11. Dame tu mano y te diré quién eres.

Noies, ¿no us ha passat mai de buscar un príncep blau que us cuidi, que es mimi, per dormir abraçats, que sigui un bon pare i que vulgui conduir un monovolum... i que acabeu als braços d'un mandril en zel absorbit per la feina i que condueix un descapotable? i segur que moltes de nosaltres hem buscat un tigre apassionat que ens segresti un cap de setmana a la costa brava entre xampany i orgasmes; i hem acabat amb un sosaines que ens proposa veure "Titànic" abraçadets i, a més, acaba plorant de l'emoció. M'equivoco?

Deixant de banda les frivolitats de "Sexo en Nueva York", sí és cert que trobar una manera ràpida, subtil i no invasiva de predir el comportament d'una persona a llarg termini (tots podem tenir una nit de passió desenfrenada i conduir un monovolum automàtic) ens seria molt útil; no només per les relacions socials; sinó per exemple, per trobar feina o per calcular una assegurança de vida. Existeix una manera científicament provada de fer-ho. Com veureu no és infalible ni tampoc té un recolzament científic aclaparador, però sí té una teoria sòlida que el sustenta. Estem parlant de conèixer els nivells basals de testosterona per la llargada dels dits de la mà, i això funciona tant per homes com per dones.

Aquesta teoria ha estat ideada per John T. Manning de la University of Central Lancashire (UK) (Manning, et al, 2007, 2008). El punt clau és que els nivells de testosterona durant la gestació, que marcaran els nivells basals quan som adults, determinen, entre moltes altes coses, la relació de la llarga dels dits índex (2D) / anul·lar (4D) (2D:4D) (veure figura). Per tant, podem saber si una persona té molta o poca testosterona mirant si el seu dit anul·lar és més curt o més llarg que els seu dit índex; millor si són de la mà dreta, atès que en ella les diferències són lleugerament més acusades i pot ser més fàcil arribar a una conclusió (Manning i Fink, American Journal of Human Biology, 2008). Però la meva recomanació és que ho feu a la que us sigui més còmode. En general, les dones s'aproximen més (o fins i tot superen) una relació de 1 (anul·lar curt), mentre que els homes l'acostumen a tenir més baixa: 0.8 - 0.9 (anul·lar llarg). A menor relació (com més baix sigui el número) més nivells de testosterona.

Recordem què és la testosterona: una hormona esteroide del grup dels andrògens. Malgrat que sigui principalment masculina, en segreguen tant homes com dones. Més enllà de la definició dels trets sexuals masculins, la testosterona es relaciona amb un elevat risc, mes agressivitat, major conducta sexual, etc. (Wikipedia, 2015).

     (Zheng i Cohn, PNAS, 2011).

La gran pregunta és... ¿però hi ha relació entre la mida dels dits i les característiques de personalitat, que per exemple, comentava en el primer paràgraf? Doncs sí. En un estudi correlacional dut a terme a UK (Manning et al., 2008) amb 153.429 participants, caucàsics i heterosexuals (per evitar variables confusionistes) es va comprovar la hipòtesis que en homes, com més pròxim a 1: menys dominància social, tenen més nens, menys facilitat per excitar-se sexualment  (resumits a la taula) i menys capacitats espacials. Per dones, com més proximitat a 1 també menys dominància i  menys capacitats especials. En canvi, a més proximitat a 1 existeix una major excitació sexual i major nombre de fills, possiblement per un efectes dels estrògens.

Hi ha una altre pregunta clau, oi? Què passa amb els homosexuals? Resulta que en homes (no en dones) els homosexuals i bisexuals tenen una ratio més propera a 1 que els heterosexuals. Llàstima que l'estadística no sigui molt potent, atès que és un estudi correlacional amb un significació de 0.049 (el límit és 0.05) amb una mostra molt gran (93.048 caucàsics) (veure escrit anterior) (Mannings, et al., Arch Sex Behav., 2007). Un altre estudi sí va trobar en lesbianes un patró de dits més masculí que el de dones heterosexuals (Breedlove, Endocrinology, 2010). No obstant, és un primer pas per explicar que els nivells de testosterona prenatal podrien predir una petita part de la homosexualitat.

Deixant de banda la part més "sexual" i passant a la més econòmica, quan aneu al banc per obrir un pla d'inversions mireu també les mans del vostre broker. Un estudi dut a terme a la City de London ha descobert una clara correlació entre la mida dels dits 2D:4D i els beneficis obtinguts per any. Com es mostra a la següent taula, els brokers amb una ratio més baixa (o dit anul·lar més llarg) i, per tant, més testosterona guanyen considerablement més diners (Coates et al., PNAS, 2009).

A nivell fisiològic és curiós veure que amb valors més propers a 1 (menys testosterona) es corre més lent, tant en homes com en dones (Manning, et al., American Journal of Human Biology, 2007). Encara més sorprenent és que aquesta diferències en els dits també s'ha trobat en ratolins i es relacioni amb els nivells d'andrògens fetals (com intuïa Manning), el que obriria la porta per estudiar aquestes diferències a nivell molecular i fisiològics (Zheng i Cohn, 2011), no només a nivell correlacional com fins ara.

