17. Inside Out del revés.

Aquest cop voldria comentar una molt bona pel·lícula, que en algun moment es fa llarga i la veu de la traducció castellana em posa una mica dels nervis (és la Penny de The Bing Bang Theory), però molt recomanable. A més del meu cul inquiet i del meu fetitxisme vocal, el llarg metratge té un error greu, o almenys per algú que gaudeix de la divulgació científica. Penso que si és fa una pel·lícula així no costa gaire intentar posar noms reals a les coses (és cert que he vist la versió doblada i em referiré als noms traduïts, que serà la que més gent haurà vist. Desconec la original). Una mica com "Erase una vez el cuerpo humano".

Però no ens posem nostàlgics. El que voldria fer en aquest petit escrit és posar nom científic al que apareix a la peli, que com veureu té més rigor científic del que us podríeu imaginar.

Evidentment... [Aviso de Spoiler]; i per si encara no heu vist la peli, però voleu llegir el blog, us deixo els dos tràilers en castellà, per, almenys, entendre-ho tot més.

Començant pel principi el lloc que crida més l'atenció és on es situen les emocions. Aquest lloc existeix i és el còrtex prefrontal. Ja he parlat d'ell abans. És la part filogenèticament més antiga, el que ens distingeix de la resta d'animals i ens permet actuar amb raonament, entendre el món i integrar les emocions a la nostra societat. Fixeu-vos hi, que la posició és més o menys la correcta, just per sobre dels nostres ulls, a la part més frontal del nostre cervell, si fa o no fa com a la peli. A més, igual que en els dibuixos és la part d'evolució ontogènica més lenta. Si compareu el sistema de control de la Riley (la nena protagonista de la qual veiem el cervell) bebè, al de quan es una nena i es fa adolescent, i també amb el dels pares, veureu que a més edat molta més complexitat. A més, el prefontral té dues funcions clau que apareixen en la pel·lícula: i) interpreta l'entorn, és l'encarregat de agafar els estímuls externs, integrar-los i donar una resposta; ii) l'encarregat de gestionar la memòria i la seva relació amb les emocions com veurem en el següent paràgraf.

Hi ha un tipus de record que anomenen records essencials. Són els que marquen la personalitat de la Riley i s’emmagatzemen a través del "prefontral" i d'una maquineta que està al centre. Entenc que aquesta maquineta és l'amígdala. Centre del sistema límbic que marca emocionalment alguns records per no oblidar-los mai. Podria ser el que es coneix com a marcadors somàtics. Aquesta hipòtesis, formulada per Antonio Damasio, estableix que en la pressa de decisions (feina del còrtex prefrontal ventromedial) intervé informació emocional, a vegades subconscient, activada per l’amígdala. Per tant, és lògic pensar que els records essencials són “marcats” per l’amígdala, però bàsics per decidir sobre la nostra vida; igual que en la peli. No obstant, hi ha un petit error. I és que l’amígdala es troba al final (o principi) de l'hipocamp, per sota del tàlem i l'hipotàlem, en la zona més central del cervell; no pas en el prefrontal.

L’emmagatzematge dels records a llarg termini és la part més ben aconseguida de la pel·lícula, que en la realitat es diu hipocamp. Primer per la situació, enrere i a baix, igual que en el nostre cervell. Després per la forma ondulada. Mireu aquest tall d’hipocamp de rata (similar al nostre, però per no ferir sensibilitats millor ensenyar el del rosegador...) i no hem digueu que no s’assembla! I a nivell funcional, doncs és genial que t’expliquin que els records que no es fan servir els cervell els elimini i, que per la nit, es dediquin a fer neteja d’aquests records inútils. En la pel·lícula són les boles que es tornen grises.

                          La forma de l’hipocamp, única i fascinant.

