Al setembre de 2011 el món científic canvià per
sempre. Una jove i valenta estudiant de postgrau va ser l'artífex de la
"Revolució de l'accés en obert" (open
access) des del llunyà Kazakhstan. Alexandra Elbakyan va crear el web Sci-Hub per descarregar i llegir
articles científics (actualment al voltant de 64,5 milions d'ells) sense pagar
els elevats preus que demanen les editorials. Una mitjana de 40€ per article ja
és car a Europa, imagineu-vos al Kazakhstan. Sí, Sci-Hub és il·legal i
infringeix les lleis de copyright així
com Alexandra és una criminal. De fet, un tribunal dels EEUU van resoldre a
favor una demanda de Elsevier (una gran editorial científica) amb $15 milions
per infringir les lleis de copyright per part de Sci-Hub.
No estic escrivint
per defendre a Sci-Hub, només vull donar la meva opinió sobre l'accés en obert
en general.
Tradicionalment,
les universitats paguen a editorials com Elsevier o SpringerLink per a tenir
accés a les publicacions científiques. Tu, com a investigador o estudiant, tens
la possibilitat de descarregar aquests documents a través de l'IP registrat per
la universitat, que prèviament ha pagat la subscripció online. En altres
paraules, tu pots accedir i llegir aquells articles de les revistes que
prèviament la universitat ha pagat (recordem que són diners públics) des d'un
ordinador/connexió de la pròpia universitat. És un bon sistema, perquè tens
accés a molts articles. A més, tu com a investigador no pagues per a publicar
els resultats obtinguts amb la teva recerca. Mentre que la teva universitat
estigui en un país ric no hi ha cap problema. No obstant, si aquesta no és la
teva situació, aleshores et trobes com l'Alexandra, sense poder accedir a la
gran majoria de coneixement científic, perquè la teva universitat no pot pagar
a les editorials. Hi ha un altre tema sobre les universitat que encara no he
comentat. Si tu decideixes publicar en accés obert com a decisió personal en
una revista a la qual moltes universitats estan subscrites, estàs pagant dos
cops a l'editorial pel mateix producte. El primer al publicar amb accés obert i
el segon en la subscripció de les universitats.
Per altra banda,
l'accés obert et permet llegir articles científics gratuïtament des de
qualsevol lloc del món. Genial, bé, genial, oi? La principal contrapartida és
que has de pagar publicar la teva recerca, entre 1.000 i 3.000€ per article.
Això significa que has de pressupostar les publicacions quan demanis un
projecte finançat. Per exemple, per a un projecte de 3 anys on publiquis entre
3-8 articles, hauries de demanar uns 15.000€ només per a publicacions.
Treballant amb projectes Europeus com els d'Horizon 2020 quinze mil no és res;
però si treballes amb projectes espanyols representa el sou d'un any d'un
tècnic a mitja jornada (la ridícula
inversió en ciència de la "grande y libre" és un altre tema i no
hauríeu de jutjar a Europa, sinó a Espanya); i sense projecte finançat vol
dir que no més ciència per a tu. Per tant, arribem a la primer conclusió. La
ciència també és un negoci i no importa que pagui, el que importa és que algú
pagarà. Un investigador del Congo segurament no es podrà permetre els elevats
costs per llegir un article amb el sistema actual. Però, el mateix investigador
tampoc podrà publicar sota el sistema d'accés obert, perquè "no
publicacions" significa no projectes finançats i sense ells tampoc es
podrà publicar. És un peix que es mossega la cua; almenys, però, amb el sistema
d'accés obert, l'investigador congolès tindrà una oportunitat de començar a fer
bona ciència, així com ho va fer Alexandra. Hi ha molts altres avantatges de
l'accés obert, com per exemple que el personal sanitari es pugui actualitzar o
que hi hagi molta més transferència entre universitat-empresa per vies
indirectes.
Aquesta entrada
l'escric ara pel nou marc legal Europeu. Sembla que tota investigació finançada
amb diner públic europeu haurà de ser publicada amb el sistema
"open-access" al 2020. Per suposat, aquest nou paradigma ha
esdevingut per les motivacions ètiques dels polítics, que volien estendre el
coneixement a tot arreu gratuïtament. No obstant, tinc la sensació que la
revolució de l'Alexandra ha jugat un paper central. La pirateria a internet és
impossible de controlar i aturar. Per tant, els diners han de venir d'una altra
font, en aquest cas, directament dels projectes finançant.
No voldria acabar
aquest escrit amb la sensació que estic criticant el sistema Europeu, ans el
contrari. Estic a favor de l'accés en obert i em fa feliç veure-ho fet realitat
molt aviat. Des del meu punt de vista, la ciència hauria de ser accessible per
a tothom i l'accés en obert és un bon sistema. No és just que només unes poques
persones puguin accedir a la informació finançada amb diners públics; a més, el
coneixement hauria d'estar a l'abast de tota la humanitat. L'Alexandra no només
ha ajudat a molts investigadors i estudiants, també ha iniciat la
"Open-Access revolution". Gràcies!
