7. La ferida empàtica

(continuació de l’escrit anterior: “6. Neurones Mirall”)

sXVI. Copèrnic expulsa a l’home del centre de l’univers.

sXIX. Darwin iguala a homes i animals.

sXX. Freud treu el control de les persones sobre elles mateixes.

sXXI. L’ètica deixa de ser exclusivament humana.

A mesura que avança la ciència els éssers humans perden “prestigi i glamour”. L’antropocentrisme cada cop perd més arguments i les ferides narcisistes de Freud augmenten amb cada gran descobriment. Una de les darreres fronteres que ha traspassat la neurociència ha estat la consciència i l’empatia.

Avui en dia intuïm que alguns animals tenen metacognició; o sigui, que pensen o saben sobre ells mateixos. La tenen en el mateix grau que nosaltres? Possiblement no, però això tampoc ho podem assegurar. De la mateixa manera, tenir-ne en menys “quantitat” no implica absència. Se sap que dofins, ximpanzés o elefants  són capaços de reconèixer-se en un mirall (Marino, Current Biology, 2004; de Waal, Annual Review of Psychology, 2008; Plotnik et al., PNAS, 2006), en canvi, els gats no poden (de fet, s’hi barallen pensant que és un altre gat), com podeu veure en aquests dos vídeos (l’elefant, per exemple, s’hi mira les dents aprofitant el mirall, sense ell no pot fer-ho).

Aquesta capacitat cognitiva permet als animals entendre els conceptes de “jo” i “ell”. Es pensa que és la primera passa per tenir teoria de la ment i sentir empatia, però com veurem en el següent experiment, no és del tot necessària.

La majoria de vosaltres pot acceptar que animals, tradicionalment categoritzats com a superiors, tinguin empatia. És una petita concessió que el nostre “ego” es pot permetre. ¿Què pensaríeu si us digués que una rata no només no és empàtica, sinó que mostra més conducta pro-social (bondat) que la majoria de persones? Bartal i col·laboradors (2011) publicaren a Science (una de les revistes científics amb més prestigi) una investigació on es demostra que les rates són empàtiques i mostren conducta pro-social. Per fer-ho, van dissenyar un seguit d’experiments cada cop més complexes. Us en presentaré un parell. En el primer, es posava una rata en una caixa amb un cilindre estret i amb una porta que s’obria des de fora.

El cilindre podia estar buit (empty), podia tenir un objecte neutre (object) o una rata (trapped). Aquesta rata (trapped) ho passava malament dins al cilindre i, de fet, cridava per l’estrès. Hi havia una quarta condició en què el cilindre estava buit i havia dues rates a la caixa, per descartar avorriment, interacció o altres variables emmascaradores (categoria: 2+empty).

Com podeu veure en aquests dos gràfics, en la situació de rata atrapada, la companya obria el cilindre i la deixava lliure en un 75% de les vegades (A) i ho feia als pocs segons (B) (un cop havia aprés com obrir-ho, a les 12 sessions). En canvi, si no havia res, l’obria molt poques vegades. Sorprèn que hi hagi una diferència de sexe, atès que les rates femelles l’obrien al 100% de les ocasions, els mascles... no tant. Un pot pensar que més que obrir-ho per ser bona amb l’altra rata ho feien per jugar, aparellar-se, etc. En absolut, les rates continuaven obrint el cilindre encara que la rata marxés a una altra caixa, sense possibilitats d’interacció. La rata obre el cilindre encara que no obtingui cap benefici.

Compliquem una mica més l’experiment anterior. Ara a la caixa hi ha dos cilindres. Un amb una rata i l’altre amb 5 xocolatines. Doncs les rates obren quasi a la vegades tots dos cilindres (no hi ha deferències significatives, C) i la rata de “fora” menja 3,5 xocolatines i guarda 1,5 per la rata “atrapada”. En la condició de només xocolata, la rata obre només el cilindre que té xocolata (D) i en menja 4,8 xocolatines. Com es pot veure, les rates són “bones”, però tampoc “tontes”.