Parlant de coses que es fan a la nit... També m’ha agradat molt la interpretació dels somnis: com la manera d’enfortir els records importants del dia, però sense l’ordre de la consciencia ni del pensament racional; amb un filtre de distorsió de la realitat. La ciència encara no sap explicar la seva funció, però opinió igual que la pel·lícula, sinó fixeu-vos que acostumem a somiar coses relacionades amb les nostres vides i les nostres cabòries. A més, quan somiem alguna cosa molt emocional (per exemple un malson) ens despertem, igual que la Riley.

A partir d’aquí el que apareix a la pel·lícula ja és més difícil d’explicar a nivell de neurociència. Per exemple, el tren del pensament... no tenim cap via fixa en el cervell, ni molt menys només una. Podria considerar-se una metàfora dels impulsos electroquímics que en conjunt es mouen pel cervell activant-lo i formant la consciencia. Més complicat d’explicar és el subconscient. Nosaltres tenim subconscient, però és la maquinària que dirigeix els processos automàtics del nostre cos: el batec del cor, el sistema immunològic, la digestió, etc. No s’ha trobat en neurociènca cap espai ni cap estimulació que guardi records traumàtics, com un pallasso deprimit. Quelcom similar passa amb les illes de la personalitat. És clar que la personalitat la formen els nostres records infantils, però també la nostra càrrega genètica. I, finalment, tota la part de la imaginació... doncs això, imaginació dels guionistes.

           No tenim un guia turístic cerebral en forma d’elefant i que canta com els dofins.

Finalment, voldria acabar amb una reflexió de la pel·lícula que em sembla molt encertada. Les emocions negatives, com la tristesa, no són dolentes. La vida es composa de moments bons i moments difícils. Tots busquem els bons, però els difícils ens ensenyen i ens fan créixer com a persones. No podem protegir-nos sempre de les emocions negatives, perquè sinó no viuríem tot el que val la pena viure.

PD: durant els tràilers els cartells explicatius són com els de l'efecte Stroop... sublim

16. Els ulls de la bellesa

Gràcies a aquest vídeo vaig començar a veure els Audi amb uns altres ulls. No podreu dir que tinc mal gust, un A8 són paraules majors. A més, crec que és un dels anuncis més aconseguits que hi ha, si més no més en la tònica del model. Potser a alguns de vosaltres no us agrada i preferiu aquest: 

I és que la bellesa és un element molt subjectiu, sinó mireu aquests exemples:

 Es podria dir que "Las Menines" és la màxima expressió del detall i del perfeccionisme; però també es podria dir que és com una fotografia pixelada, i tampoc aniria errat.

Aquesta obra d'art és un crit positiu per la cultura ordinària i l'expressió abstracta de la modernitat. Però com diria el meu avi (o qualsevol altre avi), quina poca-soltada!!!!

Finalment, aquesta Bella Macchina per alguns és art en moviment, bellesa aplicada a la tècnica. Per molts de vosaltres, no obstant, és un malson de fiabilitat.

En un estudi molt recent (Germine et al., Current Biology, Ocubre 2015) es va voler respondre a la pregunta que hem plantejat amb aquest petit recull d’imatges i vídeos. La bellesa és cultural o ambiental? El debat de sempre Nature vs Nurture. Els autors agafaren bessons homozigots i dizigòtics (amb una vida “normal”). Aquests tipus d’estudis són molt importants perquè ens permeten comparar els efectes de l’ambient i la genètica en un model natural. El resultat clau és que la correlació en l’acord d’atractivitat en els homozigots era del 22%, mentre que en els dizigòtics era del 9% (Figura 1). Pot semblar una diferència molt gran, però estadísticament són resultats iguals. Això vol dir que la genètica no té un pes significatiu en la percepció de l’atractivitat o la bellesa (recordeu que els homozigots tenen tots els gens iguals i els dizigòtics només la meitat). Si voleu fer un experiment similar a aquest pel mateix grup de recerca: http://testmybrain.org/index.php (anglès).

Figura 1. Com es pot veure a la gràfica, l’ambient únic, que es mostra a la tercera columna, explica les diferències i similituds en la percepció de l’atractivitat. La genètica n’explica molt poc (primera columna).

