Aquest cop voldria comentar una molt bona
pel·lícula, que en algun moment es fa llarga i la veu de la traducció
castellana em posa una mica dels nervis (és la Penny de The Bing Bang Theory), però molt
recomanable. A més del meu cul inquiet i del meu fetitxisme vocal, el llarg
metratge té un error greu, o almenys per algú que gaudeix de la divulgació
científica. Penso que si és fa una pel·lícula així no costa gaire intentar
posar noms reals a les coses (és cert que he vist la versió doblada i em
referiré als noms traduïts, que serà la que més gent haurà vist. Desconec la
original). Una mica com "Erase una vez el cuerpo humano".
Però no ens posem nostàlgics. El que voldria fer
en aquest petit escrit és posar nom científic al que apareix a la peli, que com
veureu té més rigor científic del que us podríeu imaginar.
Evidentment... [Aviso de Spoiler]; i per si
encara no heu vist la peli, però voleu llegir el blog, us deixo els dos tràilers
en castellà, per, almenys, entendre-ho tot més.
Començant pel principi el lloc que crida més
l'atenció és on es situen les emocions. Aquest lloc existeix i és el còrtex
prefrontal. Ja he parlat d'ell abans. És la part filogenèticament més antiga,
el que ens distingeix de la resta d'animals i ens permet actuar amb raonament, entendre
el món i integrar les emocions a la nostra societat. Fixeu-vos hi, que la
posició és més o menys la correcta, just per sobre dels nostres ulls, a la part
més frontal del nostre cervell, si fa o no fa com a la peli. A més, igual que
en els dibuixos és la part d'evolució ontogènica més lenta. Si compareu el
sistema de control de la Riley
(la nena protagonista de la qual veiem el cervell) bebè, al de quan es una nena
i es fa adolescent, i també amb el dels pares, veureu que a més edat molta més
complexitat. A més, el prefontral té dues funcions clau que apareixen en la
pel·lícula: i) interpreta l'entorn, és l'encarregat de agafar els estímuls
externs, integrar-los i donar una resposta; ii) l'encarregat de gestionar la memòria
i la seva relació amb les emocions com veurem en el següent paràgraf.
Hi ha un tipus de record que anomenen records essencials.
Són els que marquen la personalitat de la Riley i s’emmagatzemen a través del "prefontral"
i d'una maquineta que està al centre. Entenc que aquesta maquineta és
l'amígdala. Centre del sistema límbic que marca emocionalment alguns records
per no oblidar-los mai. Podria ser el que es coneix com a marcadors somàtics.
Aquesta hipòtesis, formulada per Antonio Damasio, estableix que en la pressa de
decisions (feina del còrtex prefrontal ventromedial) intervé informació
emocional, a vegades subconscient, activada per l’amígdala. Per tant, és lògic
pensar que els records essencials són “marcats” per l’amígdala, però bàsics per
decidir sobre la nostra vida; igual que en la peli. No obstant, hi ha un petit
error. I és que l’amígdala es troba al final (o principi) de l'hipocamp, per
sota del tàlem i l'hipotàlem, en la zona més central del cervell; no pas en el
prefrontal.
L’emmagatzematge dels records a llarg termini és
la part més ben aconseguida de la pel·lícula, que en la realitat es diu
hipocamp. Primer per la situació, enrere i a baix, igual que en el nostre
cervell. Després per la forma ondulada. Mireu aquest tall d’hipocamp de rata
(similar al nostre, però per no ferir sensibilitats millor ensenyar el del rosegador...)
i no hem digueu que no s’assembla! I a nivell funcional, doncs és genial que t’expliquin
que els records que no es fan servir els cervell els elimini i, que per la nit,
es dediquin a fer neteja d’aquests records inútils. En la pel·lícula són les
boles que es tornen grises.
La forma de l’hipocamp,
única i fascinant.
Parlant de coses que es fan a la nit... També m’ha
agradat molt la interpretació dels somnis: com la manera d’enfortir els records
importants del dia, però sense l’ordre de la consciencia ni del pensament
racional; amb un filtre de distorsió de la realitat. La ciència encara no sap
explicar la seva funció, però opinió igual que la pel·lícula, sinó fixeu-vos
que acostumem a somiar coses relacionades amb les nostres vides i les nostres
cabòries. A més, quan somiem alguna cosa molt emocional (per exemple un malson)
ens despertem, igual que la
Riley.
A partir d’aquí el que apareix a la pel·lícula ja
és més difícil d’explicar a nivell de neurociència. Per exemple, el tren del
pensament... no tenim cap via fixa en el cervell, ni molt menys només una. Podria
considerar-se una metàfora dels impulsos electroquímics que en conjunt es mouen
pel cervell activant-lo i formant la consciencia. Més complicat d’explicar és
el subconscient. Nosaltres tenim subconscient, però és la maquinària que
dirigeix els processos automàtics del nostre cos: el batec del cor, el sistema immunològic,
la digestió, etc. No s’ha trobat en neurociènca cap espai ni cap estimulació
que guardi records traumàtics, com un pallasso deprimit. Quelcom similar passa
amb les illes de la personalitat. És clar que la personalitat la formen els
nostres records infantils, però també la nostra càrrega genètica. I, finalment,
tota la part de la imaginació... doncs això, imaginació dels guionistes.
