5. Científics descobreixen l'àrea cerebral implicada en el reconeixent de la cara de Jesús en una torrada i guanyen el Nobel!

El passat 18 de setembre es varen celebrar uns premis Nobel extraoficials i no parlo de la farsa del Nobel de la Pau, no; sinó dels "Improbable Research IG Nobel Prizes" (web). Aquesta organització premia els estudis que, en primer lloc et facin riure, i, després, et facin pensar.

Dels guardonats d'aquest any en destaca el de física, sobre el quocient de fricció de la pell de plàtan (PDF), aquesta foto us ho farà entendre:

També vull destacar el de biologia (PDF), que descobriren que els gossos prefereixen alinear-se amb els eixos geomagnètics terrestres de nord a sud.

Per vull parlar del premi de Neurociència. L'estudi és el següent:

Sé que fa molta gràcia això de veure a Jesús en una torrada, però resulta que això només és anecdòtic. L'estudi resulta ser seriós i de qualitat (els del Nobel podrien haver-se llegit l'article). De fet, s'ha publicat en la revista "Cortex" que té un impacte de 6.042 (pel que no sapigueu que és aneu a: http://croniquescanadenques.blogspot.com.es/2012/10/5-nessiteras-rhombopteryx.html), que ja voldrien la majoria d'investigadors de les universitats catalanes. L'únic de graciós de l'estudi és el títol i està clar que ha estat una qüestió de marketing.

El gran objectiu dels autors era demostrar que el reconeixement de cares en humans segueix una aproximació top-down; en altres paraules, que necessita integrar tan informació visual com de cognició complexa provinent d'àrees frontals. Per fer-ho, van aplicar un paradigma de pareidolia facial, que és un fenomen psicològic consistent en reconèixer cares en objectes i formes que no en tenen. Per exemple:

Ja hi havia estudis on s'estudiaven les àrees cerebrals (amb ressonància magnètica funcional) que s'activaven davant una pareidolia facial, no obstant, mai s'havien comparat els resultats amb un grup control adequat. Si es vol estudiar la característica de "cara", necessitem un altre tipus de pareidolia on no es mostrés una cara. Els autors en van agafar lletres. Un exemple del propi experiment:

Així, per primer cop s'ha pogut comparar les àrees cerebrals implicades en cares i lletres, per descobrir si les cares necessiten un processament cognitiu més complex que les lletres i taques sense res. A més, els autors varen aplicar bons controls:

- Intrasubjecte: tots els subjectes passen per totes les condicions, així no hi ha efectes individuals.

- Contrabalaceig: l'ordre de presentació canvia per a cada subjecte, així s'eliminen possibles efectes de fatiga, aprenentatge o persistència.

- Homes i dones.

- Imatges creades per ordinador (seguint uns algoritmes que no venen al cas), tant amb lletres, cares i sense res. No es varen fer servir torrades ni tasses de cafè.

- Es va fer creure als subjectes que el 50% dels estímuls tenien cares (era lleugerament menys), així es controlava l'efecte de l'expectativa. Els resultats obtinguts van confirmar el NO-efecte de l'expectativa, perquè les àrees cerebrals eren significativament diferents quan eren cares i quan no ho eren.

Els resultats obtinguts? Doncs que en cares s'activa exclusivament l'àrea fusiforme dreta (rFFA), i com més s'experimentava la pareidolia facial més s'activava la rFFA (aquesta dada, a més, va correlacionar positivament amb les respostes conductuals afirmatives). Pel que fa a les lletres, també s'activa amb la rFFA esquerra, així que mentre la dreta és exclusiva de cares, l'esquerra és més general. A més, es va trobar un circuit cerebral propi per a cares entre el VOT (còrtex ventral occipitotemporal - relacionat amb la visió) i les àrees prefrontals (de raonament cognitiu), sent la rFFA (en el lòbul temporal) el nucli central. Aquesta darrera dada prova que: a diferència de lletres i taques, les cares necessiten un procés cognitiu més complex. Segurament, aquesta característica ens fa únics als primats. 

4. Carinyo, no hi ha qui t'entengui

Buscant informació per l'escrit anterior, el de la comunicació, em vaig topar amb una article curiós, d'aquells que tothom pensa que s'haurien d'escriure, però que ningú s'atreveix a fer.

El Dr. Alexander (International Reviews of Psychiatry, 2009) va descriure algunes pel·lícules útils pels psiquiatres, perquè puguin entendre millor els conflictes en les relacions de parella dels seus pacients, el que s'anomena "Couple's Odyssey" que es podria traduir, "carinyo, no hi ha qui t'entengui". Ja heu anat veient que m'agrada obtenir conclusions parcials a mesura que s'avança en el text. D'aquí està clar que l'autor del terme "Couple's Odyssey" està divorciat i paga una pensió elevada. L'altra és que els psiquiatres només veuen documentals de la BBC i no tenen mullers, ni marits, ni amants ni res de tot això i no ho poden entendre.

