25. El mito de la pantalla

Podeu llegir la nova entrada del blog a:

https://researchsherpas.com/el-mito-de-la-pantalla/ 

18. La natura és bella

Cerqueu a google/imatges fotògrafs com “Sebastiao Salgado”, “Masao Yamamoto” o el català Joan de la Malla, sense deixar de visitar: http://migaleria-aefona.org/. No em digueu que la natura no fa obres d’art.

Si en l’escrit 12 parlàvem del “Green Exercise” i en el 16 “De la bellesa”, perquè no agrupar-los? En neurociència una nova línia d’investigació en salut preventiva s’està imposant, la importància de veure verd, el que es coneix com a “Green Space” (espai verd). A més, tenim aquí a Barcelona el grup de recerca més important a nivell mundial sobre això: http://www.creal.cat/creal/quisom/info_user.html?&idusuari=mnieuwenhuijsen Els estudis en “Green Space” es basen en trobar els beneficis que té el fet de contemplar espais naturals. No cal fer esport en ells, ni passejar els diumenges, ni fer picnics a la vora del mar, simplement mirar per la finestra. Pot semblar molt agosarat pensar que això pot tenir beneficis, però feu la següent reflexió. Perquè pegueu més per un hotel amb vistes al mar? o perquè preferiu la taula al costat de la finestra en un restaurant d’alta muntanya? Hi ha algú que prefereixi caminar per una avinguda transitada abans que per uns jardins japonesos? Si nosaltres per se ja escollim els entorns naturals, no creieu que potser hi ha una base neurocientífica que ho explica?

Avui en dia encara no hem trobat una base neurobiològica clara que expliqui perquè ens atrau la visió de la natura, però si hi ha una hipòtesis que considero certa. El primer Homo amb totes les característiques del gènere va aparèixer farà uns 1.9 milions d’anys, em refereixo a l’Ergaster, atès que a l’Habilis alguns científics el consideren Australopitec, però això ja és un altre compte de fades. Amb ell es podria dir que varen néixer els humans. Des del 1.897.984 aC (fixeu-vos lo insignificant que és Jesús en la escala evolutiva humana) fins el segle XVIII han passat molts i molts anys i moltes i moltes coses, però no gaires de rellevants per a l’espècie humana. En concret, ha ocorregut que hem passat de ser nòmades a sedentaris, a desenvolupar l’agricultura, l’escriptura, la navegació, etc. però sempre en entorns naturals. Ja sé que en l’antic Egipte el Caire podria tenir 500.000 habitants o Roma 100.000, però estem parlant que les gran metròpolis no eren gaire més grans que Sabadell o Terrassa (no se’m ofengui ningú); per tant, la immensa majoria de la població mundial vivia en pobles petits. Us deixo un link interessant sobre la mida de les ciutats antigues: https://es.wikipedia.org/wiki/Poblaci%C3%B3n_estimada_de_ciudades_hist%C3%B3ricas He obviat l’orient, però en la nostra cultura tan egocèntrica no tinc prou informació com per treure una conclusió clara. Què va passar al segle XVIII? Doncs la revolució industrial. Un tal Newcomen i posteriorment un tal Watt (anglesos havien de ser) varen inventar i perfeccionar la màquina de vapor, que canvià tota la societat. Els humans passaren de ser pagesos i ramaders a ser mà d’obra barata per a les grans fàbriques i empreses; deixant la pau i la tranquil·litat (i l’avorriment i la tradicionalitat) del camp, per la modernització i l’estrès de la ciutat (i l’anonimat i la llibertat).

Per tant, el que la natura triga quasi dos milions d’anys en evolucionar els humans ho trastoquen en 250 anys. És aquesta aberració temporal la que ha promogut molts avenços, però també molts mals de cap. La idea d’estar en contacte amb la natura és millorar la qualitat de vida de les persones escurçant aquesta diferencia evolutiva (natura vs modernitat). En altres paraules, si estem genèticament preparats per viure en el bosc, però vivim al carrer Mallorca, tindrem força problemes tant psicològics com fisiològics. Aleshores hem d’aconseguir portar el bosc al carrer Mallorca.

