24. Open to open access?

Al setembre de 2011 el món científic canvià per sempre. Una jove i valenta estudiant de postgrau va ser l'artífex de la "Revolució de l'accés en obert" (open access) des del llunyà Kazakhstan. Alexandra Elbakyan va crear el web Sci-Hub per descarregar i llegir articles científics (actualment al voltant de 64,5 milions d'ells) sense pagar els elevats preus que demanen les editorials. Una mitjana de 40€ per article ja és car a Europa, imagineu-vos al Kazakhstan. Sí, Sci-Hub és il·legal i infringeix les lleis de copyright així com Alexandra és una criminal. De fet, un tribunal dels EEUU van resoldre a favor una demanda de Elsevier (una gran editorial científica) amb $15 milions per infringir les lleis de copyright per part de Sci-Hub.

No estic escrivint per defendre a Sci-Hub, només vull donar la meva opinió sobre l'accés en obert en general.

Tradicionalment, les universitats paguen a editorials com Elsevier o SpringerLink per a tenir accés a les publicacions científiques. Tu, com a investigador o estudiant, tens la possibilitat de descarregar aquests documents a través de l'IP registrat per la universitat, que prèviament ha pagat la subscripció online. En altres paraules, tu pots accedir i llegir aquells articles de les revistes que prèviament la universitat ha pagat (recordem que són diners públics) des d'un ordinador/connexió de la pròpia universitat. És un bon sistema, perquè tens accés a molts articles. A més, tu com a investigador no pagues per a publicar els resultats obtinguts amb la teva recerca. Mentre que la teva universitat estigui en un país ric no hi ha cap problema. No obstant, si aquesta no és la teva situació, aleshores et trobes com l'Alexandra, sense poder accedir a la gran majoria de coneixement científic, perquè la teva universitat no pot pagar a les editorials. Hi ha un altre tema sobre les universitat que encara no he comentat. Si tu decideixes publicar en accés obert com a decisió personal en una revista a la qual moltes universitats estan subscrites, estàs pagant dos cops a l'editorial pel mateix producte. El primer al publicar amb accés obert i el segon en la subscripció de les universitats.

Per altra banda, l'accés obert et permet llegir articles científics gratuïtament des de qualsevol lloc del món. Genial, bé, genial, oi? La principal contrapartida és que has de pagar publicar la teva recerca, entre 1.000 i 3.000€ per article. Això significa que has de pressupostar les publicacions quan demanis un projecte finançat. Per exemple, per a un projecte de 3 anys on publiquis entre 3-8 articles, hauries de demanar uns 15.000€ només per a publicacions. Treballant amb projectes Europeus com els d'Horizon 2020 quinze mil no és res; però si treballes amb projectes espanyols representa el sou d'un any d'un tècnic a mitja jornada (la ridícula inversió en ciència de la "grande y libre" és un altre tema i no hauríeu de jutjar a Europa, sinó a Espanya); i sense projecte finançat vol dir que no més ciència per a tu. Per tant, arribem a la primer conclusió. La ciència també és un negoci i no importa que pagui, el que importa és que algú pagarà. Un investigador del Congo segurament no es podrà permetre els elevats costs per llegir un article amb el sistema actual. Però, el mateix investigador tampoc podrà publicar sota el sistema d'accés obert, perquè "no publicacions" significa no projectes finançats i sense ells tampoc es podrà publicar. És un peix que es mossega la cua; almenys, però, amb el sistema d'accés obert, l'investigador congolès tindrà una oportunitat de començar a fer bona ciència, així com ho va fer Alexandra. Hi ha molts altres avantatges de l'accés obert, com per exemple que el personal sanitari es pugui actualitzar o que hi hagi molta més transferència entre universitat-empresa per vies indirectes.

Aquesta entrada l'escric ara pel nou marc legal Europeu. Sembla que tota investigació finançada amb diner públic europeu haurà de ser publicada amb el sistema "open-access" al 2020. Per suposat, aquest nou paradigma ha esdevingut per les motivacions ètiques dels polítics, que volien estendre el coneixement a tot arreu gratuïtament. No obstant, tinc la sensació que la revolució de l'Alexandra ha jugat un paper central. La pirateria a internet és impossible de controlar i aturar. Per tant, els diners han de venir d'una altra font, en aquest cas, directament dels projectes finançant.

No voldria acabar aquest escrit amb la sensació que estic criticant el sistema Europeu, ans el contrari. Estic a favor de l'accés en obert i em fa feliç veure-ho fet realitat molt aviat. Des del meu punt de vista, la ciència hauria de ser accessible per a tothom i l'accés en obert és un bon sistema. No és just que només unes poques persones puguin accedir a la informació finançada amb diners públics; a més, el coneixement hauria d'estar a l'abast de tota la humanitat. L'Alexandra no només ha ajudat a molts investigadors i estudiants, també ha iniciat la "Open-Access revolution". Gràcies!