Així per tant, sí podem considerar que mirar la mà del nostre possible companys sexual, no només pot ser un gest sensual, sinó també una mesura pràctica per saber si val la pena fer l'última copa a casa seva o millor anar demanant ja el compte.

PD: aquestes dades són aplicables a població caucàsica, en altres grups ètnics no està tan ben explicat per manca d'estudis.

10. O Déu no existeix o és cabroncete

Creure en dracs és una bajanada. Tothom sap que no existeixen ni que mai han existit. No hi ha registres fòssils ni cap mena d'empremta deixada per ells. Només resten velles llegendes i llibres engroguits. Dades contradictòries i diverses versions que contradiuen una pila de lleis físiques. Només els infants creuen en dracs.

No obstant, podríem canviar la paraula "drac" per la paraula "Déu" i el paràgraf anterior tampoc seria pas incorrecte. Parlo de Déu per tradició cultural, però també valdria per Al·là, Buda, Brama, el Karma, Ra, Silap Inua, Thor, la tetera de Russell, Maradona, Dawkins...

Richard Dawkins - "What if you're wrong?" South Park

(llibre de "The God Delusion"/"El espejismo de Dios" que recomano).

No sóc partidari que la ciència entri en debats religiosos que no li pertoquen. Però en el moment que la religió si es sent legitimada per ficar-se on no la demanen, així com voler dirigir la vida de ciutadans "laics", sí crec que la ciència ha de lluitar per evitar aquest greuge. Parlo de prohibir investigar amb les cèl·lules mare que podrien curar el càncer, decidir si una persona ha de tenir fills o no, no permetre que dues persones que s'estimen es casin, imposar el creacionisme a algunes escoles, propagar la sida a l'Àfrica prohibint el preservatiu, eliminar cultures indígenes per imposar la seva pròpia, justificar guerres, que algunes religions puguin recollir impostos durant la declaració de la renta mentre d'altres no... i un llarg etcètera.

Us proposo veure un capítol divertit dels Simpson sobre el tema de l'educació en el creacionisme ("The Monkey Suit"). Està en anglès..., s'entén bé, però si no en sabeu, a partir del 07:30 hi ha una escena molt bona:

http://seekcartoon.com/watch/27482-the-simpsons-season-17-episode-21-the-monkey-suit.html#.VI3AHSuG-Sc

Abans de continuar hauríem de comentar les diverses tipologies de creences, hi ha moltes, faré un resum de les principals (http://es.wikipedia.org/wiki/Te%C3%ADsmo):

- "Panteisme": tot és Déu. Déu està en totes les coses naturals.

- "Teisme": Déu (o més d'un) crea el món, els homes, els animals, etc., i, a més, intervé en les nostres vides. Fa milacres, escolta les nostres oracions, castiga els pecats... En altres paraules, que és com jugar als "Sims": videojoc d'estratègia social en què el jugador ha de dissenyar la casa i la vida dels seus personatges. Amb la diferència, que si controlar una parella al videojoc ja és complicat, imagineu els més o menys 2.000.000.000 de cristians...

- "Deisme": Una o més deïtats creen el món mitjançant les lleis naturals, però després se'n desentenen. Per exemple, Déu podria haver provocat el Big Bang, però després va marxar a fer la migdiada i ja s'ho faran. Aquesta és l'opció més conservadora, atès que et permet portar una vida de "pecat", però et cobreixes les espatlles per quan et mors.

- Agnòstics: Consideren que l'existència de Déu és desconeguda, per tant ni creuen ni deixen de creure.

- Ateisme: Aquelles que neguen l'existència de Déu, per tant no hi creuen pas.

Ara sí, anem al gra. Què pot aportar la ciència?

La majoria d’estudis que s’han dut a terme han estat correlacionals; de tipus... S’ha vist que les persones amb una major pràctica religiosa sobreviuen més anys al càncer (Paiva, et al., J Relig Health, 2014). Vol dir això que Déu ajuda als creients amb càncer? No. El que vol dir que la pràctica religiosa sí ajuda, però no pas Déu. La pràctica religiosa implica una esperança, una mena de tractament (placebo), un suport social, etc. És això el que allarga la vida de les persones amb càncer. De Déu no diu res.

Per tant, calen altre tipus d’estudis. Hem de buscar-ne un que:

-         Sigui experimental, amb dos o més grups, un amb contacte amb Déu i un sense contacte. Res d’estudis correlacionals.

-       No hi hagi consciència de pregària. Resar és la forma més directa d’estar amb contacte amb Déu, parlar-hi i demanar-li coses. Com hem vist en l’estudi correlacional, el fet de pregar o saber que preguen per tu té efectes positius. El problema és que no podem distingir l’efecte placebo de la intervenció divina. Molt important: necessitem un estudi on els destinataris de les pregaries no en siguin conscients per eliminar el possible efecte placebo. Aquest mètode es coneix com a “Intercessory Prayer” (Resar en favor d’un altre).

