17. Inside Out del revés.

Aquest cop voldria comentar una molt bona pel·lícula, que en algun moment es fa llarga i la veu de la traducció castellana em posa una mica dels nervis (és la Penny de The Bing Bang Theory), però molt recomanable. A més del meu cul inquiet i del meu fetitxisme vocal, el llarg metratge té un error greu, o almenys per algú que gaudeix de la divulgació científica. Penso que si és fa una pel·lícula així no costa gaire intentar posar noms reals a les coses (és cert que he vist la versió doblada i em referiré als noms traduïts, que serà la que més gent haurà vist. Desconec la original). Una mica com "Erase una vez el cuerpo humano".

Però no ens posem nostàlgics. El que voldria fer en aquest petit escrit és posar nom científic al que apareix a la peli, que com veureu té més rigor científic del que us podríeu imaginar.

Evidentment... [Aviso de Spoiler]; i per si encara no heu vist la peli, però voleu llegir el blog, us deixo els dos tràilers en castellà, per, almenys, entendre-ho tot més.

Començant pel principi el lloc que crida més l'atenció és on es situen les emocions. Aquest lloc existeix i és el còrtex prefrontal. Ja he parlat d'ell abans. És la part filogenèticament més antiga, el que ens distingeix de la resta d'animals i ens permet actuar amb raonament, entendre el món i integrar les emocions a la nostra societat. Fixeu-vos hi, que la posició és més o menys la correcta, just per sobre dels nostres ulls, a la part més frontal del nostre cervell, si fa o no fa com a la peli. A més, igual que en els dibuixos és la part d'evolució ontogènica més lenta. Si compareu el sistema de control de la Riley (la nena protagonista de la qual veiem el cervell) bebè, al de quan es una nena i es fa adolescent, i també amb el dels pares, veureu que a més edat molta més complexitat. A més, el prefontral té dues funcions clau que apareixen en la pel·lícula: i) interpreta l'entorn, és l'encarregat de agafar els estímuls externs, integrar-los i donar una resposta; ii) l'encarregat de gestionar la memòria i la seva relació amb les emocions com veurem en el següent paràgraf.

Hi ha un tipus de record que anomenen records essencials. Són els que marquen la personalitat de la Riley i s’emmagatzemen a través del "prefontral" i d'una maquineta que està al centre. Entenc que aquesta maquineta és l'amígdala. Centre del sistema límbic que marca emocionalment alguns records per no oblidar-los mai. Podria ser el que es coneix com a marcadors somàtics. Aquesta hipòtesis, formulada per Antonio Damasio, estableix que en la pressa de decisions (feina del còrtex prefrontal ventromedial) intervé informació emocional, a vegades subconscient, activada per l’amígdala. Per tant, és lògic pensar que els records essencials són “marcats” per l’amígdala, però bàsics per decidir sobre la nostra vida; igual que en la peli. No obstant, hi ha un petit error. I és que l’amígdala es troba al final (o principi) de l'hipocamp, per sota del tàlem i l'hipotàlem, en la zona més central del cervell; no pas en el prefrontal.

L’emmagatzematge dels records a llarg termini és la part més ben aconseguida de la pel·lícula, que en la realitat es diu hipocamp. Primer per la situació, enrere i a baix, igual que en el nostre cervell. Després per la forma ondulada. Mireu aquest tall d’hipocamp de rata (similar al nostre, però per no ferir sensibilitats millor ensenyar el del rosegador...) i no hem digueu que no s’assembla! I a nivell funcional, doncs és genial que t’expliquin que els records que no es fan servir els cervell els elimini i, que per la nit, es dediquin a fer neteja d’aquests records inútils. En la pel·lícula són les boles que es tornen grises.

                          La forma de l’hipocamp, única i fascinant.

Parlant de coses que es fan a la nit... També m’ha agradat molt la interpretació dels somnis: com la manera d’enfortir els records importants del dia, però sense l’ordre de la consciencia ni del pensament racional; amb un filtre de distorsió de la realitat. La ciència encara no sap explicar la seva funció, però opinió igual que la pel·lícula, sinó fixeu-vos que acostumem a somiar coses relacionades amb les nostres vides i les nostres cabòries. A més, quan somiem alguna cosa molt emocional (per exemple un malson) ens despertem, igual que la Riley.