El primer estudi rellevant sobre aquesta idea es va dur a terme a la dècada dels 80s i es publicà a Science (Ulrich, 1984). L’autor, duent a terme un exhaustiu control de variables estranyes, incloent un doble cec, volia saber si tenir una finestra amb vistes al jardí en l’habitació d’un hospital afavoria la recuperació quirúrgica en comparació a una finestra amb vistes a una paret de maons. Evidentment, el fet de veure un jardinet no et recuperava abans (7,96 dies, condició vistes al jardí, vs. 8.7 dies d’ingrés en condició vistes a maons), però si feia que necessitessis menys dosis i potencia d’analgèsic, sobretot en els dies centrals, com es pot veure en la següent taula.

Dies, dosis i potencia dels analgèsics en funció de si veus un jardí o maons per la finestra.

A partir d’aquí s’ha anat ampliant la literatura sobre els beneficis del “green space”; no obstant, escara no hi ha una base sòlida i, fins i tot, resultats contradictoris. El principal problema és una manca d’estandardització en les mesures i els procediment. Sembla que les noves tecnologies, com el rastreig per GPS i les imatges per satèl·lit milloraran la precisió dels estudis. Encara i així, resumirem les principals troballes.

En una revisió del 2015 (Gascon et al., Int. J. Environ. Res. Public Heatlh) es trobà que està envoltats i poder accedir als espais verds redueix el risc de patir malalties mentals en adults. En un estudi en dones, veieren que la qualitat, definida com espais amples i serens, millora la vida mental de dones actives. També buscaren en població infantil, però els resultats foren totalment inconcloents. Afegiren 3 estudis sobre “blue space”, veure el mar, un llac, etc. i un fora positiu i els altres dos sense efectes.

També s’ha volgut estudiar com afecta el verd en les escoles i, en concret, sobre el desenvolupament cognitiu dels nens i les nenes, mesurat a través de la working memory (memòria de treball, similar a la RAM dels ordinadors). Els resultats al llarg de 12 mesos d’estudi trobaren una millora significativa en aquells infants envoltats de verd a l’escola i durant el camí a l’escola. No obstant, quan s’aplica el factor corrector de la contaminació, el “green space” només explica entre el 20-65% d’aquesta millora. Per tant, podem dir que tenir verd a l’escola és bo, no és pas dolent, però no sabem quant de bo és i, segurament, hi ha altres factors més importants. Es va mesurar l’índex de contaminació ambiental, perquè aquestes nenes i nens eren barcelonins i com la majoria de lectors sabeu, Barcelona destaca tristament pels seus nivells de pol·lució, fixeu-vos en aquesta foto real. A més, recordeu (escrit 12) que la contaminació té efectes negatius a nivell de sistema nerviós.

 Barcelona quan tenim anticicló, sense vent ni pluja. Veieu aquesta capa marró damunt la ciutat... merda!

Seguint amb els nens, em va agradar molt un estudi australià, perquè, a més de l’accés a parcs i espais verds, controlaren l’edat, el creixement, el gènere i el nivell econòmic. Els autors (Sanders et al., International Journal of Obesity, 2015) estudiaren més de 4.000 nens/es (en proporció fifty-fifty) i els hi feren un seguiment. En concret, varen mesurar el índex de massa corporal. Trobaren que el fet de tenir accés a zones verdes reduïa l’índex de massa corporal en els nens i aquest efecte augmentava a mesura que entraven en la pubertat. Aquest efecte es donava a partir de tenir accés, no depenia de la quantitat, com es pot veure en la figura, atès que un cop hi ha un 6% de verd els augments no són significatius. Lo important és la presencia, no la quantitat. Aquest efecte, però, no es veu en nenes. Això demostra, com sempre remarco, la importància de fer estudies en homes i dones, nenes i nens.

A l’esquerra els nens i la dreta les nenes. Com es pot veure, a partir de un 6% d’espai verd en la seva àrea, els nens augmenten menys el seu índex de massa corporal.

Finalment, i per tancar el cercle virtuós, recentment s’ha publicat una revisió que analitza els estudis que hagin valorat com l’accés i la densitat d’espais verds en entorns urbans afavoreix la pràctica d’exercici físic (Bancroft et al., Social Science & Medicine, 2015). Només es van seleccionar aquells estudis que analitzessin objectivament l’espai verd i la pràctica d’esport, amb podòmetres i acceleròmetres. En varen trobar 20, i malgrat que el verd no molesta, tampoc hi ha una gran evidencia a favor.  Les conclusions són que hi ha força varietat en edat i gènere, per variar, mai millor dit. I que no només has de mirar la proximitat del parc, sinó la mida i la qualitat.

