pocs segons (B) (un cop havia aprés com obrir-ho, a les 12 sessions). En canvi, si no havia res, l’obria molt poques vegades. Sorprèn que hi hagi una diferència de sexe, atès que les rates femelles l’obrien al 100% de les ocasions, els mascles... no tant. Un pot pensar que més que obrir-ho per ser bona amb l’altra rata ho feien per jugar, aparellar-se, etc. En absolut, les rates continuaven obrint el cilindre encara que la rata marxés a una altra caixa, sense possibilitats d’interacció. La rata obre el cilindre encara que no obtingui cap benefici.

Compliquem una mica més l’experiment anterior. Ara a la caixa hi ha dos cilindres. Un amb una rata i l’altre amb 5 xocolatines. Doncs les rates obren quasi a la vegades tots dos cilindres (no hi ha deferències significatives, C) i la rata de “fora” menja 3,5 xocolatines i guarda 1,5 per la rata “atrapada”. En la condició de només xocolata, la rata obre només el cilindre que té xocolata (D) i en menja 4,8 xocolatines. Com es pot veure, les rates són “bones”, però tampoc “tontes”.

Aquestes capacitats cognitives: metacognició (o autoconsciència), empatia, conducta pro-social, etc. han triomfat evolutivament parlant, perquè permeten cooperar i treballar en equip. Fixeu-vos que tant primats, com cetacis i elefants viuen en grup. I és que la cooperació és una de les claus de l’èxit, siguis un animal de sabana o el director d’una multinacional. No em d’oblidar, però, que per cooperar necessites tenir empatia i consciencia de “jo” i “ell”. Us en posaré un parell d’exemples.

S’ha trobat recentment que els elefants són capaços de cooperar per aconseguir un benefici comú, aliment (Plotnik et al., PNAS, 2011). El menjar es situa en una taula allunyada uns metres. Per aproximar-la (i menjar) han d’estirar d’una corda, però la corda no està lligada a res. Si un elefant estira només pel seu extrem, es queda amb la corda a la trompa i la taula no és mou. Tots dos elefant han de fer força alhora per moure la taula, estirant cada un d’un extrem de la corda. El més sorprenen és que tenen la capacitat d’esperar que vingui el seu company i coordinar-se per estirar al mateix temps. Com és una mica enrevessat, us deixo un esquema de la tasca i un vídeo on es veu com s’esperen i es coordinen entre ells per obtenir un benefici comú. Els elefants són capaços de treballar en equip pel bé grupal.

El segon exemple cal veure’l. Reconec que el vídeo és sensacionalista, però està molt ben explicat gràficament. Pels que vulgueu un document científic objectiu: Pitman i Durban (Marine Mammal Science, 2012). A diferència de l’anterior això no és un experiment, es dóna a la natura de manera espontània.

Us haureu adonat que no he parlat de primats... ho faré en la següent entrega sobre neurones mirall i empatia. Fins ara hem vist com els animals tant a nivell fisiològic com a nivell comportamental són capaços de tenir empatia, teoria de la ment, conducta pro-social i treballar en equip. Queda encara per respondre sobre la moral, la justícia, l’ètica...

¿La culturalització de la teoria de la ment és el que ens fa únicament humans?

(to be continued...)

6. Neurones Mirall

Era l’estiu de 1992: Miguel Indurain guanyà el segon Tour, a Barcelona s’escoltava el “...amics per sempre means a love that will never end...”, Eslovàquia es declarà independent i la domesticació del gos seguia inalterable el seu curs. Pocs recordareu, però, que aquell juliol de 1992 es publicà un descobriment que canviaria la neurociència i la psicologia per sempre.

El grup de Giacomo Rizzolatti publicà a Experimental Brain Research (di Pellegrino et al., 1992) la troballa d’unes neurones situades a la regió ventral premotora F5 en Macaques Nemestrines (un mico del vell món que en català s’anomena: macaco de cua de porc meridional), que s’activaven tan quan el mico agafava una llaminadura com quan veia a l’experimentador agafar-ne una.

Exemple dels experiments de di Pellegrino et al. (1992).

En altres paraules, “les neurones mirall són una classe de neurones que modulen la seva activitat en ambdós situacions: quan un individu executa una activitat motora específica, però també quan observa la mateixa activitat motora (o similar) executada per un altre individu” (Kilner i Lemon, Current Biology, 2013). Per tant, estem davant d’unes neurones que ens permeten entendre que farà l’altre i, en definitiva, posar-nos en el lloc dels nostres congèneres.