Hi ha, però, un detall important que no hauríem de deixar escapar. Es dóna per suposat que podem aprendre de les pel·lícules, està clar que dels llibres no, almenys en aquest país. Com els científics no podem donar res per suposat vaig buscar per Pubmed (una base de dades científica molt important i gratuïta) si hi ha algun article sobre aprenentatge i cinema. Alguna coseta sí vaig trobar, per exemple: com a teràpia grupal (Yazici et al., Int J Group Psychother., 2014), per estudiar la representació cognitiva de la narració i l'espai (Cutting i Iricinschi, Cognitive Science, 2014), la visió que té la població de la demència (molt de cognició i poc de fisiològic i conductual) (Gerritsen et al., Aging & Mental Health, 2014), l'ús massificat de la violència en les pelis i la reducció de l'edat recomanada (Bushman, et al., Pediatrics, 2013), i un llarg etcètera.

Un experiment interessant va ser el dut a terme per Sawahata i col·laboradors (Plos One, 2013). Van voler saber quines zones del cervell s'activen quan et rius amb una comèdia, eren pelis japos... ja sabem tots que tenen uns gustos una mica raros. Van trobar que s'activaven principalment: El còrtex prefrontal dorsolateral (DLPFC), el còrtex prefrontal ventral (vPFC) i algunes regions del lòbul temporal (us deixo un mapa dels propis autors per situar-vos). Totes són àrees d'elevada evolució filogènica, el que vol dir que una rata o un gat les tenen poc desenvolupades.  

Un altre que cal destacar és el de Morgensten i col·laboradors (Am J Prev Med., 2013). És un estudi longitudinal per saber la prevalença de tabaquisme adolescent i l'exposició a pelis on es fuma. Els autors varen trobar un 13% de major probabilitat d'inici en el consum de tabac si es veuen pelis on es fuma. Llevat d'estudis (molts) sobre el tabac, no he trobat cap altre que parli de com les pel·lícules poden influir la nostra manera d'entendre la societat i les relacions amoroses. Com diria el professor Torregrossa, hem de buscar els "GAPs" i aquí n'hi ha un de ben gran. Per cert, si algú coneix un estudi d'aquest tipus, si us plau, envieu-me'l.

I és que al llegir l'article pensava que havia trobat un dels meus Grials: un article on digues que "Crepúsculo" (llibres simplons i pelis mal fetes) i la seva saga estan ensenyant als adolescents un model de conducta masclista (i consumista, i altres "-istes" que no venen al cas). Deixant de banda si Stephenie Meyer (l'autora) és una mormona que vol convertir a la seva secta (vull dir església) a tot el món, hi ha detalls que s'haurien de vigilar:

"la idea que l'amor tot ho pot; la protagonista que prefereix al noi gran, ric i fatxenda davant del noi bona persona, sincer encara que humil; el fet que les amigues només vulguin anar de compres; l'estereotip físic (alts, prims i caucàsics, i blancs); la necessitat de lluitar (quasi fins la mort) per l'amor; la dependència absoluta d'ella vers ell; la preocupació constant d'agradar al noi guapo; la necessitat de la noia a renunciar a tota la seva vida per estar amb el noi (el noi ni s'ho planteja...); etc."

De fet, no sóc l'únic que ho pensa, a internet hi ha força blogs que en parlen i, fins i tot, l'ajuntament de Pontevedra va usar una frase del llibre com a campanya contra la violència sexista en els joves: http://pontevedraviva.com/xeral/1042/pontevedra-condena-vampiros-machistas-crepusculo/

https://www.youtube.com/watch?v=zXpnHbbQbjk

Així les adolescents (i pre-adolescents) aprenen que en les relacions afectives ella ha d'estar supeditada a ell, que sacrificar-se per ell és el correcte, que el més important en algú són els diners i l'aspecte físic i que no hi ha res millor i divertit que anar de compres per consumir i agradar-lo. Resultat? Barbies consumistes que busquen homes rics per tenir fills repel·lents que votin al republicans. El sistema funciona!

Un possible altre exemple seria "Sexo en Nuevo York" (Sex and the City), però com no l'he seguit (si llegiu entre-línies descobriríeu que de Crúpusculo, per tant, sí; bueno, una part) us deixo un parell de blogs: http://www.humorporhoras.com/2009/05/sex-and-city-y-el-machismo-disfrazado.html
http://lanavajaenelojo.blogspot.com.es/2006/02/feminismo-machista.html

I és que l'aprenentatge vicari (o per observació) és molt present a les nostres vides. Com els hi preguntava als meus alumnes... Creieu que de gran es ficarà el casc?

3. La manca de comunicació mata

Nit del 28 de desembre de 1978, un Douglas DC-8 d'United Arlines aterra en un carrer residencial de Portland. Miraculosament, només moren 10 de les 189 persones que anaven a bord de l'avió.