Articles científics així n’he trobat dos. El primer d’ells també va sobre càncer (Oliver i Dutney, Alternative Therapies In Health And Medicine, 2012). Es compleixen els dos requisits anteriors. Hi ha efecte de Déu? Sí! Oh my God. Espereu un segon... resulta que la mostra és de 999 pacients i la significació estadística es dóna només en qualitat de vida i espiritualitat (no en supervivència de càncer), amb una significació de 0.04. Per si no ho sabeu, la significació estadística es dóna amb 0.05 o menys i, en general, a major mostra, més facilitat per obtenir-la (però això és un altre tema). Així que... obtenir una significació tant justa com ho és 0.04, amb una mostra de 999 pacients i en un assaig clínic... No té cap mèrit. Mostra que Déu existeix? No. Mostra que la revista científica és força mediocre.

L’article que està millor realitzat és el de Benson i col·laboradors (Am Heart J, 2006). Per acabar de convèncer-vos que és un bon article, està publicat a una bona revista (la 24 de 125 entre les de cardiologia). A més, el finançament de l’estudi ha estat aportat per la: “John Templeton Fundation” (http://www.templeton.org/), entitat de marcat caràcter religiós. Les característiques del estudi eren les següents:

-          600 pacients de malalties cardiovasculars per cada grup (total: 1.800 pacients).

-          Els pacients eren cristians o jueus. Indicaven nom i inicial del cognom, perquè Déu els identifiqués bé.

-          3 grups: incertesa en saber si pregaven per ells i amb “Intercessory Prayer (IP)” (1), incertesa en saber si pregaven per ells i sense “Intercessory Prayer” (2), i pregant, certesa que pregaven per ells i amb “Intercessory Prayer” (3).

-       Els que pregaven eren persones religioses (amb bon tracte amb Déu). Pregaven cada dia, de dilluns a divendres, al vespre entre 1 i 4 vegades durant dues setmanes.

L’error de l’estudi era no afegir persones atees (no vull pensar que Déu és rancorós i deixarà morir als ateus, oi?); sí es va veure que aprox. el 65% dels pacients creient fortament en Déu, però això no assegura que el 35% fossin ateus insensats com jo. Tampoc van controlar els precs de familiars i del propi malalt (possible efecte de persistència en el tractament de resar?).

Els resultats principals es mostren en la següent gràfica:

En negre són els pacients que es varen perdre (mort, van renunciar a l'estudi, etc.) i ratllat els que van mostrar almenys una complicació de salut. Manquen aquells que van acabar l’estudi sense complicacions de salut. Aquests no es mostren a la gràfica. Si us hi fixeu, l’eix de l’esquerra arriba al 70% i les barres es queden al voltant del 50%. A més, al centre de les barres ratllades apareix el percentatge de pacients amb problemes. Així, el percentatge que resta són els pacients sense problemes de salut. Per tant: com més alta sigui la columna més problemes de salut. La primera columna és el grup 1 (no ho saben, però resen per ells), la segona el grup 2 (no ho saben, però no resen per ells), i la tercera el grup 3 (saben que resen per ells).

Com podeu veure, el fet de resar no aporta cap avantatge. Sorprenentment, el fet de saber que resen per tu és contraproduent, però com he explicat abans, per molt que l’estadística digui que és diferent, a nivell clínic no hi ha diferencies.

En resum, el fet de pregar a Déu, descartant l’efecte placebo, no implica que et curis. Déu no et salvarà la vida.

Per acabar de confirmar que científicament Déu no existeix, dues molt bones revisions (Masters i Spielmans, J Behav Med., 2007; Roberts et al., Cochrane Database of Systematic Reviews, 2009) tampoc troben cap efecte significatiu de pregar per un altre sobre la salut de les persones.

En conclusió, o no hi ha Déu per escoltar les pregàries; o existeix, les escolta i passa de tot deixant-nos morir. Ara em direu que és el seu pla diví... toca’t el collons balla...

Així que...

Déu  0 – 1 Ciència

9. Mataríeu a 1 persona per salvar-ne 5?

(continuació de l’escrit anterior: “8. Els orígens de la moralitat”)

Com veieu és una pregunta fàcil de respondre, sempre que no es tinguin en compte les circumstàncies. M'explicaré. Aquesta pregunta és la base del que es coneix com a "Dilema del Tramvia" (Trolley Problem) (Foot, Monist, 1967; per a una revisió: Bruers i Braeckman, Philosophia, 2014).  El dilema més senzill (a partir d'una premissa s'hi afegeixen petits variacions que compliquen la decisió moral) el respon afirmativament gairebé el 90% de la població.