A partir d’aquest moment, es varen obrir molts interrogants: Expliquen l’empatia? Lesions en aquella àrea provoquen psicopaties? Estan darrera de la religió i la moral? El llenguatge? Quins animals les tenen? En definitiva, tot semblava indicar que estàvem davant del Sant Grial per explicar la diferència entre humans i animals (hi ha un debat interessant, però en anglès i molt extens a: http://edge.org/conversation/mirror-neurons-and-imitation-learning-as-the-driving-force-behind-the-great-leap-forward-in-human-evolution). De fet, l’autor del blog és qui va hipotetitzar que les neurones mirall han estat les desencadenadores del gran big bang en l’evolució humana, el “great leap forward” (Ramachandran, 2000). Intentarem respondre a alguns d'aquests interrogants en les properes línies i escrits del blog.

El primer que ens hem de plantejar és: Les neurones mirall són producte de l’evolució o de l’aprenentatge? Ens posem en el lloc de l’altre per instint o perquè hem aprés a fer-ho? Nature or Nurture? La doctora Heyes (Neuroscience and Biobehavioral Reviews, 2010) va revisar aquesta qüestió. Per ella, les neurones mirall es desenvolupen per un procés d’aprenentatge associatiu, en comptes de per la hipòtesis més estesa de l’adaptació o selecció natural. Principalment, ella ho defensa per les diferències amb els micos, la importància en la cognició social i perquè en l’edat adulta és un sistema modelable. Jo m’inclino més per la hipòtesis de l’adaptació evolutiva, encara que segurament totes dues aporten el seu gra de sorra. L’experiència i l’aprenentatge modulen un sistema que ja ens ve de “fàbrica”. Sense aquests aprenentatges les neurones mirall no es desenvoluparien, però sense una base neural sòlida l’aprenentatge no es podria consolidar.

Amb la tercera hipòtesis que plantejo, el següent pas seria delimitar a partir de quin moment de l’evolució filogenètica apareixen aquestes neurones mirall. Està altament provada la seva funció en tasques motores i s’intueix que podrien estar-ho amb la religió o el llenguatge. Estem buscant un criteri per decidir a partir de quin animal apareixen i quina funció desenvolupen. Totes els animals es mouen, però cap té religió. Hem de buscar un terme mig, i l’escollit és la conducta empàtica i la teoria de la ment.

La teoria de la ment es defineix com la capacitat d’atribuir estats mentals i emocionals a un mateix i als altres. L’empatia es podria incloure en aquesta teoria de la ment i fa referència a tres processos (Zaki i Oschsner, Nature Neuroscience, 2012):

-     - compartir l’experiència dels estats interns. Per exemple, sentir mal quan algú s’enganxa els dits amb una porta.

-     - mentalització o entendre el que senten o pensen els altres. Seguint amb l’exemple de la porta, segur que la persona que s’ha enganxat els dits s’està cagant en la mare del fuster que va fer la porta.

-     - preocupació social. Si en l’exemple anterior el propietari dels dits és un infant, li direm: “Sana, sana, culito de rana, sino se cura hoy, se curará mañana”.

Esquema de la definició anterior (Zaki i Oschsner, 2012).

Aquests autors resumiren les principals àrees relacionades amb els tres processos empàtics: compartir l’experiència, mentalització i preocupació social. Fixeu-vos que les àrees il·luminades en verd i blau corresponen a àrees temporals i frontals. Com veiem, són àrees allunyades del centre del cervell, per tant, d’aparició tardana (filogenèticament o evolutiva modernes). El més important és que s’inclou l’escorça premotora (PMC) on es situen les neurones mirall.

                                                  Mapa cerebral de la conducta empàtica (Zaki i Oschsner, 2012).

En una excel·lent revisió, Corradini i Antonietti (Consciousness and Cognition, 2013) confirmen basant-se en l’evidència empírica que les neurones mirall permeten l’empatia. Exposen alguns exemples:

-   - En humans, s’activen les mateixes àrees per reconèixer i expressar una emoció facial (Dimberg et al., Psychological Science 2000).

-     -  S’activa la mateixa àrea quan els subjectes senten dolor per una punxada i quan veuen que un altre rep una punxada en el mateix punt (Avenanti et al. Psychoanalysis and neuroscience, 2005).

-     - Estudis correlacionals han provat que aquelles persones que senten més les emocions alienes (empatia), mostren una major activitat de les àrees premotores (Kaplan i Iacobini, Social Neuroscience, 2007).

Malgrat que aquesta evidencia que confirma que les neurones mirall estan implicades de manera rellevant en la conducta empàtica, com hem pogut veure és una conducta complexa que implica altres zones cerebrals. A més, recordar que fa poc que es varen descobrir i encara menys que es va relacionar amb l’empatia. Encara poden aparèixer noves dades.

Ara sí ens podrem preguntar, mitjançant l’estudi de l’empatia: les neurones mirall ens fan humans?

  

(to be continued...)