L’oxitocina
sempre s’ha relacionat amb el vincle afectiu, l’amor romàntic i el sexe; així
és normal que se la conegui com a l’hormona de l’amor. En el següent gràfic es
mostren les funcions de l’hormona en base a l’estadi vital. Aquest detall és
molt interessant, en funció de l’edat i de les circumstancies de la persona
l’oxitocina desencadena uns comportament o uns altres.
Fixeu-vos
en l’esquema, quina poesia de conductes, ja està bé de sentir sempre que la
ciència es relaciona amb càncer, Alzheimer, ansietat, depressió..., en canvi,
aquí tenim lactància, conducta maternal, interaccions socials, llaços afectius...
Agafem
com a exemple els talpons de praderia (Paire Voles en anglès o Microtus Ochrogaster en llatí). Aquests
rosegadors són fidels, bé, força fidels, atès que si apareix una bona
oportunitat tampoc la desaprofiten, com els humans, vaja; i, per tant, són un
gran model per estudiar les relacions “amoroses”. Els talpons de praderia tenen
uns cosins més propensos a l’amor lliure que porten malament el tema de la
fidelitat, els talpons de muntanya (Montane Voles en anglès o Microtus Montanus en llatí). En la
següent figura es mostra un estudi molt interessant en femelles de talpons.
En
la part B podem veure l’esquema de la primera part de l’estudi. S’agafaven a
femelles de les praderies i se les aparellava amb un mascle de la seva espècie,
i femelles de muntanya amb un mascle muntanyenc, també de la seva espècie.
Després es col·locava a la femella en el compartiment blau i havia d’escollir
si preferia el mascle d’abans (verd) o un de nou (groc), o res (blau). A la
gràfica de la dreta tenim els resultats; expressats en muntanya (esquerra) i
praderia (dreta) en funció del temps passat a cada part de la cambra (en el eix
vertical i els colors d’abans en funció de l’elecció). Com era d’esperar les
femelles de la praderia tornen amb el seu estimat (en altres paraules, “me he
pillado del tío que me tiré anoche”); en canvi, les muntanyenques, ja s’han
reproduït i ja no volen cap mascle. I ara entra l’oxitocina (C). A les de
praderia els hi boqueixen els receptors cerebrals (en nucli accumbens, còrtex
prelímbic i en el caudat/putamen) de “l’hormona de l’amor”. El fet d’evitar que
l’oxitocina arribi a les dues primeres regions cerebrals fa que les femelles
visitin menys el compartiment del seu company anterior (verd) i es quedin més
temps soles o amb el nou (groc) (les dues primeres barres corresponen al grup control,
sense bloqueig). En resum, bloquejar l’oxitocina trenca el lligam afectiu post
coital de les femelles fidels, les de praderia.
Tot
això és molt bonic; no em direu que la oxitocina no mola (obro parèntesis: la
fidelitat és molt més complexa que l’experiment anterior, no cal ser simplista,
però l’oxitocina i una altra hormona, la vasopressina, tenen un paper molt
rellevant, tanco parèntesis).
I
ara ve el però. Molt recentment s’ha publicat un estudi que relaciona
l’oxitocina amb l’agressivitat en ximpanzés. De fet, he estat un xic trampós,
atès que en el l’esquema anterior ja indica agressivitat. Però fins la
publicació d’aquest article que us comentaré, no s’havia estudiat en primats ni
en situacions naturals aquest side effect
de l’oxitocina. Tampoc se sap en humans ben bé que pot passar; ¿és que potser
tenim por de saber el que ocorre amb nosaltres?
Com
es pot veure en aquesta figura, en l’eix vertical es mostren els nivells
d’oxitocina en orina (agafada entre 15 – 90min després de la situació
experimental) i en l’horitzontal les diferents situacions experimentals.
D’esquerra a dreta: accions controls sense vinculació afectiva, accions
controls amb vinculació afectiva (grooming),
accions control coordinades (caçar micos més petits per menjar), conflicte amb
membres sense vinculació afectiva i conflicte amb membres amb vinculació
afectiva. Com podeu veure, les dues primeres situacions control tenen el mateix
nivell d’oxitocina, però ja el fet de coordinar-se per caçar (un bé comú pel
grup i que implica violència) fa augmentar l’hormona; i en cas de conflicte
augmenta encara més, sobretot si hi ha implicats membres als quals tenim
estima. Per tant, els ximpanzés en situació de conflicte tenen
significativament més oxitocina en l’orina que en altres situacions no
violentes.