A partir d’aquí el que apareix a la pel·lícula ja és més difícil d’explicar a nivell de neurociència. Per exemple, el tren del pensament... no tenim cap via fixa en el cervell, ni molt menys només una. Podria considerar-se una metàfora dels impulsos electroquímics que en conjunt es mouen pel cervell activant-lo i formant la consciencia. Més complicat d’explicar és el subconscient. Nosaltres tenim subconscient, però és la maquinària que dirigeix els processos automàtics del nostre cos: el batec del cor, el sistema immunològic, la digestió, etc. No s’ha trobat en neurociènca cap espai ni cap estimulació que guardi records traumàtics, com un pallasso deprimit. Quelcom similar passa amb les illes de la personalitat. És clar que la personalitat la formen els nostres records infantils, però també la nostra càrrega genètica. I, finalment, tota la part de la imaginació... doncs això, imaginació dels guionistes.

           No tenim un guia turístic cerebral en forma d’elefant i que canta com els dofins.

Finalment, voldria acabar amb una reflexió de la pel·lícula que em sembla molt encertada. Les emocions negatives, com la tristesa, no són dolentes. La vida es composa de moments bons i moments difícils. Tots busquem els bons, però els difícils ens ensenyen i ens fan créixer com a persones. No podem protegir-nos sempre de les emocions negatives, perquè sinó no viuríem tot el que val la pena viure.

PD: durant els tràilers els cartells explicatius són com els de l'efecte Stroop... sublim

13. El cervell que medita

Mon pare em va passar un número de la revista "Investigación y Ciencia", perquè llegís un article sobre neurociència i meditació que m'agradaria compartir amb vosaltres. L'enllaç a l'article original és: 

http://www.investigacionyciencia.es/revistas/investigacion-y-ciencia/numero/460/en-el-cerebro-del-meditador-12725

Els que em coneixeu ja esteu veient que m'estic tornant una  mica hippie. Durant el meu viatge al Japó vaig entendre l’espiritualitat del budisme. No en tenia ni idea de que tractava, quins eren els seus manaments, ni si havies d'anar cada diumenge a menjar una galeta després de tres quarts d'hora de sermó sobre els pecats i l'infern. Però en un temple solitari, fent el camí de l'oració (no sé si es diu així), un camí en plena natura, on anaves passant toriis i oracions gravades en pedres, vaig entendre-ho tot. No vaig arribar als orgasmes de Santa Teresa de Jesús (al final del blog ho exemplifico), però va ser el primer cop que connectí amb un moviment espiritual-religiós.

De fet, a la tornada vaig llegir sobre el budisme, entenent que més que una religió és una manera d'entendre la vida, el qual ja m'agrada més. Fins i tot, vaig fer-me un pòster (que aquí penjo per si el voleu descarregar) per poder aclarir-me les idees i entendre la filosofia budista.

Però deixant de banda les meves cabòries personals i tornant a la ciència; a grans trets, el que diu l'article és que meditar modifica el nostres cervell i, fins i tot, la nostra expressió gènica. Sobre això segon (ja parlaré en profunditat en una altra entrada sobre els possibles errors de Darwin), una investigació de la meva col·lega Perla Kaliman va descobrir diferències en expressió d'uns determinats gens amb la pràctica de meditació. Això és coneix com a epigenètica. Tenim uns gens silenciats i, només en unes determinades condicions ambientals, s'expressen. Doncs bé, s'ha demostrat que la meditació disminueix l'activitat d'uns gens relacionats en processos inflamatoris i d'estrès biològic.

Però tornant al cervell, la meditació el modifica igual que conduir un taxi, que és molt menys glamouròs. No ens enganyem per la fina prosa de la revista, el nostre cervell afortunadament és flexible i s'adapta a l'entorn, sigui el que sigui. Els taxistes tenen (o tenien, perquè amb els GPS fins i tot un hindú que mai ha trepitjat la ciutat pot ser-ne) les estructures dels mapes espacials més desenvolupades que la resta de la població. Igualment, els violinistes tenen desenvolupada l'àrea de la motricitat fina dels dits i així fins a un llarg etc... ¿com deu ser el cervell d'en Nacho Vidal?