¿Volen dir aquest resultats que molta gent pot trobar més atractiu l’Eduardo Gómez (Figura 2) abans que en Richard Gere (Figura 3)? Evidentment hi ha uns trets comuns com (en dones) la simetria, els ulls grans, pòmuls elevats o una relació cintura-maluc de 0.7 (Singh, Journal of Personality and Social Psychology, 1993), però en casos molt menys extrems les diferències si depenen de l’ambient.

Figura 2: Eduardo Gómez

Figura 3: Richard Gere

No obstant, segur que tu, lector, veus quelcom que tremola. Una cosa és considerar a Velázquez o Warhol com a artistes i l’altre es considerar a un actor de hollywood o al conductor d’un autobús com a atractius. El principal problema de la neurociència per estudiar tot això és definir els termes. En un entretingut assaig Conway i Rehding (Plos Biology, 2013) intenten posar-hi ordre. M’agrada molt les diferents definicions de bellesa que seleccionen allarg de la historia.

-      Contemplació desinteressada. Kant.

-      Atracció sensual. Nietzsche.

-      Veritat. John Keats.

-      Promesa de felicitat. Stendhal.

-      Urgència de repetició. Elaine Scarry.

Excepte la del John Keats, totes encaixen perfectament en la nostra concepció actual de bellesa, i la del Stendhal és sublim. Els autors anomenen al camp de la neurociència encarregada d’estudiar la bellesa, les percepcions artístiques, etc. com a Neuroestètica. I ells mateixos ja indiquen que la bellesa no es pot presentar com a quelcom universal. A més, adverteixen que l’art no sempre significa bellesa, sinó també empatia; i ho il·lustren amb un gran quadre de Goya (Figura 4 – “Saturno devorando a un hijo”).

Figura 4: Saturno Devorando a un Hijo. Goya.

Això vol dir que en l’art s’activen els circuits cerebrals de percepció i motivació/emoció (Conway i Rehding, 2013). Mentre que en la bellesa més pura, com l’atracció, fa activar l’escorça medial orbito-frontal (mOFC) (Ishizu i Zeki, Plos One, 2011). Aquesta àrea està relacionada també el reforç, el plaer, la selecció, etc. Els autors presentaren a 21 subjectes peces musicals i quadres i havien de categoritzar-los en lletjos i bonics. Quan deien bonics la mOFC està molt activa (Figura 5). Evidentment per detectar la bellesa també s’han d’activar àrees filogenèticament més antigues com l’escorça visual o l’escorça auditiva. I, superinteressant, també el nucli caudat, relacionat amb l’activació emocional.

Figura 5. Com es pot veure només s’activa aquesta petita àrea (mOFC) del cervell quan es considera una obra artística (visual o auditiva) com a bella.

Fixeu-vos amb un detall de vital importància. L'art i la bellesa es perceben en àrees filogenèticament modernes, amb la part frontal del cervell. Hem anat repetint al llarg del blog que el que ens fa humans són les àrees més frontals i externes del cervell el que es coneix com a neo-còrtex. La mare natura és conservadora, encara que no va a missa cada diumenge, i va acumulant avenços evolutius. La nostra part central i inferior del cervell és molt antiga i la "compartim" amb la majoria dels animals; de fet, se la coneix com a "cervell reptilià". Aquesta àrea és l'encarregada de les funcions bàsiques per a la supervivència. Més amunt trobem les àrees emocionals i finalment el neo-còrtex encarregat del pensament racional (Figura 6). Segons aquesta explicació l'art hauria d'iniciar-se amb el desenvolupament del neo-còrtex, diguem que amb els homo sapiens i neandertals; i com m'agrada quan tot encaixa, perquè és ben bé així. Les primeres expressions artístiques, les pintures rupestres (figura 7), neixen fa uns 30.000 anys (Changeux, Rend. Fis. Acc. Lincei., 2012), quan totes dues especies poblaven la terra.

