22. És Sheldon Cooper autista?

Sheldon Cooper no és autista. Sé que vaig en contra de la majoria de planes d’internet, però realment crec que al protagonista de la sèrie de televisió “The Big Bang Theory” no se l’hauria d’incloure dins de l’espectre autista.

Si no has tancat el navegador després d’aquesta entrada, gràcies! Últimament no està gaire tolerat tenir idees allunyades de l’statu quo tradicional i conservador.

El primer que cal saber és que l’autisme no es tracta d’una única psicopatologia, sinó d’un conjunt de símptomes relacionats amb major o menor grau de gravetat. Per aquest motiu hauríem de parlar de Trastorn de l’Espectre Autista (TEA). Aquesta nova concepció global de la malaltia ha fet que en el DSM-V (la darrera versió del manual de diagnòstic de malalties mentals de la Societat Americana de Psiquiatria) l’Asperger, que n’era una psicopatologia a part, també s’inclogui dins el Trastorn de l’Espectre Autista. A partir d’aquest punt, per facilitar la lectura, parlaré d’autisme per referir-me al TEA.

La simptomatologia autista s’estructura en tres grans eixos (fig. 1):

-          Llenguatge i comunicació, per exemple: retard a la parla, ús estereotipat del llenguatge, neologismes, interpretació massa literal, anomalies en la prosòdia, etc.

-          Interacció social, per exemple: manca d’afecte social, no es reconeixen les emocions, no es manté la mirada, no es controlen les regles socials (fig. 2), existeix ingenuïtat social, etc.

-          Restricció, Repetició i Estereotípies: carència d’imaginació i de joc simbòlic, rigidesa de pensament, les rutines del dia a dia passen a ser rituals, etc.

Figura 1: Els tres gran eixos del trastorn del espectre autista.

Figura 2: Exemple on en comptes d’haver una regla legal, n’hi ha una social, que els autistes no sabrien entendre.

En funció de la severitat en aquests tres eixos la vida de l’infant es pot veure més o menys afectada. Així, parlem d’autisme més profund o d’alta funcionalitat. En aquest segon és on classifiquem els Asperger, atès que són nen/es amb capacitats cognitives i de llenguatge normals, però no son flexibles, ni espontànies, sinó rutinaris, repetitius, literals... (el Sheldon Cooper hauria d’etiquetar-se en aquesta categoria). En certa manera, els autistes podrien veure el món com es presenta a la figura 3.

Figura 3: Aquesta imatge podria ser una bona metàfora de la dificultat dels autistes per connectar amb el món. A major severitat, més gruixuda és la barrera i molt més difícil de penetrar.

Arribats a aquest punt segur que la idea que el Dr. Cooper és autista (Asperger, seguint la nomenclatura clàssica) s’ha enfortit. I no negaré que comparteix molta de la simptomatologia que acabo d’explicar; com es veu en aquests vídeos.

La famosa escena del sofà (comença als 60 segons), que demostra rigidesa de pensament, rutina i manca del domini de les regles socials.

En aquesta escena es mostra com no entén el sarcasme (un llenguatge no literal) y on comença o acaba la intimitat de les persones.

Però, resulta, que a vegades d’autista no n’és gens. Com s’ha vist en l’escena del sofà, amb les pissarres te l’habilitat de fer un acudit amb la física, usar la ironia i jugar amb el llenguatge. I en el proper fragment de vídeo és capaç de fer un acudit basat en fets històrics i, a més, mostra gelosia del seu company de laboratori quan li regala l’ampolla de vi a la seva xicota. El Dr. Cooper ho demostra amb una metàfora comparant el fet de donar un consell matemàtic amb la prostitució. Sense oblidar que la seva adreça email inclou “Bazinga” que és una falca que sempre fa servir; demostrar que es capaç de riure’s d’ell mateix.  

I en sap greu dir-vos, però la patologia no té errors de guió. El Dr. Cooper per mi és un excel·lent exemple d’alguns dels símptomes de l’autisme, però en conjunt no és pot considerar com a tal. A més, en cas que ho fos, d’autista, entraria en dos tòpics sobre els autismes que no és cert.