L’oxitocina
sempre s’ha relacionat amb el vincle afectiu, l’amor romàntic i el sexe; així
és normal que se la conegui com a l’hormona de l’amor. En el següent gràfic es
mostren les funcions de l’hormona en base a l’estadi vital. Aquest detall és
molt interessant, en funció de l’edat i de les circumstancies de la persona
l’oxitocina desencadena uns comportament o uns altres.
Fixeu-vos
en l’esquema, quina poesia de conductes, ja està bé de sentir sempre que la
ciència es relaciona amb càncer, Alzheimer, ansietat, depressió..., en canvi,
aquí tenim lactància, conducta maternal, interaccions socials, llaços afectius...
Agafem
com a exemple els talpons de praderia (Paire Voles en anglès o Microtus Ochrogaster en llatí). Aquests
rosegadors són fidels, bé, força fidels, atès que si apareix una bona
oportunitat tampoc la desaprofiten, com els humans, vaja; i, per tant, són un
gran model per estudiar les relacions “amoroses”. Els talpons de praderia tenen
uns cosins més propensos a l’amor lliure que porten malament el tema de la
fidelitat, els talpons de muntanya (Montane Voles en anglès o Microtus Montanus en llatí). En la
següent figura es mostra un estudi molt interessant en femelles de talpons.
En
la part B podem veure l’esquema de la primera part de l’estudi. S’agafaven a
femelles de les praderies i se les aparellava amb un mascle de la seva espècie,
i femelles de muntanya amb un mascle muntanyenc, també de la seva espècie.
Després es col·locava a la femella en el compartiment blau i havia d’escollir
si preferia el mascle d’abans (verd) o un de nou (groc), o res (blau). A la
gràfica de la dreta tenim els resultats; expressats en muntanya (esquerra) i
praderia (dreta) en funció del temps passat a cada part de la cambra (en el eix
vertical i els colors d’abans en funció de l’elecció). Com era d’esperar les
femelles de la praderia tornen amb el seu estimat (en altres paraules, “me he
pillado del tío que me tiré anoche”); en canvi, les muntanyenques, ja s’han
reproduït i ja no volen cap mascle. I ara entra l’oxitocina (C). A les de
praderia els hi boqueixen els receptors cerebrals (en nucli accumbens, còrtex
prelímbic i en el caudat/putamen) de “l’hormona de l’amor”. El fet d’evitar que
l’oxitocina arribi a les dues primeres regions cerebrals fa que les femelles
visitin menys el compartiment del seu company anterior (verd) i es quedin més
temps soles o amb el nou (groc) (les dues primeres barres corresponen al grup control,
sense bloqueig). En resum, bloquejar l’oxitocina trenca el lligam afectiu post
coital de les femelles fidels, les de praderia.
Tot
això és molt bonic; no em direu que la oxitocina no mola (obro parèntesis: la
fidelitat és molt més complexa que l’experiment anterior, no cal ser simplista,
però l’oxitocina i una altra hormona, la vasopressina, tenen un paper molt
rellevant, tanco parèntesis).
I
ara ve el però. Molt recentment s’ha publicat un estudi que relaciona
l’oxitocina amb l’agressivitat en ximpanzés. De fet, he estat un xic trampós,
atès que en el l’esquema anterior ja indica agressivitat. Però fins la
publicació d’aquest article que us comentaré, no s’havia estudiat en primats ni
en situacions naturals aquest side effect
de l’oxitocina. Tampoc se sap en humans ben bé que pot passar; ¿és que potser
tenim por de saber el que ocorre amb nosaltres?
Com
es pot veure en aquesta figura, en l’eix vertical es mostren els nivells
d’oxitocina en orina (agafada entre 15 – 90min després de la situació
experimental) i en l’horitzontal les diferents situacions experimentals.
D’esquerra a dreta: accions controls sense vinculació afectiva, accions
controls amb vinculació afectiva (grooming),
accions control coordinades (caçar micos més petits per menjar), conflicte amb
membres sense vinculació afectiva i conflicte amb membres amb vinculació
afectiva. Com podeu veure, les dues primeres situacions control tenen el mateix
nivell d’oxitocina, però ja el fet de coordinar-se per caçar (un bé comú pel
grup i que implica violència) fa augmentar l’hormona; i en cas de conflicte
augmenta encara més, sobretot si hi ha implicats membres als quals tenim
estima. Per tant, els ximpanzés en situació de conflicte tenen
significativament més oxitocina en l’orina que en altres situacions no
violentes.
En
aquesta segona figura tenim la mateixa estructura que abans, en l’eix vertical
els nivells d’oxitocina i en l’horitzontal els grups experimentals. Tenim dos
tipus de situacions, la de l’esquerra és en situacions control i la dreta
durant la patrulla de control del territori (abans de barallar-se) per
defendre’l de grups rivals. L’oxitocina, fins i tot, es dispara abans del propi
conflicte; el sol fet d’estar en una situació amb alt potencial agressiu i de
conflicte ja la fa segregar.