23. La cara oculta de l’hormona de l’amor

L’oxitocina sempre s’ha relacionat amb el vincle afectiu, l’amor romàntic i el sexe; així és normal que se la conegui com a l’hormona de l’amor. En el següent gràfic es mostren les funcions de l’hormona en base a l’estadi vital. Aquest detall és molt interessant, en funció de l’edat i de les circumstancies de la persona l’oxitocina desencadena uns comportament o uns altres.

Fixeu-vos en l’esquema, quina poesia de conductes, ja està bé de sentir sempre que la ciència es relaciona amb càncer, Alzheimer, ansietat, depressió..., en canvi, aquí tenim lactància, conducta maternal, interaccions socials, llaços afectius...

Agafem com a exemple els talpons de praderia (Paire Voles en anglès o Microtus Ochrogaster en llatí). Aquests rosegadors són fidels, bé, força fidels, atès que si apareix una bona oportunitat tampoc la desaprofiten, com els humans, vaja; i, per tant, són un gran model per estudiar les relacions “amoroses”. Els talpons de praderia tenen uns cosins més propensos a l’amor lliure que porten malament el tema de la fidelitat, els talpons de muntanya (Montane Voles en anglès o Microtus Montanus en llatí). En la següent figura es mostra un estudi molt interessant en femelles de talpons.

En la part B podem veure l’esquema de la primera part de l’estudi. S’agafaven a femelles de les praderies i se les aparellava amb un mascle de la seva espècie, i femelles de muntanya amb un mascle muntanyenc, també de la seva espècie. Després es col·locava a la femella en el compartiment blau i havia d’escollir si preferia el mascle d’abans (verd) o un de nou (groc), o res (blau). A la gràfica de la dreta tenim els resultats; expressats en muntanya (esquerra) i praderia (dreta) en funció del temps passat a cada part de la cambra (en el eix vertical i els colors d’abans en funció de l’elecció). Com era d’esperar les femelles de la praderia tornen amb el seu estimat (en altres paraules, “me he pillado del tío que me tiré anoche”); en canvi, les muntanyenques, ja s’han reproduït i ja no volen cap mascle. I ara entra l’oxitocina (C). A les de praderia els hi boqueixen els receptors cerebrals (en nucli accumbens, còrtex prelímbic i en el caudat/putamen) de “l’hormona de l’amor”. El fet d’evitar que l’oxitocina arribi a les dues primeres regions cerebrals fa que les femelles visitin menys el compartiment del seu company anterior (verd) i es quedin més temps soles o amb el nou (groc) (les dues primeres barres corresponen al grup control, sense bloqueig). En resum, bloquejar l’oxitocina trenca el lligam afectiu post coital de les femelles fidels, les de praderia.

Tot això és molt bonic; no em direu que la oxitocina no mola (obro parèntesis: la fidelitat és molt més complexa que l’experiment anterior, no cal ser simplista, però l’oxitocina i una altra hormona, la vasopressina, tenen un paper molt rellevant, tanco parèntesis).

I ara ve el però. Molt recentment s’ha publicat un estudi que relaciona l’oxitocina amb l’agressivitat en ximpanzés. De fet, he estat un xic trampós, atès que en el l’esquema anterior ja indica agressivitat. Però fins la publicació d’aquest article que us comentaré, no s’havia estudiat en primats ni en situacions naturals aquest side effect de l’oxitocina. Tampoc se sap en humans ben bé que pot passar; ¿és que potser tenim por de saber el que ocorre amb nosaltres?

Com es pot veure en aquesta figura, en l’eix vertical es mostren els nivells d’oxitocina en orina (agafada entre 15 – 90min després de la situació experimental) i en l’horitzontal les diferents situacions experimentals. D’esquerra a dreta: accions controls sense vinculació afectiva, accions controls amb vinculació afectiva (grooming), accions control coordinades (caçar micos més petits per menjar), conflicte amb membres sense vinculació afectiva i conflicte amb membres amb vinculació afectiva. Com podeu veure, les dues primeres situacions control tenen el mateix nivell d’oxitocina, però ja el fet de coordinar-se per caçar (un bé comú pel grup i que implica violència) fa augmentar l’hormona; i en cas de conflicte augmenta encara més, sobretot si hi ha implicats membres als quals tenim estima. Per tant, els ximpanzés en situació de conflicte tenen significativament més oxitocina en l’orina que en altres situacions no violentes.

En aquesta segona figura tenim la mateixa estructura que abans, en l’eix vertical els nivells d’oxitocina i en l’horitzontal els grups experimentals. Tenim dos tipus de situacions, la de l’esquerra és en situacions control i la dreta durant la patrulla de control del territori (abans de barallar-se) per defendre’l de grups rivals. L’oxitocina, fins i tot, es dispara abans del propi conflicte; el sol fet d’estar en una situació amb alt potencial agressiu i de conflicte ja la fa segregar.

Aquests resultats demostren que l’oxitocina té un paper fonamental per la cohesió i protecció del grup. Que en animals tant propers a nosaltres l’oxitocina es dispari en situacions de conflicte podria extrapolar-se als propis conflictes humans, tant a nivell micro com macro; però això és encara una hipòtesis per demostrar.