El primer és la super intel·ligència. Es creu que els autistes són intel·ligents, molt intel·ligents. Els pocs estudis que he trobat indiquen que destaquen en una prova que se’n diu les Matrius de Raven, però jo no conclouria que són més intel·ligents només per una prova tan concreta (si en sabeu més, porfi, envieu-me’l). Tampoc tots els autistes tenen un super poder, com el de comptar cartes del protagonista de la pel·lícula “Rain Man”. Aquests tipus de persones que saben fer una cosa extremadament bé, però la resta no tant, es diuen “Savants”. No tots els Savants són autistes ni tots els autistes Savants. Sheldon Cooper també seria difícil de classificar per la seva intel·ligència. Tampoc és superdotat, en termes moderns d’intel·ligència (com la teoria de les intel·ligències múltiples), presenta moltes mancances, per exemple cinestèsiques o corporals (però això ja seria un altre tema). El que és segur es que no el podem considerar autista per la seva alta intel·ligència en alguns aspectes concrets. La intel·ligència no té relació directa amb l’autisme.

Tampoc hem de caure en el parany que en Sheldon és autista perquè és fred, no basa les seves relacions socials en emocions i només mira per si mateix. Aquestes tres característiques són de psicòpata (en podeu trobar-ne a Madrid al c/Génova i al c/Ferraz), però no d’austisme. Els autistes no saben controlar, reconèixer, expressar... emocions, i tenen molts problemes per adaptar-les a les regles socials (figura 2). Això, no obstant, no vol dir que no en tinguin, ¡en tenen d’emocions! En Sheldon, entre tu i jo, és un fill de puta. Ha aprés a dominar, controlar, manipular i extorsionar al seu entorn en base a una suposada psicopatologia.

Els nens autistes no són freds ni cruels, igual que tampoc ho són les seves mares. A la dècada dels 50s i dels 60s es creia que l’autisme era una mecanisme de defensa davant una mare freda, poc afectiva i, en general, dolenta; el que es coneixia com a “mares nevera”. ¿No cal recordar que en aquella època la majoria de psiquiatres eren homes, oi? Lamentablement, en alguns països i àmbits conservadors, aquesta idea totalment falsa encara es conserva i s’ha de trencar.

Les causes de l’autisme no són encara clares. Com tot a la vida es creu que hi ha una barreja de causes genètiques i ambientals, així com la seva combinació, epigenètica. Es tenen localitzats 65 gens amb alta probabilitat de ser els causants de l’autisme, però entre 300-1000 que hi poden influir. Estem molt lluny, per tant, de trobar un “cupable” en el nostre ADN. Els factors ambientals tampoc els dominem gaire. Drogues com l’alcohol i la cocaïna durant l’embaràs són factors de risc, així com malalties maternes com la diabetis o la rubèola. Els pares també hi poden afectar, no us penseu que és cosa només de les mares. En la següent figura (3) es mostra com l’edat paterna pot augmentar la probabilitat d’autisme a través de les mutacions de novo.

Figura 3: En el eix horitzontal ens mostra l’edat del pare en el moment de la concepció i en el vertical el nombre de mutacions genètiques (de novo) que ha patit el fetus durant el seu desenvolupament relacionades amb l’autisme (vermell i negre). Com es pot veure, a major edat, major nombre de mutacions. Però l’estudi és petit, només es tracta d’una correlació i, per tant, l’estudi ens il·lumina una possible causa per estudiar més a fons; no ens indica una causa real, sòlida i científicament demostrada. Estudi de: Kong et al., Nature, (2012).

Els agents químics, per altra banda, són els grans assenyalats. Metalls pesants com el plom, el mercuri o l’arsènic són possibles candidats. Productes químics com el DDT i, sobre tot, alguns pesticides, són els principals agents. El problema d’aquests és que poden arribar a l’interior dels vegetals a través de la terra (figura 4).

Figura 4: Netejar la fruita ja no és suficient, però en el món actual, controlar-lo tot això és impossible. ¿Ens hem de rendir? No, però si regular i aprendre que la qualitat té un preu i que potser hauríem de canviar el model agrícola.

Si amb els gens anàvem perduts, amb els químics flipes. Es calcula que dels 80.000 químics que ens envolten, 5 han estat provats que són perjudicials pel neurodesenvolupament, 201 pels humans en general, 1.000 que podrien ser nocius (però encara no se sap) i de la resta... (figura 5). 

Figura 5: Dels pesticides que ens envolten, més de mil tenen potencial tòxic conegut.

Sempre hem parlat de nens, infants, desenvolupament... i és que l’autisme es diagnostica més o menys cap als 3 anys. No vol dir que no es pugui diagnosticar més tard, però és una psicopatologia del neurodesenvolupament. Aquesta, de fet, és una altra prova que el Dr. Cooper no és autista. En una frase mítica va dir: “No estic boig, ma mare em va fer proves”. 

