Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris prefrontal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris prefrontal. Mostrar tots els missatges

dilluns, 30 de novembre del 2015

17. Inside Out del revés.




Aquest cop voldria comentar una molt bona pel·lícula, que en algun moment es fa llarga i la veu de la traducció castellana em posa una mica dels nervis (és la Penny de The Bing Bang Theory), però molt recomanable. A més del meu cul inquiet i del meu fetitxisme vocal, el llarg metratge té un error greu, o almenys per algú que gaudeix de la divulgació científica. Penso que si és fa una pel·lícula així no costa gaire intentar posar noms reals a les coses (és cert que he vist la versió doblada i em referiré als noms traduïts, que serà la que més gent haurà vist. Desconec la original). Una mica com "Erase una vez el cuerpo humano".


Però no ens posem nostàlgics. El que voldria fer en aquest petit escrit és posar nom científic al que apareix a la peli, que com veureu té més rigor científic del que us podríeu imaginar.

Evidentment... [Aviso de Spoiler]; i per si encara no heu vist la peli, però voleu llegir el blog, us deixo els dos tràilers en castellà, per, almenys, entendre-ho tot més.



Començant pel principi el lloc que crida més l'atenció és on es situen les emocions. Aquest lloc existeix i és el còrtex prefrontal. Ja he parlat d'ell abans. És la part filogenèticament més antiga, el que ens distingeix de la resta d'animals i ens permet actuar amb raonament, entendre el món i integrar les emocions a la nostra societat. Fixeu-vos hi, que la posició és més o menys la correcta, just per sobre dels nostres ulls, a la part més frontal del nostre cervell, si fa o no fa com a la peli. A més, igual que en els dibuixos és la part d'evolució ontogènica més lenta. Si compareu el sistema de control de la Riley (la nena protagonista de la qual veiem el cervell) bebè, al de quan es una nena i es fa adolescent, i també amb el dels pares, veureu que a més edat molta més complexitat. A més, el prefontral té dues funcions clau que apareixen en la pel·lícula: i) interpreta l'entorn, és l'encarregat de agafar els estímuls externs, integrar-los i donar una resposta; ii) l'encarregat de gestionar la memòria i la seva relació amb les emocions com veurem en el següent paràgraf.

Hi ha un tipus de record que anomenen records essencials. Són els que marquen la personalitat de la Riley i s’emmagatzemen a través del "prefontral" i d'una maquineta que està al centre. Entenc que aquesta maquineta és l'amígdala. Centre del sistema límbic que marca emocionalment alguns records per no oblidar-los mai. Podria ser el que es coneix com a marcadors somàtics. Aquesta hipòtesis, formulada per Antonio Damasio, estableix que en la pressa de decisions (feina del còrtex prefrontal ventromedial) intervé informació emocional, a vegades subconscient, activada per l’amígdala. Per tant, és lògic pensar que els records essencials són “marcats” per l’amígdala, però bàsics per decidir sobre la nostra vida; igual que en la peli. No obstant, hi ha un petit error. I és que l’amígdala es troba al final (o principi) de l'hipocamp, per sota del tàlem i l'hipotàlem, en la zona més central del cervell; no pas en el prefrontal.
L’emmagatzematge dels records a llarg termini és la part més ben aconseguida de la pel·lícula, que en la realitat es diu hipocamp. Primer per la situació, enrere i a baix, igual que en el nostre cervell. Després per la forma ondulada. Mireu aquest tall d’hipocamp de rata (similar al nostre, però per no ferir sensibilitats millor ensenyar el del rosegador...) i no hem digueu que no s’assembla! I a nivell funcional, doncs és genial que t’expliquin que els records que no es fan servir els cervell els elimini i, que per la nit, es dediquin a fer neteja d’aquests records inútils. En la pel·lícula són les boles que es tornen grises.


                          La forma de l’hipocamp, única i fascinant.


Parlant de coses que es fan a la nit... També m’ha agradat molt la interpretació dels somnis: com la manera d’enfortir els records importants del dia, però sense l’ordre de la consciencia ni del pensament racional; amb un filtre de distorsió de la realitat. La ciència encara no sap explicar la seva funció, però opinió igual que la pel·lícula, sinó fixeu-vos que acostumem a somiar coses relacionades amb les nostres vides i les nostres cabòries. A més, quan somiem alguna cosa molt emocional (per exemple un malson) ens despertem, igual que la Riley.

A partir d’aquí el que apareix a la pel·lícula ja és més difícil d’explicar a nivell de neurociència. Per exemple, el tren del pensament... no tenim cap via fixa en el cervell, ni molt menys només una. Podria considerar-se una metàfora dels impulsos electroquímics que en conjunt es mouen pel cervell activant-lo i formant la consciencia. Més complicat d’explicar és el subconscient. Nosaltres tenim subconscient, però és la maquinària que dirigeix els processos automàtics del nostre cos: el batec del cor, el sistema immunològic, la digestió, etc. No s’ha trobat en neurociènca cap espai ni cap estimulació que guardi records traumàtics, com un pallasso deprimit. Quelcom similar passa amb les illes de la personalitat. És clar que la personalitat la formen els nostres records infantils, però també la nostra càrrega genètica. I, finalment, tota la part de la imaginació... doncs això, imaginació dels guionistes.