No caigueu en la temptació de dir que la ciència torna amb una contradicció o que aquí mai s’aconseguirà treure l’entrellat. Fora pessimismes! Aquest resultat té sentit i encaixa amb el que explicàvem abans; excepte per l’adjectiu que hi donem a l’hormona des de la societat. L’oxitocina no és l’hormona de l’amor, no és la hormona hippie, sinó l’hormona proteccionista. Igual que en moltes economies, com per exemple la de l’administració Trump, aquesta hormona protegeix i crea vincles amb els teus i amb el teu grup social. Així es crea una situació de seguretat on es més fàcil criar a la prole, establir-se, etc. No obstant, per protegir als teus a vegades has de defendre’ls dels altres. Aquí entra l’estudi del ximpanzés i el perquè una hormona pot al mateix temps afavorir l’amor i potenciar la violència. Això sí; en cas que Trump acabi bombardejant Corea del Nord no serà per un excés d’oxitocina, segurament per un dèficit d’altres coses, però això ja és una altra historia. 

Com tots sabeu m’agrada molt la paleoantropologia, perquè penso que explica moltes coses del nostre comportament. Evidentment, no ha de servir per defendre conductes masclistes ni per justificar que la dona de l’Albiol renti la roba en una urna de l’1-O (http://www.directe.cat/noticia/693963/video-la-defensa-d-albiol-per-les-acusacions-de-masclisme-a-casa-cadascu-te-una-feina-conc). Quan l’evolució va seleccionar el gènere Homo la seva societat no era pas com ara, s’assemblava molt més a la dels ximpanzés de l’estudi. Calia protegir els teus d’altres feres i també d’altres grups humans. Tenir un lligam afectiu amb els teus fills era fonamental; i, evidentment, una relació amorosa fidel permetia l’establiment d’una seguretat, confiança i enllaç durador per a invertir i compartir recursos pel bé de la teva prole i dels teus familiars. Sí, tornen a sortir els gens i la importància de la seva transmissió. I en aquell context d’escassos recursos, competència i dificultats per sobreviure aparegué el paper actual de l’oxitocina. La societat ha evolucionat molt més ràpid que la biologia i la cultura només ha recordat la cara amable de l’oxitocina. Ara ja sabem que en té una altra.

Així que si en algun moment es comercialitza alguna pastilla d’oxitocina per lligar, recordeu que també us poden partir la cara.

Referències:

-      Insel, T.R. and Young, J. (2001). The neurobiology of attachment. Nature Reviews Neuroscience, 2, 129-136.

-      Lee, H-J., et al. (2009). Oxytocin: The great facilitator of life. Progress in Neurobiology, 88, 127-151.

-      Samuni, L. et al. (2017). Oxytocin reactivity during intergroup conflict in wild chimpanzees. PNAS, 114, 268-273.

-      Williams, J.R. et al. (1994). Oxytocin Administered Centrally Facilitates Formation of a Partner Preference in Female Prairie Voles (Microtus ochrogasfer). Journal of Neuroendocrinology, 6, 247-250.

-      Young, L.J. et al. (2005). Anatomy and Neurochemistry of the Pair Bond. The Journal of Comparative Neurology 493, 51–57.

16. Els ulls de la bellesa

Gràcies a aquest vídeo vaig començar a veure els Audi amb uns altres ulls. No podreu dir que tinc mal gust, un A8 són paraules majors. A més, crec que és un dels anuncis més aconseguits que hi ha, si més no més en la tònica del model. Potser a alguns de vosaltres no us agrada i preferiu aquest: 

I és que la bellesa és un element molt subjectiu, sinó mireu aquests exemples:

 Es podria dir que "Las Menines" és la màxima expressió del detall i del perfeccionisme; però també es podria dir que és com una fotografia pixelada, i tampoc aniria errat.

Aquesta obra d'art és un crit positiu per la cultura ordinària i l'expressió abstracta de la modernitat. Però com diria el meu avi (o qualsevol altre avi), quina poca-soltada!!!!

Finalment, aquesta Bella Macchina per alguns és art en moviment, bellesa aplicada a la tècnica. Per molts de vosaltres, no obstant, és un malson de fiabilitat.

En un estudi molt recent (Germine et al., Current Biology, Ocubre 2015) es va voler respondre a la pregunta que hem plantejat amb aquest petit recull d’imatges i vídeos. La bellesa és cultural o ambiental? El debat de sempre Nature vs Nurture. Els autors agafaren bessons homozigots i dizigòtics (amb una vida “normal”). Aquests tipus d’estudis són molt importants perquè ens permeten comparar els efectes de l’ambient i la genètica en un model natural. El resultat clau és que la correlació en l’acord d’atractivitat en els homozigots era del 22%, mentre que en els dizigòtics era del 9% (Figura 1). Pot semblar una diferència molt gran, però estadísticament són resultats iguals. Això vol dir que la genètica no té un pes significatiu en la percepció de l’atractivitat o la bellesa (recordeu que els homozigots tenen tots els gens iguals i els dizigòtics només la meitat). Si voleu fer un experiment similar a aquest pel mateix grup de recerca: http://testmybrain.org/index.php (anglès).