Figura 6: Com es pot veure, hi ha clarament 3 àrees cerebrals diferenciades, de baix a dalt el cervell és més antic a més modern.

Figura 7: Pintures rupestres australianes, que podrien ser més antigues que fins i tot les europees. A veure quan ens deixem de creure el melic del món.

En resum, en aquest escrit hem pogut arribar a diverses conclusions. Primer de tot que la percepció de la bellesa és un element purament cultural. Citant a Dawkins es podria dir que estem davant d’un “Meme” i no pas un gen (Què és un meme?). No posaré l’exemple de l’evolució de les Venus, que ja cansa, sinó de l’arquitectura religiosa. Compareu com ha evolucionat des del romàtic al neoclàssic i a la modernitat; i això dins occident, si anem cap a orient trobem edificis molt diferents. La segona conclusió és que no es pot confondre art i bellesa. Per mi l’art ha de provocar una emoció, t’ha de fer reflexionar i, molt important, l’única raó de ser ha de recaure en ell mateix. L’art no necessita excuses per crear-se i sempre agafa el camí complicat, el camí romàntic. Per altra banda, per mi la bellesa t’ha de fer girar el cap, com a molt fer-te somiar, però sense cap altre pretensió. És clar que la bellesa pot ajudar a l’art a crear emocions, però com hem vist no és indispensable. I aquesta separació entre tots dos conceptes es veu a nivell cerebral. L’art activa les àrees emocionals i de motivació, mentre que la bellesa les del plaer i reforç.

13. El cervell que medita

Mon pare em va passar un número de la revista "Investigación y Ciencia", perquè llegís un article sobre neurociència i meditació que m'agradaria compartir amb vosaltres. L'enllaç a l'article original és: 

http://www.investigacionyciencia.es/revistas/investigacion-y-ciencia/numero/460/en-el-cerebro-del-meditador-12725

Els que em coneixeu ja esteu veient que m'estic tornant una  mica hippie. Durant el meu viatge al Japó vaig entendre l’espiritualitat del budisme. No en tenia ni idea de que tractava, quins eren els seus manaments, ni si havies d'anar cada diumenge a menjar una galeta després de tres quarts d'hora de sermó sobre els pecats i l'infern. Però en un temple solitari, fent el camí de l'oració (no sé si es diu així), un camí en plena natura, on anaves passant toriis i oracions gravades en pedres, vaig entendre-ho tot. No vaig arribar als orgasmes de Santa Teresa de Jesús (al final del blog ho exemplifico), però va ser el primer cop que connectí amb un moviment espiritual-religiós.

De fet, a la tornada vaig llegir sobre el budisme, entenent que més que una religió és una manera d'entendre la vida, el qual ja m'agrada més. Fins i tot, vaig fer-me un pòster (que aquí penjo per si el voleu descarregar) per poder aclarir-me les idees i entendre la filosofia budista.

Però deixant de banda les meves cabòries personals i tornant a la ciència; a grans trets, el que diu l'article és que meditar modifica el nostres cervell i, fins i tot, la nostra expressió gènica. Sobre això segon (ja parlaré en profunditat en una altra entrada sobre els possibles errors de Darwin), una investigació de la meva col·lega Perla Kaliman va descobrir diferències en expressió d'uns determinats gens amb la pràctica de meditació. Això és coneix com a epigenètica. Tenim uns gens silenciats i, només en unes determinades condicions ambientals, s'expressen. Doncs bé, s'ha demostrat que la meditació disminueix l'activitat d'uns gens relacionats en processos inflamatoris i d'estrès biològic.

Però tornant al cervell, la meditació el modifica igual que conduir un taxi, que és molt menys glamouròs. No ens enganyem per la fina prosa de la revista, el nostre cervell afortunadament és flexible i s'adapta a l'entorn, sigui el que sigui. Els taxistes tenen (o tenien, perquè amb els GPS fins i tot un hindú que mai ha trepitjat la ciutat pot ser-ne) les estructures dels mapes espacials més desenvolupades que la resta de la població. Igualment, els violinistes tenen desenvolupada l'àrea de la motricitat fina dels dits i així fins a un llarg etc... ¿com deu ser el cervell d'en Nacho Vidal?