El propis guionistes són els mateixos que ho descarten apel·lant que el diagnòstic de psicopatologia es va fer en l’època adequada (infantesa) i va ser negatiu.

I com aquest és un blog de neurociències, parlem del cervell d’aquests nens i nenes. En general, el cervell autista és diferent al cervell “normal”. En concret, l’autista és més gran durant la infantesa i té més connexions. Això no vol dir que sigui un “supercervell” ni tampoc és una contradicció, atès que a nivell cerebral “més” no sempre vol dir “millor”. S’hipotetitza que aquest superàvit neuronal crea un guirigall que empitjora funcions bàsiques. Diguem que és un cervell amb una mala poda. Això fa que d’adults els seus cervells tampoc siguin normals, fent que els problemes continuïn. En la figura 6 s’indica dos possibles evolucions de les connexions del cervell autista.

Figura 6. En blau tenim representades les connexions neuronals en un cervell amb un desenvolupament típic (TD) i en vermell un cervell autista (ASD). Com podem veure, en la infantesa el ASD en té més, però a l’edat adulta menys. La maduració cerebral dels autistes no segueix el patró correcte de desenvolupament.

Aquesta manca d’especificitat tant en els gens com en les àrees cerebrals implicades en l’autisme provoca que trobar una cura o prevenció de l’autisme sigui quasi impossible. La majoria de tractaments, tant psicològics com farmacològics, es basen en la simptomatologia, no en la causa. Per exemple, les obsessions es poden tractar amb inhibidors de la recaptació de la serotonina (IRSS). La gran esperança és l’administració d’oxitocina exògena. Aquesta hormona es considerada l’hormona de l’amor, adjectiu que necessita una entrada a part per matisar-lo, i està implicada en les relacions socials. Tenint en compte que en l’autisme el que més falla és la interacció amb la gent i la comprensió del món social; l’oxitocina actualment està en el punt de mira i en fase experimental (figura 7).

  

Figura 7: Model d’administració d’oxitocina, via nasal o sanguínia, i acció en el lòbul frontal a través de l’activació hipotalàmica.

Així el Dr. Cooper no és autista, d’acord; i què? Es poden obviar els errors de guió i fer servir el personatge per explicar símptomes concrets de la psicopatologia. I seria una bona practica sempre que s’anés més enllà. No val enumerar les característiques del personatges, casar-les amb la simptomatologia típica dels autistes d’alt rendiment i afirmar categòricament que ho és. Com per exemple, ocorre amb aquest blog: https://autismodiario.org/2013/06/12/the-big-bang-theory-y-el-asperger/ On apareix la base biològica? No es parla de la part humana dels nens/es autistes; no hi ha cap referencia científica; es queden només amb els d’alt rendiment i no en tot el espectre, etc. És important tenir un esperit crític i aprendre a interpretar, llegir entre línies i reconèixer la informació de la “informació”. En el meu cas, vaig arribar al món de l’autisme per casualitat. Des de l’INc (UAB), on treballo, em van encarregar que expliqués a un grup de professionals de l’educació xilenes què és l’autisme. I és el que he volgut resumir aquí, tota la feina d’estudi i d’assimilació d’investigacions recents sobre aquesta psicopatologia. Com en les darreres entrades, al final podreu trobar la bibliografia consultada (i si voleu, me la podeu demanar).

No obstant, per mi el pitjor de considerar al Sheldon com a autista és l’estereotipació i banalització de la malaltia. No crec que sigui una visió positiva ni simpàtica de l’autisme la que ens dóna la sèrie Big Bang Theory. Els telespectadors ens riem d’ell, no amb ell. A més, i perdoneu l’expressió, en una situació real l’haguessin enviat a la merda infinitat de vegades, no és pas un exemple a seguir. Finalment, el problema més greu d’agafar un model de ficció com a model d’una psicopatologia real és que es fica de moda. Els diagnòstics d’autisme amb els últims anys han augmentat de manera exponencial (figura 8). No dic que la millora de les tècniques avaluadores i el major coneixement de la ment humana hagin contribuït a una millor detecció; però en una societat sobreprotectora i etiquetadora com la nostra bombardejar a la societat amb tòpics psicopatològics pot contribuir a la falsa creença que el nostre nadó té autisme (o TDAH o...) quan simplement té un desenvolupament diferent o una temperament més individualitzat. Allunyar-se del que es considera normal no ha de ser dolent ni tampoc patològic; segurament el contrari. 

