Us heu adonat de lo insignificants que som?
Tinc la sensació que hem passat per alt un petit detall, l’escala cronològica.
Els dinosaures aparegueren al Triàsic, farà uns 231 milions d’anys i s’extingiren
fa 65 milions d’anys. Això ens dóna 166 milions d’anys de regnat dels
dinosaures. Toumaï, Orrorin i Ardi, visqueren entre 2 i 1 milions d’anys
(evidentment són aproximacions molt, però que molt, grolleres). Com veureu en
la tercera part de la història, els Homo
Sapiens aparegueren a Àfrica fa entre 200.000 i 100.000 anys; i la
civilització Mesopotàmica, que es podria considerar la primera de la història,
fa uns 8.000 anys. Si fem una metàfora de quant han caminat aquests éssers pel
món es podria dir que:
1)
Els dinosaures han donat
la volta a la terra per l’equador 4 vegades.
2)
Toumaï and co han anat a
Amsterdam des de Barcelona.
3)
Els primers Sapiens han fet un Barcelona – Andorra
la Vella.
4)
La civilització humana:
amb historia escrita, sedentària, ramadera, etc... de Plaça Catalunya (BCN) al
Tibidabo.
No us sembla ridícul? A mi em fascina. En
tan poc temps hem canviat el món, hem aconseguit passar de crear pedres per
tallar carn a iPads per encarregar-la al Carrefour, i de moure’ns a peu a
construir un Airbus 380; i tot això en un sospir, imagineu-vos en 166 milions
d’anys... segurament, però, els humans ja no hi serem a la terra.
Entre els 4 i els 2 milions d’anys la
família dels homínids es diversifica. Hi conviuen tres gèneres amb les seves
diferents espècies. En total s’han descobert fins a 10 espècies diferents
d’homínids que compartiren espai i temps. En poden semblar moltes, però la
comunitat científica té més o menys clar d’on venim i quina d’elles va acabar
evolucionant fins als nostres dies. És clar que trobarem debats, alguna
sorpresa i trencarem algun mite; almenys, no afirmem que l’origen de l’home rau
en una parella, que vivia en un paradís, però menjà una poma, fora expulsada i,
a partir d’aleshores, esdevingué la civilització.
Nosaltres venim dels Australopitecs, “micos del sud”, dels quals hi ha reconegudes 6
espècies; es parla d’una setena (Australopithecus Bahrelghazali) i molt recentment es parla d’una vuitena espècie, Australopithecus
Deyiremeda. La primera de les espècies en ser descoberta va ser l’Australopitecus Africanus al 1924, més
conegut com a “Nen de Taung”. Va ser descobert per Raymond Dart, un anatomista
i antropòleg australià establert a Sud-àfrica. La importància del descobriment
i de la nacionalitat de Dart no recau en l’espècie trobada, sinó en el context
del moment. Els Africanus van ser
dels últims membres del gènere Australopitec
i no mostraren cap característica única i fonamental per la nostra historia.
Simplement foren una passa més entre els Australopitecs
i els primers Homo. Taung
desataca, i per això apareix en primer lloc, per ser qui canvià la història de
la paleoantropologia. Ell fou la primera evidència que els humans venim
d’Àfrica, que tenim relacions anatòmiques amb els grans simis actuals i que el
bipedisme va aparèixer abans que la gran capacitat cerebral (l’Africanus tenia un cervell de només
442cc). Això últim se sap per la presencia del foramen magnum, una obertura en la zona occipital del crani que
permet el pas del bulb raquidi cap a la columna i, per tant, la posició recte
en el bipedisme. En aquella època
Taung tenia un rival, l’Home de Piltdown. Els científics anglesos varen creure
que unes restes trobades a Anglaterra eren la baula perduda de l’evolució
humana. Que al 1868 a França es trobessin restes d’Homo Sapiens (el Cromanyó) i a Alemanya al 1856 el primer Neandertal (reconegut com a tal), ficà
als anglesos en una posició incòmode. Els grans enemics tenien el seu home
primitiu i ells no. Solució, falsificar unes restes i mostrà al 1912 que Anglaterra
tenia el Eoanthropus Dawsonii. Que al
1924 un Australià trobés a Àfrica unes restes que anaven en contra de
l’avantpassat britànic, no va caure gens bé. No va ser fins més de 20 anys
després que s’acceptà a Taung com a origen de la humanitat i a Piltdown com a
frau, barreja d’humà i orangutan.
El primer dels Australopitecs va ser l’Anamensis, perquè encara mantenia certes
adaptacions arborícoles i uns canins més grans. Va ser trobat a Kenya al 1994.