La gent medita principalment per reduir l'estrès i estar millor amb ella mateixa. Això podria ser un efecte placebo, però no ho és: hi ha una base neurobiològica. Els cervells de la gent que medita tenen, principalment, les àrees atencionals i del sistema límbic diferent a la resta de mortals. Lo del sistema límbic és fàcil d'entendre. Si les emocions són les encarregades de fer-nos tristos o feliços, si fem una conducta per ser més feliços el circuit emocional (sistema límbic) ha de canviar. És de calaix. Fins i tot, s'ha trobat una reducció de l'amígdala, aquella glàndula que s'activa davant les emocions més primàries. I és que hi ha un tipus de meditació, la compassiva, que tracta de cultivar actituds i sentiments de bondat vers els altres. Hom podria pensar que en posar-se en el lloc de l'altre és suficient, però es tracta d'un error comú. Si només empatitzem el que aconseguirem serà contagiar-nos d'aquesta emoció negativa. Hem de voler re-dirigir la nostra conducta cap a l'altruisme; aconseguir evitar aquest desgast emocional i poder mantenir un equilibri intern davant situacions dures per aconseguir ajudar als altres. Els investigadors han trobat que aquest entrenament en compassió permet una major activació d'àrees cerebrals relacionades com la escorça somatosensorial i insular. Aquest tipus d'entrenament és important per profes d'instituts, personal mèdic, etc.

Més difícil d'entendre és la relació entre els sistemes atencionals i l'estrès. A mi em va costar, però té la seva lògica. Resulta que hi ha dos graus de meditació. Una d'atenció focalitzada, on el meditador ha d'aprendre a ignorar el voltant i centrar-se només en un element. Mentre que en la meditació de consciencia plena s'ha d'aconseguir el contrari, poder captar tot el que ens envolta, però sense deixar-se emportar per aquesta sobre estimulació. El que aprenen els que mediten és a entendre el món com un tot, de manera holística i no només focalitzar l'atenció en allò estressant. Així, són capaces de poder suportar el estrés, perquè veuen més enllà del seu problema. El cervell de les meditadores expertes, curiosament, s'activava menys que les no-expertes en les àrees relacionades amb l'atenció (com el précuneo, regió parietal posterior, escorça temporal lateral, etc.); degut a l'efecte "effortful control", que explica que en elevats graus de destresa en una acció es necessita menys control conscient per dur-la a terme. En altres paraules, que el perfeccionament i la repetició porten a l'automatització, que repercuteix amb menys despesa energètica al cervell; meditació inclosa.

Finalment s'ha suggerit (els resultats són pocs) que la meditació podria allargar els telòmers, una enzima relacionada amb la divisió cel·lular i l'envelliment. Els telòmers estabilitzen l'ADN durant la divisió cel·lular; però diguem que es gasten i quan arriben a ser massa curts, la cèl·lula no es pot dividir i queda en un estat de senescència. Aconseguir que els telòmers es facin curts més poc a poc és un gran pas a cap a una vida més llarga i més sana.

Per tant, us animo a meditar, com veieu és positiu, no implica res de dolent pel vostre cos i si porta gairebé 2000 anys existint per alguna cosa serà.

Y lo prometido es deuda:

Mireu com va representar Bernini a Santa Teresa, inspirat per aquest escrit de la "Santa".