Figura 1. Com es pot veure a la gràfica, l’ambient únic, que es mostra a la tercera columna, explica les diferències i similituds en la percepció de l’atractivitat. La genètica n’explica molt poc (primera columna).

¿Volen dir aquest resultats que molta gent pot trobar més atractiu l’Eduardo Gómez (Figura 2) abans que en Richard Gere (Figura 3)? Evidentment hi ha uns trets comuns com (en dones) la simetria, els ulls grans, pòmuls elevats o una relació cintura-maluc de 0.7 (Singh, Journal of Personality and Social Psychology, 1993), però en casos molt menys extrems les diferències si depenen de l’ambient.

Figura 2: Eduardo Gómez

Figura 3: Richard Gere

No obstant, segur que tu, lector, veus quelcom que tremola. Una cosa és considerar a Velázquez o Warhol com a artistes i l’altre es considerar a un actor de hollywood o al conductor d’un autobús com a atractius. El principal problema de la neurociència per estudiar tot això és definir els termes. En un entretingut assaig Conway i Rehding (Plos Biology, 2013) intenten posar-hi ordre. M’agrada molt les diferents definicions de bellesa que seleccionen allarg de la historia.

-      Contemplació desinteressada. Kant.

-      Atracció sensual. Nietzsche.

-      Veritat. John Keats.

-      Promesa de felicitat. Stendhal.

-      Urgència de repetició. Elaine Scarry.

Excepte la del John Keats, totes encaixen perfectament en la nostra concepció actual de bellesa, i la del Stendhal és sublim. Els autors anomenen al camp de la neurociència encarregada d’estudiar la bellesa, les percepcions artístiques, etc. com a Neuroestètica. I ells mateixos ja indiquen que la bellesa no es pot presentar com a quelcom universal. A més, adverteixen que l’art no sempre significa bellesa, sinó també empatia; i ho il·lustren amb un gran quadre de Goya (Figura 4 – “Saturno devorando a un hijo”).

Figura 4: Saturno Devorando a un Hijo. Goya.

Això vol dir que en l’art s’activen els circuits cerebrals de percepció i motivació/emoció (Conway i Rehding, 2013). Mentre que en la bellesa més pura, com l’atracció, fa activar l’escorça medial orbito-frontal (mOFC) (Ishizu i Zeki, Plos One, 2011). Aquesta àrea està relacionada també el reforç, el plaer, la selecció, etc. Els autors presentaren a 21 subjectes peces musicals i quadres i havien de categoritzar-los en lletjos i bonics. Quan deien bonics la mOFC està molt activa (Figura 5). Evidentment per detectar la bellesa també s’han d’activar àrees filogenèticament més antigues com l’escorça visual o l’escorça auditiva. I, superinteressant, també el nucli caudat, relacionat amb l’activació emocional.

Figura 5. Com es pot veure només s’activa aquesta petita àrea (mOFC) del cervell quan es considera una obra artística (visual o auditiva) com a bella.

Fixeu-vos amb un detall de vital importància. L'art i la bellesa es perceben en àrees filogenèticament modernes, amb la part frontal del cervell. Hem anat repetint al llarg del blog que el que ens fa humans són les àrees més frontals i externes del cervell el que es coneix com a neo-còrtex. La mare natura és conservadora, encara que no va a missa cada diumenge, i va acumulant avenços evolutius. La nostra part central i inferior del cervell és molt antiga i la "compartim" amb la majoria dels animals; de fet, se la coneix com a "cervell reptilià". Aquesta àrea és l'encarregada de les funcions bàsiques per a la supervivència. Més amunt trobem les àrees emocionals i finalment el neo-còrtex encarregat del pensament racional (Figura 6). Segons aquesta explicació l'art hauria d'iniciar-se amb el desenvolupament del neo-còrtex, diguem que amb els homo sapiens i neandertals; i com m'agrada quan tot encaixa, perquè és ben bé així. Les primeres expressions artístiques, les pintures rupestres (figura 7), neixen fa uns 30.000 anys (Changeux, Rend. Fis. Acc. Lincei., 2012), quan totes dues especies poblaven la terra.

Figura 6: Com es pot veure, hi ha clarament 3 àrees cerebrals diferenciades, de baix a dalt el cervell és més antic a més modern.

Figura 7: Pintures rupestres australianes, que podrien ser més antigues que fins i tot les europees. A veure quan ens deixem de creure el melic del món.