Com heu pogut veure, poseu verd a la vostra vida: planteu uns geranis, aneu a la muntanya, passegeu els diumenges pels parc de la ciutat, visiteu parcs naturals... Encara no podem afirmar que sigui beneficiós, però tot arribarà i el que és segur és que no és perjudicial. Fem cas a la mare natura que és sabia. Si ens ha evolucionat per estar envoltats de verd i de blau, deixem el negre de l’asfalt de quan en quan.

10. O Déu no existeix o és cabroncete

Creure en dracs és una bajanada. Tothom sap que no existeixen ni que mai han existit. No hi ha registres fòssils ni cap mena d'empremta deixada per ells. Només resten velles llegendes i llibres engroguits. Dades contradictòries i diverses versions que contradiuen una pila de lleis físiques. Només els infants creuen en dracs.

No obstant, podríem canviar la paraula "drac" per la paraula "Déu" i el paràgraf anterior tampoc seria pas incorrecte. Parlo de Déu per tradició cultural, però també valdria per Al·là, Buda, Brama, el Karma, Ra, Silap Inua, Thor, la tetera de Russell, Maradona, Dawkins...

Richard Dawkins - "What if you're wrong?" South Park

(llibre de "The God Delusion"/"El espejismo de Dios" que recomano).

No sóc partidari que la ciència entri en debats religiosos que no li pertoquen. Però en el moment que la religió si es sent legitimada per ficar-se on no la demanen, així com voler dirigir la vida de ciutadans "laics", sí crec que la ciència ha de lluitar per evitar aquest greuge. Parlo de prohibir investigar amb les cèl·lules mare que podrien curar el càncer, decidir si una persona ha de tenir fills o no, no permetre que dues persones que s'estimen es casin, imposar el creacionisme a algunes escoles, propagar la sida a l'Àfrica prohibint el preservatiu, eliminar cultures indígenes per imposar la seva pròpia, justificar guerres, que algunes religions puguin recollir impostos durant la declaració de la renta mentre d'altres no... i un llarg etcètera.

Us proposo veure un capítol divertit dels Simpson sobre el tema de l'educació en el creacionisme ("The Monkey Suit"). Està en anglès..., s'entén bé, però si no en sabeu, a partir del 07:30 hi ha una escena molt bona:

http://seekcartoon.com/watch/27482-the-simpsons-season-17-episode-21-the-monkey-suit.html#.VI3AHSuG-Sc

Abans de continuar hauríem de comentar les diverses tipologies de creences, hi ha moltes, faré un resum de les principals (http://es.wikipedia.org/wiki/Te%C3%ADsmo):

- "Panteisme": tot és Déu. Déu està en totes les coses naturals.

- "Teisme": Déu (o més d'un) crea el món, els homes, els animals, etc., i, a més, intervé en les nostres vides. Fa milacres, escolta les nostres oracions, castiga els pecats... En altres paraules, que és com jugar als "Sims": videojoc d'estratègia social en què el jugador ha de dissenyar la casa i la vida dels seus personatges. Amb la diferència, que si controlar una parella al videojoc ja és complicat, imagineu els més o menys 2.000.000.000 de cristians...

- "Deisme": Una o més deïtats creen el món mitjançant les lleis naturals, però després se'n desentenen. Per exemple, Déu podria haver provocat el Big Bang, però després va marxar a fer la migdiada i ja s'ho faran. Aquesta és l'opció més conservadora, atès que et permet portar una vida de "pecat", però et cobreixes les espatlles per quan et mors.

- Agnòstics: Consideren que l'existència de Déu és desconeguda, per tant ni creuen ni deixen de creure.

- Ateisme: Aquelles que neguen l'existència de Déu, per tant no hi creuen pas.

Ara sí, anem al gra. Què pot aportar la ciència?

La majoria d’estudis que s’han dut a terme han estat correlacionals; de tipus... S’ha vist que les persones amb una major pràctica religiosa sobreviuen més anys al càncer (Paiva, et al., J Relig Health, 2014). Vol dir això que Déu ajuda als creients amb càncer? No. El que vol dir que la pràctica religiosa sí ajuda, però no pas Déu. La pràctica religiosa implica una esperança, una mena de tractament (placebo), un suport social, etc. És això el que allarga la vida de les persones amb càncer. De Déu no diu res.

Per tant, calen altre tipus d’estudis. Hem de buscar-ne un que:

-         Sigui experimental, amb dos o més grups, un amb contacte amb Déu i un sense contacte. Res d’estudis correlacionals.