No tenim un
guia turístic cerebral en forma d’elefant i que canta com els dofins.
Finalment, voldria acabar amb una reflexió de la
pel·lícula que em sembla molt encertada. Les emocions negatives, com la
tristesa, no són dolentes. La vida es composa de moments bons i moments difícils.
Tots busquem els bons, però els difícils ens ensenyen i ens fan créixer com a
persones. No podem protegir-nos sempre de les emocions negatives, perquè sinó
no viuríem tot el que val la pena viure.
PD: durant els tràilers els cartells explicatius
són com els de l'efecte Stroop... sublim
Gràcies a aquest vídeo vaig començar a veure els Audi amb
uns altres ulls. No podreu dir que tinc mal gust, un A8 són paraules majors. A
més, crec que és un dels anuncis més aconseguits que hi ha, si més no més en la
tònica del model. Potser a alguns de vosaltres no us agrada i preferiu aquest:
I és que la bellesa és un element molt subjectiu, sinó
mireu aquests exemples:
Es podria dir que "Las Menines" és la màxima
expressió del detall i del perfeccionisme; però també es podria dir que és com
una fotografia pixelada, i tampoc aniria errat.
Aquesta obra d'art és un crit positiu per la cultura
ordinària i l'expressió abstracta de la modernitat. Però com diria el meu avi
(o qualsevol altre avi), quina poca-soltada!!!!
Finalment, aquesta Bella
Macchina per alguns és art en moviment, bellesa aplicada a la tècnica. Per
molts de vosaltres, no obstant, és un malson de fiabilitat.
En un estudi molt recent (Germine et al., Current Biology, Ocubre 2015) es va voler respondre a la
pregunta que hem plantejat amb aquest petit recull d’imatges i vídeos. La
bellesa és cultural o ambiental? El debat de sempre Nature vs Nurture. Els autors agafaren bessons homozigots i
dizigòtics (amb una vida “normal”). Aquests tipus d’estudis són molt importants
perquè ens permeten comparar els efectes de l’ambient i la genètica en un model
natural. El resultat clau és que la correlació en l’acord d’atractivitat en els
homozigots era del 22%, mentre que en els dizigòtics era del 9% (Figura 1). Pot
semblar una diferència molt gran, però estadísticament són resultats iguals.
Això vol dir que la genètica no té un pes significatiu en la percepció de
l’atractivitat o la bellesa (recordeu que els homozigots tenen tots els gens
iguals i els dizigòtics només la meitat). Si voleu fer un experiment similar a
aquest pel mateix grup de recerca: http://testmybrain.org/index.php (anglès).
Figura
1. Com es pot veure a la gràfica, l’ambient únic, que es mostra a la
tercera columna, explica les diferències i similituds en la percepció de
l’atractivitat. La genètica n’explica molt poc (primera columna).
¿Volen dir aquest resultats que molta gent pot trobar més
atractiu l’Eduardo Gómez (Figura 2) abans que en Richard Gere (Figura 3)?
Evidentment hi ha uns trets comuns com (en dones) la simetria, els ulls grans,
pòmuls elevats o una relació cintura-maluc de 0.7 (Singh, Journal of Personality and Social Psychology, 1993), però en casos
molt menys extrems les diferències si depenen de l’ambient.
Figura 2: Eduardo Gómez
Figura 3: Richard Gere
No obstant, segur que tu, lector, veus quelcom que
tremola. Una cosa és considerar a Velázquez o Warhol com a artistes i l’altre
es considerar a un actor de hollywood o al conductor d’un autobús com a
atractius. El principal problema de la neurociència per estudiar tot això és
definir els termes. En un entretingut assaig Conway i Rehding (Plos Biology, 2013) intenten posar-hi
ordre. M’agrada molt les diferents definicions de bellesa que seleccionen
allarg de la historia.
-Contemplació
desinteressada. Kant.
-Atracció
sensual. Nietzsche.
-Veritat. John Keats.
-Promesa
de felicitat. Stendhal.
-Urgència
de repetició. Elaine Scarry.
Excepte la del John Keats, totes encaixen perfectament en
la nostra concepció actual de bellesa, i la del Stendhal és sublim. Els autors
anomenen al camp de la neurociència encarregada d’estudiar la bellesa, les
percepcions artístiques, etc. com a Neuroestètica. I ells mateixos ja indiquen
que la bellesa no es pot presentar com a quelcom universal. A més, adverteixen
que l’art no sempre significa bellesa, sinó també empatia; i ho il·lustren amb
un gran quadre de Goya (Figura 4 – “Saturno devorando a un hijo”).
Figura 4: Saturno Devorando a un Hijo. Goya.
