2. S'ha d'ensenyar educació física a l'escola?

És el teu torn, tots els teus companys de classe t'estan mirant, desitjant poder tornar a riure com amb la Carme. En aquest salt t'hi jugues la nota del curs i la moto promesa pels pares. Respires, profundament, mous esbojarradament els braços i el cap, mentre fas petits saltirons, igual que en Rafa Nadal. El mestre fa sonar el xiulet. Mires de front, cara a cara, ell contra tu. Un cop comences a corre cap al plint el resultat està a mans del destí.

L'educació física, antigament coneguda com a gimnàstica, és una assignatura obligatòria a les escola i instituts catalans. Al batxillerat, almenys quan el vaig cursar, era obligatòria, com a mínim a primer curs. Així que, encara que sigui en un percentatge petit, la teva habilitat per fer tombarelles, córrer els 100 metres o pujar per una corda plena de nusos desgastats influeix en si pots entrar o no a la carrera universitària preferida. A mi em perdonareu, però prefereixo que el meu dermatòleg vagi bé en biologia a que no pugui saltar el plint. No cal que us digui que a mi la gimnàstica em va anar malament. Que la pitjor nota del batxillerat la revés per no arribar a 11 tocs amb la pilota de futbol, em vaig quedar en 7, quan el mínim per a les noies era de 5; no només és sexista, sinó també absurd. No sé fer-me el fatxenda amb un bola de cuir, culpable! Això no vol dir que em vulgui carregar l'educació física del currículum educatiu, simplement s'ha plantejar d'una altra manera, i voldria pensar que en la majoria d'escoles ja ho fan, jo vaig anar amb les monges, no podia esperar gaires modernitats.

La pregunta clau en aquest cas és: és profitosa per a l'alumnat? Definim primer que vol dir profitós. Centrem-nos en l'educació als instituts, ESO i batxillerat, on se suposo que els nens ja estan educats (molt suposar) i el paper dels mestres és ensenyar uns coneixements, no pas uns valors. Si en setze anys encara hem d'ensenyar el valor de "compartir", per exemple, "apaga y vámonos". Per tant, l'educació física hauria d'aportar uns coneixements, o almenys, facilitat la seva adquisició. Doncs resulta que sí. S'ha provat àmpliament tan en rosegadors com en humans que l'exercici millora les capacitats cognitives (Voss et al., Trends in Cognitive Sciences, 2013), en el qual podem aprofundir una altra setmana. Aquí anirem un pas més enllà i farem la pregunta més concreta. L'exercici pot fer que els estudiants treguin millors notes?

Ara tots els pares segur que llegiran fins al final. Si no sabeu si apuntar el vostre fill a anglès o a tenis... aquest blog només us farà més embolic. En una revisió relativament recent (Chaddock et al., Journal of the International Neuropsychological Society, 2011) es van resumir diversos aspectes de la relació entre activitat física i cognició en nens i nenes. En termes generals, els autors conclouen que com a mínim fer gimnàstica no empitjora el resultats acadèmics i sí pot aportar una millor actitud, atenció i rendiment en general. Altres autors troben resultats similars (Rasberry et al., Preventive Medicine, 2011; Tomporowski et al., Educ Psychol Rev., 2008). Més en concret, estudis correlacionals han trobat (en mostres grans, en els dos exemples van estudiar entre 259 i 1.103 nens) una relació positiva en llengua i matemàtiques entre la bona capacitat física i les bones notes (per exemple, Castelli et al., Journal of Sport & Exercise Psychology, 2007; Chomitz et al., Journal of School Health, 2009). Resultats similars també s'han trobat en adolescents (Sardinha et al., BMC Pediatr., 2014).

Però no us deixeu enganyar, aquests estudis el que diuen que a millor estat de forma millors notes, però no pel fet de fer gimnàstica al cole. Aprofundim una passa més. Donnelly i col·laboradors (Preventative Medicine, 2009) van agafar 203 pre-adolescents (nens i nenes entre 7 i 9 anys) i durant dos cursos els van dividir entre els que feien 90min a la setmana d'exercici aeròbic seguint el currículum educatiu (o sigui, una classe de gimnàstica) - els autors anomenen PAAC - i els van comparar contra un grup control que feia altres activitats curriculars (els revisors haurien d'haver exigit que s'expliquessin quines, però...). En comptes d'explicar els resultats observeu la gràfica següent:

Per tant, sembla que sí, que les classes d'educació física són útils als estudiants (en negre el grup amb gimnàstica i en gris en control, a major alçada de la barra, millors notes. Les competències eren: redacció, lectura, matemàtiques i ortografia). Resultats similars s'han trobat, també en nens, en tasques memorístiques (record de paraules - Etnier et al., Pediatr Exerc Sci., 2014).

Manca delimitar encara el tipus de currículum (la majoria dels estudis són ianquis), la intensitat, les hores, etc. Així que, m'hauré d'empesar les meves paraules i recomanar la maleïda gimnàstica.