Vía un ángel cabe mí hacia el lado izquierdo en forma corporal, lo que no suelo ver sino por maravilla. [...] No era grande, sino pequeño, hermoso mucho, el rostro tan encendido que parecía de los ángeles muy subidos, que parecen todos se abrasan. Deben ser los que llaman Querubines [...]. Viale en las manos un dardo de oro largo, y al fin de el hierro me parecía tener un poco de fuego. Este me parecía meter por el corazón algunas veces, y que me llegaba a las entrañas. Al sacarle, me parecía las llevaba consigo y me dejaba toda abrasada en amor grande de Dios. No es dolor corporal sino espiritual, aunque no deja de participar el cuerpo algo, y aun harto

6. Neurones Mirall

Era l’estiu de 1992: Miguel Indurain guanyà el segon Tour, a Barcelona s’escoltava el “...amics per sempre means a love that will never end...”, Eslovàquia es declarà independent i la domesticació del gos seguia inalterable el seu curs. Pocs recordareu, però, que aquell juliol de 1992 es publicà un descobriment que canviaria la neurociència i la psicologia per sempre.

El grup de Giacomo Rizzolatti publicà a Experimental Brain Research (di Pellegrino et al., 1992) la troballa d’unes neurones situades a la regió ventral premotora F5 en Macaques Nemestrines (un mico del vell món que en català s’anomena: macaco de cua de porc meridional), que s’activaven tan quan el mico agafava una llaminadura com quan veia a l’experimentador agafar-ne una.

Exemple dels experiments de di Pellegrino et al. (1992).

En altres paraules, “les neurones mirall són una classe de neurones que modulen la seva activitat en ambdós situacions: quan un individu executa una activitat motora específica, però també quan observa la mateixa activitat motora (o similar) executada per un altre individu” (Kilner i Lemon, Current Biology, 2013). Per tant, estem davant d’unes neurones que ens permeten entendre que farà l’altre i, en definitiva, posar-nos en el lloc dels nostres congèneres.

A partir d’aquest moment, es varen obrir molts interrogants: Expliquen l’empatia? Lesions en aquella àrea provoquen psicopaties? Estan darrera de la religió i la moral? El llenguatge? Quins animals les tenen? En definitiva, tot semblava indicar que estàvem davant del Sant Grial per explicar la diferència entre humans i animals (hi ha un debat interessant, però en anglès i molt extens a: http://edge.org/conversation/mirror-neurons-and-imitation-learning-as-the-driving-force-behind-the-great-leap-forward-in-human-evolution). De fet, l’autor del blog és qui va hipotetitzar que les neurones mirall han estat les desencadenadores del gran big bang en l’evolució humana, el “great leap forward” (Ramachandran, 2000). Intentarem respondre a alguns d'aquests interrogants en les properes línies i escrits del blog.

El primer que ens hem de plantejar és: Les neurones mirall són producte de l’evolució o de l’aprenentatge? Ens posem en el lloc de l’altre per instint o perquè hem aprés a fer-ho? Nature or Nurture? La doctora Heyes (Neuroscience and Biobehavioral Reviews, 2010) va revisar aquesta qüestió. Per ella, les neurones mirall es desenvolupen per un procés d’aprenentatge associatiu, en comptes de per la hipòtesis més estesa de l’adaptació o selecció natural. Principalment, ella ho defensa per les diferències amb els micos, la importància en la cognició social i perquè en l’edat adulta és un sistema modelable. Jo m’inclino més per la hipòtesis de l’adaptació evolutiva, encara que segurament totes dues aporten el seu gra de sorra. L’experiència i l’aprenentatge modulen un sistema que ja ens ve de “fàbrica”. Sense aquests aprenentatges les neurones mirall no es desenvoluparien, però sense una base neural sòlida l’aprenentatge no es podria consolidar.

Amb la tercera hipòtesis que plantejo, el següent pas seria delimitar a partir de quin moment de l’evolució filogenètica apareixen aquestes neurones mirall. Està altament provada la seva funció en tasques motores i s’intueix que podrien estar-ho amb la religió o el llenguatge. Estem buscant un criteri per decidir a partir de quin animal apareixen i quina funció desenvolupen. Totes els animals es mouen, però cap té religió. Hem de buscar un terme mig, i l’escollit és la conducta empàtica i la teoria de la ment.