1) "Veus que un tramvia va per una via on hi ha 5 persones. No pots avisar-los, no tenen temps d'apartar-se i el tramvia no pot frenar a temps. És impossible que s'apartin, així que el tramvia els atropellarà i els matarà segur. Tu pots desviar el tramvia cap a una altra via fent un canvi d'agulles on només hi ha una persona (que tampoc es pot salvar). Aleshores... faries el canvi d'agulles per salvar a 5 persones encara que atropelli a una?" (figura, de:

https://takeitwithphilosophy.wordpress.com/2012/12/16/dilema-del-tranvia/).

2) La variant més coneguda (i fins a on arribarem) és: "Imaginat que en comptes de controlar les agulles estàs en un pont. Allí es troba un home gras (no diré com en Jorge Wagensberg). Si l'empenyeu caurà a la via i gràcies a la seva corpulència aturarà el tramvia, salvant a les 5 persones d'abans. Això sí, l'home gras morirà. Aleshores... empenyeríeu a l'home gras des del pont per salvar a les 5 persones de la via?" (figura, de: http://querraravidaesta.blogspot.com.es/2011/06/dilema-moral-el-tranvia.html).

En aquest segon cas, només un 10% de la població llençaria a l'home gras des del pont. Si heu raspós que sí... si us plau, deixeu de ser amic meu al facebook...

Al desgranar aquest problema filosòfic, el primer que ens hauríem de preguntar és: responem tots de la mateixa manera? O en altres paraules, la moral és universal? Respondre aquest interrogant amb el dilema del tramvia és complicat. Fins no fa gaire es pensava que sí, que la moral és universal, atès que persones de països diferents responen igual (Hauser et al., Mind & Language, 2007). Aquests autors van obtenir les dades per internet, si voleu participar en altres estudis del grup: http://moral.wjh.harvard.edu/. A grans trets, no varen trobar diferencies ni en: edat, gènere, nacionalitat, religió, etc. Recentment, però, un altre grup d’investigadors rebutgen els resultats anteriors (Gold et al., Judgment and Decision Making, 2014). Ells diuen que el primer estudi d'universal no en té res. La majoria de països analitzats són de l’òrbita anglosaxona i rics (si més no, cal tenir internet per participar-hi): Anglaterra, Austràlia, Brasil, Canadà, EEUU i India. Doncs sí, tenen raó. He de dir que cap dels dos articles em sembla brillant. Tornem a l’estudi de Gold. Els autors comparen anglesos i xinesos i troben que els xinesos són menys partidaris de fer el canvi d’agulles per matar a una persona i salvar-ne a 5 que no pas els anglesos. Vol dir això que la moral no és universal? No, vol dir que hi ha dades contradictòries i es necessiten estudis de major qualitat per concloure alguna cosa.

Si m’hagués de mullar, jo diria que la moral sí és universal. Com veurem a continuació hi ha unes bases biològiques claríssimes i, com hem vist fins ara, hi ha aspectes d’empatia i teoria de la ment que compartim amb animals. Per tant, hi ha un constructe comú seleccionat evolutivament. A més,  tendeixo a pensar que les diferències de resposta estan més relacionades amb diferències individuals que no pas culturals (Young i Saxe, Emotion Review, 2011).

Grosso modo hi ha dues classes de resposta davant les diferents variants del dilema del tramvia (Bruers i Braeckman, 2014): “deontològica”: en la qual no s’ha de fer mal a cap persona no relacionada directament amb el problema; “utilitària”: en la qual sempre s’escull la opció en que es fa mal a menys persones. Aquests autors resumeixen molt extensament totes les possibles variants i explicacions filosòfiques al problema. Avui que estic inspirant ho reduiré a una única variable. Per mi, el que marca la diferència és el teu grau, com a subjecte que decideix, d’implicació. Com menys implicat estiguis en la mort de la persona més possibilitats hi ha que actuïs. No té el mateix grau d’implicació desviar un tren cap a una altra via on hi ha una persona i salvar-ne a cinc, que empènyer a una persona a les vies del tren per salvar-ne a 5. En el primer dels casos, la mort de la persona és una conseqüència de salvar-ne a 5. Tu fas un canvi d’agulles, amb la mala sort que hi ha una persona a la via alternativa. En el segon cas, atures al tren directament amb una persona que no té res a veure (allunyat de l’escena) i, a més, tu ets l’agent actiu. La mort de la persona no és un dany col·lateral, sinó una conseqüència directa de la teva acció. En altres paraules, en el primer cas salves a 5 persones i en el segon en mates a una. Aquesta importància del distanciament també s’ha comprovat en una altra investigació, almenys curiosa. Costa i col·laboradors (Plos One, 2014) varen estudiar si l’idioma en que s’explica el dilema del tramvia pot influir en la decisió. Evidentment, tots els subjectes entenien el problema en els dos idiomes presentats (nadiu i estranger). Van trobar (figura següent, foreign=estrangera) un major percentatge de respostes utilitàries (sacrificar a la persona per salvar-ne 5) en el cas del pont (footbridge) (dilema 2) quan la llengua era estrangera. Els autors hipotetitzen que malgrat que es domini la llengua estrangera, aquesta provoca menys impacte emocional i, per tant, un major distanciament i un major grau d’utilitarisme.