PD: En català el popularment conegut com a "plinton" s'escriu "plint", a mi també fet mal llegir-ho així.

1. Zoos si, Zoos no

Visitar el zoo de "La Vallée des Singes" (http://www.la-vallee-des-singes.fr/) em va fer pensar. ¿Són adequats els zoos o d'aquí a dos cents anys serà un equivalent a parlar d'esclavitud? No hi ha dubte que, precisament aquest, és un dels millors zoos que he visitat. Tots estarem d'acord en què tancar a una orca en una piscina rodona és una bestiesa. Sí, estic parlant de l'orca Ulisses i el zoo de Barcelona, que molt prohibir les curses de braus, però que els correbous que no es toquin... però això és un altre tema.

El que vull dir és que hi ha zoos i zoos, i perquè no dir-ho, animals i animals. Estudiant la mida del cervell, la mida sí importa, així com la seva etologia (estructura social, migracions, alimentació, etc,), podem inferir les condicions òptimes de captivitat de cada espècie. Però no tot és tan simple com pensar que a cervells més grans una major capacitat intel·lectual i una major complexitat emocional i social. Una manera d'aproximar-nos millor a aquest problema és el "Quocient d'Encefalització", consistent en relacionar el pes cerebral i de la massa total. Com es pot veure en la següent figura (Roth i Dicke, Trends in Cognitive Sciences, 2005), són els humans, dofins i primats aquells que en tenen un valor superior. També s'hauria de tenir en compte la classe de vertebrat, en general, els mamífers presenten uns quocients majors a aus, rèptils i peixos. Repeteixo, però, que considerar si un animal és adequat per mantenir en captivitat o no només en base al Quocient d'Encefalització és molt simplista, i això només pretén ser un exemple il·lustratiu.

D'aquesta manera, un animal filogenèticament antic, amb un cervell petit i amb territori petit, com per exemple un peix d'un escull de corall, pot sentir-se en llibertat en un bon aquari. En canvi, i seguint amb l'exemple del primer paràgraf, una orca: un animal recent (es parla que va aparèixer fa uns 11 milions d'anys, com a comparació, els taurons moderns fa uns 100 milions d'anys) amb un gran cervell (i també un gran còrtex prefrontal en relació al total, però això és un altre tema), social i amb un ampli territori; és molt difícil, per no dir impossible, mantenir-la en condicions òptimes en captivitat. Amb les orques, a més, hi ha un exemple curiós (bé, macabre) dels efectes nocius de la captivitat en animals amb un sistema nerviós molt desenvolupat (elevat Quocient d'Encefalització).

Durant la meva estada a Vancouver vaig tenir la sort de poder fer un caiac amb cetacis, entre ells orques, a l'estret de Johnstone (http://croniquescanadenques.blogspot.com.es/2013/12/viatge.html). Buscant informació vaig arribar a plantejar-me: ¿i si a un d'aquests animals se li gira el cervell i ens ataca? Segons la wikipedia, fins al 2010 només han hagut quatre atacs mortals d'orques a humans. Tots quatre produïts en zoos. Per tant, és molt més segur anar a fer caiac en el territori d'animals salvatges, que no pas deixar que el vostre fill en toqui una en l'espectacle del Loro Parque (que  mostra un lleig historial d'atacs, curiosament molt més ampli en la wikipedia en anglès que en espanyol, també fa que pensar. http://en.wikipedia.org/wiki/Loro_Parque). Als EEUU també tenen merders, no us penseu que la mala praxis és només espanyola. Si en voleu saber més, us recomano el documental presentat al festival de Sundance: Blackfish.

Aleshores, què podem concloure? Doncs primer, que només els animals als quals se'ls pot garantir un estil de vida similar al que tenen en el seu entorn natural haurien d'estar en zoos. Que els zoos haurien de garantir per sobre de l'espectacle el benestar animal. Actualment es parla dels zoos com a necessaris per educar a la població i per ajudar en programes de conservació i recerca; jo estaria d'acord amb això. Si realment fos així, haurien de tenir instal·lacions (que no gàbies) pensades en ells, no pas en el públic, sinó estaríem parlant de voyeurisme. Finalment, i en el cas que ens ocupa dels primats de La Vallée des Singes, els animals tenen lloc per amagar-se, córrer, saltar, socialitzar-se i perdre's dels flaixos dels turistes. Així que sí, podria ser un bon model de parc zoològic, on els nens aprenguin que els bonobos no són ximpanzés pigmeus i que estan en perill d'extinció i cal protegir-los.

¿Què faríem si desapareguessin tots els zoos que no compleixin els requisits anteriors? Doncs podem llegir a Gerald Durrell o implicar a la població en la defensa i protecció de la fauna salvatge fomentant, per exemple, safaris ecològics com els que s'ofereixen a l'estret de Johnstone.