Aquests
resultats demostren que l’oxitocina té un paper fonamental per la cohesió i
protecció del grup. Que en animals tant propers a nosaltres l’oxitocina es
dispari en situacions de conflicte podria extrapolar-se als propis conflictes
humans, tant a nivell micro com macro; però això és encara una hipòtesis per
demostrar.
No
caigueu en la temptació de dir que la ciència torna amb una contradicció o que
aquí mai s’aconseguirà treure l’entrellat. Fora pessimismes! Aquest resultat té
sentit i encaixa amb el que explicàvem abans; excepte per l’adjectiu que hi
donem a l’hormona des de la societat. L’oxitocina no és l’hormona de l’amor, no
és la hormona hippie, sinó l’hormona proteccionista. Igual que en moltes
economies, com per exemple la de l’administració Trump, aquesta hormona
protegeix i crea vincles amb els teus i amb el teu grup social. Així es crea
una situació de seguretat on es més fàcil criar a la prole, establir-se, etc.
No obstant, per protegir als teus a vegades has de defendre’ls dels altres. Aquí
entra l’estudi del ximpanzés i el perquè una hormona pot al mateix temps afavorir
l’amor i potenciar la violència. Això sí; en cas que Trump acabi bombardejant
Corea del Nord no serà per un excés d’oxitocina, segurament per un dèficit
d’altres coses, però això ja és una altra historia.
Com
tots sabeu m’agrada molt la paleoantropologia, perquè penso que explica moltes
coses del nostre comportament. Evidentment, no ha de servir per defendre
conductes masclistes ni per justificar que la dona de l’Albiol renti la roba en
una urna de l’1-O (http://www.directe.cat/noticia/693963/video-la-defensa-d-albiol-per-les-acusacions-de-masclisme-a-casa-cadascu-te-una-feina-conc).
Quan l’evolució va seleccionar el gènere Homo
la seva societat no era pas com ara, s’assemblava molt més a la dels ximpanzés
de l’estudi. Calia protegir els teus d’altres feres i també d’altres grups
humans. Tenir un lligam afectiu amb els teus fills era fonamental; i,
evidentment, una relació amorosa fidel permetia l’establiment d’una seguretat,
confiança i enllaç durador per a invertir i compartir recursos pel bé de la
teva prole i dels teus familiars. Sí, tornen a sortir els gens i la importància
de la seva transmissió. I en aquell context d’escassos recursos, competència i
dificultats per sobreviure aparegué el paper actual de l’oxitocina. La societat
ha evolucionat molt més ràpid que la biologia i la cultura només ha recordat la
cara amable de l’oxitocina. Ara ja sabem que en té una altra.
Així
que si en algun moment es comercialitza alguna pastilla d’oxitocina per lligar,
recordeu que també us poden partir la cara.
Referències:
-Insel, T.R. and Young, J.
(2001). The neurobiology of attachment. Nature
Reviews Neuroscience, 2, 129-136.
-Lee, H-J., et al. (2009). Oxytocin: The great
facilitator of life. Progress in
Neurobiology, 88, 127-151.
-Samuni, L. et al. (2017). Oxytocin reactivity
during intergroup conflict in wild chimpanzees. PNAS, 114, 268-273.
-Williams, J.R. et al. (1994). Oxytocin Administered
Centrally Facilitates Formation of a Partner Preference in Female Prairie Voles
(Microtus ochrogasfer). Journal of Neuroendocrinology,
6, 247-250.
-Young, L.J. et al. (2005). Anatomy and
Neurochemistry of the Pair Bond. The
Journal of Comparative Neurology 493, 51–57.
Aquest setembre, mentre dinàvem a la universitat
comentant les vacances, sempre fantàstiques i amb un preus sospitosament
baixos, la nova estudiant de doctorat explicava com li va sorprendre el
Coliseum Romà. -¿Tanta gent anava a veure com els gladiadors es mataven entre
ells?- Es preguntava la jove hippie, ensenyant-nos els selfies amb el seu xicot
caribeny.
Jo, en aquell moment, tenia ganes de fotre-hi cullerada.
Per una banda es queixa dels gustos poc ortodoxes d'una societat, relativament
civilitzada, mentre es retratava amb un somriure d'orella a orella on es
mataren milers d'animals i persones per diversió. No, no parlaré de la
hipocresia, tampoc de la creixent industria del "palito selfie", ni
tan sols de la importància d'estalviar-se comentaris antisocials si un es
pretén tirar a alguna d'aquelles noves aspirant a científiques. No, aquesta
vegada vull defensar als meus estimats romans (aprofito per recomanar tant la
novel·la de Robert Graves com la sèrie homònima de la BBC: "Yo, Claudio").
No podem confondre manca de civilització, sensibilitat, escrúpols o bon gust
amb manca de tecnologia. M'atreviria a dir que nosaltres som igual de bàrbars
que els habitants de l'antiga roma, l'única diferència és que la tecnologia ens
ajuda a satisfer el nostre gust per a la sang.
Avui el blog estrena una gran frase, per fi tinc ocasió
de posar-la: avís d'Spoiler de: Posesión Infernal, Walking Dead, Game of
Thrones i House of Cards.