Aleshores... que podem pensar de les persones que es decideixen per la opció utilitària? Són fredes o calculadores? Wiech i col·laboradors (Cognition, 2013) varen intentar respondre a aquesta pregunta. La seva idea era correlacionar dos trets de personalitat amb diferents patrons d’activació cerebral (sempre amb població sana, ni amb psicopatologies ni amb lesions). Per l’estudi de la fredor emocional van usar el tret “psicoticisme” d’Eyseck. Les persones amb un elevat tret de psicoticisme destaquen per ser: poc empàtiques, agressives, poc normatives, originals, creatives, etc.; mentre que per l’estudi de les "calculadores" van usar el tret de “Necessitat Cognitiva”, relacionat amb un augment de deliberació, donar-li voltes, pensar abans d’actuar, etc. Van aplicar un seguit de dilemes morals mentre se’ls mesurava l’activitat cerebral amb una ressonància magnètica funcional. Els resultats varen demostrar que tots dos trets es relacionen amb un augment de respostes utilitàries. A més, els subjectes amb elevat tret de psicoticisme mostraren una menor activitat de l’escorça cingulada (SCC), relacionada amb emocions negatives com la tristesa o la por. En canvi, no hi varen trobar cap diferència d’activació amb els subjectes d’elevada “necessitat cognitiva”. Per tant, aquest estudi demostra que algunes diferències individuals poden alterar les respostes en els dilemes morals, com ja apuntàvem anteriorment.

Fins ara hem parlat de subjectes normals. I si hi ha lesió? Pot un cervell danyat transformar a una bona persona en un dèspota? Doncs sí, Phineas Gage és l'exemple més clar, però parlarem d'ell un altre dia. Es varen agafar pacients amb lesions al còrtex frontal ventromedial (un altre cop apareix el còrtex frontal...), un àrea relacionada amb la moral i les emocions socials. Aquests pacients, comparats amb persones sanes, mostraren un augment anormal de respostes utilitàries (Koenings, Nature, 2007), com per exemple llençar a un gras des d'un pont per salvar a 5 persones.

I se ets així de fàbrica? Pujol i col·laboradors (Scan, 2012) van voler estudiar si els psicòpates tenen un funcionament cerebral diferent a les persones "sanes" mentre resolen dilemes com el del tramvia. Agafaren 22 presos catalans (crec que de Lleida) diagnosticats com a "psicòpates" i els posaren en una ressonància magnètica funcional mentre resolien dilemes morals. Evidentment, també hi havia un grup control. Els resultats cerebrals mostren una reducció de l'activació del còrtex frontal medial i l'escorça cingulada (PCC) (us sonen aquestes àrees, oi?), a més d'una reducció en zones límbiques com la unió amígdala-hipocamp (figura: C=control, P=Psicòpata, a més color clar, groc-blanc, més activació).

A més, en estat de repòs, els psicòpates mostraren una connectivitat entre aquestes dues àrees (frontal i cingulada) diferent als controls (figura, fixeu-vos que es marquen zones diferents entre uns i altres).

Sorprenentment, a nivell conductual no van haver diferencies significatives en els dos dilemes del tramvia. Com veurem amb les dades que es copio a continuació, és degut a la poca mostra de subjectes. Amb més subjectes jo crec que arribaria a la significació. En altres dilemes més... quotidians... si es varen trobar diferències, us mostro un d'ells:

El senyor Jones és un jove arquitecte que visita un dels seus edificis en construcció amb el seu cap. El seu cap és un dèspota que fa sentir miserables a tots els treballadors, incloent al senyor Jones. Si el senyor Jones empenyés al seu cap de dalt de l'edifici ell moriria i els senyor Jones seria interrogat per la policia; però si no ho fa el seu cap continuarà arruïnant la vida d'altres persones. Ets els senyor Jones, l'empenyeries daltabaix de l'edifici?

  

7. La ferida empàtica

(continuació de l’escrit anterior: “6. Neurones Mirall”)

sXVI. Copèrnic expulsa a l’home del centre de l’univers.

sXIX. Darwin iguala a homes i animals.

sXX. Freud treu el control de les persones sobre elles mateixes.

sXXI. L’ètica deixa de ser exclusivament humana.

A mesura que avança la ciència els éssers humans perden “prestigi i glamour”. L’antropocentrisme cada cop perd més arguments i les ferides narcisistes de Freud augmenten amb cada gran descobriment. Una de les darreres fronteres que ha traspassat la neurociència ha estat la consciència i l’empatia.