Això vol dir que en l’art s’activen els circuits
cerebrals de percepció i motivació/emoció (Conway i Rehding, 2013). Mentre que
en la bellesa més pura, com l’atracció, fa activar l’escorça medial
orbito-frontal (mOFC) (Ishizu i Zeki, Plos
One, 2011). Aquesta àrea està relacionada també el reforç, el plaer, la
selecció, etc. Els autors presentaren a 21 subjectes peces musicals i quadres i
havien de categoritzar-los en lletjos i bonics. Quan deien bonics la mOFC està
molt activa (Figura 5). Evidentment per detectar la bellesa també s’han
d’activar àrees filogenèticament més antigues com l’escorça visual o l’escorça
auditiva. I, superinteressant, també el nucli caudat, relacionat amb
l’activació emocional.
Figura
5. Com es pot veure només s’activa aquesta petita àrea (mOFC) del cervell quan
es considera una obra artística (visual o auditiva) com a bella.
Fixeu-vos amb un detall de vital importància. L'art i la
bellesa es perceben en àrees filogenèticament modernes, amb la part frontal del
cervell. Hem anat repetint al llarg del blog que el que ens fa humans són les
àrees més frontals i externes del cervell el que es coneix com a neo-còrtex. La
mare natura és conservadora, encara que no va a missa cada diumenge, i va
acumulant avenços evolutius. La nostra part central i inferior del cervell és
molt antiga i la "compartim" amb la majoria dels animals; de fet, se
la coneix com a "cervell reptilià". Aquesta àrea és l'encarregada de
les funcions bàsiques per a la supervivència. Més amunt trobem les àrees emocionals
i finalment el neo-còrtex encarregat del pensament racional (Figura 6). Segons
aquesta explicació l'art hauria d'iniciar-se amb el desenvolupament del
neo-còrtex, diguem que amb els homo sapiens i neandertals; i com m'agrada quan
tot encaixa, perquè és ben bé així. Les primeres expressions artístiques, les
pintures rupestres (figura 7), neixen fa uns 30.000 anys (Changeux, Rend. Fis. Acc. Lincei., 2012), quan
totes dues especies poblaven la terra.
Figura
6: Com es pot veure, hi ha clarament 3 àrees cerebrals diferenciades, de baix a
dalt el cervell és més antic a més modern.
Figura
7: Pintures rupestres australianes, que podrien ser més antigues que fins i tot
les europees. A veure quan ens deixem de creure el melic del món.
En resum, en aquest escrit hem pogut arribar a diverses
conclusions. Primer de tot que la percepció de la bellesa és un element
purament cultural. Citant a Dawkins es podria dir que estem davant d’un “Meme”
i no pas un gen (Què és un meme?). No posaré l’exemple de l’evolució de les Venus, que ja cansa, sinó de
l’arquitectura religiosa. Compareu com ha evolucionat des del romàtic al
neoclàssic i a la modernitat; i això dins occident, si anem cap a orient trobem
edificis molt diferents. La segona conclusió és que no es pot confondre art i
bellesa. Per mi l’art ha de provocar una emoció, t’ha de fer reflexionar i,
molt important, l’única raó de ser ha de recaure en ell mateix. L’art no
necessita excuses per crear-se i sempre agafa el camí complicat, el camí
romàntic. Per altra banda, per mi la bellesa t’ha de fer girar el cap, com a
molt fer-te somiar, però sense cap altre pretensió. És clar que la bellesa pot
ajudar a l’art a crear emocions, però com hem vist no és indispensable. I
aquesta separació entre tots dos conceptes es veu a nivell cerebral. L’art
activa les àrees emocionals i de motivació, mentre que la bellesa les del plaer
i reforç.
Aquest setembre, mentre dinàvem a la universitat
comentant les vacances, sempre fantàstiques i amb un preus sospitosament
baixos, la nova estudiant de doctorat explicava com li va sorprendre el
Coliseum Romà. -¿Tanta gent anava a veure com els gladiadors es mataven entre
ells?- Es preguntava la jove hippie, ensenyant-nos els selfies amb el seu xicot
caribeny.
Jo, en aquell moment, tenia ganes de fotre-hi cullerada.
Per una banda es queixa dels gustos poc ortodoxes d'una societat, relativament
civilitzada, mentre es retratava amb un somriure d'orella a orella on es
mataren milers d'animals i persones per diversió. No, no parlaré de la
hipocresia, tampoc de la creixent industria del "palito selfie", ni
tan sols de la importància d'estalviar-se comentaris antisocials si un es
pretén tirar a alguna d'aquelles noves aspirant a científiques. No, aquesta
vegada vull defensar als meus estimats romans (aprofito per recomanar tant la
novel·la de Robert Graves com la sèrie homònima de la BBC: "Yo, Claudio").
No podem confondre manca de civilització, sensibilitat, escrúpols o bon gust
amb manca de tecnologia. M'atreviria a dir que nosaltres som igual de bàrbars
que els habitants de l'antiga roma, l'única diferència és que la tecnologia ens
ajuda a satisfer el nostre gust per a la sang.
Avui el blog estrena una gran frase, per fi tinc ocasió
de posar-la: avís d'Spoiler de: Posesión Infernal, Walking Dead, Game of
Thrones i House of Cards.