Figura 8. L’augment de diagnosis d’autisme ha passat del 0,05% del 1975 al 0,9% del 2009, fa 8 anys, ara ha de ser molt més! I a la dreta podem veure les causes. Es calcula que un 25%+15%+4% és per la millora de la clínica, un 10% per l’edat parental, però el 46% no s’explica per cap raó clínica o científica. Ah! És un article de Nature, font molt vàlida (Weintraub, Nature, 2011).

References:

Borreguero, P.M. (2013). El síndrome de Asperger ¿Excentricidad o discapacidad social? Madrid: Alianza Editorial.

De Rubeis and Buxbaum, Human Molecular Genetics, (2016).

Dickerson et al, Environ Monit Assess, (2016).

DSM-V (2013).

Fitzpatrick et al, Neuropsychiatric Disease and Treatment, (2016).

Grandjean and Landrigan, Lancet, (2006).

Happé, F. (2007). Introducción al autismo. Madrid: Alianza Editorial.

Hayashi et al., Brain and Cognition, (2007).

Kong et al., Nature, (2012).

Packer, Neuroscience and Biobehavioral Reviews, (2016).

Uddin et al, Frontiers in human Neuroscience, (2013).

Weintraub, Nature, (2011).

Young and Barrett, Science, (2015).

-      

21. La més gran de les històries (900.000 a 25.000 anys)

Els éssers humans som dels pocs animals que s’han dedicat a explorar cada racó del món, anant contra corrent i lluitant contra els elements per conquerir nous nínxols ecològics. És cert que hi ha moltes classes d’animals a tot arreu, per exemple tenim felins salvatges a Àfrica, Europa, Amèrica i Àsia; no obstant, són animals molt diferents entre ells i no han convergit en una sola espècie. També trobem espècies que fan milers de quilòmetres cada any, com les balenes o alguns ocells, però acostumen a seguir rutes fixes perseguint un clima determinat o una font d’alimentació. En canvi, a partir de l’Ergaster, els homínids conqueriren tot el món en relativament poc temps i sense grans canvis morfològics entre unes zones i altres. El que vol dir que en comptes de canviar ell per adaptar-se al medi, començà a usar el medi pel seu profit. Ens vam acomiadar amb Ergaster sortint d’Àfrica per conquerir nous mons. És important distingir el que va ocorre a Àsia i a Europa. Començarem per l’orient, on malauradament, tenim menys pistes.

La clau d’aquests moviments la trobem en les variacions climàtiques, que varen ser moltes i força radicals. Entrem en l’era de les glaciacions. Els animals, Ergaster inclòs, aprofitaven els períodes interglacials per explorar i conquerir Àsia, però mai al revés. Ergaster passà a ser Erectus, amb pocs canvis morfològics, cervell un xic més gran i crani més robust. En general, es podria dir que Erectus és una evolució d’Ergaster, però on comença un i acaba l’altre és difícil de delimitar. El que va sorprendre en un inici als investigadors, i es podria considerar una contradicció, es relaciona amb les eines. En els jaciments d’Ergaster les eines eren més elaborades que en els d’Erectus. Aquest és un clar exemple de la importància de considerar tot el context, no només en la paleoantropologia, sinó en qualsevol disciplina. Erectus vivia en boscos de bambú. La fusta d’aquest arbre és dura i funciona molt bé com a eina, segurament millor que la pedra. No obstant, la pedra perdura i la fusta no. Vol dir que les capacitats cognitives d’Erectus foren inferiors? En absolut, segurament tot el contrari; mostrant una millor adaptació al medi i un millor ús dels materials disponibles, encara que fos fusta. De fet, en períodes freds, amb més praderies que boscos, si s’han trobat pedres tallades complexes, confirmant aquesta idea de la importància d’aprofitar l’entorn natural.

 

A Europa, per altra banda, l’Ergaster va evolucionar a Homo Antecessor, descobert per primer cop a Atapuerca. Al 2007, el grup d’Arsuaga i Carbonell descobriren una mandíbula d’Antecessor de fa 1,2ma, el que suposaria el primer europeu, com indica a la famosa portada de Nature (fig 1). Les seves característiques físiques el situen entremig dels Ergasters i els Neandertals (que sortiran més endavant).