Avui en dia intuïm que alguns animals tenen metacognició; o sigui, que pensen o saben sobre ells mateixos. La tenen en el mateix grau que nosaltres? Possiblement no, però això tampoc ho podem assegurar. De la mateixa manera, tenir-ne en menys “quantitat” no implica absència. Se sap que dofins, ximpanzés o elefants  són capaços de reconèixer-se en un mirall (Marino, Current Biology, 2004; de Waal, Annual Review of Psychology, 2008; Plotnik et al., PNAS, 2006), en canvi, els gats no poden (de fet, s’hi barallen pensant que és un altre gat), com podeu veure en aquests dos vídeos (l’elefant, per exemple, s’hi mira les dents aprofitant el mirall, sense ell no pot fer-ho).

Aquesta capacitat cognitiva permet als animals entendre els conceptes de “jo” i “ell”. Es pensa que és la primera passa per tenir teoria de la ment i sentir empatia, però com veurem en el següent experiment, no és del tot necessària.

La majoria de vosaltres pot acceptar que animals, tradicionalment categoritzats com a superiors, tinguin empatia. És una petita concessió que el nostre “ego” es pot permetre. ¿Què pensaríeu si us digués que una rata no només no és empàtica, sinó que mostra més conducta pro-social (bondat) que la majoria de persones? Bartal i col·laboradors (2011) publicaren a Science (una de les revistes científics amb més prestigi) una investigació on es demostra que les rates són empàtiques i mostren conducta pro-social. Per fer-ho, van dissenyar un seguit d’experiments cada cop més complexes. Us en presentaré un parell. En el primer, es posava una rata en una caixa amb un cilindre estret i amb una porta que s’obria des de fora.

El cilindre podia estar buit (empty), podia tenir un objecte neutre (object) o una rata (trapped). Aquesta rata (trapped) ho passava malament dins al cilindre i, de fet, cridava per l’estrès. Hi havia una quarta condició en què el cilindre estava buit i havia dues rates a la caixa, per descartar avorriment, interacció o altres variables emmascaradores (categoria: 2+empty).

Com podeu veure en aquests dos gràfics, en la situació de rata atrapada, la companya obria el cilindre i la deixava lliure en un 75% de les vegades (A) i ho feia als pocs segons (B) (un cop havia aprés com obrir-ho, a les 12 sessions). En canvi, si no havia res, l’obria molt poques vegades. Sorprèn que hi hagi una diferència de sexe, atès que les rates femelles l’obrien al 100% de les ocasions, els mascles... no tant. Un pot pensar que més que obrir-ho per ser bona amb l’altra rata ho feien per jugar, aparellar-se, etc. En absolut, les rates continuaven obrint el cilindre encara que la rata marxés a una altra caixa, sense possibilitats d’interacció. La rata obre el cilindre encara que no obtingui cap benefici.

Compliquem una mica més l’experiment anterior. Ara a la caixa hi ha dos cilindres. Un amb una rata i l’altre amb 5 xocolatines. Doncs les rates obren quasi a la vegades tots dos cilindres (no hi ha deferències significatives, C) i la rata de “fora” menja 3,5 xocolatines i guarda 1,5 per la rata “atrapada”. En la condició de només xocolata, la rata obre només el cilindre que té xocolata (D) i en menja 4,8 xocolatines. Com es pot veure, les rates són “bones”, però tampoc “tontes”.

Aquestes capacitats cognitives: metacognició (o autoconsciència), empatia, conducta pro-social, etc. han triomfat evolutivament parlant, perquè permeten cooperar i treballar en equip. Fixeu-vos que tant primats, com cetacis i elefants viuen en grup. I és que la cooperació és una de les claus de l’èxit, siguis un animal de sabana o el director d’una multinacional. No em d’oblidar, però, que per cooperar necessites tenir empatia i consciencia de “jo” i “ell”. Us en posaré un parell d’exemples.

S’ha trobat recentment que els elefants són capaços de cooperar per aconseguir un benefici comú, aliment (Plotnik et al., PNAS, 2011). El menjar es situa en una taula allunyada uns metres. Per aproximar-la (i menjar) han d’estirar d’una corda, però la corda no està lligada a res. Si un elefant estira només pel seu extrem, es queda amb la corda a la trompa i la taula no és mou. Tots dos elefant han de fer força alhora per moure la taula, estirant cada un d’un extrem de la corda. El més sorprenen és que tenen la capacitat d’esperar que vingui el seu company i coordinar-se per estirar al mateix temps. Com és una mica enrevessat, us deixo un esquema de la tasca i un vídeo on es veu com s’esperen i es coordinen entre ells per obtenir un benefici comú. Els elefants són capaços de treballar en equip pel bé grupal.

El segon exemple cal veure’l. Reconec que el vídeo és sensacionalista, però està molt ben explicat gràficament. Pels que vulgueu un document científic objectiu: Pitman i Durban (Marine Mammal Science, 2012). A diferència de l’anterior això no és un experiment, es dóna a la natura de manera espontània.