El primer exemple per il·lustrar que tant Romans com
Catalans som uns petits "sàdics" és la pel·lícula recomanada per en
J.F.R., "Posesión Infernal" (The Evil Dead) del director Sam Raimi,
que es considerada com una dels primers llarg-metratges gore. La trama i
l'argument són cutres, molt poc elaborats i predictibles. No obstant, l'encant
és la cruesa, l'exageració i els excessius detalls de sang, budells i cervells
escampats per aquella cabana. He dit excessiu? Disculpeu, un error del
corrector, vol dir l'excel·lent luxe de detalls. De fet, va ser tant heavy que
es va censurar en diversos països, santa innocència del que vindria desprès...
Per si voleu veure el tràiler.
No cal que expliqui l'èxit d'aquest nou gènere. Només
deixeu-me que us ensenyi dos fragments de dues series actuals (no de fa trenta
anys com la peli d'abans) que recomano altament. La primera d'elles és
"Hyundai Presenta: The Walking Dead", sèrie de zombies amb tots els
tòpics del gènere. Malaltia que es descontrola, morts vivents que només es
maten carregant-se el cervell, sense sentiments i amb molta gana, exèrcit
inoperatiu, gelosia de dos amics per una dona, etc. Amb aquest parell de línies
potser no ho sembla, però enganxa i enganxa molt, a més, està molt ben feta i
t'aconsegueixes identificar amb els personatges.
De zombies hi ha moltes versions. Una altra sèrie que es
recomano, encara que ha estat un fracàs i es va acabar sobtadament, segurament
per falta de sang i fetge, és "In the Flesh" de la BBC britànica, només sabent
això us podeu imaginar un altre estil.
El segon fragment és una de les escenes més desagradables
que recordo de "Juego de Tronos" (Game of Thrones), la part
interessant comença al 4:43.
I després d'aquest tastet de la millor sang fresca... on
ens deixa la neurociència? Està clar que el gust per les morts cruentes la
compartim amb els romans. Vol dir això que és una característiques genètica i
no pas cultural...? El principal problema "filosòfic" a resoldre està
en si realment hi ha conflicte entre la base hedonista que tots els éssers vius
cerquen i el plaer que podem sentir per aquestes emocions negatives (Andrade i
Cohen, Journal of Consumer Research,
2007); o si pel contrari són complementaries. En altres paraules, hi ha quelcom
que no rutlla en el nostre cervell per gaudir d'aquestes coses o, pel contrari,
pot encaixar en la vida d'una persona normal.
La primera aproximació que podem fer és amb la teoria de
la "Percaça de Sensacions" (Sensation Seeking) de Marvin Zuckerman
(1979: “Sensation seeking: Beyond the
optimal level of arousal”; Zuckerman i Kuhlman, Journal of Personality, 2000). Aquest tret de personalitat es basa
en cercar experiències variades, noves, complexes i intenses, relacionades amb
el risc tant legal, com social o físic. En altres paraules, les persones amb un
elevat tret de percaça de sensacions busquen un “subidón” d’adrenalina. Hi ha 4
sub-trets (o escales) dins aquest tret de personalitat: Emoció i Aventura (thrill and adventure seeking, TAS),
Experiència Sensorial (experience
seeking, ES), Desinhibició (desinhibition,
DIS), i Aversió a l’Avorriment (boredom
susceptibility, BS). Un exemple de TAS seria fer puenting, de ES anar a un
restaurant exòtic cada cap de setmana, de DIS buscar sexe sense compromís amb
desconeguts i BS és una categoria general. Un estudi va descobrir que el tret
de percaça de sensacions, però sobretot el sub-tret DIS, correlacionava amb
l’atracció per les pel·lícules violentes i de terror. Aquesta correlació era
superior en homes que ens dones (Zuckerman i Litle, Personality
and Individual Differences,
1986). Els autors expliquen aquesta correlació amb un augment de les
catecolamines (adrenalina, noradrenalina i dopamina) a nivell perifèric durant
la visualització de la peli. Per exemple, una d’aquestes persones podria dir:
“Quan veig una pel·lícula de terror no sento por, sinó gaudeixo de
l’excitament” (Andrade i Cohen, 2007). Com a curiositat, aquests resultats van
ser replicats en mostra catalana obtenint els mateixos resultats dels americans
(Aluja-Fabregat, Personality and
Individual Differences, 2000)
Un segon model, poc investigat i que no el trobo gaire
coherent, és que hi ha persones que busquen aquest tipus d’estímuls per
sentir-se millor quan deixen d’experimentar-los. Quelcom així com donar-se cops
de cap contra la paret per després sentir-se millor (Andrade i Cohen, 2007).
Una tercera aproximació és que les emocions positives
(hedonistes) i les negatives d’aquest tipus de pel·lícules/series es poden
donar a la vegada, es complementen. Alguns autors han anomenat aquesta
tendència de gaudir amb coses dolentes com a “Masoquisme benigne” (Rozin et al., Judgement and Decision Making, 2013).