El primer exemple per il·lustrar que tant Romans com
Catalans som uns petits "sàdics" és la pel·lícula recomanada per en
J.F.R., "Posesión Infernal" (The Evil Dead) del director Sam Raimi,
que es considerada com una dels primers llarg-metratges gore. La trama i
l'argument són cutres, molt poc elaborats i predictibles. No obstant, l'encant
és la cruesa, l'exageració i els excessius detalls de sang, budells i cervells
escampats per aquella cabana. He dit excessiu? Disculpeu, un error del
corrector, vol dir l'excel·lent luxe de detalls. De fet, va ser tant heavy que
es va censurar en diversos països, santa innocència del que vindria desprès...
Per si voleu veure el tràiler.
No cal que expliqui l'èxit d'aquest nou gènere. Només
deixeu-me que us ensenyi dos fragments de dues series actuals (no de fa trenta
anys com la peli d'abans) que recomano altament. La primera d'elles és
"Hyundai Presenta: The Walking Dead", sèrie de zombies amb tots els
tòpics del gènere. Malaltia que es descontrola, morts vivents que només es
maten carregant-se el cervell, sense sentiments i amb molta gana, exèrcit
inoperatiu, gelosia de dos amics per una dona, etc. Amb aquest parell de línies
potser no ho sembla, però enganxa i enganxa molt, a més, està molt ben feta i
t'aconsegueixes identificar amb els personatges.
De zombies hi ha moltes versions. Una altra sèrie que es
recomano, encara que ha estat un fracàs i es va acabar sobtadament, segurament
per falta de sang i fetge, és "In the Flesh" de la BBC britànica, només sabent
això us podeu imaginar un altre estil.
El segon fragment és una de les escenes més desagradables
que recordo de "Juego de Tronos" (Game of Thrones), la part
interessant comença al 4:43.
I després d'aquest tastet de la millor sang fresca... on
ens deixa la neurociència? Està clar que el gust per les morts cruentes la
compartim amb els romans. Vol dir això que és una característiques genètica i
no pas cultural...? El principal problema "filosòfic" a resoldre està
en si realment hi ha conflicte entre la base hedonista que tots els éssers vius
cerquen i el plaer que podem sentir per aquestes emocions negatives (Andrade i
Cohen, Journal of Consumer Research,
2007); o si pel contrari són complementaries. En altres paraules, hi ha quelcom
que no rutlla en el nostre cervell per gaudir d'aquestes coses o, pel contrari,
pot encaixar en la vida d'una persona normal.
La primera aproximació que podem fer és amb la teoria de
la "Percaça de Sensacions" (Sensation Seeking) de Marvin Zuckerman
(1979: “Sensation seeking: Beyond the
optimal level of arousal”; Zuckerman i Kuhlman, Journal of Personality, 2000). Aquest tret de personalitat es basa
en cercar experiències variades, noves, complexes i intenses, relacionades amb
el risc tant legal, com social o físic. En altres paraules, les persones amb un
elevat tret de percaça de sensacions busquen un “subidón” d’adrenalina. Hi ha 4
sub-trets (o escales) dins aquest tret de personalitat: Emoció i Aventura (thrill and adventure seeking, TAS),
Experiència Sensorial (experience
seeking, ES), Desinhibició (desinhibition,
DIS), i Aversió a l’Avorriment (boredom
susceptibility, BS). Un exemple de TAS seria fer puenting, de ES anar a un
restaurant exòtic cada cap de setmana, de DIS buscar sexe sense compromís amb
desconeguts i BS és una categoria general. Un estudi va descobrir que el tret
de percaça de sensacions, però sobretot el sub-tret DIS, correlacionava amb
l’atracció per les pel·lícules violentes i de terror. Aquesta correlació era
superior en homes que ens dones (Zuckerman i Litle, Personality
and Individual Differences,
1986). Els autors expliquen aquesta correlació amb un augment de les
catecolamines (adrenalina, noradrenalina i dopamina) a nivell perifèric durant
la visualització de la peli. Per exemple, una d’aquestes persones podria dir:
“Quan veig una pel·lícula de terror no sento por, sinó gaudeixo de
l’excitament” (Andrade i Cohen, 2007). Com a curiositat, aquests resultats van
ser replicats en mostra catalana obtenint els mateixos resultats dels americans
(Aluja-Fabregat, Personality and
Individual Differences, 2000)
Un segon model, poc investigat i que no el trobo gaire
coherent, és que hi ha persones que busquen aquest tipus d’estímuls per
sentir-se millor quan deixen d’experimentar-los. Quelcom així com donar-se cops
de cap contra la paret per després sentir-se millor (Andrade i Cohen, 2007).
Una tercera aproximació és que les emocions positives
(hedonistes) i les negatives d’aquest tipus de pel·lícules/series es poden
donar a la vegada, es complementen. Alguns autors han anomenat aquesta
tendència de gaudir amb coses dolentes com a “Masoquisme benigne” (Rozin et al., Judgement and Decision Making, 2013).
