Gràcies a aquest vídeo vaig començar a veure els Audi amb
uns altres ulls. No podreu dir que tinc mal gust, un A8 són paraules majors. A
més, crec que és un dels anuncis més aconseguits que hi ha, si més no més en la
tònica del model. Potser a alguns de vosaltres no us agrada i preferiu aquest:
I és que la bellesa és un element molt subjectiu, sinó
mireu aquests exemples:
Es podria dir que "Las Menines" és la màxima
expressió del detall i del perfeccionisme; però també es podria dir que és com
una fotografia pixelada, i tampoc aniria errat.
Aquesta obra d'art és un crit positiu per la cultura
ordinària i l'expressió abstracta de la modernitat. Però com diria el meu avi
(o qualsevol altre avi), quina poca-soltada!!!!
Finalment, aquesta Bella
Macchina per alguns és art en moviment, bellesa aplicada a la tècnica. Per
molts de vosaltres, no obstant, és un malson de fiabilitat.
En un estudi molt recent (Germine et al., Current Biology, Ocubre 2015) es va voler respondre a la
pregunta que hem plantejat amb aquest petit recull d’imatges i vídeos. La
bellesa és cultural o ambiental? El debat de sempre Nature vs Nurture. Els autors agafaren bessons homozigots i
dizigòtics (amb una vida “normal”). Aquests tipus d’estudis són molt importants
perquè ens permeten comparar els efectes de l’ambient i la genètica en un model
natural. El resultat clau és que la correlació en l’acord d’atractivitat en els
homozigots era del 22%, mentre que en els dizigòtics era del 9% (Figura 1). Pot
semblar una diferència molt gran, però estadísticament són resultats iguals.
Això vol dir que la genètica no té un pes significatiu en la percepció de
l’atractivitat o la bellesa (recordeu que els homozigots tenen tots els gens
iguals i els dizigòtics només la meitat). Si voleu fer un experiment similar a
aquest pel mateix grup de recerca: http://testmybrain.org/index.php (anglès).
Figura
1. Com es pot veure a la gràfica, l’ambient únic, que es mostra a la
tercera columna, explica les diferències i similituds en la percepció de
l’atractivitat. La genètica n’explica molt poc (primera columna).
¿Volen dir aquest resultats que molta gent pot trobar més
atractiu l’Eduardo Gómez (Figura 2) abans que en Richard Gere (Figura 3)?
Evidentment hi ha uns trets comuns com (en dones) la simetria, els ulls grans,
pòmuls elevats o una relació cintura-maluc de 0.7 (Singh, Journal of Personality and Social Psychology, 1993), però en casos
molt menys extrems les diferències si depenen de l’ambient.
Figura 2: Eduardo Gómez
Figura 3: Richard Gere
No obstant, segur que tu, lector, veus quelcom que
tremola. Una cosa és considerar a Velázquez o Warhol com a artistes i l’altre
es considerar a un actor de hollywood o al conductor d’un autobús com a
atractius. El principal problema de la neurociència per estudiar tot això és
definir els termes. En un entretingut assaig Conway i Rehding (Plos Biology, 2013) intenten posar-hi
ordre. M’agrada molt les diferents definicions de bellesa que seleccionen
allarg de la historia.
-
Contemplació
desinteressada. Kant.
-
Atracció
sensual. Nietzsche.
-
Veritat. John Keats.
-
Promesa
de felicitat. Stendhal.
-
Urgència
de repetició. Elaine Scarry.
Excepte la del John Keats, totes encaixen perfectament en
la nostra concepció actual de bellesa, i la del Stendhal és sublim. Els autors
anomenen al camp de la neurociència encarregada d’estudiar la bellesa, les
percepcions artístiques, etc. com a Neuroestètica. I ells mateixos ja indiquen
que la bellesa no es pot presentar com a quelcom universal. A més, adverteixen
que l’art no sempre significa bellesa, sinó també empatia; i ho il·lustren amb
un gran quadre de Goya (Figura 4 – “Saturno devorando a un hijo”).