La clau d’aquest terme és que el cos no rep cap mal, sinó que tot s'experimenta
per la ment. És una co-activació d’estímuls positius i negatius. Un exemple de
la importància de la ment en aquest procés és que a Mèxic gossos i porcs mengen
picant (les sobres de les persones), però a diferencia de les persones ells no
tenen preferència per aquest sabor a
priori aversiu (Rozin i Kennel, Appetite,
1983). Exemples de “Masoquisme Benigne” més enllà de les pel·lícules: begudes
amargues, cansament físic després de fer esport, menjar picant, acudits de mal
gust, etc. Per tant, sembla que sentir emocions negatives en un context de
seguretat ens agrada (Andrade i Cohen, 2007).
No obstant, fins ara aquest tipus de violència és molt
primitiva. A mi, personalment, m'espanta més el gust i gairebé l'admiració per
la violència subtil, l'atracció del poder i del menyspreu vers la societat. En
Juego de Tronos ja es veu tot això també, a més d'elevades dosis de sexe (per a
homes heterosexuals); la veritat és que és una sèrie molt complerta. També ho
és "Breaking Bad". Però la reina d'aquest segon grau de violència,
d'admiració del psicòpata, se l'emporta "House of Cards" (també recomanada
per J.F.R., hauré de començar a plantejar-me la seva amistat, jeje). Un exemple
(l'únic que trobat amb qualitat i subtitulat és el tràiler de la segona
temporada):
Sobre aquest cas en concret, trobo molt interessant un
blog de la revista científica Plos One sobre el protagonista de "House of
Cards", Francis Underwood (interpretat magistralment per Kevin Spacey) (http://blogs.plos.org/mindthebrain/2014/03/19/francis-frank-j-underwood-netflixs-house-cards-textbook-case-antisocial-personality-disorder/). En el blog és prova amb arguments científics i clínics
que el personatge principal d'aquesta sèrie, malgrat ser inventat, té una base
real i és una persona que ens podríem trobar a la vida real. No estem parlant
de ficció exagerada i de monstres irreals, sinó tot el contrari. L'autora del
blog compara els criteris diagnòstics del Transtorn de Personalitat Antisocial
del DSM-IV amb la personalitat de Francis Underwood, i ho clava! El polític és
un transtorn antisocial de llibre. I en què consisteix el transtorn antisocial,
us preguntareu? No té res a veure en sé tímid, tenir agorafòbia ni coses així.
Té més relació amb el menyspreu de la societat i de les persones que
t’envolten. Aquests tipus de persones saben el que està bé i el que està
malament. Tenen clar que matar no és ètic ni moral, tampoc mentir, ni manipular
als amics, però els hi és igual, els hi patina tot. Qualsevol cosa s'hi val per
aconseguir els seus objectius. Altres autors han intentat trobar aquest tipus
de relació amb els criteris diagnòstics en 400 pel·lícules (entre el
1915-2010), però les seves conclusions és que molt poques són capaces de
caracteritzar realment la psicopatologia criminal (Leistedt i Linkowski, Journal of Forensic Science, 2014); fent
el cas de Francis Underwood més rellevant.
M’agrada la categorització que fan Robinson i
col·laboradors (Operant Subjectivity: The
International Journal of Q Methodology, 2014), que anomena a les persones
que els hi agraden aquest tipus de trames com a “Detectius”. Per elles això no
és real, sinó un joc de pistes, suspens, mentires, etc. El divertiment per
elles és saber que passarà abans que passi, ser capaces de guanyar al guionista
i ser més astutes que el protagonista.
Aristòteles ja deia que sovint l’humor (entenem l’humor
com a emoció positiva) era desencadenat per agressivitat, violència i
trencament de les normes i els tabús (McGraw i Warren, Psychological Science, 2000). Aquests autors parlen principalment
de violacions benignes com a desencadenadores de riure. Per exemple:
Els autors troben en un seguit d’experiments que les
violacions benignes encara que siguin desagradables provoquen riure, sempre hi
quan no es faci mal a ningú. En la pel·lícula "American Pie" com a
molt es pot irritar el prepuci, res greu. En el blog, no obstant, no parlem de
perdre la virginitat amb un pastís, sinó de trencar un matrimoni o usar diners
públics per obtenir un càrrec polític de gran poder.
Per il·lustrar aquest pas més enllà llegiu aquesta frase
de Mel Brooks (guionista i director de comèdia): “Tragèdia es que em talli un
dit. Comèdia es que tu caiguis per una claveguera oberta i et moris”
(Wikiquote, 2010). Exemples d’això, doncs no se m’acut cap millor que:
O la versió moderna dels "Vídeos de primera":
I la base d’aquestes exemples és la distància. Que els hi
passi als altres és molt més divertit que t’hi passi a tu. I precisament aquest
resultat varen trobar els autors anteriors. Com més a prop tinguis la violència
menys divertida et sembla.