La clau d’aquest terme és que el cos no rep cap mal, sinó que tot s'experimenta
per la ment. És una co-activació d’estímuls positius i negatius. Un exemple de
la importància de la ment en aquest procés és que a Mèxic gossos i porcs mengen
picant (les sobres de les persones), però a diferencia de les persones ells no
tenen preferència per aquest sabor a
priori aversiu (Rozin i Kennel, Appetite,
1983). Exemples de “Masoquisme Benigne” més enllà de les pel·lícules: begudes
amargues, cansament físic després de fer esport, menjar picant, acudits de mal
gust, etc. Per tant, sembla que sentir emocions negatives en un context de
seguretat ens agrada (Andrade i Cohen, 2007).
No obstant, fins ara aquest tipus de violència és molt
primitiva. A mi, personalment, m'espanta més el gust i gairebé l'admiració per
la violència subtil, l'atracció del poder i del menyspreu vers la societat. En
Juego de Tronos ja es veu tot això també, a més d'elevades dosis de sexe (per a
homes heterosexuals); la veritat és que és una sèrie molt complerta. També ho
és "Breaking Bad". Però la reina d'aquest segon grau de violència,
d'admiració del psicòpata, se l'emporta "House of Cards" (també recomanada
per J.F.R., hauré de començar a plantejar-me la seva amistat, jeje). Un exemple
(l'únic que trobat amb qualitat i subtitulat és el tràiler de la segona
temporada):
Sobre aquest cas en concret, trobo molt interessant un
blog de la revista científica Plos One sobre el protagonista de "House of
Cards", Francis Underwood (interpretat magistralment per Kevin Spacey) (http://blogs.plos.org/mindthebrain/2014/03/19/francis-frank-j-underwood-netflixs-house-cards-textbook-case-antisocial-personality-disorder/). En el blog és prova amb arguments científics i clínics
que el personatge principal d'aquesta sèrie, malgrat ser inventat, té una base
real i és una persona que ens podríem trobar a la vida real. No estem parlant
de ficció exagerada i de monstres irreals, sinó tot el contrari. L'autora del
blog compara els criteris diagnòstics del Transtorn de Personalitat Antisocial
del DSM-IV amb la personalitat de Francis Underwood, i ho clava! El polític és
un transtorn antisocial de llibre. I en què consisteix el transtorn antisocial,
us preguntareu? No té res a veure en sé tímid, tenir agorafòbia ni coses així.
Té més relació amb el menyspreu de la societat i de les persones que
t’envolten. Aquests tipus de persones saben el que està bé i el que està
malament. Tenen clar que matar no és ètic ni moral, tampoc mentir, ni manipular
als amics, però els hi és igual, els hi patina tot. Qualsevol cosa s'hi val per
aconseguir els seus objectius. Altres autors han intentat trobar aquest tipus
de relació amb els criteris diagnòstics en 400 pel·lícules (entre el
1915-2010), però les seves conclusions és que molt poques són capaces de
caracteritzar realment la psicopatologia criminal (Leistedt i Linkowski, Journal of Forensic Science, 2014); fent
el cas de Francis Underwood més rellevant.
M’agrada la categorització que fan Robinson i
col·laboradors (Operant Subjectivity: The
International Journal of Q Methodology, 2014), que anomena a les persones
que els hi agraden aquest tipus de trames com a “Detectius”. Per elles això no
és real, sinó un joc de pistes, suspens, mentires, etc. El divertiment per
elles és saber que passarà abans que passi, ser capaces de guanyar al guionista
i ser més astutes que el protagonista.
Aristòteles ja deia que sovint l’humor (entenem l’humor
com a emoció positiva) era desencadenat per agressivitat, violència i
trencament de les normes i els tabús (McGraw i Warren, Psychological Science, 2000). Aquests autors parlen principalment
de violacions benignes com a desencadenadores de riure. Per exemple:
Els autors troben en un seguit d’experiments que les
violacions benignes encara que siguin desagradables provoquen riure, sempre hi
quan no es faci mal a ningú. En la pel·lícula "American Pie" com a
molt es pot irritar el prepuci, res greu. En el blog, no obstant, no parlem de
perdre la virginitat amb un pastís, sinó de trencar un matrimoni o usar diners
públics per obtenir un càrrec polític de gran poder.
Per il·lustrar aquest pas més enllà llegiu aquesta frase
de Mel Brooks (guionista i director de comèdia): “Tragèdia es que em talli un
dit. Comèdia es que tu caiguis per una claveguera oberta i et moris”
(Wikiquote, 2010). Exemples d’això, doncs no se m’acut cap millor que:
O la versió moderna dels "Vídeos de primera":
I la base d’aquestes exemples és la distància. Que els hi
passi als altres és molt més divertit que t’hi passi a tu. I precisament aquest
resultat varen trobar els autors anteriors. Com més a prop tinguis la violència
menys divertida et sembla.
I si fos el contrari? ¿I si la identificació amb el
protagonista afavorís la preferència per les series/pel·lícules dramàtiques i/o
amb violència moral? Cal destacar el concepte de ser atrapat per les emocions
dels protagonistes. Lo curiós del cas és que els sentiments més negatius tenen
més poder d’implicar-nos i que aquesta connexió és molt més agradable que la
tristesa per se que podríem sentir
(Hanich et al.,Psychology of Aesthetics Creativity and the Arts, 2014; per a una
revisió: Menninghaus et al., Plos One, 2015).
