A long time ago, in a galaxy far far away...
Toumaï, (fig. 1), un jove simi, explora el terra del seu
bosc natal a la recerca de menjar. Cada cop plou menys i fa més fred.
L’abundant selva humida, en el futur Txad, està perdent frondositat a marxes
forçades. Ell no ho sap, però aquesta primera incursió a dues cames pel sota
bosc és un petit pas pels Sahelanthropus
Tchadensis, un gran pas per la humanitat. La terra era molt diferent fa uns
6,5 milions d’anys.
Figura
1. Crani i interpretació de Toumaï (Sahelanthropus Tchadensis). Foto de nutcrackerman.com
Orrorin té el cor dividit. Una nova forma de vida, amb molt
de sol, herbes altes i pocs arbres s’està imposant. Nous veïns venen de llocs llunys.
Les àgils impales atreuen als depredadors, fent de la sabana un lloc hostil.
Malgrat que el seu estimat bosc comença a desaparèixer, els sempre sorollosos
còlobs s’aferren als arbres d’una Kenia en constant canvi. Els Orrorin Tugenesis han de prendre una
decisió que canviarà, per sempre, la historia del nostre planeta aquell matí de
fa uns 5,9 milions d’anys.
Ardi, una mare d’Ardipithecus
Ramidus, alimenta als seus fills amb arrels de la cop més seca Etiòpia de
fa 4,5 milions d’anys. L’adaptació ha estat llarga, però la nova dentició
permet a aquests simis bípedes menjar des de la dolça, però escassa fruita,
fins a les dures arrels en temps de sequera. Els seus avantpassats, els Ardipithecus Kadabba, si ho tingueren
més complicat, amb unes dents més primitives; com ho demostren uns canins més
llargs, en un clima que canvià bruscament.
Els nostres tres protagonistes es consideren l’origen de
l’home, els nostres re-re-re-rebesavis. Tenen detractors i simpatitzants per
igual, però la veritat és que poc importa. Qui va guanyar? Qui es va extingir?
Qui va evolucionar? En una escala de milions d’anys aquestes preguntes són
irrellevants. L’element clau és que aquestes especies foren les primeres en
passar d’una vida arborícola a una vida bípeda a la sabana. Patiren un canvi
climàtic farà uns 7 milions d’anys, al final del Miocè, que trastocà la vida a
la terra (vegeu la taula 1, com a guia pels períodes temporals terrestres). Les
temperatures baixaren, la pluja disminuí i la selva deixà pas a la sabana.
Aquest tipus de clima es mantingué durant el Pliocè, encara que les
temperatures eren entre 2-3º més elevades que les actuals. I sense 4x4
circulant per les ciutats, però això ja és un altre debat. La importància de
Toumaï, Orrorin i Ardi també rau en que estigueren relacionats en la separació
del llinatge entre els humans i els grans primats (ximpanzés, bonobos i
goril·les); però encara no se sap del cert si foren els primers del llinatge
humà o els darreres ancestres comuns. El que és segur que els humans no venim
dels actuals grans simis, sinó que tot dos llinatges provenim d’un ancestre
comú que ens separà farà uns milions d’anys.
Taula
1: Períodes temporal terrestres des de 66 milions d’anys. Font, Wikipedia.
Estareu d’acord en mi que estem vivint el regnat dels
mamífers, sent els humans els reis (o millor dit els dictadors). Hollywood ja
s’ha encarregat de recordar-nos, normalment amb força errors, que fins fa 65
milions d’anys els reis eren uns sauròpodes els que governaren la terra,
segurament amb menys mà de ferro que nosaltres. El ja indiscutible meteorit que
caigué en el Yucatán generà la nit perpetua i despertà terratrèmols i volcans.
Gran part de la vida vegetal morí. Sense la base de la cadena tròfica els gran
dinosaures desaparegueren, no tots però. Com podeu veure en la figura 2 estem
envoltats dels néts del T-Rex. Però quan Déu tanca una porta obra una finestra;
començà l’era dels mamífers.