La gent medita principalment per reduir l'estrès i estar millor amb ella mateixa. Això podria ser un efecte placebo, però no ho és: hi ha una base neurobiològica. Els cervells de la gent que medita tenen, principalment, les àrees atencionals i del sistema límbic diferent a la resta de mortals. Lo del sistema límbic és fàcil d'entendre. Si les emocions són les encarregades de fer-nos tristos o feliços, si fem una conducta per ser més feliços el circuit emocional (sistema límbic) ha de canviar. És de calaix. Fins i tot, s'ha trobat una reducció de l'amígdala, aquella glàndula que s'activa davant les emocions més primàries. I és que hi ha un tipus de meditació, la compassiva, que tracta de cultivar actituds i sentiments de bondat vers els altres. Hom podria pensar que en posar-se en el lloc de l'altre és suficient, però es tracta d'un error comú. Si només empatitzem el que aconseguirem serà contagiar-nos d'aquesta emoció negativa. Hem de voler re-dirigir la nostra conducta cap a l'altruisme; aconseguir evitar aquest desgast emocional i poder mantenir un equilibri intern davant situacions dures per aconseguir ajudar als altres. Els investigadors han trobat que aquest entrenament en compassió permet una major activació d'àrees cerebrals relacionades com la escorça somatosensorial i insular. Aquest tipus d'entrenament és important per profes d'instituts, personal mèdic, etc.

Més difícil d'entendre és la relació entre els sistemes atencionals i l'estrès. A mi em va costar, però té la seva lògica. Resulta que hi ha dos graus de meditació. Una d'atenció focalitzada, on el meditador ha d'aprendre a ignorar el voltant i centrar-se només en un element. Mentre que en la meditació de consciencia plena s'ha d'aconseguir el contrari, poder captar tot el que ens envolta, però sense deixar-se emportar per aquesta sobre estimulació. El que aprenen els que mediten és a entendre el món com un tot, de manera holística i no només focalitzar l'atenció en allò estressant. Així, són capaces de poder suportar el estrés, perquè veuen més enllà del seu problema. El cervell de les meditadores expertes, curiosament, s'activava menys que les no-expertes en les àrees relacionades amb l'atenció (com el précuneo, regió parietal posterior, escorça temporal lateral, etc.); degut a l'efecte "effortful control", que explica que en elevats graus de destresa en una acció es necessita menys control conscient per dur-la a terme. En altres paraules, que el perfeccionament i la repetició porten a l'automatització, que repercuteix amb menys despesa energètica al cervell; meditació inclosa.

Finalment s'ha suggerit (els resultats són pocs) que la meditació podria allargar els telòmers, una enzima relacionada amb la divisió cel·lular i l'envelliment. Els telòmers estabilitzen l'ADN durant la divisió cel·lular; però diguem que es gasten i quan arriben a ser massa curts, la cèl·lula no es pot dividir i queda en un estat de senescència. Aconseguir que els telòmers es facin curts més poc a poc és un gran pas a cap a una vida més llarga i més sana.

Per tant, us animo a meditar, com veieu és positiu, no implica res de dolent pel vostre cos i si porta gairebé 2000 anys existint per alguna cosa serà.

Y lo prometido es deuda:

Mireu com va representar Bernini a Santa Teresa, inspirat per aquest escrit de la "Santa".

Vía un ángel cabe mí hacia el lado izquierdo en forma corporal, lo que no suelo ver sino por maravilla. [...] No era grande, sino pequeño, hermoso mucho, el rostro tan encendido que parecía de los ángeles muy subidos, que parecen todos se abrasan. Deben ser los que llaman Querubines [...]. Viale en las manos un dardo de oro largo, y al fin de el hierro me parecía tener un poco de fuego. Este me parecía meter por el corazón algunas veces, y que me llegaba a las entrañas. Al sacarle, me parecía las llevaba consigo y me dejaba toda abrasada en amor grande de Dios. No es dolor corporal sino espiritual, aunque no deja de participar el cuerpo algo, y aun harto

3. La manca de comunicació mata

Nit del 28 de desembre de 1978, un Douglas DC-8 d'United Arlines aterra en un carrer residencial de Portland. Miraculosament, només moren 10 de les 189 persones que anaven a bord de l'avió.

(http://en.wikipedia.org/wiki/United_Airlines_Flight_173)

(http://www.dailymotion.com/video/x18rcvh_mayday-air-crash-investigation-s12-e08-focused-on-failure_shortfilms)