           No tenim un guia turístic cerebral en forma d’elefant i que canta com els dofins.

Finalment, voldria acabar amb una reflexió de la pel·lícula que em sembla molt encertada. Les emocions negatives, com la tristesa, no són dolentes. La vida es composa de moments bons i moments difícils. Tots busquem els bons, però els difícils ens ensenyen i ens fan créixer com a persones. No podem protegir-nos sempre de les emocions negatives, perquè sinó no viuríem tot el que val la pena viure.


PD: durant els tràilers els cartells explicatius són com els de l'efecte Stroop... sublim

divendres, 7 de novembre del 2014

8. Els orígens de la moralitat

(continuació de l’escrit anterior: “7. La ferida empàtica”)

Fins ara hem vist que rates, elefants i orques, entre molts altres animals, poden cooperar, sentir empatia i tenir meta-cognició. Queda pendent parlar dels grans primats, principalment ximpanzés (Pan Troglodytes) i bonobos (Pan Paniscus). Els hem deixat pel final expressament. Ha estat en ells (o almenys que jo conegui) amb els únics animals que s’ha investigat a nivell de laboratori (controlant al màxim les variables) la cooperació i el càstig. Aquests dos elements són clau en l’estudi de la moral, atès que uneixen empatia, col·laboració, sentiment de justícia, ira, comprensió, etc. Al final de l’escrit, sabrem si el sentit de la moral ens diferencia dels animals.

La investigació en cognició comparada amb primats és força extensa, existint diverses metodologies; malgrat que principalment hi ha dos grups al món que ho treballin. El grup d’en Josep Call i en Michael Tomasello al Max Planck de Leipzig (http://www.eva.mpg.de/psycho/primate-cognition.php) i el Yerkes National Primate Research Center de la Emory University dirigit per Frans de Waal (http://www.emory.edu/LIVING_LINKS/). En aquest blog presentarem només un test, que és dels més senzills i també es fa amb un humans, així es podrà comparar.

El joc de l’ultimàtum (Ultimatum Game; Guth et al., J Econ Behav., 1982) consisteix en donar 10 fitxes (o euros o dòlars, o qualsevol altre cosa que tingui valor econòmic real) a un participant. Aquest (proposador) les ha de repartir com vulgui amb un segon participant (responedor). Si el responedor accepta el repartiment tots dos s’emporten el que els hi toca. Si el responedor no ho accepta, cap dels dos, ni proposador ni responedor s’emporten les fitxes. Si ets occidental segurament una repartició de 9 a 1 la rebutjaries, però una de 6 a 4, no. En general, en la cultura occidental es rebutja tot el que suposin un repartiment injust del 20% (Camerer, 2003). Quines condicions acceptaran ximpanzés i bonobos? En la figura següent es mostra l’aparell que varen fer servir Kaiser i col·laboradors (Biology Letters, 2012).


El proposador (“proposer”) pot donar 5/5 (estirant la corda) o 8/2 o 10/0 (estirant primer del paper i després de la corda). El responedor (“responder”) por acceptar i donar accés a tots dos al menjar (grans de raïm) estirant de la barra (“rod”). Només en el cas de 10/0 la meitat dels primats (no havia diferències entre ximpanzés i bonobos) van rebutjar la oferta, com es pot veure en el gràfic. De fet, sorprèn (i els autors no acaben d’explicar), perquè només hi ha un negació de l’oferta del 58%, en comptes del 100%.


Queda demostrat que els primats no-humans són més racionals que els catalans; racionalment parlant 1 és millor que 0 (Jensen et al., Science, 2007). De fet, els autors hipotetitzen aquest comportament per:
-         no estan acostumats a rebre menjar gratuïtament dels seus congèneres.
-         no hi ha motivació per castigar, ells no perden res en comparació a com estaven abans.
-         no tenen sentiment de propietat davant els grans de raïm.

Aquest últim punt és molt important, perquè s’ha vist àmpliament, tant en llibertat com en el laboratori, que els primats no-humans comparteixen, sobretot si hi ha algun tipus de reciprocitat (Tomasello, Annu Review Psychol. 2012). Aquesta importància de tu m’ajudes si jo t’ajudo, implica un sentiment de propietat. Pot ser en positiu: si un dia tu comparteixes lo teu amb mi, i un altre dia jo ho comparteixo amb tu. Però també en negatiu en cas que tu no comparteixis mai o fins i tot robis.

Aquest últim cas, el de robar, és rellevant perquè introdueix el concepte de càstig. El càstig és important, perquè estabilitza la cooperació enfront de l’egoisme, fent més “costos” els comportaments tramposos (Boyd i Richerson, Ethol Sociobiol., 1992). El càstig directe (“second-party”) és aquell en què qui ha rebut la ofensa castiga directament al que li ha fet una mala jugada. S’ha comprovat que es dóna en diverses espècies, incloent els primats no-humans (Jensen, Philos Trans R Soc lond B Biol Sci., 2010). El que realment significa un pas endavant en la moral i el sentiment de justícia són els càstigs atorgats de manera indirecta, els “third-party”. Seria un exemple quan un professor renya a un alumne per pagar a un altre o un jutge condemna a presó a un violador. Ja us podeu imaginar que aquest nivell de moral és el més complex.