En resum, en aquest escrit hem pogut arribar a diverses conclusions. Primer de tot que la percepció de la bellesa és un element purament cultural. Citant a Dawkins es podria dir que estem davant d’un “Meme” i no pas un gen (Què és un meme?). No posaré l’exemple de l’evolució de les Venus, que ja cansa, sinó de l’arquitectura religiosa. Compareu com ha evolucionat des del romàtic al neoclàssic i a la modernitat; i això dins occident, si anem cap a orient trobem edificis molt diferents. La segona conclusió és que no es pot confondre art i bellesa. Per mi l’art ha de provocar una emoció, t’ha de fer reflexionar i, molt important, l’única raó de ser ha de recaure en ell mateix. L’art no necessita excuses per crear-se i sempre agafa el camí complicat, el camí romàntic. Per altra banda, per mi la bellesa t’ha de fer girar el cap, com a molt fer-te somiar, però sense cap altre pretensió. És clar que la bellesa pot ajudar a l’art a crear emocions, però com hem vist no és indispensable. I aquesta separació entre tots dos conceptes es veu a nivell cerebral. L’art activa les àrees emocionals i de motivació, mentre que la bellesa les del plaer i reforç.

15. El gust de la sang

Aquest setembre, mentre dinàvem a la universitat comentant les vacances, sempre fantàstiques i amb un preus sospitosament baixos, la nova estudiant de doctorat explicava com li va sorprendre el Coliseum Romà. -¿Tanta gent anava a veure com els gladiadors es mataven entre ells?- Es preguntava la jove hippie, ensenyant-nos els selfies amb el seu xicot caribeny.

Jo, en aquell moment, tenia ganes de fotre-hi cullerada. Per una banda es queixa dels gustos poc ortodoxes d'una societat, relativament civilitzada, mentre es retratava amb un somriure d'orella a orella on es mataren milers d'animals i persones per diversió. No, no parlaré de la hipocresia, tampoc de la creixent industria del "palito selfie", ni tan sols de la importància d'estalviar-se comentaris antisocials si un es pretén tirar a alguna d'aquelles noves aspirant a científiques. No, aquesta vegada vull defensar als meus estimats romans (aprofito per recomanar tant la novel·la de Robert Graves com la sèrie homònima de la BBC: "Yo, Claudio"). No podem confondre manca de civilització, sensibilitat, escrúpols o bon gust amb manca de tecnologia. M'atreviria a dir que nosaltres som igual de bàrbars que els habitants de l'antiga roma, l'única diferència és que la tecnologia ens ajuda a satisfer el nostre gust per a la sang.

Avui el blog estrena una gran frase, per fi tinc ocasió de posar-la: avís d'Spoiler de: Posesión Infernal, Walking Dead, Game of Thrones i House of Cards.

El primer exemple per il·lustrar que tant Romans com Catalans som uns petits "sàdics" és la pel·lícula recomanada per en J.F.R., "Posesión Infernal" (The Evil Dead) del director Sam Raimi, que es considerada com una dels primers llarg-metratges gore. La trama i l'argument són cutres, molt poc elaborats i predictibles. No obstant, l'encant és la cruesa, l'exageració i els excessius detalls de sang, budells i cervells escampats per aquella cabana. He dit excessiu? Disculpeu, un error del corrector, vol dir l'excel·lent luxe de detalls. De fet, va ser tant heavy que es va censurar en diversos països, santa innocència del que vindria desprès... Per si voleu veure el tràiler. 

No cal que expliqui l'èxit d'aquest nou gènere. Només deixeu-me que us ensenyi dos fragments de dues series actuals (no de fa trenta anys com la peli d'abans) que recomano altament. La primera d'elles és "Hyundai Presenta: The Walking Dead", sèrie de zombies amb tots els tòpics del gènere. Malaltia que es descontrola, morts vivents que només es maten carregant-se el cervell, sense sentiments i amb molta gana, exèrcit inoperatiu, gelosia de dos amics per una dona, etc. Amb aquest parell de línies potser no ho sembla, però enganxa i enganxa molt, a més, està molt ben feta i t'aconsegueixes identificar amb els personatges.

De zombies hi ha moltes versions. Una altra sèrie que es recomano, encara que ha estat un fracàs i es va acabar sobtadament, segurament per falta de sang i fetge, és "In the Flesh" de la BBC britànica, només sabent això us podeu imaginar un altre estil.

El segon fragment és una de les escenes més desagradables que recordo de "Juego de Tronos" (Game of Thrones), la part interessant comença al 4:43. 

I després d'aquest tastet de la millor sang fresca... on ens deixa la neurociència? Està clar que el gust per les morts cruentes la compartim amb els romans. Vol dir això que és una característiques genètica i no pas cultural...? El principal problema "filosòfic" a resoldre està en si realment hi ha conflicte entre la base hedonista que tots els éssers vius cerquen i el plaer que podem sentir per aquestes emocions negatives (Andrade i Cohen, Journal of Consumer Research, 2007); o si pel contrari són complementaries. En altres paraules, hi ha quelcom que no rutlla en el nostre cervell per gaudir d'aquestes coses o, pel contrari, pot encaixar en la vida d'una persona normal.