Figura
2. Les potes dels ocells no podeu ocultar un passat reptilià. Foto de Ikon
(CC). https://pixabay.com/es/paloma-palomas-aves-viva-solo-ave-201810/
Al final de la era Mesozoica, al final de cretaci, ja
havien aparegut els primers mamífers placentaris i marsupials, que parien cries
vives. Eren animals petits, que menjaven insectes i llavors no més grans que
els ratolins, es podria dir que similars a les tupaies (fig. 3). Precisament va
ser això el que els va permetre sobreviure a la extinció de fa 65ma,
necessitaven poc aliment i suportaren el desastre del meteorit, mentre els
grans dinosaures morien de fam. Aquesta situació, unida a variacions climàtiques
i a l’aïllament dels continents, el que es coneix com a deriva continental,
afavorí l’aparició de nous nínxols ecològics i, en conseqüència, la
diversificació dels mamífers. En general, els darrers 65 milions d’anys el
planeta s’ha anat refredant, però durant aquests anys han hagut variacions. La
més important per a nosaltres va ser l’escalfament durant la època eocena (de
la era cenozoica i període paleogen. Fa entre 55 i 34 milions d’anys), el que
es coneix com a “màxim tèrmic del Paleocè-Eocè”. Això va fer que les plantes
gimnospermes (com es pins) perdessin terreny a favor de les angiospermes
(arbres amb flor i fruit), creant un entorn tropical. Per aprofitar aquest nou
espai aparegueren els primers prosimis amb mans i peus prènsils, ungles en
comptes d’urpes, potencia en les potes del darrera, ulls frontals i cervell
relativament gran. Aquest nous éssers eren els adàpids i els omòmids, els avis
dels actuals lèmurs i tarsers respectivament (fig. 4 i 5).
Figura
3: Tupaia, similar als primers mamífers. Foto de J. Maughn (CC): https://www.flickr.com/photos/jmaughn/
Figura
4: Lèmur de Cua Anellada (Lemur Catta) a “La Vallée des Singes”. Foto de Jaume
F. Lalanza (CC):
Figura
5: Tarser (Tarsius Tarsier). Foto de Billy Wirawan (CC): https://www.flickr.com/photos/bly_wirawan/
Els adàpids i els omòmids estaven feliços fins que la
temperatura tornà a baixar durant la època oligocena (34 al 28 milions d’anys)
degut a les noves corrents marítimes per la deriva continental. Així, mentre
que Àfrica i Amèrica del Sud segueren sent tropicals, Amèrica del Nord i Europa
es transformaren en boscos caducifolis amb arbres de grans fulles. Aparegueren
uns nous éssers, similars als simis del Nou Món (fig. 6) (els d’Amèrica del Sud,
els Platirrins) amb les dents més esmolades per tallar les fulles i menjar
insectes. ¿Aquests nous ésser són fruit de l’evolució dels adàpids i/o omòmids
o provenen d’uns tercers? És un dels molts misteris que encara queden per
descobrir. En aquest període hi ha un altre misteri, fins i tot més important
que l’anterior. ¿Com van arribar d’Àfrica (lloc originari) a Amèrica del Sud?
Per Amèrica del Nord no es creu per una manca de registre fòssil a EEUU i
Canadà i, cal recordar, que Àfrica i Amèrica del Sud es separaren fa 100 milions
d’anys i que la distancia en aquella època era d’uns 3.000km. Una segona
hipòtesis és la convergència genètica, que descriu una evolució independent
però amb resultats similars com les ales d’ocells i les ales ratpenats. En el
cas dels micos, però, és molt difícil de creure, perquè la convergència és molt
i molt similar; massa casualitat, no trobeu? Així que la resposta més acceptada
és també la més esbojarrada. Els micos van anar d’Àfrica a Amèrica del Sud en
vaixell. Quan dic vaixell vull dir rai de troncs i plantes, i trigaren milers
d’anys en arribar, no va ser una cosa ràpida. Segurament fou accidental, molts
intents i molta sort. No obstant, no són els únics primats que haurien navegat
grans distàncies per colonitzar nous mons en embarcacions de dubtosa seguretat.
El noruec Thor Heyerdahi defensà i demostrà ell mateix que la Polinèsia va ser
colonitzada des d’Amèrica dels Sud per les tribus pre-inques i inques, navegant
amb rais de fusta des de l’actual Perú fins a la Polinèsia. Malgrat que
tècnicament fou possible, avui en dia no està provat que la Polinèsia estigues
colonitzada per les tribus pre-colombines.
Figura
6: Mona Aranya Negra (Ateles Paniscus) a “La Vallée des Singes”. Foto de Jaume
F. Lalanza (CC).
Finalment, recordeu que Toumaï, Orrorin i Ardi eren fills
d’un canvi climàtic extrem? Doncs aquest canvi va començar durant el Miocè,
entre fa 23 i 5 milions d’anys. En aquest període van aparèixer els primers
homínids com a tal, del gènere proconsul (fig.