[aviso de spoiler] els investigadors varen concloure que l'accident es va produir per una manca de comunicació entre l'oficial i l'enginyer amb el capità que pilotava l'aeronau. No van saber com avisar-lo que es quedaven sense combustible. Ostia! detectes que estàs volant en reserva i no dius res!? Veure el documental d'aquest accident em va fer pensar en com la manca de comunicació ens pots fer males passades. Un altre exemple seria el vol 52 d'Avianca (http://en.wikipedia.org/wiki/Avianca_Flight_52), que va caure sobre New York per quedar-se, també sense fuel, degut a que el controlador aeri no va deixar-los aterrar. La versió oficial va culpar a la tripulació per no declarar "emocionalment" l'emergència. Jo estic parcialment d'acord. Per mi l'error era del controlador (recordeu que era un vol d'immigrants sudaques a New York, que voleu que diguin els ianquis?). De totes maneres, sí és cert que part de la comunicació ha de ser emocional. No es pot declarar una emergència sense fer activar l'amígdala. Aquesta petita glàndula del sistema límbic és l'encarregada de processar la informació rellevant per a la supervivència ràpidament, sense passar pel còrtex (o sigui, sense pensar-hi conscientment) (Dalgleish, Nature, 2004). En el cas de l'Avianca, un crit, una paraulota, un "mother fucker" etc. del colombià, hagués produït una resposta emocional en el controlador enfeinat. La comunicació hagués estat eficaç per salvar-se.

Alguns de vosaltres pensareu que aquests eren uns casos extrems. Cap de nosaltres pilotarà un avió. Així que... podem extrapolar aquest exemple d'error de comunicació en situacions de la vida diària? Resulta que sí. En un estudi de 2012 fet a Iowa (Yang et al., Journal of Pediatric Health Care, 2012), es van analitzar els patrons de comunicació (a 163 parelles, pares-fills) durant unes pràctiques de conducció (conduir acompanyat i aquestes metodologies alternatives). Els autors van trobar que el fet de parlar amb els adolescents sobre conducció millorà les actituds d'aquests respecte a la conducció. No obstant, no hi ha cap efecte en funció del tipus de comunicació. Així que sembla que el sol fet de parlar-ne i que no sigui un tema tabú és prou positiu per evitar posteriors accidents.

Per reflexionar-hi, oi? Sempre s'ha pensat que un dels aspectes claus que diferencien als humans dels animals és el llenguatge, encara que dofins (Marino, Current Biology, 2004) i bonobos (de Waal, Scientific American Mind, 2009) trenquen els esquemes. De fet, s'ha sap que una de les claus de l'evolució humana va ser l'aparició del llenguatge (Allman, El cerebro en Evolución, 2003) que juntament amb el reconeixement de les expressions emocionals va permetre viure en societats grans i complexes (Boyd i Silk, Cómo evolucionaron los humanos, 2004). Costa acceptar, doncs, que un primat que és capaç de coordinar-se per construir una màquina que pot creuar l'Atlàntic en menys de 6 hores no pugui avisar al seu company que es queden sense fuel.

I és que no cal posar-nos en situacions extremes per entendre que la majoria de problemes de la nostra vida diària es deuen a problemes comunicatius. Les nostres relacions socials són el millor exemple. Li faig un petó o no? Segurament és el dubte més gran en que s'afronta un mascle jove d'homo sapiens. Per molt que se sàpiga que si la possible parella sexual es mossega el llavi, es toca el cabell, juga amb la forquilla i mentre parlàvem girava lleugerament el cap, tenim l'èxit assegurat (Moore, Journal of Sex Research, 2010), sempre queda el dubte i la comunicació, en aquest cas no verbal, no és efectiva. Per sort els polvos perduts cada cop són menys a mesura que ens fem grans, i és que "sabe más el diablo por viejo per por diablo". Quan arribem a la cinquantena els polvos es perden per altres motius, però això és un altre tema.

Després de llegir aquests exemples d'errors de comunicació, alguns fatals i altres que acaben amb conducta masturbatòria, hi ha una cosa que ens hauria de preocupar i força. Avui en dia vivim en un món globalitzat, on les distàncies s'escurcen, gràcies als avions (que ben lligat queda l'escrit) i a l'Skype. Les videoconferències són el pa de cada dia per a molta gent i si ja fallem en una situació face-to-face, virtualment pot ser catastròfic. En una revisió sobre les videoconferències (Bohonnan et al. Displays, 2013), els autors resumeixen, en un excel·lent article, les seves principals característiques. En destaquen com a positiu el fet que hi pugui haver interacció amb la mirada. De fet, se saps que els nens als 5 mesos ja estan al cas de la direcció de la mirada i només a les 48h de néixer ja prefereixen aquelles cares que els miren que no pas les que estan perdudes. En canvi,  com a punts negatius indiquen els possibles xocs culturals i una desviació en la mirada per la posició de la càmera i la pantalla; però segur que això s'acabarà solucionant en pocs anys.