Aquestes capacitats cognitives: metacognició (o autoconsciència), empatia, conducta pro-social, etc. han triomfat evolutivament parlant, perquè permeten cooperar i treballar en equip. Fixeu-vos que tant primats, com cetacis i elefants viuen en grup. I és que la cooperació és una de les claus de l’èxit, siguis un animal de sabana o el director d’una multinacional. No em d’oblidar, però, que per cooperar necessites tenir empatia i consciencia de “jo” i “ell”. Us en posaré un parell d’exemples.

S’ha trobat recentment que els elefants són capaços de cooperar per aconseguir un benefici comú, aliment (Plotnik et al., PNAS, 2011). El menjar es situa en una taula allunyada uns metres. Per aproximar-la (i menjar) han d’estirar d’una corda, però la corda no està lligada a res. Si un elefant estira només pel seu extrem, es queda amb la corda a la trompa i la taula no és mou. Tots dos elefant han de fer força alhora per moure la taula, estirant cada un d’un extrem de la corda. El més sorprenen és que tenen la capacitat d’esperar que vingui el seu company i coordinar-se per estirar al mateix temps. Com és una mica enrevessat, us deixo un esquema de la tasca i un vídeo on es veu com s’esperen i es coordinen entre ells per obtenir un benefici comú. Els elefants són capaços de treballar en equip pel bé grupal.

El segon exemple cal veure’l. Reconec que el vídeo és sensacionalista, però està molt ben explicat gràficament. Pels que vulgueu un document científic objectiu: Pitman i Durban (Marine Mammal Science, 2012). A diferència de l’anterior això no és un experiment, es dóna a la natura de manera espontània.

Us haureu adonat que no he parlat de primats... ho faré en la següent entrega sobre neurones mirall i empatia. Fins ara hem vist com els animals tant a nivell fisiològic com a nivell comportamental són capaços de tenir empatia, teoria de la ment, conducta pro-social i treballar en equip. Queda encara per respondre sobre la moral, la justícia, l’ètica...

¿La culturalització de la teoria de la ment és el que ens fa únicament humans?

(to be continued...)

6. Neurones Mirall

Era l’estiu de 1992: Miguel Indurain guanyà el segon Tour, a Barcelona s’escoltava el “...amics per sempre means a love that will never end...”, Eslovàquia es declarà independent i la domesticació del gos seguia inalterable el seu curs. Pocs recordareu, però, que aquell juliol de 1992 es publicà un descobriment que canviaria la neurociència i la psicologia per sempre.

El grup de Giacomo Rizzolatti publicà a Experimental Brain Research (di Pellegrino et al., 1992) la troballa d’unes neurones situades a la regió ventral premotora F5 en Macaques Nemestrines (un mico del vell món que en català s’anomena: macaco de cua de porc meridional), que s’activaven tan quan el mico agafava una llaminadura com quan veia a l’experimentador agafar-ne una.

Exemple dels experiments de di Pellegrino et al. (1992).

En altres paraules, “les neurones mirall són una classe de neurones que modulen la seva activitat en ambdós situacions: quan un individu executa una activitat motora específica, però també quan observa la mateixa activitat motora (o similar) executada per un altre individu” (Kilner i Lemon, Current Biology, 2013). Per tant, estem davant d’unes neurones que ens permeten entendre que farà l’altre i, en definitiva, posar-nos en el lloc dels nostres congèneres.

A partir d’aquest moment, es varen obrir molts interrogants: Expliquen l’empatia? Lesions en aquella àrea provoquen psicopaties? Estan darrera de la religió i la moral? El llenguatge? Quins animals les tenen? En definitiva, tot semblava indicar que estàvem davant del Sant Grial per explicar la diferència entre humans i animals (hi ha un debat interessant, però en anglès i molt extens a: http://edge.org/conversation/mirror-neurons-and-imitation-learning-as-the-driving-force-behind-the-great-leap-forward-in-human-evolution). De fet, l’autor del blog és qui va hipotetitzar que les neurones mirall han estat les desencadenadores del gran big bang en l’evolució humana, el “great leap forward” (Ramachandran, 2000). Intentarem respondre a alguns d'aquests interrogants en les properes línies i escrits del blog.