La primera aproximació que podem fer és amb la teoria de la "Percaça de Sensacions" (Sensation Seeking) de Marvin Zuckerman (1979: “Sensation seeking: Beyond the optimal level of arousal”; Zuckerman i Kuhlman, Journal of Personality, 2000). Aquest tret de personalitat es basa en cercar experiències variades, noves, complexes i intenses, relacionades amb el risc tant legal, com social o físic. En altres paraules, les persones amb un elevat tret de percaça de sensacions busquen un “subidón” d’adrenalina. Hi ha 4 sub-trets (o escales) dins aquest tret de personalitat: Emoció i Aventura (thrill and adventure seeking, TAS), Experiència Sensorial (experience seeking, ES), Desinhibició (desinhibition, DIS), i Aversió a l’Avorriment (boredom susceptibility, BS). Un exemple de TAS seria fer puenting, de ES anar a un restaurant exòtic cada cap de setmana, de DIS buscar sexe sense compromís amb desconeguts i BS és una categoria general. Un estudi va descobrir que el tret de percaça de sensacions, però sobretot el sub-tret DIS, correlacionava amb l’atracció per les pel·lícules violentes i de terror. Aquesta correlació era superior en homes que ens dones (Zuckerman i Litle, Personality and Individual Differences, 1986). Els autors expliquen aquesta correlació amb un augment de les catecolamines (adrenalina, noradrenalina i dopamina) a nivell perifèric durant la visualització de la peli. Per exemple, una d’aquestes persones podria dir: “Quan veig una pel·lícula de terror no sento por, sinó gaudeixo de l’excitament” (Andrade i Cohen, 2007). Com a curiositat, aquests resultats van ser replicats en mostra catalana obtenint els mateixos resultats dels americans (Aluja-Fabregat, Personality and Individual Differences, 2000)

Un segon model, poc investigat i que no el trobo gaire coherent, és que hi ha persones que busquen aquest tipus d’estímuls per sentir-se millor quan deixen d’experimentar-los. Quelcom així com donar-se cops de cap contra la paret per després sentir-se millor (Andrade i Cohen, 2007).

Una tercera aproximació és que les emocions positives (hedonistes) i les negatives d’aquest tipus de pel·lícules/series es poden donar a la vegada, es complementen. Alguns autors han anomenat aquesta tendència de gaudir amb coses dolentes com a “Masoquisme benigne” (Rozin et al., Judgement and Decision Making, 2013). La clau d’aquest terme és que el cos no rep cap mal, sinó que tot s'experimenta per la ment. És una co-activació d’estímuls positius i negatius. Un exemple de la importància de la ment en aquest procés és que a Mèxic gossos i porcs mengen picant (les sobres de les persones), però a diferencia de les persones ells no tenen preferència per aquest sabor a priori aversiu (Rozin i Kennel, Appetite, 1983). Exemples de “Masoquisme Benigne” més enllà de les pel·lícules: begudes amargues, cansament físic després de fer esport, menjar picant, acudits de mal gust, etc. Per tant, sembla que sentir emocions negatives en un context de seguretat ens agrada (Andrade i Cohen, 2007).

No obstant, fins ara aquest tipus de violència és molt primitiva. A mi, personalment, m'espanta més el gust i gairebé l'admiració per la violència subtil, l'atracció del poder i del menyspreu vers la societat. En Juego de Tronos ja es veu tot això també, a més d'elevades dosis de sexe (per a homes heterosexuals); la veritat és que és una sèrie molt complerta. També ho és "Breaking Bad". Però la reina d'aquest segon grau de violència, d'admiració del psicòpata, se l'emporta "House of Cards" (també recomanada per J.F.R., hauré de començar a plantejar-me la seva amistat, jeje). Un exemple (l'únic que trobat amb qualitat i subtitulat és el tràiler de la segona temporada): 

Sobre aquest cas en concret, trobo molt interessant un blog de la revista científica Plos One sobre el protagonista de "House of Cards", Francis Underwood (interpretat magistralment per Kevin Spacey) (http://blogs.plos.org/mindthebrain/2014/03/19/francis-frank-j-underwood-netflixs-house-cards-textbook-case-antisocial-personality-disorder/). En el blog és prova amb arguments científics i clínics que el personatge principal d'aquesta sèrie, malgrat ser inventat, té una base real i és una persona que ens podríem trobar a la vida real. No estem parlant de ficció exagerada i de monstres irreals, sinó tot el contrari. L'autora del blog compara els criteris diagnòstics del Transtorn de Personalitat Antisocial del DSM-IV amb la personalitat de Francis Underwood, i ho clava! El polític és un transtorn antisocial de llibre. I en què consisteix el transtorn antisocial, us preguntareu? No té res a veure en sé tímid, tenir agorafòbia ni coses així. Té més relació amb el menyspreu de la societat i de les persones que t’envolten. Aquests tipus de persones saben el que està bé i el que està malament. Tenen clar que matar no és ètic ni moral, tampoc mentir, ni manipular als amics, però els hi és igual, els hi patina tot. Qualsevol cosa s'hi val per aconseguir els seus objectius. Altres autors han intentat trobar aquest tipus de relació amb els criteris diagnòstics en 400 pel·lícules (entre el 1915-2010), però les seves conclusions és que molt poques són capaces de caracteritzar realment la psicopatologia criminal (Leistedt i Linkowski, Journal of Forensic Science, 2014); fent el cas de Francis Underwood més rellevant.