Recentment s’ha trobat una correlació positiva entre la preferència per aquest
tipus de llarg metratges i la ideació suïcida, la depressió i els psicoticisme
(Till et al., Plos One, 2014). O
sigui, es podria dir que “Dios los cría y ellos se juntan”. El que
científicament parlant es tradueix en buscar una coherència amb l’estat
emocional. No obstant, els autors no trobaren una correlació entre veure i
gaudir aquests tipus de pel·lícules en gent depressiva i suïcida. Qui realment
les gaudeixen són les persones amb una vida altament satisfactòria. Els autors
expliquen aquest resultat amb la teoria de la comparació social. El fet de
veure lo malament que estan els altres i lo bé que estic jo em puja la moral,
l’ego i l’autoestima (Till et al., Suicide
and Life-Threatening Behavior, 2010).
El que els alemanys en diuen “Schadenfreude”.
Tal com heu pogut llegir, encara no se sap perquè ens
agraden el sang i fetge i tenim predilecció pels psicopatilles. Hem vist que es
podria explicar per una necessitat de cercar emocions fortes, per sentir-nos
identificats o per sentir emocions que no estem acostumats a experimentar en un
context de seguretat. També podria ser per satisfer el nostre ego. Possiblement
totes les teoria són certes per determinats moments i determinades persones. O,
potser, senzillament tots tenim un petit masoquista interior.
No, és clar que no i aquí no es pretén dir el contrari.
Segurament els que estaven equivocats van ser els seguidors de Darwin que van
extremar la seva teoria. Amb això tampoc vull defensar la teoria del disseny
intel·ligent, només faltaria. Una de les assignatures de la carrera que em
varen agradar més va ser la impartida pel catedràtic Ignacio Morgado
"Psicobiologia de la Intel·ligència".
En ella s'explicaven conceptes d'evolució, significat de la intel·ligència,
bases biològiques del raonament, procés d'humanització, etc. Per pujar nota es
podia fer un treball consistent en una presentació pels alumnes de la classe.
El vaig fer sobre l'evolucionisme contra el creacionisme. Permeteu-me començar
amb una diapo similar a la que vaig incloure en aquell treball:
Figura
1. Diapositiva per explicar com l'atzar pot produir elements complexes, sense
necessitat d'un ser superior creador.
En ella volia desmuntar un dels arguments dels
creacionistes, que deien que per atzar era impossible que d’un conjunt de peces
de metall aparegués un Boeing 747 pel sol fet de combinar-les, per exemple, amb
un tornado. Aquest exemple poc elegant va aparèixer perquè la Teoria de
l'Evolució de Darwin-Wallace es basa en l’atzar de les mutacions genètiques. El
que no consideraven els creacionistes és que no estem parlant d'un sol pas,
sinó de centenars de milions de milers de petits atzarosos passos, representats
en la diapo pels diferents models d'antics avions. Precisament d'això és del
que vull parlar en aquest escrit. Sembla ser que la "rampa evolutiva"
que represento a la diapo potser no és tant lineal com sembla i podria tenir
algun que altre esglaó a mode de drecera.
Segur que em deixaré moltes variacions i descobriments
vers la teoria de l'evolució, disculpeu-me doncs, perquè només comentaré les
quatre que considero més rellevants. Començarem per l'epigenètica, els homeobox
i l’endosimbiosi a continuació, per acabar amb el sempre polèmic Lamarckisme.
De l'epigenètica ja vaig parlar-ne en el passat escrit
sobre la meditació. En poques paraules, l'epigenètica és la relació entre el
genoma dels individus i el seu entorn (Mendizabal et al., Integrative and Comparative Biology, 2014). Això vol dir
que en funció d'uns determinats estímuls ambientals els gens que tenim actius
són uns o són uns altres, estem parlant de la famosa expressió: "Genètica
x Ambient". Per exemple, el nostre grup de recerca ha demostrat que en un
model de ratolins amb envelliment accelerat (SAMP8) l'exercici aeròbic modifica
l'expressió gènica del BDNF (per si no
recordeu que és un factor neurotròfic: http://mossegadesdeneurociencia.blogspot.com.es/2015/08/12-green-exercise-perque-en-lesport-no.html)
i altres gens relacionats amb l'Alzheimer (Cosín-Tomás et al., Frontiers i Aging Neuroscience, 2014).
Com molts de vosaltres ja heu pogut endevinar,
l'epigenètica altera l'expressió gènica en funció d'un determinat entorn, però
aquesta alteració no passa de generació en generació. O potser si? Com es veurà
més endavant hi ha estudis que podrien anar en aquesta direcció. De fet,
actualment s’ha proposat el terme “epimutation” (o epimutació) per explicar com
els canvis de la interacció genètica x ambient poden passar de pares a fills/es
(Soubry, Progress in Biophysics and
Molecular Biology, 2015).