No obstant, l’Australipitec més
conegut és l’Afarensis. Al 1974
l’equip de Donald Johanson trobà a Hadar, en la vall de Afar (Etiòpia), gran
part d’un esquelet d’una femella de fa 3,2 milions d’anys. Era la nostra àvia,
la Lucy (fig 1). Se la coneix així perquè quan van descobrir-la els científics
escoltaven “Lucy in the Sky with Diamonds”; sort que “Los del Rio” encara no
eren famosos. Posteriorment s’han trobat restes d’Afarensis a altres llocs d’Àfrica: Tanzània, Txad i Sud-àfrica. Es
creu que els Afarensis visqueren fa
entre 4 i 3 milions d’anys en un entorn de boscos dispersos, vegetació baixa,
praderies i sabanes. Els trets anatòmics d’aquesta espècie indiquen que era
bípede (encara que no caminava tan recte com nosaltres, tenia força habilitat
en els arbres), omnívor, amb un volum cranial de 404cc (no més gran que una
llauna de Coca-Cola) i amb un gran dimorfisme sexual, sent molt més grans els
mascles. Lucy és tan famosa que qualsevol museu de ciències naturals que es
vulgui considerar com a tal ha de tenir una reproducció seva (fig 2). Fins i tot
Google va dedicar un doodle a Lucy: https://www.google.com/doodles/41st-anniversary-of-the-discovery-of-lucy.
Figura
1: Esquelet recuperat de la Lucy. Wikipedia, autor: Museum national d'histoire
naturelle, Paris.
Figura
2: Reproducció de la Lucy a CosmoCaixa Barcelona (CC – Wikipedia).
Malgrat tota aquesta evidència, els Aferensis tampoc es salven de la
controvèrsia. Per la forma de la pelvis, es creu que caminaven drets, però
sense gaire traça. No obstant, s’han trobat petjades fossilitzades de fa 3,5ma
a prop d’un jaciment d’Afarensis amb
un caminar clarament recte i dret. Vol dir això que els ossos enganyen? O són
d’una altre espècie? Tenia veïns la Lucy?
Finalment, ens trobem amb l’Australipothecus Garhi de fa 2.5ma. És
una espècie encara força desconeguda. Se sap que tenia el cervell un xic més
gran els altres Australopitecs, de
450cc, una estructura òssia lleugerament més semblant a humans que a ximpanzés,
però uns canins i premolars més grans que els seus antics companys. A més d’una
cresta sagital pronunciada, era l’avantpassat més “rocker”.
He escrit “finalment” en el paràgraf
anterior? Si heu estat atents a l’inici he comentat que hi havia 6 especies d’Australipitecs, però només hem vist 4.
Les altres dues són molt polèmiques i prefereixo explicar-les a part. La
comunitat científica no és posa d’acord i prefereixo que vosaltres decidiu si
pertanyen al gènere Australopitec o
al més modern Homo. Estem parlant
dels Habilis i Rudolfensis de 2,4 a
1.6ma. Per facilitar la lectura els considerem iguals, però es pot dir que l’Habilis és un xic més petit i el Rudolfensis més robust i gran. Aquests
dos es podrien considerar del gènere Homo
perquè tenen el cervell molt més grans que els Australopitecs, entre 500 i 775cc (en funció del fòssil), les dents
petites i el crani més arrodonit. A més, s’han trobat eines a prop dels
jaciments on s’han descobert els esquelets, així que es de suposar que són
seves, però ningú ho pot assegurar. Per altra banda, es podrien considerar Australopitecs perquè el cervell és molt
més petit que l’Homo Ergaster, el
primer dels 100% Homo amb una
capacitat de 800cc. A més, els Habilis/Rudolfensis
tenien un marcat dimorfisme sexual i uns braços i cames més similars als simis
que als humans. Per tant, en què quedem? Digueu-li com vulgueu, per mi és la
baula perduda entre un gènere i un altre; si més no, per les dates estan a mig
camí. En la figura 3 veureu clarament lo difícil de classificar les especies.
Figura
3. El primer crani correspon a un Autralopithecus Africanus (conegut com a Mrs
Ples), els dos següent a un Rudolfensis i a un Habilis, i per últim un
Ergaster. Els dels mig van més cap a l’esquerra o cap a la dreta? Totes les
imatges de Wikipedia (CC).
Hem parlat que un dels criteris de
classificació de Habilis i Rudolfensis era la fabricació d’eines.
Principalment es tracta de picar dos tipus de pedra entre si, una de dura i una
altra de més mal·leable, per aconseguir puntes afilades per tallar (fig. 4).
Deixant de banda la tècnica, per mi el que em sembla més rellevant i cabdal per
l’evolució humana és la transmissió cultural en l’elaboració i perfeccionament
d’eines. S’ha vist que les eines d’un jaciment són lleugerament diferents a les
d’un altre, però iguals entre si. Això vol dir que la invenció d’eines va
ocorre més o menys a la vegada en diversos llocs i que cada grup d’individus
les feia igual, explicant-se els coneixements entre els membres del grup.