Figura 1: Portada espanyola i catalana del descobrint del primer homínid purament europeu.

La segona espècie europea fou trobada a l’actual alemanya, l’Homo Heidelbergensis. Amb ell hi ha encara molt confusió. Va aparèixer fa uns 600.000 anys, per tant, hauria de ser descendent del Antecessor. Aquesta és la hipòtesis lògica, però una manca de registre fòssil el podria situar també com a descendent d’un hipotètic Ergaster/Erectus euroasiàtic. A més, el registre fòssil es compon per una mandíbula i per uns individus trobats a Tautavel (al sud de França), dels quals no hi ha acord sobre si són Heidelbergensis o possibles Erectus europeus, que convisqueren amb els Antecessors d’Atapuerca. L’embolic a dia d’avui encara és majúscul.

Aquesta etapa europea del pleistocè mig entre els 900.000 i els 250.000 anys aprox. destaca per molta varietat en el registre fòssil. Antecessors, Erectus, Heidelbergensis... diverses especies d’homínids convivint alhora. El que més en destaca de tots ells és que mantenien els ancians vius en el seu grup social. Aquesta hipòtesis deriva per les mandíbules sense dents d’individus vells trobades a Atapuerca. Això s’interpreta com la primera evidencia de cohesió social i cura dels teus més enllà dels recursos que puguin aportar per a la supervivència del grup. Evidentment, tots ells tenien un bon ventall d’eines i controlaven el foc. A més, a Atapuerca també es va trobar “Excálibur” una pedra tallada d’uns 400.000 anys juntament amb restes humanes, el que faria pensar que és el primer ritu funerari de la historia. Per exemple, “Excálibur” podria ser l’eina d’un guerrer enterrat allí. Aquesta troballa podria indicar que fa com a mínim 400.000 anys que els humans tenim consciencia de mort, de vida, d’existència... de metacognició?

De baules perdudes n’hem vist unes quantes, però aquesta és potser la més complicada. Segons un estudi de 2013 publicat a la prestigiosa revista PNAS; segons la seva dentició ni Erectus, ni Antecessor, ni Heidelbergensis poden ser els ancestres de Sapiens o de Neandertals. La hipòtesis que proposen els autors ens torna a situar a Àfrica i en diferents migracions africanes cap a Europa; sent un encara desconegut homínid africà el pare de Sapiens i Neandertal (un exemple, que no seria exactament això, però explica els fluxos migratoris el trobem en la fig. 8). Una idea alternativa a la del article de PNAS i que vaig escoltar del propi J.L. Arsuaga, en una conferencia a la UAB, parla d’una evolució per mosaic. Aquest mecanisme evolutiu explica que canvis en les especies es donen per mòduls, no pas a pas (per a informació complementaria podeu llegir una entrada anterior:
http://mossegadesdeneurociencia.blogspot.com.es/2015/09/14-estava-darwin-equivocat.html). Això explicaria, perquè a Atapuerca s’han trobat “híbrids” entre Antecessors i Neandertals, o perquè el Heidelbergensis o l’home de Tautavel tenen característiques similars a uns i altres. Segurament, en aquest període de temps a Europa l’evolució no va ser lineal, sinó ramificada, podent arribar a conviure especies “àvies” amb especies “nétes”. Segurament, aquest tipus “desordenat” d’evolució es produí pels canvis climàtics, que desencadenaren expansions i concentracions d’homínids; pressió demogràfica (fig 2).

Figura 2: Europa durant una glaciació dels darrers 450.000 anys, període de grans canvis climàtics. Gràfica de Finlayson i Carrión, Trends in Ecology and Evolution, 2007.

I què passava a Àfrica? Doncs que els Ergaster més conservadors, que no es van llençar a explorar el món, evolucionaren en Homo Rhodesiensis, que destaca per un cervell força gran (1250cm³) i alçada (fins 180cm). Aquestes són dues de les característiques més fiables del registre fòssil i les que més han canviat entre els primers Australopitecs i els actuals humans. Va viure entre fa 600.000 i 150.000 anys. Eren molt similar al Heidelbergensis. De fet, uns óssos a Etiòpia van embolicar la troca, atès que podrien ser de Heidelbergensis, però... a Àfrica? O eren de Rhodesiensis? Qui sap com els paleoantropòlegs ho interpretaran. I parlo del Rhodesiensis, perquè és el nostre avantpassat, el precursor dels Homo Sapiens moderns. Què dir de l’Homo Sapiens? Som nosaltres, només cal que obris la finestra per adonar-te de tot el que hem creat. Ves al mirall i veuràs com som físicament. I en comptes de dir-te que et buidis el cervell amb una cullera per saber el nostre volum cranial; et diré que fa uns 1200-1300 cm³ / 1,2-1,4 kg.