I si una sola mutació pogués canviar multitud de gens a
la vegada? I si aquests gens controlessin una gran part del cos? Segur que així
ens estalviaríem molts passos i aniríem molt més ràpid evolucionant. Això és
especialment crític quan parlem de grans estructures morfològiques. Aquests
packs de gens modificables en conjunt existeixen i s'anomenen HomeoBox. Els
gens dels homeobox (anomenats gens homeòtics o HOX) codifiquen proteïnes que
actuen com factors de transcripció d’altres gens i de cèl·lules morfològiques.
En altres paraules, tenim uns primers gens (HOX) que s’encarreguen de donar
instruccions a uns segons gens que es dediquen, principalment, a crear les
estructures morfològiques del nostre cos. Per tant, com pot l’evolució canviar
grans estructures morfològiques: mutant els gens que les creen? No! Modificant
els gens que donen les instruccions als gens que les creen. En resum, diguem
que els gens HOX són una mena de marcadors per organitzar el desenvolupament
morfològic del cos. És una mica complicat d’entendre, ho sé perquè jo tampoc
tinc gaire clares les bases moleculars. Lo important és quedar-se amb la idea,
que està molt ben resumida a la figura 2. Aquests gens no només es troben en
les mosques de la fruita, també en humans, per exemple, són els encarregats de
les costelles cervicals (una malformació innòcua que ocorre en el 0,6-0,8% de
la població). Per a més informació us recomano els llibres de “Deconstruyendo a
Darwin” (Sampedro, 2007) y “El cerebro en Evolución” (Allman, 2003).
Figura
2: Imatge de les estructures controlades pels homeobox en la mosca de la
fruita. Exemple didàctic: modificant el gen HOX Antp podem tenir en una sola
mutació una mosca amb dues ales.
Sabeu quin ha estat el pas més difícil en l'evolució de
la vida? Ser de sang calenta? De rèptils a mamífers? L'aparició de la vista?
Fred, fred, el més difícil, per molt bàsic que pugui semblar, va ser passar de
la cèl·lula procariota (sense nucli) a la eucariota (amb nucli). Només un
nucli? us preguntareu. Doncs sí. De sobte, sense cap pas intermedi, unes
cèl·lules simples van ser capaces de doblar la seva mida i complexitat (molt grosso modo) d'un dia per l'altre.
Màgia? Déu? Dieta rica en greixos? No, la Teoria Endosimbiòtica.
La endosimbiosi es defineix com l’associació on un organisme viu dins un altre.
La teoria endosimbiòtica diu que el que era en origen una bactèria (cèl·lula
procariota) es va agrupar amb un altre, de fet se la va menjar, fagocitosis, però en comptes de
“digerir-la” la va deixar vivint dins seu, creant un organisme més complexa
(podríem dir-ne eucariota). L’associació va anar tan bé que va anar repetint-se
fins als nostres dies, en alguns casos afegint altres organismes. Nosaltres
estem fets de cèl·lules eucariotes i l’exemple actual que millor explica
aquesta teoria són les mitocòndries. I com una imatge val més que mil paraules,
vegeu la figura 3. Si en voleu saber-ne més podeu consultar:
Figura
3. Imatge extremadament simple, però extremadament entenedora per comprendre la
base de la teoria endosimbiòtica.
Finalment arribem al punt culminant. Recordeu quan éreu
petits i els mestres us deien que hi havia dues teories evolucionistes, la de
Darwin (els més joves la coneixeu com a Darwin-Wallace) i la de Lamarck, i us
remarcaven que Lamarck estava equivocat... doncs us estaven mentin! igual que
quan us deien que treure males notes a la ESO faria perillar el vostre futur per sempre.
Potser alguns de vosaltres penseu que us estic mentint jo al suggerir que
Lamarck i el Lamarckisme, recordeu: "l'herència dels caràcters
adquirits" (figura 4), són vertaders. No em mal interpreteu, no dic que
Lamarck tingui 100% raó i Darwin estigués equivocat, sinó que podria haver
certes característiques que segueixin una evolució Lamarckiana conjuntament amb
la Teoria
de Darwin-Wallace (encara que també hi ha científics en contra: Whitelaw, Genome Biology, 2015). Us posaré un
parell d'exemples del meu camp. I per molt que els autors no parlin de
Lamarckisme per por a no poder publicar, ja ho dic jo sense eufemismes. Lamarck
potser no anava tant errat.
Figura
4.És l'exemple clàssic del Lamarckisme, on la necessitat de menjar les
fulles altes provoca que el coll de les girafes s'estiri. Les girafes que
aconsegueixin estirar-lo més, menjaran més i millor, tindran més fills i tots
amb el coll alt. En poques generacions el coll de totes les girafes augmentarà
en comparació a les primeres generacions. Exemple de com un caràcter adquirit i
propiciat per l'ambient passa de pares a fills.