La teoria de la ment es defineix com la capacitat d’atribuir estats mentals i emocionals a un mateix i als altres. L’empatia es podria incloure en aquesta teoria de la ment i fa referència a tres processos (Zaki i Oschsner, Nature Neuroscience, 2012):

-     - compartir l’experiència dels estats interns. Per exemple, sentir mal quan algú s’enganxa els dits amb una porta.

-     - mentalització o entendre el que senten o pensen els altres. Seguint amb l’exemple de la porta, segur que la persona que s’ha enganxat els dits s’està cagant en la mare del fuster que va fer la porta.

-     - preocupació social. Si en l’exemple anterior el propietari dels dits és un infant, li direm: “Sana, sana, culito de rana, sino se cura hoy, se curará mañana”.

Esquema de la definició anterior (Zaki i Oschsner, 2012).

Aquests autors resumiren les principals àrees relacionades amb els tres processos empàtics: compartir l’experiència, mentalització i preocupació social. Fixeu-vos que les àrees il·luminades en verd i blau corresponen a àrees temporals i frontals. Com veiem, són àrees allunyades del centre del cervell, per tant, d’aparició tardana (filogenèticament o evolutiva modernes). El més important és que s’inclou l’escorça premotora (PMC) on es situen les neurones mirall.

                                                  Mapa cerebral de la conducta empàtica (Zaki i Oschsner, 2012).

En una excel·lent revisió, Corradini i Antonietti (Consciousness and Cognition, 2013) confirmen basant-se en l’evidència empírica que les neurones mirall permeten l’empatia. Exposen alguns exemples:

-   - En humans, s’activen les mateixes àrees per reconèixer i expressar una emoció facial (Dimberg et al., Psychological Science 2000).

-     -  S’activa la mateixa àrea quan els subjectes senten dolor per una punxada i quan veuen que un altre rep una punxada en el mateix punt (Avenanti et al. Psychoanalysis and neuroscience, 2005).

-     - Estudis correlacionals han provat que aquelles persones que senten més les emocions alienes (empatia), mostren una major activitat de les àrees premotores (Kaplan i Iacobini, Social Neuroscience, 2007).

Malgrat que aquesta evidencia que confirma que les neurones mirall estan implicades de manera rellevant en la conducta empàtica, com hem pogut veure és una conducta complexa que implica altres zones cerebrals. A més, recordar que fa poc que es varen descobrir i encara menys que es va relacionar amb l’empatia. Encara poden aparèixer noves dades.

Ara sí ens podrem preguntar, mitjançant l’estudi de l’empatia: les neurones mirall ens fan humans?

  

(to be continued...)

3. La manca de comunicació mata

Nit del 28 de desembre de 1978, un Douglas DC-8 d'United Arlines aterra en un carrer residencial de Portland. Miraculosament, només moren 10 de les 189 persones que anaven a bord de l'avió.

(http://en.wikipedia.org/wiki/United_Airlines_Flight_173)

(http://www.dailymotion.com/video/x18rcvh_mayday-air-crash-investigation-s12-e08-focused-on-failure_shortfilms)

[aviso de spoiler] els investigadors varen concloure que l'accident es va produir per una manca de comunicació entre l'oficial i l'enginyer amb el capità que pilotava l'aeronau. No van saber com avisar-lo que es quedaven sense combustible. Ostia! detectes que estàs volant en reserva i no dius res!? Veure el documental d'aquest accident em va fer pensar en com la manca de comunicació ens pots fer males passades. Un altre exemple seria el vol 52 d'Avianca (http://en.wikipedia.org/wiki/Avianca_Flight_52), que va caure sobre New York per quedar-se, també sense fuel, degut a que el controlador aeri no va deixar-los aterrar. La versió oficial va culpar a la tripulació per no declarar "emocionalment" l'emergència. Jo estic parcialment d'acord. Per mi l'error era del controlador (recordeu que era un vol d'immigrants sudaques a New York, que voleu que diguin els ianquis?). De totes maneres, sí és cert que part de la comunicació ha de ser emocional. No es pot declarar una emergència sense fer activar l'amígdala. Aquesta petita glàndula del sistema límbic és l'encarregada de processar la informació rellevant per a la supervivència ràpidament, sense passar pel còrtex (o sigui, sense pensar-hi conscientment) (Dalgleish, Nature, 2004). En el cas de l'Avianca, un crit, una paraulota, un "mother fucker" etc. del colombià, hagués produït una resposta emocional en el controlador enfeinat. La comunicació hagués estat eficaç per salvar-se.