En
aquesta segona figura tenim la mateixa estructura que abans, en l’eix vertical
els nivells d’oxitocina i en l’horitzontal els grups experimentals. Tenim dos
tipus de situacions, la de l’esquerra és en situacions control i la dreta
durant la patrulla de control del territori (abans de barallar-se) per
defendre’l de grups rivals. L’oxitocina, fins i tot, es dispara abans del propi
conflicte; el sol fet d’estar en una situació amb alt potencial agressiu i de
conflicte ja la fa segregar.
Aquests
resultats demostren que l’oxitocina té un paper fonamental per la cohesió i
protecció del grup. Que en animals tant propers a nosaltres l’oxitocina es
dispari en situacions de conflicte podria extrapolar-se als propis conflictes
humans, tant a nivell micro com macro; però això és encara una hipòtesis per
demostrar.
No
caigueu en la temptació de dir que la ciència torna amb una contradicció o que
aquí mai s’aconseguirà treure l’entrellat. Fora pessimismes! Aquest resultat té
sentit i encaixa amb el que explicàvem abans; excepte per l’adjectiu que hi
donem a l’hormona des de la societat. L’oxitocina no és l’hormona de l’amor, no
és la hormona hippie, sinó l’hormona proteccionista. Igual que en moltes
economies, com per exemple la de l’administració Trump, aquesta hormona
protegeix i crea vincles amb els teus i amb el teu grup social. Així es crea
una situació de seguretat on es més fàcil criar a la prole, establir-se, etc.
No obstant, per protegir als teus a vegades has de defendre’ls dels altres. Aquí
entra l’estudi del ximpanzés i el perquè una hormona pot al mateix temps afavorir
l’amor i potenciar la violència. Això sí; en cas que Trump acabi bombardejant
Corea del Nord no serà per un excés d’oxitocina, segurament per un dèficit
d’altres coses, però això ja és una altra historia.
Com
tots sabeu m’agrada molt la paleoantropologia, perquè penso que explica moltes
coses del nostre comportament. Evidentment, no ha de servir per defendre
conductes masclistes ni per justificar que la dona de l’Albiol renti la roba en
una urna de l’1-O (http://www.directe.cat/noticia/693963/video-la-defensa-d-albiol-per-les-acusacions-de-masclisme-a-casa-cadascu-te-una-feina-conc).
Quan l’evolució va seleccionar el gènere Homo
la seva societat no era pas com ara, s’assemblava molt més a la dels ximpanzés
de l’estudi. Calia protegir els teus d’altres feres i també d’altres grups
humans. Tenir un lligam afectiu amb els teus fills era fonamental; i,
evidentment, una relació amorosa fidel permetia l’establiment d’una seguretat,
confiança i enllaç durador per a invertir i compartir recursos pel bé de la
teva prole i dels teus familiars. Sí, tornen a sortir els gens i la importància
de la seva transmissió. I en aquell context d’escassos recursos, competència i
dificultats per sobreviure aparegué el paper actual de l’oxitocina. La societat
ha evolucionat molt més ràpid que la biologia i la cultura només ha recordat la
cara amable de l’oxitocina. Ara ja sabem que en té una altra.
Així
que si en algun moment es comercialitza alguna pastilla d’oxitocina per lligar,
recordeu que també us poden partir la cara.
Referències:
-
Insel, T.R. and Young, J.
(2001). The neurobiology of attachment. Nature
Reviews Neuroscience, 2, 129-136.
-
Lee, H-J., et al. (2009). Oxytocin: The great
facilitator of life. Progress in
Neurobiology, 88, 127-151.
-
Samuni, L. et al. (2017). Oxytocin reactivity
during intergroup conflict in wild chimpanzees. PNAS, 114, 268-273.
-
Williams, J.R. et al. (1994). Oxytocin Administered
Centrally Facilitates Formation of a Partner Preference in Female Prairie Voles
(Microtus ochrogasfer). Journal of Neuroendocrinology,
6, 247-250.
-
Young, L.J. et al. (2005). Anatomy and
Neurochemistry of the Pair Bond. The
Journal of Comparative Neurology 493, 51–57.