I si fos el contrari? ¿I si la identificació amb el
protagonista afavorís la preferència per les series/pel·lícules dramàtiques i/o
amb violència moral? Cal destacar el concepte de ser atrapat per les emocions
dels protagonistes. Lo curiós del cas és que els sentiments més negatius tenen
més poder d’implicar-nos i que aquesta connexió és molt més agradable que la
tristesa per se que podríem sentir
(Hanich et al.,Psychology of Aesthetics Creativity and the Arts, 2014; per a una
revisió: Menninghaus et al., Plos One, 2015).
Recentment s’ha trobat una correlació positiva entre la preferència per aquest
tipus de llarg metratges i la ideació suïcida, la depressió i els psicoticisme
(Till et al., Plos One, 2014). O
sigui, es podria dir que “Dios los cría y ellos se juntan”. El que
científicament parlant es tradueix en buscar una coherència amb l’estat
emocional. No obstant, els autors no trobaren una correlació entre veure i
gaudir aquests tipus de pel·lícules en gent depressiva i suïcida. Qui realment
les gaudeixen són les persones amb una vida altament satisfactòria. Els autors
expliquen aquest resultat amb la teoria de la comparació social. El fet de
veure lo malament que estan els altres i lo bé que estic jo em puja la moral,
l’ego i l’autoestima (Till et al., Suicide
and Life-Threatening Behavior, 2010).
El que els alemanys en diuen “Schadenfreude”.
Tal com heu pogut llegir, encara no se sap perquè ens
agraden el sang i fetge i tenim predilecció pels psicopatilles. Hem vist que es
podria explicar per una necessitat de cercar emocions fortes, per sentir-nos
identificats o per sentir emocions que no estem acostumats a experimentar en un
context de seguretat. També podria ser per satisfer el nostre ego. Possiblement
totes les teoria són certes per determinats moments i determinades persones. O,
potser, senzillament tots tenim un petit masoquista interior.
Creure en dracs és una bajanada. Tothom sap que no
existeixen ni que mai han existit. No hi ha registres fòssils ni cap mena
d'empremta deixada per ells. Només resten velles llegendes i llibres
engroguits. Dades contradictòries i diverses versions que contradiuen una pila
de lleis físiques. Només els infants creuen en dracs.
No obstant, podríem canviar la paraula "drac"
per la paraula "Déu" i el paràgraf anterior tampoc seria pas
incorrecte. Parlo de Déu per tradició cultural, però també valdria per Al·là,
Buda, Brama, el Karma, Ra, Silap Inua, Thor, la tetera de Russell, Maradona,
Dawkins...
Richard
Dawkins - "What if you're wrong?" South Park
(llibre de "The God Delusion"/"El
espejismo de Dios" que recomano).
No sóc partidari que la ciència entri en debats
religiosos que no li pertoquen. Però en el moment que la religió si es sent
legitimada per ficar-se on no la demanen, així com voler dirigir la vida de
ciutadans "laics", sí crec que la ciència ha de lluitar per evitar
aquest greuge. Parlo de prohibir investigar amb les cèl·lules mare que podrien
curar el càncer, decidir si una persona ha de tenir fills o no, no permetre que
dues persones que s'estimen es casin, imposar el creacionisme a algunes
escoles, propagar la sida a l'Àfrica prohibint el preservatiu, eliminar
cultures indígenes per imposar la seva pròpia, justificar guerres, que algunes religions
puguin recollir impostos durant la declaració de la renta mentre d'altres no...
i un llarg etcètera.
Us proposo veure un capítol divertit dels Simpson sobre
el tema de l'educació en el creacionisme ("The Monkey Suit"). Està en
anglès..., s'entén bé, però si no en sabeu, a partir del 07:30 hi ha una escena
molt bona:
Abans de continuar hauríem de comentar les diverses
tipologies de creences, hi ha moltes, faré un resum de les principals (http://es.wikipedia.org/wiki/Te%C3%ADsmo):
- "Panteisme": tot és Déu. Déu està en totes
les coses naturals.
- "Teisme": Déu (o més d'un) crea el món, els
homes, els animals, etc., i, a més, intervé en les nostres vides. Fa milacres,
escolta les nostres oracions, castiga els pecats... En altres paraules, que és
com jugar als "Sims": videojoc d'estratègia social en què el jugador
ha de dissenyar la casa i la vida dels seus personatges. Amb la diferència, que
si controlar una parella al videojoc ja és complicat, imagineu els més o menys
2.000.000.000 de cristians...
- "Deisme": Una o més deïtats creen el món
mitjançant les lleis naturals, però després se'n desentenen. Per exemple, Déu
podria haver provocat el Big Bang, però després va marxar a fer la migdiada i
ja s'ho faran. Aquesta és l'opció més conservadora, atès que et permet portar
una vida de "pecat", però et cobreixes les espatlles per quan et mors.
- Agnòstics: Consideren que l'existència de Déu és
desconeguda, per tant ni creuen ni deixen de creure.
- Ateisme: Aquelles que neguen l'existència de Déu, per
tant no hi creuen pas.
Ara sí, anem al gra. Què pot aportar la ciència?
