16. Els ulls de la bellesa

Gràcies a aquest vídeo vaig començar a veure els Audi amb uns altres ulls. No podreu dir que tinc mal gust, un A8 són paraules majors. A més, crec que és un dels anuncis més aconseguits que hi ha, si més no més en la tònica del model. Potser a alguns de vosaltres no us agrada i preferiu aquest: 

I és que la bellesa és un element molt subjectiu, sinó mireu aquests exemples:

 Es podria dir que "Las Menines" és la màxima expressió del detall i del perfeccionisme; però també es podria dir que és com una fotografia pixelada, i tampoc aniria errat.

Aquesta obra d'art és un crit positiu per la cultura ordinària i l'expressió abstracta de la modernitat. Però com diria el meu avi (o qualsevol altre avi), quina poca-soltada!!!!

Finalment, aquesta Bella Macchina per alguns és art en moviment, bellesa aplicada a la tècnica. Per molts de vosaltres, no obstant, és un malson de fiabilitat.

En un estudi molt recent (Germine et al., Current Biology, Ocubre 2015) es va voler respondre a la pregunta que hem plantejat amb aquest petit recull d’imatges i vídeos. La bellesa és cultural o ambiental? El debat de sempre Nature vs Nurture. Els autors agafaren bessons homozigots i dizigòtics (amb una vida “normal”). Aquests tipus d’estudis són molt importants perquè ens permeten comparar els efectes de l’ambient i la genètica en un model natural. El resultat clau és que la correlació en l’acord d’atractivitat en els homozigots era del 22%, mentre que en els dizigòtics era del 9% (Figura 1). Pot semblar una diferència molt gran, però estadísticament són resultats iguals. Això vol dir que la genètica no té un pes significatiu en la percepció de l’atractivitat o la bellesa (recordeu que els homozigots tenen tots els gens iguals i els dizigòtics només la meitat). Si voleu fer un experiment similar a aquest pel mateix grup de recerca: http://testmybrain.org/index.php (anglès).

Figura 1. Com es pot veure a la gràfica, l’ambient únic, que es mostra a la tercera columna, explica les diferències i similituds en la percepció de l’atractivitat. La genètica n’explica molt poc (primera columna).

¿Volen dir aquest resultats que molta gent pot trobar més atractiu l’Eduardo Gómez (Figura 2) abans que en Richard Gere (Figura 3)? Evidentment hi ha uns trets comuns com (en dones) la simetria, els ulls grans, pòmuls elevats o una relació cintura-maluc de 0.7 (Singh, Journal of Personality and Social Psychology, 1993), però en casos molt menys extrems les diferències si depenen de l’ambient.

Figura 2: Eduardo Gómez

Figura 3: Richard Gere

No obstant, segur que tu, lector, veus quelcom que tremola. Una cosa és considerar a Velázquez o Warhol com a artistes i l’altre es considerar a un actor de hollywood o al conductor d’un autobús com a atractius. El principal problema de la neurociència per estudiar tot això és definir els termes. En un entretingut assaig Conway i Rehding (Plos Biology, 2013) intenten posar-hi ordre. M’agrada molt les diferents definicions de bellesa que seleccionen allarg de la historia.

-      Contemplació desinteressada. Kant.

-      Atracció sensual. Nietzsche.

-      Veritat. John Keats.

-      Promesa de felicitat. Stendhal.

-      Urgència de repetició. Elaine Scarry.

Excepte la del John Keats, totes encaixen perfectament en la nostra concepció actual de bellesa, i la del Stendhal és sublim. Els autors anomenen al camp de la neurociència encarregada d’estudiar la bellesa, les percepcions artístiques, etc. com a Neuroestètica. I ells mateixos ja indiquen que la bellesa no es pot presentar com a quelcom universal. A més, adverteixen que l’art no sempre significa bellesa, sinó també empatia; i ho il·lustren amb un gran quadre de Goya (Figura 4 – “Saturno devorando a un hijo”).

Figura 4: Saturno Devorando a un Hijo. Goya.

Això vol dir que en l’art s’activen els circuits cerebrals de percepció i motivació/emoció (Conway i Rehding, 2013). Mentre que en la bellesa més pura, com l’atracció, fa activar l’escorça medial orbito-frontal (mOFC) (Ishizu i Zeki, Plos One, 2011). Aquesta àrea està relacionada també el reforç, el plaer, la selecció, etc. Els autors presentaren a 21 subjectes peces musicals i quadres i havien de categoritzar-los en lletjos i bonics. Quan deien bonics la mOFC està molt activa (Figura 5). Evidentment per detectar la bellesa també s’han d’activar àrees filogenèticament més antigues com l’escorça visual o l’escorça auditiva. I, superinteressant, també el nucli caudat, relacionat amb l’activació emocional.

Figura 5. Com es pot veure només s’activa aquesta petita àrea (mOFC) del cervell quan es considera una obra artística (visual o auditiva) com a bella.

Fixeu-vos amb un detall de vital importància. L'art i la bellesa es perceben en àrees filogenèticament modernes, amb la part frontal del cervell. Hem anat repetint al llarg del blog que el que ens fa humans són les àrees més frontals i externes del cervell el que es coneix com a neo-còrtex. La mare natura és conservadora, encara que no va a missa cada diumenge, i va acumulant avenços evolutius. La nostra part central i inferior del cervell és molt antiga i la "compartim" amb la majoria dels animals; de fet, se la coneix com a "cervell reptilià". Aquesta àrea és l'encarregada de les funcions bàsiques per a la supervivència. Més amunt trobem les àrees emocionals i finalment el neo-còrtex encarregat del pensament racional (Figura 6). Segons aquesta explicació l'art hauria d'iniciar-se amb el desenvolupament del neo-còrtex, diguem que amb els homo sapiens i neandertals; i com m'agrada quan tot encaixa, perquè és ben bé així. Les primeres expressions artístiques, les pintures rupestres (figura 7), neixen fa uns 30.000 anys (Changeux, Rend. Fis. Acc. Lincei., 2012), quan totes dues especies poblaven la terra.

Figura 6: Com es pot veure, hi ha clarament 3 àrees cerebrals diferenciades, de baix a dalt el cervell és més antic a més modern.

Figura 7: Pintures rupestres australianes, que podrien ser més antigues que fins i tot les europees. A veure quan ens deixem de creure el melic del món.

En resum, en aquest escrit hem pogut arribar a diverses conclusions. Primer de tot que la percepció de la bellesa és un element purament cultural. Citant a Dawkins es podria dir que estem davant d’un “Meme” i no pas un gen (Què és un meme?). No posaré l’exemple de l’evolució de les Venus, que ja cansa, sinó de l’arquitectura religiosa. Compareu com ha evolucionat des del romàtic al neoclàssic i a la modernitat; i això dins occident, si anem cap a orient trobem edificis molt diferents. La segona conclusió és que no es pot confondre art i bellesa. Per mi l’art ha de provocar una emoció, t’ha de fer reflexionar i, molt important, l’única raó de ser ha de recaure en ell mateix. L’art no necessita excuses per crear-se i sempre agafa el camí complicat, el camí romàntic. Per altra banda, per mi la bellesa t’ha de fer girar el cap, com a molt fer-te somiar, però sense cap altre pretensió. És clar que la bellesa pot ajudar a l’art a crear emocions, però com hem vist no és indispensable. I aquesta separació entre tots dos conceptes es veu a nivell cerebral. L’art activa les àrees emocionals i de motivació, mentre que la bellesa les del plaer i reforç.