El primer que ens hem de plantejar és: Les neurones mirall són producte de l’evolució o de l’aprenentatge? Ens posem en el lloc de l’altre per instint o perquè hem aprés a fer-ho? Nature or Nurture? La doctora Heyes (Neuroscience and Biobehavioral Reviews, 2010) va revisar aquesta qüestió. Per ella, les neurones mirall es desenvolupen per un procés d’aprenentatge associatiu, en comptes de per la hipòtesis més estesa de l’adaptació o selecció natural. Principalment, ella ho defensa per les diferències amb els micos, la importància en la cognició social i perquè en l’edat adulta és un sistema modelable. Jo m’inclino més per la hipòtesis de l’adaptació evolutiva, encara que segurament totes dues aporten el seu gra de sorra. L’experiència i l’aprenentatge modulen un sistema que ja ens ve de “fàbrica”. Sense aquests aprenentatges les neurones mirall no es desenvoluparien, però sense una base neural sòlida l’aprenentatge no es podria consolidar.

Amb la tercera hipòtesis que plantejo, el següent pas seria delimitar a partir de quin moment de l’evolució filogenètica apareixen aquestes neurones mirall. Està altament provada la seva funció en tasques motores i s’intueix que podrien estar-ho amb la religió o el llenguatge. Estem buscant un criteri per decidir a partir de quin animal apareixen i quina funció desenvolupen. Totes els animals es mouen, però cap té religió. Hem de buscar un terme mig, i l’escollit és la conducta empàtica i la teoria de la ment.

La teoria de la ment es defineix com la capacitat d’atribuir estats mentals i emocionals a un mateix i als altres. L’empatia es podria incloure en aquesta teoria de la ment i fa referència a tres processos (Zaki i Oschsner, Nature Neuroscience, 2012):

-     - compartir l’experiència dels estats interns. Per exemple, sentir mal quan algú s’enganxa els dits amb una porta.

-     - mentalització o entendre el que senten o pensen els altres. Seguint amb l’exemple de la porta, segur que la persona que s’ha enganxat els dits s’està cagant en la mare del fuster que va fer la porta.

-     - preocupació social. Si en l’exemple anterior el propietari dels dits és un infant, li direm: “Sana, sana, culito de rana, sino se cura hoy, se curará mañana”.

Esquema de la definició anterior (Zaki i Oschsner, 2012).

Aquests autors resumiren les principals àrees relacionades amb els tres processos empàtics: compartir l’experiència, mentalització i preocupació social. Fixeu-vos que les àrees il·luminades en verd i blau corresponen a àrees temporals i frontals. Com veiem, són àrees allunyades del centre del cervell, per tant, d’aparició tardana (filogenèticament o evolutiva modernes). El més important és que s’inclou l’escorça premotora (PMC) on es situen les neurones mirall.

                                                  Mapa cerebral de la conducta empàtica (Zaki i Oschsner, 2012).

En una excel·lent revisió, Corradini i Antonietti (Consciousness and Cognition, 2013) confirmen basant-se en l’evidència empírica que les neurones mirall permeten l’empatia. Exposen alguns exemples:

-   - En humans, s’activen les mateixes àrees per reconèixer i expressar una emoció facial (Dimberg et al., Psychological Science 2000).

-     -  S’activa la mateixa àrea quan els subjectes senten dolor per una punxada i quan veuen que un altre rep una punxada en el mateix punt (Avenanti et al. Psychoanalysis and neuroscience, 2005).

-     - Estudis correlacionals han provat que aquelles persones que senten més les emocions alienes (empatia), mostren una major activitat de les àrees premotores (Kaplan i Iacobini, Social Neuroscience, 2007).

Malgrat que aquesta evidencia que confirma que les neurones mirall estan implicades de manera rellevant en la conducta empàtica, com hem pogut veure és una conducta complexa que implica altres zones cerebrals. A més, recordar que fa poc que es varen descobrir i encara menys que es va relacionar amb l’empatia. Encara poden aparèixer noves dades.

Ara sí ens podrem preguntar, mitjançant l’estudi de l’empatia: les neurones mirall ens fan humans?

  

(to be continued...)