I tornant a Europa, mentre els Sapiens dominaven Àfrica aquí teníem els Neandertals, que aparegueren fa uns 250.000 anys. La primera gran característica a destacar-hi és la seva gran massa corporal. Eren homínids robustos, amples i caparruts. De fet, és l’únic homínid amb una capacitat cranial més gran que l’home modern, segurament en consonància a la seva major massa muscular i òssia. Les restes fòssil trobades deixen clar el seu domini de les eines i la seva vida en grup. Aquí, però, sorgeixen un parell d’interrogants. Parlaven? Pintaven?... vol dir això que tenien cultura? Els nous descobriments genètics, anatòmics i fòssils començarien a indicar un “Sí” i, jo crec, que hauria de ser un “Sí rotund”. La gran capacitat cranial, ADN compartit (com veurem més endavant), estil de vida i que fa 400.000 que ja es pensa que tenien metacognició...no indicarien que hem anat un pas enrere. Pel que fa al llenguatge la clau està en l’anatomia de l’aparell fonador, en concret en l’hioides, un ós a la zona de coll que permet la vocalització del nostre llenguatge. El primer hioides neandertal va ser trobat a finals del 80s, però tècniques modernes han permès descobrir que la seva funció era igual a la nostra. Ara només cal saber si parlaven alemany! A favor de la parla neandertal també trobem el gen FOXP2, compartit amb humans i “causant” genètic de la parla. Per altra banda, estudis recents han datat les primeres pintures rupestres al voltant dels 41.000 anys en la cova de “El Castillo” i un xic més recents en Altamira (per citar dos exemples de ben coneguts). Aquesta datació situa a les pintures rupestres en el moment inicial de convivència entre Sapiens i Neandertals; qui n’era l’autor?

Aquestes noves evidencies han canviat la visió que tenim d’aquests homínids. De maneres de representar als Neandertals hi ha unes quantes. La més coneguda és la d’un home pelut amb trets facials molt marcats, destacant un enorme nas (fig 3). En els darrers anys, però, han aparegut altres. Una que podria igual de vàlida (o segons com més encertada, pel que hem explicat fins ara) seria “El Neandertal emplumado”, obra del paleoartista Fabio Fogliazza (fig. 4). I si [spoiler alert] els extingits haguéssim estat els Sapiens? (fig. 5).

Figura 3. Típica representació dels Neandertals, i aquí encara està afavorit. Foto del Museu Neandertal.  http://www.neanderthal.de/en/home.html

Figura 4. I perquè no? Sempre hem representat als Neandertals com a homínids descuidats, peluts, sense gust estètic, fins i tots grotescs... ¿ens fa por pensar que hem ajut a extingir a un homínid paral·lel a l’home? Foto de: http://www.estense.com/?p=392870 del model de Fabio Fogliazza.

Figura 5. Si la historia hagués anat al revés... (i a mi que em recorda al Harrison Ford). Foto obtinguda de: http://phenomena.nationalgeographic.com/2014/01/29/neanderthals-intimate-strangers/

Entrem amb el gran drama de la humanitat, digne de les gran odissees gregues i del trastornat de Freud. Fa entre 40.000 i 65.000 anys els Homo Sapiens evolucionats a Àfrica arriben a Europa. Allí, com acabem de veure, es trobaren als Neandertals i, encara no sabem com, els hi guanyaran la partida. O això ens han fet creure. Malalties, canvi climàtic, grups petits... són algunes de les principals hipòtesis per explicar la desaparició dels Neandertals. Per exemple, de tots és conegut que les millors armes de Cortés i Pizarro foren la verola, el tifus, el xarampió...  No és pas descabellat pensar que quelcom de similar ocorregués amb la “batalla” Sapiens-Neandertal. 