El primer exemple tracta sobre la dieta alta en greixos,
que com tots sabeu és ja la pandèmia del segle XXI. El grup de l'australiana
Margaret J. Morris (Ng et al., Nature, 2010)
estudià genèticament a les filles de rates mascles alimentades amb una dieta
alta en greixos. Per què pares? Doncs perquè si agaféssim les mares es podria
pensar que els efectes nocius venen per la connexió placentària (Bale, Nature Reviews Neuroscience, 2015) (figura
5); els pares només posen el semen, només posen els gens –en alguns casos també
aporten proteïnes i lípids, però ja és entrar en masses detalls (Crean i
Bonduriansky, Trends in Ecology &
Evolution, 2014). Els autors descobriren alteracions negatives per la salut
en gens relacionats amb intolerància a la insulina i la glucosa (a nivell
pancreàtic). En altres paraules, que si agafem un pare rata sa, l'inflem a
menjar poc saludable, tindrà filles amb problemes de salut derivats de la dieta
insana del pare. No dic que el pare sigui obès de naixement, sinó que adquireix
aquesta obesitat poc saludable en vida i la transmet a la prole. En un estudi
més recent i seguint la mateixa metodologia (Ng et al., The FASEB Journal, 2014), els autors trobaren també canvis
en els gens relacionats amb el greix retroperitoneal. Per fer-vos una idea de
la magnitud dels dos estudis i la complexitat d'estudiar els efectes genètics,
en el primer estudi van trobar una alteració de 642 gens i en el segon de 5.295
gens.
Figura
5: En aquesta figura es pot veure com l’ambient de la mare afecta a la criatura
gestant a través de la placenta, tant per efectes ambientals com epigenètics.
(Figura de: Bale, Nature Reviews Neuroscience, 2015.)
El segon exemple tracta sobre exercici (Yin, et al., Behavioral Brain Research,
2013). Abans d'explicar-vos-el vull remarcar que em sorprèn la revista on està
publicat. No és una revista dolenta, però pel resultat que veureu jo hagués
escollit alguna cosa millor (llegir el
blog: http://croniquescanadenques.blogspot.com.es/2012/10/5-nessiteras-rhombopteryx.html
per saber més sobre les categories de les revistes), potser els autors ja
ho van intentar amb Nature o Science i els hi van dir que no, ser xinès o
espanyol en el món de la ciència no està gaire ben vist. Però deixem-nos de
racisme i de politiqueo de cafeteria i passem al que ens interessa. Els autors
agafaren ratolins mascles i els feren fer exercici aeròbic durant 6 setmanes a
uns (grup experimental) i res als altres (grup control). Immediatament després
de les 6 setmanes els aparellaren amb una ratolina atractiva, varen ser
feliços, menjaren perdius i tingueren fills. Aquests fills foren testats en el
laberint aquàtic de Morris (MorrisWater Maze – un morris diferent a l’australiana d’abans) i se'ls hi mirava el factor neurotrofic BDNF a
l'hipocamp. Els resultats conductuals indicaren que els fills dels corredors en la prova final del
laberint de morris estigueren més temps en el quadrant on estava la plataforma
de sortida (major memòria) que els fills dels controls (figura 6). A nivell
d'expressió de BDNF hipocampal, els fills dels corredors en tingueren
significativament més que els dels controls (figura 7). Finalment, també es va
aplicar un test d'ansietat (Open Field o
Camp Obert) i els fills dels corredores es mostraren menys ansiosos que els
dels controls.
Figura
6. Els fills dels ratolins corredors (EM) estan més temps en el quadrant on es
trobava la plataforma d'escapada en comparació als fills dels controls (CM). Hi
ha 4 quadrants, per això el 25% seria el temps per atzar.
Figura
7. Es mostren els nivells de BDNF en les 4 zones de l'hipocamp (CA1, CA2, CA3 i
DG), sent les columnes blanques el grup de fills dels controls (CM) i en
gris els fills dels exercitats (EM).
També s’han trobat efectes epigenètics paternals
transgeneracionals (estudis en rosegadors) tant en estrès i ansietat conductual
(Dietz et al., Biol Psychiatry, 2011) comen una desregulació de l’eix HPA (Rodgers et al., The Journal of Neuroscience, 2013) quan els pares estaven
exposats, abans de tenir prole, a un entorn altament estressant i depressiu.
Actualment la societat accepta que fer exercici aeròbic
és bo, com hem explicat en el blog, els beneficis són nombrosos a nivell
cognitiu i emocional, encara que amb algunes matisacions. El que han descobert
els xinesos és brutal. No han trobat que el fet de fer exercici sigui bo, sinó
que si els pares fan exercici són capaços de transmetre els beneficis d'aquests
a la seva prole, als seus fills i aquests efectes es veuen a nivell conductual.
En altres paraules, evidència a favor que caràcters adquirits (menys estrès i
més memòria, per un augment del BDNF) es transmeten a la propera generació. No
sé si sou conscients del que això significa. Fins ara era impensable que un
canvi en la vida dels pares passés a través de l'ADN als fills; potser, en un
parell d'anys es descobreix que els resultats eren falsos, però avui per avui
s'acaba d'obrir una nova porta en la ciència. L'estudi deixa de banda les
filles. Això no és nou, la ciència és molt masclista (per sort, no tots els
estudis són així). Dedicaré aquest escrit del blog a una gran dona que ha fet
molt en l'estudi de la biologia i de l'evolució (la que proposà la teoria
endosimbiòtica, en base a una primera idea sense elaboració ni difusió del rus Merezhkovski),
la recentment desapareguda Dra. Lynn Margulis.