Us haureu adonat que no he parlat de primats... ho faré en la següent entrega sobre neurones mirall i empatia. Fins ara hem vist com els animals tant a nivell fisiològic com a nivell comportamental són capaços de tenir empatia, teoria de la ment, conducta pro-social i treballar en equip. Queda encara per respondre sobre la moral, la justícia, l’ètica...

¿La culturalització de la teoria de la ment és el que ens fa únicament humans?

(to be continued...)

5. Científics descobreixen l'àrea cerebral implicada en el reconeixent de la cara de Jesús en una torrada i guanyen el Nobel!

El passat 18 de setembre es varen celebrar uns premis Nobel extraoficials i no parlo de la farsa del Nobel de la Pau, no; sinó dels "Improbable Research IG Nobel Prizes" (web). Aquesta organització premia els estudis que, en primer lloc et facin riure, i, després, et facin pensar.

Dels guardonats d'aquest any en destaca el de física, sobre el quocient de fricció de la pell de plàtan (PDF), aquesta foto us ho farà entendre:

També vull destacar el de biologia (PDF), que descobriren que els gossos prefereixen alinear-se amb els eixos geomagnètics terrestres de nord a sud.

Per vull parlar del premi de Neurociència. L'estudi és el següent:

Sé que fa molta gràcia això de veure a Jesús en una torrada, però resulta que això només és anecdòtic. L'estudi resulta ser seriós i de qualitat (els del Nobel podrien haver-se llegit l'article). De fet, s'ha publicat en la revista "Cortex" que té un impacte de 6.042 (pel que no sapigueu que és aneu a: http://croniquescanadenques.blogspot.com.es/2012/10/5-nessiteras-rhombopteryx.html), que ja voldrien la majoria d'investigadors de les universitats catalanes. L'únic de graciós de l'estudi és el títol i està clar que ha estat una qüestió de marketing.

El gran objectiu dels autors era demostrar que el reconeixement de cares en humans segueix una aproximació top-down; en altres paraules, que necessita integrar tan informació visual com de cognició complexa provinent d'àrees frontals. Per fer-ho, van aplicar un paradigma de pareidolia facial, que és un fenomen psicològic consistent en reconèixer cares en objectes i formes que no en tenen. Per exemple:

Ja hi havia estudis on s'estudiaven les àrees cerebrals (amb ressonància magnètica funcional) que s'activaven davant una pareidolia facial, no obstant, mai s'havien comparat els resultats amb un grup control adequat. Si es vol estudiar la característica de "cara", necessitem un altre tipus de pareidolia on no es mostrés una cara. Els autors en van agafar lletres. Un exemple del propi experiment:

Així, per primer cop s'ha pogut comparar les àrees cerebrals implicades en cares i lletres, per descobrir si les cares necessiten un processament cognitiu més complex que les lletres i taques sense res. A més, els autors varen aplicar bons controls:

- Intrasubjecte: tots els subjectes passen per totes les condicions, així no hi ha efectes individuals.

- Contrabalaceig: l'ordre de presentació canvia per a cada subjecte, així s'eliminen possibles efectes de fatiga, aprenentatge o persistència.

- Homes i dones.

- Imatges creades per ordinador (seguint uns algoritmes que no venen al cas), tant amb lletres, cares i sense res. No es varen fer servir torrades ni tasses de cafè.

- Es va fer creure als subjectes que el 50% dels estímuls tenien cares (era lleugerament menys), així es controlava l'efecte de l'expectativa. Els resultats obtinguts van confirmar el NO-efecte de l'expectativa, perquè les àrees cerebrals eren significativament diferents quan eren cares i quan no ho eren.

Els resultats obtinguts? Doncs que en cares s'activa exclusivament l'àrea fusiforme dreta (rFFA), i com més s'experimentava la pareidolia facial més s'activava la rFFA (aquesta dada, a més, va correlacionar positivament amb les respostes conductuals afirmatives). Pel que fa a les lletres, també s'activa amb la rFFA esquerra, així que mentre la dreta és exclusiva de cares, l'esquerra és més general. A més, es va trobar un circuit cerebral propi per a cares entre el VOT (còrtex ventral occipitotemporal - relacionat amb la visió) i les àrees prefrontals (de raonament cognitiu), sent la rFFA (en el lòbul temporal) el nucli central. Aquesta darrera dada prova que: a diferència de lletres i taques, les cares necessiten un procés cognitiu més complex. Segurament, aquesta característica ens fa únics als primats. 

4. Carinyo, no hi ha qui t'entengui

Buscant informació per l'escrit anterior, el de la comunicació, em vaig topar amb una article curiós, d'aquells que tothom pensa que s'haurien d'escriure, però que ningú s'atreveix a fer.

El Dr. Alexander (International Reviews of Psychiatry, 2009) va descriure algunes pel·lícules útils pels psiquiatres, perquè puguin entendre millor els conflictes en les relacions de parella dels seus pacients, el que s'anomena "Couple's Odyssey" que es podria traduir, "carinyo, no hi ha qui t'entengui". Ja heu anat veient que m'agrada obtenir conclusions parcials a mesura que s'avança en el text. D'aquí està clar que l'autor del terme "Couple's Odyssey" està divorciat i paga una pensió elevada. L'altra és que els psiquiatres només veuen documentals de la BBC i no tenen mullers, ni marits, ni amants ni res de tot això i no ho poden entendre.