Figura 4: Saturno Devorando a un Hijo. Goya.
Això vol dir que en l’art s’activen els circuits
cerebrals de percepció i motivació/emoció (Conway i Rehding, 2013). Mentre que
en la bellesa més pura, com l’atracció, fa activar l’escorça medial
orbito-frontal (mOFC) (Ishizu i Zeki, Plos
One, 2011). Aquesta àrea està relacionada també el reforç, el plaer, la
selecció, etc. Els autors presentaren a 21 subjectes peces musicals i quadres i
havien de categoritzar-los en lletjos i bonics. Quan deien bonics la mOFC està
molt activa (Figura 5). Evidentment per detectar la bellesa també s’han
d’activar àrees filogenèticament més antigues com l’escorça visual o l’escorça
auditiva. I, superinteressant, també el nucli caudat, relacionat amb
l’activació emocional.
Figura
5. Com es pot veure només s’activa aquesta petita àrea (mOFC) del cervell quan
es considera una obra artística (visual o auditiva) com a bella.
Fixeu-vos amb un detall de vital importància. L'art i la
bellesa es perceben en àrees filogenèticament modernes, amb la part frontal del
cervell. Hem anat repetint al llarg del blog que el que ens fa humans són les
àrees més frontals i externes del cervell el que es coneix com a neo-còrtex. La
mare natura és conservadora, encara que no va a missa cada diumenge, i va
acumulant avenços evolutius. La nostra part central i inferior del cervell és
molt antiga i la "compartim" amb la majoria dels animals; de fet, se
la coneix com a "cervell reptilià". Aquesta àrea és l'encarregada de
les funcions bàsiques per a la supervivència. Més amunt trobem les àrees emocionals
i finalment el neo-còrtex encarregat del pensament racional (Figura 6). Segons
aquesta explicació l'art hauria d'iniciar-se amb el desenvolupament del
neo-còrtex, diguem que amb els homo sapiens i neandertals; i com m'agrada quan
tot encaixa, perquè és ben bé així. Les primeres expressions artístiques, les
pintures rupestres (figura 7), neixen fa uns 30.000 anys (Changeux, Rend. Fis. Acc. Lincei., 2012), quan
totes dues especies poblaven la terra.
Figura
6: Com es pot veure, hi ha clarament 3 àrees cerebrals diferenciades, de baix a
dalt el cervell és més antic a més modern.
Figura
7: Pintures rupestres australianes, que podrien ser més antigues que fins i tot
les europees. A veure quan ens deixem de creure el melic del món.
En resum, en aquest escrit hem pogut arribar a diverses
conclusions. Primer de tot que la percepció de la bellesa és un element
purament cultural. Citant a Dawkins es podria dir que estem davant d’un “Meme”
i no pas un gen (Què és un meme?). No posaré l’exemple de l’evolució de les Venus, que ja cansa, sinó de
l’arquitectura religiosa. Compareu com ha evolucionat des del romàtic al
neoclàssic i a la modernitat; i això dins occident, si anem cap a orient trobem
edificis molt diferents. La segona conclusió és que no es pot confondre art i
bellesa. Per mi l’art ha de provocar una emoció, t’ha de fer reflexionar i,
molt important, l’única raó de ser ha de recaure en ell mateix. L’art no
necessita excuses per crear-se i sempre agafa el camí complicat, el camí
romàntic. Per altra banda, per mi la bellesa t’ha de fer girar el cap, com a
molt fer-te somiar, però sense cap altre pretensió. És clar que la bellesa pot
ajudar a l’art a crear emocions, però com hem vist no és indispensable. I
aquesta separació entre tots dos conceptes es veu a nivell cerebral. L’art
activa les àrees emocionals i de motivació, mentre que la bellesa les del plaer
i reforç.