M’agrada la categorització que fan Robinson i col·laboradors (Operant Subjectivity: The International Journal of Q Methodology, 2014), que anomena a les persones que els hi agraden aquest tipus de trames com a “Detectius”. Per elles això no és real, sinó un joc de pistes, suspens, mentires, etc. El divertiment per elles és saber que passarà abans que passi, ser capaces de guanyar al guionista i ser més astutes que el protagonista.

Aristòteles ja deia que sovint l’humor (entenem l’humor com a emoció positiva) era desencadenat per agressivitat, violència i trencament de les normes i els tabús (McGraw i Warren, Psychological Science, 2000). Aquests autors parlen principalment de violacions benignes com a desencadenadores de riure. Per exemple: 

Els autors troben en un seguit d’experiments que les violacions benignes encara que siguin desagradables provoquen riure, sempre hi quan no es faci mal a ningú. En la pel·lícula "American Pie" com a molt es pot irritar el prepuci, res greu. En el blog, no obstant, no parlem de perdre la virginitat amb un pastís, sinó de trencar un matrimoni o usar diners públics per obtenir un càrrec polític de gran poder.

Per il·lustrar aquest pas més enllà llegiu aquesta frase de Mel Brooks (guionista i director de comèdia): “Tragèdia es que em talli un dit. Comèdia es que tu caiguis per una claveguera oberta i et moris” (Wikiquote, 2010). Exemples d’això, doncs no se m’acut cap millor que: 

O la versió moderna dels "Vídeos de primera":

I la base d’aquestes exemples és la distància. Que els hi passi als altres és molt més divertit que t’hi passi a tu. I precisament aquest resultat varen trobar els autors anteriors. Com més a prop tinguis la violència menys divertida et sembla.

I si fos el contrari? ¿I si la identificació amb el protagonista afavorís la preferència per les series/pel·lícules dramàtiques i/o amb violència moral? Cal destacar el concepte de ser atrapat per les emocions dels protagonistes. Lo curiós del cas és que els sentiments més negatius tenen més poder d’implicar-nos i que aquesta connexió és molt més agradable que la tristesa per se que podríem sentir (Hanich et al., Psychology of Aesthetics Creativity and the Arts, 2014; per a una revisió: Menninghaus et al., Plos One, 2015). Recentment s’ha trobat una correlació positiva entre la preferència per aquest tipus de llarg metratges i la ideació suïcida, la depressió i els psicoticisme (Till et al., Plos One, 2014). O sigui, es podria dir que “Dios los cría y ellos se juntan”. El que científicament parlant es tradueix en buscar una coherència amb l’estat emocional. No obstant, els autors no trobaren una correlació entre veure i gaudir aquests tipus de pel·lícules en gent depressiva i suïcida. Qui realment les gaudeixen són les persones amb una vida altament satisfactòria. Els autors expliquen aquest resultat amb la teoria de la comparació social. El fet de veure lo malament que estan els altres i lo bé que estic jo em puja la moral, l’ego i l’autoestima (Till et al., Suicide and Life-Threatening Behavior, 2010). El que els alemanys en diuen “Schadenfreude”.

Tal com heu pogut llegir, encara no se sap perquè ens agraden el sang i fetge i tenim predilecció pels psicopatilles. Hem vist que es podria explicar per una necessitat de cercar emocions fortes, per sentir-nos identificats o per sentir emocions que no estem acostumats a experimentar en un context de seguretat. També podria ser per satisfer el nostre ego. Possiblement totes les teoria són certes per determinats moments i determinades persones. O, potser, senzillament tots tenim un petit masoquista interior.

7. La ferida empàtica

(continuació de l’escrit anterior: “6. Neurones Mirall”)

sXVI. Copèrnic expulsa a l’home del centre de l’univers.

sXIX. Darwin iguala a homes i animals.

sXX. Freud treu el control de les persones sobre elles mateixes.

sXXI. L’ètica deixa de ser exclusivament humana.

A mesura que avança la ciència els éssers humans perden “prestigi i glamour”. L’antropocentrisme cada cop perd més arguments i les ferides narcisistes de Freud augmenten amb cada gran descobriment. Una de les darreres fronteres que ha traspassat la neurociència ha estat la consciència i l’empatia.

Avui en dia intuïm que alguns animals tenen metacognició; o sigui, que pensen o saben sobre ells mateixos. La tenen en el mateix grau que nosaltres? Possiblement no, però això tampoc ho podem assegurar. De la mateixa manera, tenir-ne en menys “quantitat” no implica absència. Se sap que dofins, ximpanzés o elefants  són capaços de reconèixer-se en un mirall (Marino, Current Biology, 2004; de Waal, Annual Review of Psychology, 2008; Plotnik et al., PNAS, 2006), en canvi, els gats no poden (de fet, s’hi barallen pensant que és un altre gat), com podeu veure en aquests dos vídeos (l’elefant, per exemple, s’hi mira les dents aprofitant el mirall, sense ell no pot fer-ho).