7). Es consideren els primers homínids perquè: no tenien cua, ulls frontals,
musell curt i colze similar al nostre; a més, un cervell més gran en comparació
al que tocaria pel pes corporal. Actualment el més similar al proconsul és el Gibó (fig. 8). Els proconsuls no només governaren a Àfrica;
també és trobaren homínids ancestrals a Europa i al sud d’Àsia. Se suposa que
els primers homínids varen sortir d’Àfrica per arribar a Europa i Àsia a través
del Mediterrani, que en aquella època estava sec, i per la unió entre Àfrica i
Àsia. Especial atenció és mereix en Pau, un dels pocs homínids del Miocè que es
trobà a Europa. Els únics restes fòssils coneguts de l’espècie Pierolapithecus Catalaunicus (trobats
als Hostalets de Pierola) (fig. 9) I també en Jordi, el primer català!!!! Un Dryopithecus Laietanus trobat a Sabadell
(fig. 10).
Figura
7: Proconsul, el primer de la família dels homínids. Font Wikipedia, foto de
Nobu Tamura (CC).
Figura
8: Gibó (Hylobatidae) el parent actual més proper al Proconsul. A “La Vallée
des Singes”. Foto de Jaume F. Lalanza (CC).
Figura
9: Representació del Pierolapithecus Catalaunicus a l'Institut Català de
Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell.
Figura
10: Representació de Dryopithecus Laietanus a l'Institut Català de
Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell.
Ara ja sabem d’on venen en Toumaï, l’Orrorin i l’Ardi, no
obstant, falta un petit detall per entendre la seva rellevància. Com heu pogut
veure els canvis climàtics han estat de vital importància i han anat oscil·lant
al llargs de milers d’anys. No obstant, fins l’aparició dels nostres
protagonistes no havien estat prou intensos com per passar dels arbres a la
sabana; d’arborícoles a bípedes. Hi ha un fet geològic que explica un canvi tan
radical, la formació de la vall del Rift. És una fractura geològica, provocada
per l’elevada activació tectònica, que va des del Mar Roig fins a Moçambic,
dividint Àfrica entre la seva tropical humida de l’interior i la costa seca, el
que es coneix com a “ombra de pluja”, degut a que les muntanyes impedeixen el
pas dels núvols i del vent. Això provocà un aïllament dels homínids i un canvi
radical del clima, fent-lo més sec i apareixent la sabana. Per això mateix, els
boscos desaparegueren i els nostres protagonistes hagueren de baixar dels
arbres per buscar nous nínxols ecològics.
Toumaï, l’Orrorin i l’Ardi tenien una característica que
els feia únics: el bipedisme. Caminar sobre dues potes és una característica
humana i marcà el devenir de la nostra espècie. És la primera de les
adaptacions que ens ha permès arribar fins a on hem arribat. Al caminar drets
els primers homínids tingueren menys calor. La Sabana és un lloc dur, àrid i
calorós. El sol no dóna treva i si no hi ha arbres que facin fruits tampoc hi
ha per donar ombra. Al caminar drets, s’exposava menys superfície al sol i es
rebia més aire, el que permetia una major refrigeració, necessària per moure’s
per la sabana (fig. 11). A més, permet tenir les mans lliures. En un inici no
era gaire rellevant, però en un futur serà de vital importància per transportar
eines i materials. Finalment, permetia tenir una visió més gran de l’entorn,
útil per evitar depredadors, però també buscar menjar.
Figura
11: Avantatge tèrmic d’anar a dues en comparació a quatre potes. Obtingut de:
Boyd, R., Silk, J.B. (2004). Cómo evolucionaron los humanos. Ariel Ciencia.
I ara ve la Lucy, sé que tots l’estàveu esperant...
Per saber-ne més:
Per facilitar la lectura no he indicat les referències
consultades en el text, ho faig ara:
-
Boyd,
R., Silk, J.B. (2004). Cómo evolucionaron
los humanos. Ariel Ciencia.
-
Brunet,
M., et al. (2002). A new hominid from the
Upper Miocene of Chad, Central Africa. Nature, 418, 145-151.
-
Moyà-Solà,
S., et al. (2004). Pierolapithecus catalaunicus, a New Middle Miocene Great Ape
from Spain. Science, 306, 1339-1344.
- Stanford,
C.B. (2012). Chimpanzees and the Behavior of Ardipithecus ramidus. Annu. Rev. Anthropol., 41, 139–149.
Sense oblidar grans sèries documentals:
Recordeu que no hi ha cap teoria 100% provada. He
intentat ser conservador i fer un compendi del que està més acceptat. Això no
vol dir, que una teoria minoritària pugui ser la correcte o que en cinc anys
tot això canviï.