La majoria d’estudis que s’han dut a terme han estat
correlacionals; de tipus... S’ha vist que les persones amb una major pràctica
religiosa sobreviuen més anys al càncer (Paiva, et al., J Relig Health, 2014).
Vol dir això que Déu ajuda als creients amb càncer? No. El que vol dir que la
pràctica religiosa sí ajuda, però no pas Déu. La pràctica religiosa implica una
esperança, una mena de tractament (placebo), un suport social, etc. És això el
que allarga la vida de les persones amb càncer. De Déu no diu res.
Per tant, calen altre tipus d’estudis. Hem de buscar-ne
un que:
-Sigui
experimental, amb dos o més grups, un amb contacte amb Déu i un sense contacte.
Res d’estudis correlacionals.
-No hi
hagi consciència de pregària. Resar és la forma més directa d’estar amb
contacte amb Déu, parlar-hi i demanar-li coses. Com hem vist en l’estudi
correlacional, el fet de pregar o saber que preguen per tu té efectes positius.
El problema és que no podem distingir l’efecte placebo de la intervenció
divina. Molt important: necessitem un estudi on els destinataris de les
pregaries no en siguin conscients per eliminar el possible efecte placebo.
Aquest mètode es coneix com a “Intercessory Prayer” (Resar en favor d’un
altre).
Articles científics així n’he trobat dos. El primer
d’ells també va sobre càncer (Oliver i Dutney, Alternative Therapies In Health And Medicine, 2012). Es compleixen
els dos requisits anteriors. Hi ha efecte de Déu? Sí! Oh my God. Espereu un segon...
resulta que la mostra és de 999 pacients i la significació estadística es dóna
només en qualitat de vida i espiritualitat (no en supervivència de càncer), amb
una significació de 0.04. Per si no ho sabeu, la significació estadística es dóna
amb 0.05 o menys i, en general, a major mostra, més facilitat per obtenir-la (però
això és un altre tema). Així que... obtenir una significació tant justa com ho
és 0.04, amb una mostra de 999 pacients i en un assaig clínic... No té cap
mèrit. Mostra que Déu existeix? No. Mostra que la revista científica és força
mediocre.
L’article que està millor realitzat és el de Benson i
col·laboradors (Am Heart J, 2006).
Per acabar de convèncer-vos que és un bon article, està publicat a una bona
revista (la 24 de 125 entre les de cardiologia). A més, el finançament de
l’estudi ha estat aportat per la: “John Templeton Fundation” (http://www.templeton.org/), entitat de
marcat caràcter religiós. Les característiques del estudi eren les següents:
-600
pacients de malalties cardiovasculars per cada grup (total: 1.800 pacients).
-Els
pacients eren cristians o jueus. Indicaven nom i inicial del cognom, perquè Déu
els identifiqués bé.
-3
grups: incertesa en saber si pregaven per ells i amb “Intercessory Prayer (IP)”
(1), incertesa en saber si pregaven per ells i sense “Intercessory Prayer” (2),
i pregant, certesa que pregaven per ells i amb “Intercessory Prayer” (3).
-Els
que pregaven eren persones religioses (amb bon tracte amb Déu). Pregaven cada
dia, de dilluns a divendres, al vespre entre 1 i 4 vegades durant dues
setmanes.
L’error de l’estudi era no afegir persones atees (no vull
pensar que Déu és rancorós i deixarà morir als ateus, oi?); sí es va veure que
aprox. el 65% dels pacients creient fortament en Déu, però això no assegura que
el 35% fossin ateus insensats com jo. Tampoc van controlar els precs de
familiars i del propi malalt (possible efecte de persistència en el tractament
de resar?).
Els resultats principals es mostren en la següent gràfica:
En negre són els pacients que es varen perdre (mort, van
renunciar a l'estudi, etc.) i ratllat els que van mostrar almenys una
complicació de salut. Manquen aquells que van acabar l’estudi sense
complicacions de salut. Aquests no es mostren a la gràfica. Si us hi fixeu, l’eix
de l’esquerra arriba al 70% i les barres es queden al voltant del 50%. A més,
al centre de les barres ratllades apareix el percentatge de pacients amb
problemes. Així, el percentatge que resta són els pacients sense problemes de
salut. Per tant: com més alta sigui la columna més problemes de salut.
La primera columna és el grup 1 (no ho saben, però resen per ells), la segona
el grup 2 (no ho saben, però no resen per ells), i la tercera el grup 3 (saben
que resen per ells).
Com podeu veure, el fet de resar no aporta cap avantatge.
Sorprenentment, el fet de saber que resen per tu és contraproduent, però com he
explicat abans, per molt que l’estadística digui que és diferent, a nivell
clínic no hi ha diferencies.
En resum, el fet de pregar a Déu, descartant l’efecte
placebo, no implica que et curis. Déu no et salvarà la vida.
Per acabar de confirmar que científicament Déu no
existeix, dues molt bones revisions (Masters i Spielmans, J Behav Med., 2007; Roberts et al., Cochrane Database of Systematic Reviews, 2009) tampoc troben cap
efecte significatiu de pregar per un altre sobre la salut de les persones.