Aquesta capacitat cognitiva permet als animals entendre els conceptes de “jo” i “ell”. Es pensa que és la primera passa per tenir teoria de la ment i sentir empatia, però com veurem en el següent experiment, no és del tot necessària.

La majoria de vosaltres pot acceptar que animals, tradicionalment categoritzats com a superiors, tinguin empatia. És una petita concessió que el nostre “ego” es pot permetre. ¿Què pensaríeu si us digués que una rata no només no és empàtica, sinó que mostra més conducta pro-social (bondat) que la majoria de persones? Bartal i col·laboradors (2011) publicaren a Science (una de les revistes científics amb més prestigi) una investigació on es demostra que les rates són empàtiques i mostren conducta pro-social. Per fer-ho, van dissenyar un seguit d’experiments cada cop més complexes. Us en presentaré un parell. En el primer, es posava una rata en una caixa amb un cilindre estret i amb una porta que s’obria des de fora.

El cilindre podia estar buit (empty), podia tenir un objecte neutre (object) o una rata (trapped). Aquesta rata (trapped) ho passava malament dins al cilindre i, de fet, cridava per l’estrès. Hi havia una quarta condició en què el cilindre estava buit i havia dues rates a la caixa, per descartar avorriment, interacció o altres variables emmascaradores (categoria: 2+empty).

Com podeu veure en aquests dos gràfics, en la situació de rata atrapada, la companya obria el cilindre i la deixava lliure en un 75% de les vegades (A) i ho feia als pocs segons (B) (un cop havia aprés com obrir-ho, a les 12 sessions). En canvi, si no havia res, l’obria molt poques vegades. Sorprèn que hi hagi una diferència de sexe, atès que les rates femelles l’obrien al 100% de les ocasions, els mascles... no tant. Un pot pensar que més que obrir-ho per ser bona amb l’altra rata ho feien per jugar, aparellar-se, etc. En absolut, les rates continuaven obrint el cilindre encara que la rata marxés a una altra caixa, sense possibilitats d’interacció. La rata obre el cilindre encara que no obtingui cap benefici.

Compliquem una mica més l’experiment anterior. Ara a la caixa hi ha dos cilindres. Un amb una rata i l’altre amb 5 xocolatines. Doncs les rates obren quasi a la vegades tots dos cilindres (no hi ha deferències significatives, C) i la rata de “fora” menja 3,5 xocolatines i guarda 1,5 per la rata “atrapada”. En la condició de només xocolata, la rata obre només el cilindre que té xocolata (D) i en menja 4,8 xocolatines. Com es pot veure, les rates són “bones”, però tampoc “tontes”.

Aquestes capacitats cognitives: metacognició (o autoconsciència), empatia, conducta pro-social, etc. han triomfat evolutivament parlant, perquè permeten cooperar i treballar en equip. Fixeu-vos que tant primats, com cetacis i elefants viuen en grup. I és que la cooperació és una de les claus de l’èxit, siguis un animal de sabana o el director d’una multinacional. No em d’oblidar, però, que per cooperar necessites tenir empatia i consciencia de “jo” i “ell”. Us en posaré un parell d’exemples.

S’ha trobat recentment que els elefants són capaços de cooperar per aconseguir un benefici comú, aliment (Plotnik et al., PNAS, 2011). El menjar es situa en una taula allunyada uns metres. Per aproximar-la (i menjar) han d’estirar d’una corda, però la corda no està lligada a res. Si un elefant estira només pel seu extrem, es queda amb la corda a la trompa i la taula no és mou. Tots dos elefant han de fer força alhora per moure la taula, estirant cada un d’un extrem de la corda. El més sorprenen és que tenen la capacitat d’esperar que vingui el seu company i coordinar-se per estirar al mateix temps. Com és una mica enrevessat, us deixo un esquema de la tasca i un vídeo on es veu com s’esperen i es coordinen entre ells per obtenir un benefici comú. Els elefants són capaços de treballar en equip pel bé grupal.

El segon exemple cal veure’l. Reconec que el vídeo és sensacionalista, però està molt ben explicat gràficament. Pels que vulgueu un document científic objectiu: Pitman i Durban (Marine Mammal Science, 2012). A diferència de l’anterior això no és un experiment, es dóna a la natura de manera espontània.

Us haureu adonat que no he parlat de primats... ho faré en la següent entrega sobre neurones mirall i empatia. Fins ara hem vist com els animals tant a nivell fisiològic com a nivell comportamental són capaços de tenir empatia, teoria de la ment, conducta pro-social i treballar en equip. Queda encara per respondre sobre la moral, la justícia, l’ètica...

¿La culturalització de la teoria de la ment és el que ens fa únicament humans?

(to be continued...)