En primats sí s’ha vist que en situacions fora del laboratori els mascles dominants poden exercici d’àrbitres o policies (de Waal, Behaviour, 2014; von Rohr  et al., Plos One, 2012). En canvi, encara no s’ha provat que els ximpanzés siguin capaços d’arbitrar i aplicar un sentit de justícia en contexts controlats de laboratori. Riedl i col·laboradors (PNAS, 2012) van portar a terme un experiment similar a l’anterior, però afegint un tercer ximpanzé (jutge o “actor”), que podria deixar sense aliment (llençant el menjar) al ximpanzé que robava a l’altre quan no li tocava menjar. En la següent figura es mostra un esquema de la situació:



Varen haver diferents situacions experimentals: robatoris, pèrdues de menjar per error mecànic de l’aparell, repartiment injust per part de l’investigador o repartiment just sense incidències. No haver diferències en el càstig del ximpanzé jutge (figura següent), que llençava menjar a l’atzar, sense cap tipus de patró. En canvi, si es va repetir la troballa que els ximpanzés duen a terme càstigs directes (“second-party”).


Encara que, per ara, no s’hagi demostrat que els primats no-humans no són capaços d’aplicar càstigs indirectes, sí se sap que s’esforcen per prevenir-los; com en el cas dels bonobos tenir sexe social abans de repartir l’aliment i evitar els conflictes que se’n derivin (de Waal, 2014).

Abans de deixar de parlar d’animals i empatia us recomano tres capítols de “Redes” molt interessant que parlen d’aquest tema:

53. Nuestro Cerebro Altruista:


59. Somos Primates (1ª part):


61. Somos Primates (2ª part):

Com hem anat veient allarg d’aquests tres escrits sobre l’empatia i la moral; malgrat que existeixi una interrelació entre aquests dos constructes, no poden ser usats de manera intercanviable (Decety i Cowell, Perspective on Psychological Science, 2014). En altres paraules, empatia i moral no són sinònims. Ja hem pogut comprovar que tenir empatia no implica tenir un concepte de moral dins un determinat grup social, com en el cas de les rates. Igualment, que tenir una moral “primerenca” de “second-party” com els primats no-humans, tampoc implica un grau de moralitat més complexa, “third-party” com en el cas dels humans. Així què ens hauríem de preguntar... quina àrea del cervell tenim exclusivament els humans que ens permeten tenir aquesta moral complexa?

Els estudis tant de ressonància magnètica funcional com en lesions han demostrat que les avaluacions morals no depenen d’una única àrea, sinó d’una xarxa que implica diverses regions tant cognitives com emocionals (Buckholtz i Marois, Nature Neuroscience, 2012). Agafant com a model la revisió de Decenty i Cowell (2014) us presentem les principals àrees implicades (la traducció la teniu a continuació de la imatge):


- Medial prefrotal cortex: Còrtex prefrontal medial: juga un paper principal en interpretar i entendre els estats mentals propis i aliens.
- Anterior cingulate cortex: Escorça cingulada anterior: una estació central tant per processar estímuls top-down (“superior”) com bottom-up (“inferiors”) i assignar el seu control/procés a altres àrees.
- Ventromedial Prefrontral Cortex: Còrtex prefrontal ventromedial: un centre crític pels comportaments de criança i conducta afectiva. Uneix els processos afectius amb els comportaments socials.
- Insula: atorga les bases per a les representacions tant positives com negatives dels sentiments subjectius, així com sustenta la consciència emocional.
- Posterior superior temporal sulcus: Solc temporal posterior superior: involucrat en la percepció social i les intencions dels altres a través de l’avaluació dels estímuls socials.
- Amygdala: Amígdala: prioritza els inputs (“entrades sensorials”) afectius rellevants (negatius i positius) en base als objectius i les motivacions del subjecte (d’un mateix).

Com heu pogut veure ens hem tornat a trobar amb l’escorça prefrontal. Sé que el comentari serà molt simplista, però a mesura que vaig llegint sobre neurociència cognitiva, emocional i social estic cada cop més convençut que: “el què realment ens fa humans és l’escorça cerebral”, amb permís del llenguatge, és clar.

Ningú negarà que l’empatia i la moral han estat producte de l’evolució, permeten la cooperació i la vida en grup i societat. No obstant, no hem d’oblidar que el component cultural influeix en la nostra moral (Decety i Cowell, Trends in Cognitive Sciences, 2014). Per exemple, s’ha provat recentment que llegir novel·les incrementa la nostra capacitat per posar-nos en el lloc de l’altre i entendre les emocions alienes (Kidd i Castano, Science, 2013).

Finament, resten encara dues preguntes per respondre, i és que la ciència no és més que obtenir respostes que generen nous interrogants:
-         ¿Què passa quan hi ha un mal funcionament d’aquelles àrees que hem comentat relaciones amb la moral humana?
-         És la moral universal?


(to be continued...)