(http://en.wikipedia.org/wiki/United_Airlines_Flight_173)

(http://www.dailymotion.com/video/x18rcvh_mayday-air-crash-investigation-s12-e08-focused-on-failure_shortfilms)

[aviso de spoiler] els investigadors varen concloure que l'accident es va produir per una manca de comunicació entre l'oficial i l'enginyer amb el capità que pilotava l'aeronau. No van saber com avisar-lo que es quedaven sense combustible. Ostia! detectes que estàs volant en reserva i no dius res!? Veure el documental d'aquest accident em va fer pensar en com la manca de comunicació ens pots fer males passades. Un altre exemple seria el vol 52 d'Avianca (http://en.wikipedia.org/wiki/Avianca_Flight_52), que va caure sobre New York per quedar-se, també sense fuel, degut a que el controlador aeri no va deixar-los aterrar. La versió oficial va culpar a la tripulació per no declarar "emocionalment" l'emergència. Jo estic parcialment d'acord. Per mi l'error era del controlador (recordeu que era un vol d'immigrants sudaques a New York, que voleu que diguin els ianquis?). De totes maneres, sí és cert que part de la comunicació ha de ser emocional. No es pot declarar una emergència sense fer activar l'amígdala. Aquesta petita glàndula del sistema límbic és l'encarregada de processar la informació rellevant per a la supervivència ràpidament, sense passar pel còrtex (o sigui, sense pensar-hi conscientment) (Dalgleish, Nature, 2004). En el cas de l'Avianca, un crit, una paraulota, un "mother fucker" etc. del colombià, hagués produït una resposta emocional en el controlador enfeinat. La comunicació hagués estat eficaç per salvar-se.

Alguns de vosaltres pensareu que aquests eren uns casos extrems. Cap de nosaltres pilotarà un avió. Així que... podem extrapolar aquest exemple d'error de comunicació en situacions de la vida diària? Resulta que sí. En un estudi de 2012 fet a Iowa (Yang et al., Journal of Pediatric Health Care, 2012), es van analitzar els patrons de comunicació (a 163 parelles, pares-fills) durant unes pràctiques de conducció (conduir acompanyat i aquestes metodologies alternatives). Els autors van trobar que el fet de parlar amb els adolescents sobre conducció millorà les actituds d'aquests respecte a la conducció. No obstant, no hi ha cap efecte en funció del tipus de comunicació. Així que sembla que el sol fet de parlar-ne i que no sigui un tema tabú és prou positiu per evitar posteriors accidents.

Per reflexionar-hi, oi? Sempre s'ha pensat que un dels aspectes claus que diferencien als humans dels animals és el llenguatge, encara que dofins (Marino, Current Biology, 2004) i bonobos (de Waal, Scientific American Mind, 2009) trenquen els esquemes. De fet, s'ha sap que una de les claus de l'evolució humana va ser l'aparició del llenguatge (Allman, El cerebro en Evolución, 2003) que juntament amb el reconeixement de les expressions emocionals va permetre viure en societats grans i complexes (Boyd i Silk, Cómo evolucionaron los humanos, 2004). Costa acceptar, doncs, que un primat que és capaç de coordinar-se per construir una màquina que pot creuar l'Atlàntic en menys de 6 hores no pugui avisar al seu company que es queden sense fuel.

I és que no cal posar-nos en situacions extremes per entendre que la majoria de problemes de la nostra vida diària es deuen a problemes comunicatius. Les nostres relacions socials són el millor exemple. Li faig un petó o no? Segurament és el dubte més gran en que s'afronta un mascle jove d'homo sapiens. Per molt que se sàpiga que si la possible parella sexual es mossega el llavi, es toca el cabell, juga amb la forquilla i mentre parlàvem girava lleugerament el cap, tenim l'èxit assegurat (Moore, Journal of Sex Research, 2010), sempre queda el dubte i la comunicació, en aquest cas no verbal, no és efectiva. Per sort els polvos perduts cada cop són menys a mesura que ens fem grans, i és que "sabe más el diablo por viejo per por diablo". Quan arribem a la cinquantena els polvos es perden per altres motius, però això és un altre tema.

Després de llegir aquests exemples d'errors de comunicació, alguns fatals i altres que acaben amb conducta masturbatòria, hi ha una cosa que ens hauria de preocupar i força. Avui en dia vivim en un món globalitzat, on les distàncies s'escurcen, gràcies als avions (que ben lligat queda l'escrit) i a l'Skype. Les videoconferències són el pa de cada dia per a molta gent i si ja fallem en una situació face-to-face, virtualment pot ser catastròfic. En una revisió sobre les videoconferències (Bohonnan et al. Displays, 2013), els autors resumeixen, en un excel·lent article, les seves principals característiques. En destaquen com a positiu el fet que hi pugui haver interacció amb la mirada. De fet, se saps que els nens als 5 mesos ja estan al cas de la direcció de la mirada i només a les 48h de néixer ja prefereixen aquelles cares que els miren que no pas les que estan perdudes. En canvi,  com a punts negatius indiquen els possibles xocs culturals i una desviació en la mirada per la posició de la càmera i la pantalla; però segur que això s'acabarà solucionant en pocs anys.