Mon pare em va passar un número de la revista
"Investigación y Ciencia", perquè llegís un article sobre
neurociència i meditació que m'agradaria compartir amb vosaltres. L'enllaç a
l'article original és:
Els que em coneixeu ja esteu veient que m'estic tornant
una mica hippie. Durant el meu viatge al
Japó vaig entendre l’espiritualitat del budisme. No en tenia ni idea de que
tractava, quins eren els seus manaments, ni si havies d'anar cada diumenge a
menjar una galeta després de tres quarts d'hora de sermó sobre els pecats i l'infern.
Però en un temple solitari, fent el camí de l'oració (no sé si es diu així), un
camí en plena natura, on anaves passant toriis i oracions gravades en pedres,
vaig entendre-ho tot. No vaig arribar als orgasmes de Santa Teresa de Jesús (al
final del blog ho exemplifico), però va ser el primer cop que connectí amb un
moviment espiritual-religiós.
De fet, a la tornada vaig llegir sobre el budisme,
entenent que més que una religió és una manera d'entendre la vida, el qual ja
m'agrada més. Fins i tot, vaig fer-me un pòster (que aquí penjo per si el voleu
descarregar) per poder aclarir-me les idees i entendre la filosofia budista.
Però deixant de banda les meves cabòries personals i
tornant a la ciència; a grans trets, el que diu l'article és que meditar
modifica el nostres cervell i, fins i tot, la nostra expressió gènica. Sobre
això segon (ja parlaré en profunditat en una altra entrada sobre els possibles
errors de Darwin), una investigació de la meva col·lega Perla Kaliman va
descobrir diferències en expressió d'uns determinats gens amb la pràctica de
meditació. Això és coneix com a epigenètica. Tenim uns gens silenciats i, només
en unes determinades condicions ambientals, s'expressen. Doncs bé, s'ha
demostrat que la meditació disminueix l'activitat d'uns gens relacionats en
processos inflamatoris i d'estrès biològic.
Però tornant al cervell, la meditació el modifica igual
que conduir un taxi, que és molt menys glamouròs. No ens enganyem per la fina
prosa de la revista, el nostre cervell afortunadament és flexible i s'adapta a
l'entorn, sigui el que sigui. Els taxistes tenen (o tenien, perquè amb els GPS
fins i tot un hindú que mai ha trepitjat la ciutat pot ser-ne) les estructures
dels mapes espacials més desenvolupades que la resta de la població. Igualment,
els violinistes tenen desenvolupada l'àrea de la motricitat fina dels dits i
així fins a un llarg etc... ¿com deu ser el cervell d'en Nacho Vidal?
La gent medita principalment per reduir l'estrès i estar
millor amb ella mateixa. Això podria ser un efecte placebo, però no ho és: hi
ha una base neurobiològica. Els cervells de la gent que medita tenen,
principalment, les àrees atencionals i del sistema límbic diferent a la resta
de mortals. Lo del sistema límbic és fàcil d'entendre. Si les emocions són les
encarregades de fer-nos tristos o feliços, si fem una conducta per ser més
feliços el circuit emocional (sistema límbic) ha de canviar. És de calaix. Fins
i tot, s'ha trobat una reducció de l'amígdala, aquella glàndula que s'activa
davant les emocions més primàries. I és que hi ha un tipus de meditació, la compassiva,
que tracta de cultivar actituds i sentiments de bondat vers els altres. Hom
podria pensar que en posar-se en el lloc de l'altre és suficient, però es
tracta d'un error comú. Si només empatitzem el que aconseguirem serà contagiar-nos
d'aquesta emoció negativa. Hem de voler re-dirigir la nostra conducta cap a
l'altruisme; aconseguir evitar aquest desgast emocional i poder mantenir un
equilibri intern davant situacions dures per aconseguir ajudar als altres. Els
investigadors han trobat que aquest entrenament en compassió permet una major
activació d'àrees cerebrals relacionades com la escorça somatosensorial i
insular. Aquest tipus d'entrenament és important per profes d'instituts,
personal mèdic, etc.
Més difícil d'entendre és la relació entre els sistemes
atencionals i l'estrès. A mi em va costar, però té la seva lògica. Resulta que
hi ha dos graus de meditació. Una d'atenció focalitzada, on el meditador ha
d'aprendre a ignorar el voltant i centrar-se només en un element. Mentre que en
la meditació de consciencia plena s'ha d'aconseguir el contrari, poder captar
tot el que ens envolta, però sense deixar-se emportar per aquesta sobre
estimulació. El que aprenen els que mediten és a entendre el món com un tot, de
manera holística i no només focalitzar l'atenció en allò estressant. Així, són
capaces de poder suportar el estrés, perquè veuen més enllà del seu problema. El
cervell de les meditadores expertes, curiosament, s'activava menys que les
no-expertes en les àrees relacionades amb l'atenció (com el précuneo, regió
parietal posterior, escorça temporal lateral, etc.); degut a l'efecte "effortful control", que explica que
en elevats graus de destresa en una acció es necessita menys control conscient
per dur-la a terme. En altres paraules, que el perfeccionament i la repetició
porten a l'automatització, que repercuteix amb menys despesa energètica al
cervell; meditació inclosa.
Finalment s'ha suggerit (els resultats són pocs) que la
meditació podria allargar els telòmers, una enzima relacionada amb la divisió cel·lular
i l'envelliment. Els telòmers estabilitzen l'ADN durant la divisió cel·lular; però
diguem que es gasten i quan arriben a ser massa curts, la cèl·lula no es pot
dividir i queda en un estat de senescència. Aconseguir que els telòmers es
facin curts més poc a poc és un gran pas a cap a una vida més llarga i més
sana.
Per tant, us animo a meditar, com veieu és positiu, no
implica res de dolent pel vostre cos i si porta gairebé 2000 anys existint per
alguna cosa serà.
Y lo prometido es deuda:
Mireu com va representar Bernini a Santa Teresa, inspirat
per aquest escrit de la "Santa".
Vía un ángel cabe mí hacia el
lado izquierdo en forma corporal, lo que no suelo ver sino por maravilla. [...]
No era grande, sino pequeño, hermoso mucho, el rostro tan encendido que parecía
de los ángeles muy subidos, que parecen todos se abrasan. Deben ser los que
llaman Querubines [...]. Viale en las manos un dardo de oro largo, y al fin de
el hierro me parecía tener un poco de fuego. Este me parecía meter por el
corazón algunas veces, y que me llegaba a las entrañas. Al sacarle, me parecía
las llevaba consigo y me dejaba toda abrasada en amor grande de Dios. No es
dolor corporal sino espiritual, aunque no deja de participar el cuerpo algo, y
aun harto