En conclusió, o no hi ha Déu per escoltar les pregàries;
o existeix, les escolta i passa de tot deixant-nos morir. Ara em direu que és
el seu pla diví... toca’t el collons balla...
Buscant
informació per l'escrit anterior, el de la comunicació, em vaig topar amb una
article curiós, d'aquells que tothom pensa que s'haurien d'escriure, però que
ningú s'atreveix a fer.
El Dr.
Alexander (International Reviews of
Psychiatry, 2009) va descriure algunes pel·lícules útils pels psiquiatres,
perquè puguin entendre millor els conflictes en les relacions de parella dels
seus pacients, el que s'anomena "Couple's Odyssey" que es podria traduir,
"carinyo, no hi ha qui t'entengui". Ja heu anat veient que m'agrada
obtenir conclusions parcials a mesura que s'avança en el text. D'aquí està clar
que l'autor del terme "Couple's Odyssey" està divorciat i paga una
pensió elevada. L'altra és que els psiquiatres només veuen documentals de la
BBC i no tenen mullers, ni marits, ni amants ni res de tot això i no ho poden
entendre.
Hi ha, però, un
detall important que no hauríem de deixar escapar. Es dóna per suposat que
podem aprendre de les pel·lícules, està clar que dels llibres no, almenys en
aquest país. Com els científics no podem
donar res per suposat vaig buscar per Pubmed (una base de dades científica molt
important i gratuïta) si hi ha algun article sobre aprenentatge i cinema.
Alguna coseta sí vaig trobar, per exemple: com a teràpia grupal (Yazici et al., Int J Group Psychother., 2014),
per estudiar la representació cognitiva de la narració i l'espai (Cutting i
Iricinschi, Cognitive Science, 2014),
la visió que té la població de la demència (molt de cognició i poc de fisiològic
i conductual) (Gerritsen et al., Aging
& Mental Health, 2014), l'ús massificat de la violència en les pelis i
la reducció de l'edat recomanada (Bushman, et
al., Pediatrics, 2013), i un
llarg etcètera.
Un experiment
interessant va ser el dut a terme per Sawahata i col·laboradors (Plos One, 2013). Van voler saber quines
zones del cervell s'activen quan et rius amb una comèdia, eren pelis japos...
ja sabem tots que tenen uns gustos una mica raros. Van trobar que s'activaven
principalment: El còrtex prefrontal dorsolateral (DLPFC), el còrtex prefrontal
ventral (vPFC) i algunes regions del lòbul temporal (us deixo un mapa dels
propis autors per situar-vos). Totes són àrees d'elevada evolució filogènica,
el que vol dir que una rata o un gat les tenen poc desenvolupades.
Un altre que
cal destacar és el de Morgensten i col·laboradors (Am J Prev Med., 2013). És un estudi longitudinal per saber la
prevalença de tabaquisme adolescent i l'exposició a pelis on es fuma. Els
autors varen trobar un 13% de major probabilitat d'inici en el consum de tabac
si es veuen pelis on es fuma. Llevat d'estudis (molts) sobre el tabac, no he
trobat cap altre que parli de com les pel·lícules poden influir la nostra
manera d'entendre la societat i les relacions amoroses. Com diria el professor
Torregrossa, hem de buscar els "GAPs" i aquí n'hi ha un de ben gran. Per
cert, si algú coneix un estudi d'aquest tipus, si us plau, envieu-me'l.
I és que al
llegir l'article pensava que havia trobat un dels meus Grials: un article on
digues que "Crepúsculo" (llibres simplons i pelis mal fetes) i la
seva saga estan ensenyant als adolescents un model de conducta masclista (i
consumista, i altres "-istes" que no venen al cas). Deixant de banda si Stephenie
Meyer (l'autora) és una mormona que vol convertir a la seva secta (vull dir església)
a tot el món, hi ha detalls que s'haurien de vigilar:
"la idea que
l'amor tot ho pot; la protagonista que prefereix al noi gran, ric i fatxenda
davant del noi bona persona, sincer encara que humil; el fet que les amigues
només vulguin anar de compres; l'estereotip físic (alts, prims i caucàsics, i blancs); la
necessitat de lluitar (quasi fins la mort) per l'amor; la dependència absoluta
d'ella vers ell; la preocupació constant d'agradar al noi guapo; la necessitat
de la noia a renunciar a tota la seva vida per estar amb el noi (el noi ni s'ho
planteja...); etc."
Així les
adolescents (i pre-adolescents) aprenen que en les relacions afectives ella ha
d'estar supeditada a ell, que sacrificar-se per ell és el correcte, que el més
important en algú són els diners i l'aspecte físic i que no hi ha res millor i
divertit que anar de compres per consumir i agradar-lo. Resultat? Barbies
consumistes que busquen homes rics per tenir fills repel·lents que votin al
republicans. El sistema funciona!
I és que l'aprenentatge
vicari (o per observació) és molt present a les nostres vides. Com els hi
preguntava als meus alumnes... Creieu que de gran es ficarà el casc?