El canvi climàtic és, potser, la principal explicació, atès que durant la seva existència van patir oscil·lacions climàtiques molt dures. La darrera glaciació va ser “mortal” pels Neandertals per la competència dels Sapiens alhora d’obtenir els recursos. Fins aleshores, no tenien rival per caçar i/o recollir fruits, quan hi ha més demanda que oferta apareixen un guanyador (Sapiens) i un vençut (Neandertal). A més, un clima molt més fred no només modifica la vegetació (i en conseqüència el nombre d’herbívors disponibles) també la capacitat de desplaçar-se i canviar de territori. Això podria ser, fins i tot, causa d’un aïllament dels grups de Neandertals, quedant-se cada cop més reduïts, el que suposà una manca de varietat sanguínia i un envelliment de la població. Heu de pensar en les glaciacions (fig. 2 i 6) com la norma i no l’excepció. Jo em pensava que lo normal és un període com l’actual, però en els darrers 450.000 han hagut més períodes freds que càlids i quan dic fred vull dir fred fred. Europa passava a ser com Islàndia/Groenlàndia y la zona mediterrània l’única habitable. Tot això trasbalsava la fauna, homínids inclosos. Com a exemple, en la figura 7 podeu veure la relació entre clima, flora i fauna.

Figura 6: Com es pot veure, actualment estem vivint en un període càlid, però la majoria de la terra sempre ha estat un lloc molt més fred amb molt més glaç, el que provoca canvis en flora i fauna, alterant el ritme evolutiu dels humans. Gràfica de: 

http://it.snhu.edu/naturalsciences/science252/chapter3/lectures/climate/printversion.htm

Figura 7:  La situació dels últims Neandertals. La pressió climàtica els hi va reduir l’espai, juntament amb manca d’aliment i competència africana, un còctel mortal. Fixeu-vos que les úniques zones habitables eren les representades en verd bosc. Els grocs indiquen zones desèrtiques, mentre que verd clars, liles i blancs zones molt fredes, des de la tundra a al glaç. Només la riba mediterrània fora habitable. Gràfica de Finlayson i Carrión, Trends in Ecology and Evolution, 2007.

Altres teories menys recolzades parlen d’una capacitat menys eficient per caminar dels Neandertals, l’erupció d’un volcà a Nàpols, la manca de domesticació del gos o una falta de separació de tasques entre homes i dones; la primera justificació de masclisme entre els Sapiens?

Hi ha una teoria que podria ser complementaria amb les anteriors, (de fet, el més probable és una mica de cada), que ens els darrers anys trepitja fort: les relacions sexuals entre Sapiens i Neandertals. Estudis genètics mostren que tenim ADN neandertal, en concret entre el 1-4%, però no en tots els humans actuals de la terra, sinó els no-africans, enfortint encara més la teoria que els Neandertals europeus es van creuar a Europa amb els Sapiens africans. A més, en un estudi publicat a Science es parla que no tot el 1-4% és el mateix fragment d’ADN, sinó que combinant l’ADN d’Europeus i Asiàtics actuals es podria arribar a compilar un 20% d’ADN neandertal. Aquest 1-4% d’ADN neandertal es pensa que podria estar relacionat amb una hipercoagulació de la sang, danys dermatològics pel sol o augment del risc de depressió; vaja... un gran partit els Neandertals. No obstant, en les condicions en les que van viure dels Neandertals si eren avantatges; tot en s’ha d’entendre en un context determinat.

Recentment, estudis genètics han descobert que Sapiens i Neandertals es podrien haver creuat a eurasia (entre les actuals Mongòlia i Rússia) fa uns 100.000 anys, molt abans del que es pensava, però no hi ha evidències (encara) que aquest primers híbrids arribessin a Europa (fig. 8). Aquesta dada és un exemple més de la manca de consistència en les teories o (a mi m’agrada més aquesta segona versió) de lo apassionant que arriba a ser la paleoantropologia i el que ens queda per descobrir.

Figura 8: on es mostra que  les migracions de Sapiens africans a Europa es podien haver donat molt abans. Aquesta teoria té base genètica, ara el registre fòssil ha de confirmar-ho. Ens serveix com a exemple de les migracions continentals dels homínids africans Gràfic de: http://www.agenciasinc.es/Noticias/El-cruce-de-humanos-modernos-y-neandertales-se-adelanta-35.000-anos

Per tant, el que ens diu la ciència és que la nostra re^(x1500)-àvia neandertal es va embolicar amb un noi atlètic amb cos d’escultura grega (no s’ha trobat ADN neandertal en el cromosoma Y, només transmissió per via materna). Aquesta àvia, la teva, la del teu veí, la del senyor que empaqueta iPhones a la Xina i així amb un llarg etcètera van creuar-se amb els avis sapiens de tots els habitants del món. Fins i tot, podria ser que part dels Neandertals acabessin sent absorbits pel pool genètic dels Sapiens. I si no us acabeu de creure això que som en part Neandertals, recordeu a en Carles Puyol? Una altra evidència a favor d’aquesta idea sexual és la definició clàssica d’espècie, que diu que són una espècie tots els individus que poden tenir descendència fèrtil (wikipedia). Si nosaltres tenim ADN de neandertal vol dir que el creuament de Sapiens i Neandertals tingué descendència fèrtil, per tant... eren realment especies diferents? O ens trobem amb el primer cas de racisme de la història? Però això ja és una altre tema.