Senyores i senyors, neix el primer producte de la cultura. Però tornant a la
classificació de les espècies d’homínids, pensar que els Habilis i Rudolfensis són
Homo pel fet que facin eines implica
dues suposicions: 1) que els Australopitecs
no eren capaços de fer-ne, i 2) que els primers enginyers havien de ser Habilis i Rudolfensis. Això segon és complicat. Està clar que Ergaster elaborava eines, però l’Ergaster és de fa 1,8ma, mentre que les
primer pedres tallades daten de fa 2,5ma. En aquella època convivien fins a 6
especies a la vegada, per tant, assumir que el primer va ser l’Habilis és arriscat. A més, només s’han
conservat les eines de pedra, les elaborades amb material biodegradable, com
fetes amb fustes no. ¿Vol dir que no podrien usar eines de fusta abans d’eines
de pedra? No se sap. A més, en un estudi de 2015 es planteja la hipòtesis que
els Australopitecus Africanus, degut
a la morfologia dels ossos de la mà, eren capaços de fer servir eines de pedra.
El primer supòsit és encara és més controvertit. Per exemple, els Ximpanzés
(però no els Bonobos), que podrien ser similars als Australopitecs, usen eines per aconseguir aliment com tèrmits o
partir nous. El problema recau en... són eines o simplement objectes? En altres
paraules, un objecte per ser considerat eina ha d’estar manipulat i ser
elaborat? Un altre exemple són els dofins que usen esponges per buscar menjar
entre les roques i no fer-se mal. Per tant, i com ja he dit altres vegades, els
humans no som tant únics com ens pensem. Considerar a una espècie com a Homo pel fet d’usar eines... Cuidao
Cuidao.
Figura
4: Exemples d’eines ja preparades amb un nucli arrodonit i unes vores tallants.
Imatge de Wikipedia (CC).
Fins aquí hem vist el nostre llinatge, els
nostres avantpassats. Un parell més de gèneres varen conviure amb nosaltres,
però és van extingir sense evolucionar. El primer d’ells són els Paranthropus, “paral·lel a l’home”. Grosso Modo eren homínids amb uns
queixals molt més grans i un gran aparell masticatori. Així, se suposa que la
seva dieta estava basada en arrels, llavors, fruits secs, etc., però també
podrien menjar carn. Varen existir entre 2,5 i 1,1ma i s’han trobat tres
especies, de més antiga a més moderna i de menys a més especialitzada (i
robusta). Tenim el Aethiopicus, el
Robustos i el Boisei (fig 5). També
varem conviure amb el Kenyanthropus
Platyops, “home de Kenya”. Es té molt poca informació. Se sap que va viure
entre 3,5 i 3,2ma i que té característiques de Australipitec i de Paranthropus.
Figura
5: Paranthropus Boisei, fixeu-vos amb els maxil·lars, enormes. Font, Wikipedia
(CC).
En el Pleistocè inferior, fa aproximadament
1.8ma, en ple paleolític (“pedra antiga”) apareixen el que segur són els
primers del nostre gènere, els Homo
Ergaster (“home que treballa”) (fig. 6). Aquests homínids tenien un cervell
d’uns 800cc, dents més petites, eren alts (s’ha calculat que podrien arribar al
metre noranta), amb unes cames llargues i braços curts, que indiquen que només
es movia pel terra a dues cames de manera eficient, i amb poc dimorfisme
sexual. En altres paraules, que va ser el primer que es podia identificar com a
esser humà. Amb ell la indústria no només es consolida, sinó que també millora;
permeten la caça d’animals cada cop més grans i altres aplicacions menys
romàntiques com tallar l’escorça dels arbres, cavar, etc. L’Ergaster destaca, sobretot, per ser el
primer en controlar el foc. S’han trobat en diversos jaciments ossos
carbonitzats així com restes de fogueres i cendres. El foc va ser clau per
cuinar la carn (en la darrera part de la història veurem perquè), protegir-se
dels depredadors i escalfar-se.
Figura
6: Reproducció del NYC – AMNH sobre el Homo Ergaster. Foto de Wally Gobetz
(CC).
Ergaster
s’aventurà explorar el món gràcies a les oscil·lacions climàtiques que feien
disminuir o augmentar els nivells dels mars i connectar o separar continents.
Aquesta distància i aïllament farà aparèixer noves especies. Començà la cursa
pel domini de tota la terra.
Fonts consultades i per saber-ne més:
Boyd, R., Silk, J.B. (2004). Cómo evolucionaron los humanos.
Ariel Ciencia.
Finlayson,
C. (2005). Biogeography and evolution of the genus Homo. TRENDS in Ecology and Evolution, 20, 457-463.
Haile-Selassie, Y., et al. (2015). New species from Ethiopia further expands
Middle Pliocene hominin diversity. Nature,
521, 483-488.
Skinner, M.M.; et
al. (2015). Human-like hand use in Australopithecus Africanus. Science,
347, 395-399.
Wood, B. and Collard, M. (1999). The Human Genus, Science, 284, 65-71.
Home de Piltdown:
Lucy and co:
Webs d’interès general:
https://www.youtube.com/watch?v=n9HnFwChrZo