-       No hi hagi consciència de pregària. Resar és la forma més directa d’estar amb contacte amb Déu, parlar-hi i demanar-li coses. Com hem vist en l’estudi correlacional, el fet de pregar o saber que preguen per tu té efectes positius. El problema és que no podem distingir l’efecte placebo de la intervenció divina. Molt important: necessitem un estudi on els destinataris de les pregaries no en siguin conscients per eliminar el possible efecte placebo. Aquest mètode es coneix com a “Intercessory Prayer” (Resar en favor d’un altre).

Articles científics així n’he trobat dos. El primer d’ells també va sobre càncer (Oliver i Dutney, Alternative Therapies In Health And Medicine, 2012). Es compleixen els dos requisits anteriors. Hi ha efecte de Déu? Sí! Oh my God. Espereu un segon... resulta que la mostra és de 999 pacients i la significació estadística es dóna només en qualitat de vida i espiritualitat (no en supervivència de càncer), amb una significació de 0.04. Per si no ho sabeu, la significació estadística es dóna amb 0.05 o menys i, en general, a major mostra, més facilitat per obtenir-la (però això és un altre tema). Així que... obtenir una significació tant justa com ho és 0.04, amb una mostra de 999 pacients i en un assaig clínic... No té cap mèrit. Mostra que Déu existeix? No. Mostra que la revista científica és força mediocre.

L’article que està millor realitzat és el de Benson i col·laboradors (Am Heart J, 2006). Per acabar de convèncer-vos que és un bon article, està publicat a una bona revista (la 24 de 125 entre les de cardiologia). A més, el finançament de l’estudi ha estat aportat per la: “John Templeton Fundation” (http://www.templeton.org/), entitat de marcat caràcter religiós. Les característiques del estudi eren les següents:

-          600 pacients de malalties cardiovasculars per cada grup (total: 1.800 pacients).

-          Els pacients eren cristians o jueus. Indicaven nom i inicial del cognom, perquè Déu els identifiqués bé.

-          3 grups: incertesa en saber si pregaven per ells i amb “Intercessory Prayer (IP)” (1), incertesa en saber si pregaven per ells i sense “Intercessory Prayer” (2), i pregant, certesa que pregaven per ells i amb “Intercessory Prayer” (3).

-       Els que pregaven eren persones religioses (amb bon tracte amb Déu). Pregaven cada dia, de dilluns a divendres, al vespre entre 1 i 4 vegades durant dues setmanes.

L’error de l’estudi era no afegir persones atees (no vull pensar que Déu és rancorós i deixarà morir als ateus, oi?); sí es va veure que aprox. el 65% dels pacients creient fortament en Déu, però això no assegura que el 35% fossin ateus insensats com jo. Tampoc van controlar els precs de familiars i del propi malalt (possible efecte de persistència en el tractament de resar?).

Els resultats principals es mostren en la següent gràfica:

En negre són els pacients que es varen perdre (mort, van renunciar a l'estudi, etc.) i ratllat els que van mostrar almenys una complicació de salut. Manquen aquells que van acabar l’estudi sense complicacions de salut. Aquests no es mostren a la gràfica. Si us hi fixeu, l’eix de l’esquerra arriba al 70% i les barres es queden al voltant del 50%. A més, al centre de les barres ratllades apareix el percentatge de pacients amb problemes. Així, el percentatge que resta són els pacients sense problemes de salut. Per tant: com més alta sigui la columna més problemes de salut. La primera columna és el grup 1 (no ho saben, però resen per ells), la segona el grup 2 (no ho saben, però no resen per ells), i la tercera el grup 3 (saben que resen per ells).

Com podeu veure, el fet de resar no aporta cap avantatge. Sorprenentment, el fet de saber que resen per tu és contraproduent, però com he explicat abans, per molt que l’estadística digui que és diferent, a nivell clínic no hi ha diferencies.

En resum, el fet de pregar a Déu, descartant l’efecte placebo, no implica que et curis. Déu no et salvarà la vida.

Per acabar de confirmar que científicament Déu no existeix, dues molt bones revisions (Masters i Spielmans, J Behav Med., 2007; Roberts et al., Cochrane Database of Systematic Reviews, 2009) tampoc troben cap efecte significatiu de pregar per un altre sobre la salut de les persones.

En conclusió, o no hi ha Déu per escoltar les pregàries; o existeix, les escolta i passa de tot deixant-nos morir. Ara em direu que és el seu pla diví... toca’t el collons balla...

Així que...

Déu  0 – 1 Ciència