Alguns de vosaltres pensareu que aquests eren uns casos extrems. Cap de nosaltres pilotarà un avió. Així que... podem extrapolar aquest exemple d'error de comunicació en situacions de la vida diària? Resulta que sí. En un estudi de 2012 fet a Iowa (Yang et al., Journal of Pediatric Health Care, 2012), es van analitzar els patrons de comunicació (a 163 parelles, pares-fills) durant unes pràctiques de conducció (conduir acompanyat i aquestes metodologies alternatives). Els autors van trobar que el fet de parlar amb els adolescents sobre conducció millorà les actituds d'aquests respecte a la conducció. No obstant, no hi ha cap efecte en funció del tipus de comunicació. Així que sembla que el sol fet de parlar-ne i que no sigui un tema tabú és prou positiu per evitar posteriors accidents.

Per reflexionar-hi, oi? Sempre s'ha pensat que un dels aspectes claus que diferencien als humans dels animals és el llenguatge, encara que dofins (Marino, Current Biology, 2004) i bonobos (de Waal, Scientific American Mind, 2009) trenquen els esquemes. De fet, s'ha sap que una de les claus de l'evolució humana va ser l'aparició del llenguatge (Allman, El cerebro en Evolución, 2003) que juntament amb el reconeixement de les expressions emocionals va permetre viure en societats grans i complexes (Boyd i Silk, Cómo evolucionaron los humanos, 2004). Costa acceptar, doncs, que un primat que és capaç de coordinar-se per construir una màquina que pot creuar l'Atlàntic en menys de 6 hores no pugui avisar al seu company que es queden sense fuel.

I és que no cal posar-nos en situacions extremes per entendre que la majoria de problemes de la nostra vida diària es deuen a problemes comunicatius. Les nostres relacions socials són el millor exemple. Li faig un petó o no? Segurament és el dubte més gran en que s'afronta un mascle jove d'homo sapiens. Per molt que se sàpiga que si la possible parella sexual es mossega el llavi, es toca el cabell, juga amb la forquilla i mentre parlàvem girava lleugerament el cap, tenim l'èxit assegurat (Moore, Journal of Sex Research, 2010), sempre queda el dubte i la comunicació, en aquest cas no verbal, no és efectiva. Per sort els polvos perduts cada cop són menys a mesura que ens fem grans, i és que "sabe más el diablo por viejo per por diablo". Quan arribem a la cinquantena els polvos es perden per altres motius, però això és un altre tema.

Després de llegir aquests exemples d'errors de comunicació, alguns fatals i altres que acaben amb conducta masturbatòria, hi ha una cosa que ens hauria de preocupar i força. Avui en dia vivim en un món globalitzat, on les distàncies s'escurcen, gràcies als avions (que ben lligat queda l'escrit) i a l'Skype. Les videoconferències són el pa de cada dia per a molta gent i si ja fallem en una situació face-to-face, virtualment pot ser catastròfic. En una revisió sobre les videoconferències (Bohonnan et al. Displays, 2013), els autors resumeixen, en un excel·lent article, les seves principals característiques. En destaquen com a positiu el fet que hi pugui haver interacció amb la mirada. De fet, se saps que els nens als 5 mesos ja estan al cas de la direcció de la mirada i només a les 48h de néixer ja prefereixen aquelles cares que els miren que no pas les que estan perdudes. En canvi,  com a punts negatius indiquen els possibles xocs culturals i una desviació en la mirada per la posició de la càmera i la pantalla; però segur que això s'acabarà solucionant en pocs anys.