Es creu que els darrers Neandertals desaparegueren fa uns 39.000 anys, encara que hi ha alguna evidencia, com en una cova de Gibraltar que parla de 28.000 anys, enriquint la teoria que va ser una desaparició gradual. No sabem del cert que va passar. Segurament va ser una mica de tot el que va provocar la desaparició dels Neandertals com hem vist abans. De totes formes, i si ho mirem en perspectiva, els Neandentals, sent pessimistes, han viscut a Europa dos cents mil anys; mentre que els Sapiens, sent molt optimistes, seixanta-cinc mil anys. Encara ens queda molt per aprendre...

I després de tot això... ens férem sedentaris, l’agricultura, el comerç i l’antic testament; les religions monoteistes ens encotillaren, l’edat mitjana i el renaixement; art i carbó, la lluita de classes; de Woodstock a Spotify, de Ford a Tesla; Gates i Jobs ens controlen i... tot va començar baixant d’un arbre.

Acabem aquí? Sembla que sí. Mai se sap, però, quan es trobarà una mandíbula que desmuntarà les teories actual. Un homenet petit hi va estar a prop fa uns pocs anys, estem parlant de l’Homo Florensis. Al 2004, a la indonèsia illa de Flores, van ser descobertes restes d’un homínid d’aproximadament un metre d’alçada i 400cm³ de capacitat cranial. S’ha arribat a dir que si era un Sapiens amb síndrome de Down, també que si va viure fins als 12.000 anys. Actualment es parla que es va extingir fa 50.000 anys, però encara no sé sap de quin llinatge prové. És fills dels Erectus asiàtics? O dels primers Sapiens en sortir d’Àfrica? Perquè va desaparèixer?

Referències:

Carbonell, E., et al. (2008). The first hominin of Europe, Nature, 452, 465-470.

Finlayson C. and Carrión J.S. (2007). Rapid ecological turnover and its impact on Neanderthal and other human populations. Trends in Ecology and Evolution, 22(4), 213-22.

Gómez-Robles A., et al. (2013). No known hominin species matches the expected dental morphology of the last common ancestor of Neanderthals and modern humans. PNAS, 110(45), 18196-18201.

Green, R.E. et al. (2010). A draft sequence and preliminary analysis of the Neandertal genome. Science, 328, 710-722.

Kuhlwilm, M., et al. (2016). Ancient gene flow from early modern humans into Eastern Neanderthals. Nature, 530, 429-433. 

Mendez, F.L., Poznik, G.D., Castellano, S., Bustamante, C.D. (2016). The divergence of Neanderthal and modern human Y chromosomes. American Journal of Human Genetics, 98, 728–734.

Simonti, C.N, Bastarache, L., Roden, D.M., Prato, J.D., Denny, J.C., Capra, J.A. (2016). The phenotypic legacy of admixture between modern humans and Neandertals. Science, 351(6274), 737-741.

van den Bergh et al. (2016). Homo floresiensis-like fossils from the early Middle Pleistocene of Flores. Nature, 534, 245-248.

Vernot, B. and Akey, J.M. (2014). Resurrecting Surviving Neandertal Lineages from Modern Human Genomes. Science, 343, 1017-1021.

http://arquehistoria.com/excalibur-el-misterio-de-la-piedra-roja-2438/comment-page-1

http://elpais.com/diario/2008/04/13/eps/1208068014_850215.html

http://humanitats.blogs.uoc.edu/2014/12/11/20-homo-antecessor-rhodesiensis-heidelbergensis-i-floresiensis/

http://www.sciencemag.org/news/2012/06/did-neandertals-paint-early-cave-art

http://www.uab.cat/web/sala-de-premsa/detall-de-noticia-1345667174054.html?noticiaid=1345720311899

Gràcies a SINC per les noticies consultades. http://www.agenciasinc.es/tag/neandertales