Hi ha, però, un detall important que no hauríem de deixar escapar. Es dóna per suposat que podem aprendre de les pel·lícules, està clar que dels llibres no, almenys en aquest país. Com els científics no podem donar res per suposat vaig buscar per Pubmed (una base de dades científica molt important i gratuïta) si hi ha algun article sobre aprenentatge i cinema. Alguna coseta sí vaig trobar, per exemple: com a teràpia grupal (Yazici et al., Int J Group Psychother., 2014), per estudiar la representació cognitiva de la narració i l'espai (Cutting i Iricinschi, Cognitive Science, 2014), la visió que té la població de la demència (molt de cognició i poc de fisiològic i conductual) (Gerritsen et al., Aging & Mental Health, 2014), l'ús massificat de la violència en les pelis i la reducció de l'edat recomanada (Bushman, et al., Pediatrics, 2013), i un llarg etcètera.

Un experiment interessant va ser el dut a terme per Sawahata i col·laboradors (Plos One, 2013). Van voler saber quines zones del cervell s'activen quan et rius amb una comèdia, eren pelis japos... ja sabem tots que tenen uns gustos una mica raros. Van trobar que s'activaven principalment: El còrtex prefrontal dorsolateral (DLPFC), el còrtex prefrontal ventral (vPFC) i algunes regions del lòbul temporal (us deixo un mapa dels propis autors per situar-vos). Totes són àrees d'elevada evolució filogènica, el que vol dir que una rata o un gat les tenen poc desenvolupades.  

Un altre que cal destacar és el de Morgensten i col·laboradors (Am J Prev Med., 2013). És un estudi longitudinal per saber la prevalença de tabaquisme adolescent i l'exposició a pelis on es fuma. Els autors varen trobar un 13% de major probabilitat d'inici en el consum de tabac si es veuen pelis on es fuma. Llevat d'estudis (molts) sobre el tabac, no he trobat cap altre que parli de com les pel·lícules poden influir la nostra manera d'entendre la societat i les relacions amoroses. Com diria el professor Torregrossa, hem de buscar els "GAPs" i aquí n'hi ha un de ben gran. Per cert, si algú coneix un estudi d'aquest tipus, si us plau, envieu-me'l.

I és que al llegir l'article pensava que havia trobat un dels meus Grials: un article on digues que "Crepúsculo" (llibres simplons i pelis mal fetes) i la seva saga estan ensenyant als adolescents un model de conducta masclista (i consumista, i altres "-istes" que no venen al cas). Deixant de banda si Stephenie Meyer (l'autora) és una mormona que vol convertir a la seva secta (vull dir església) a tot el món, hi ha detalls que s'haurien de vigilar:

"la idea que l'amor tot ho pot; la protagonista que prefereix al noi gran, ric i fatxenda davant del noi bona persona, sincer encara que humil; el fet que les amigues només vulguin anar de compres; l'estereotip físic (alts, prims i caucàsics, i blancs); la necessitat de lluitar (quasi fins la mort) per l'amor; la dependència absoluta d'ella vers ell; la preocupació constant d'agradar al noi guapo; la necessitat de la noia a renunciar a tota la seva vida per estar amb el noi (el noi ni s'ho planteja...); etc."

De fet, no sóc l'únic que ho pensa, a internet hi ha força blogs que en parlen i, fins i tot, l'ajuntament de Pontevedra va usar una frase del llibre com a campanya contra la violència sexista en els joves: http://pontevedraviva.com/xeral/1042/pontevedra-condena-vampiros-machistas-crepusculo/

https://www.youtube.com/watch?v=zXpnHbbQbjk

Així les adolescents (i pre-adolescents) aprenen que en les relacions afectives ella ha d'estar supeditada a ell, que sacrificar-se per ell és el correcte, que el més important en algú són els diners i l'aspecte físic i que no hi ha res millor i divertit que anar de compres per consumir i agradar-lo. Resultat? Barbies consumistes que busquen homes rics per tenir fills repel·lents que votin al republicans. El sistema funciona!

Un possible altre exemple seria "Sexo en Nuevo York" (Sex and the City), però com no l'he seguit (si llegiu entre-línies descobriríeu que de Crúpusculo, per tant, sí; bueno, una part) us deixo un parell de blogs: http://www.humorporhoras.com/2009/05/sex-and-city-y-el-machismo-disfrazado.html
http://lanavajaenelojo.blogspot.com.es/2006/02/feminismo-machista.html

I és que l'aprenentatge vicari (o per observació) és molt present a les nostres vides. Com els hi preguntava als meus alumnes... Creieu que de gran es ficarà el casc?