15. El gust de la sang

Aquest setembre, mentre dinàvem a la universitat comentant les vacances, sempre fantàstiques i amb un preus sospitosament baixos, la nova estudiant de doctorat explicava com li va sorprendre el Coliseum Romà. -¿Tanta gent anava a veure com els gladiadors es mataven entre ells?- Es preguntava la jove hippie, ensenyant-nos els selfies amb el seu xicot caribeny.

Jo, en aquell moment, tenia ganes de fotre-hi cullerada. Per una banda es queixa dels gustos poc ortodoxes d'una societat, relativament civilitzada, mentre es retratava amb un somriure d'orella a orella on es mataren milers d'animals i persones per diversió. No, no parlaré de la hipocresia, tampoc de la creixent industria del "palito selfie", ni tan sols de la importància d'estalviar-se comentaris antisocials si un es pretén tirar a alguna d'aquelles noves aspirant a científiques. No, aquesta vegada vull defensar als meus estimats romans (aprofito per recomanar tant la novel·la de Robert Graves com la sèrie homònima de la BBC: "Yo, Claudio"). No podem confondre manca de civilització, sensibilitat, escrúpols o bon gust amb manca de tecnologia. M'atreviria a dir que nosaltres som igual de bàrbars que els habitants de l'antiga roma, l'única diferència és que la tecnologia ens ajuda a satisfer el nostre gust per a la sang.

Avui el blog estrena una gran frase, per fi tinc ocasió de posar-la: avís d'Spoiler de: Posesión Infernal, Walking Dead, Game of Thrones i House of Cards.

El primer exemple per il·lustrar que tant Romans com Catalans som uns petits "sàdics" és la pel·lícula recomanada per en J.F.R., "Posesión Infernal" (The Evil Dead) del director Sam Raimi, que es considerada com una dels primers llarg-metratges gore. La trama i l'argument són cutres, molt poc elaborats i predictibles. No obstant, l'encant és la cruesa, l'exageració i els excessius detalls de sang, budells i cervells escampats per aquella cabana. He dit excessiu? Disculpeu, un error del corrector, vol dir l'excel·lent luxe de detalls. De fet, va ser tant heavy que es va censurar en diversos països, santa innocència del que vindria desprès... Per si voleu veure el tràiler. 

No cal que expliqui l'èxit d'aquest nou gènere. Només deixeu-me que us ensenyi dos fragments de dues series actuals (no de fa trenta anys com la peli d'abans) que recomano altament. La primera d'elles és "Hyundai Presenta: The Walking Dead", sèrie de zombies amb tots els tòpics del gènere. Malaltia que es descontrola, morts vivents que només es maten carregant-se el cervell, sense sentiments i amb molta gana, exèrcit inoperatiu, gelosia de dos amics per una dona, etc. Amb aquest parell de línies potser no ho sembla, però enganxa i enganxa molt, a més, està molt ben feta i t'aconsegueixes identificar amb els personatges.

De zombies hi ha moltes versions. Una altra sèrie que es recomano, encara que ha estat un fracàs i es va acabar sobtadament, segurament per falta de sang i fetge, és "In the Flesh" de la BBC britànica, només sabent això us podeu imaginar un altre estil.

El segon fragment és una de les escenes més desagradables que recordo de "Juego de Tronos" (Game of Thrones), la part interessant comença al 4:43. 

I després d'aquest tastet de la millor sang fresca... on ens deixa la neurociència? Està clar que el gust per les morts cruentes la compartim amb els romans. Vol dir això que és una característiques genètica i no pas cultural...? El principal problema "filosòfic" a resoldre està en si realment hi ha conflicte entre la base hedonista que tots els éssers vius cerquen i el plaer que podem sentir per aquestes emocions negatives (Andrade i Cohen, Journal of Consumer Research, 2007); o si pel contrari són complementaries. En altres paraules, hi ha quelcom que no rutlla en el nostre cervell per gaudir d'aquestes coses o, pel contrari, pot encaixar en la vida d'una persona normal.

La primera aproximació que podem fer és amb la teoria de la "Percaça de Sensacions" (Sensation Seeking) de Marvin Zuckerman (1979: “Sensation seeking: Beyond the optimal level of arousal”; Zuckerman i Kuhlman, Journal of Personality, 2000). Aquest tret de personalitat es basa en cercar experiències variades, noves, complexes i intenses, relacionades amb el risc tant legal, com social o físic. En altres paraules, les persones amb un elevat tret de percaça de sensacions busquen un “subidón” d’adrenalina. Hi ha 4 sub-trets (o escales) dins aquest tret de personalitat: Emoció i Aventura (thrill and adventure seeking, TAS), Experiència Sensorial (experience seeking, ES), Desinhibició (desinhibition, DIS), i Aversió a l’Avorriment (boredom susceptibility, BS). Un exemple de TAS seria fer puenting, de ES anar a un restaurant exòtic cada cap de setmana, de DIS buscar sexe sense compromís amb desconeguts i BS és una categoria general. Un estudi va descobrir que el tret de percaça de sensacions, però sobretot el sub-tret DIS, correlacionava amb l’atracció per les pel·lícules violentes i de terror. Aquesta correlació era superior en homes que ens dones (Zuckerman i Litle, Personality and Individual Differences, 1986). Els autors expliquen aquesta correlació amb un augment de les catecolamines (adrenalina, noradrenalina i dopamina) a nivell perifèric durant la visualització de la peli. Per exemple, una d’aquestes persones podria dir: “Quan veig una pel·lícula de terror no sento por, sinó gaudeixo de l’excitament” (Andrade i Cohen, 2007). Com a curiositat, aquests resultats van ser replicats en mostra catalana obtenint els mateixos resultats dels americans (Aluja-Fabregat, Personality and Individual Differences, 2000)

Un segon model, poc investigat i que no el trobo gaire coherent, és que hi ha persones que busquen aquest tipus d’estímuls per sentir-se millor quan deixen d’experimentar-los. Quelcom així com donar-se cops de cap contra la paret per després sentir-se millor (Andrade i Cohen, 2007).

Una tercera aproximació és que les emocions positives (hedonistes) i les negatives d’aquest tipus de pel·lícules/series es poden donar a la vegada, es complementen. Alguns autors han anomenat aquesta tendència de gaudir amb coses dolentes com a “Masoquisme benigne” (Rozin et al., Judgement and Decision Making, 2013). La clau d’aquest terme és que el cos no rep cap mal, sinó que tot s'experimenta per la ment. És una co-activació d’estímuls positius i negatius. Un exemple de la importància de la ment en aquest procés és que a Mèxic gossos i porcs mengen picant (les sobres de les persones), però a diferencia de les persones ells no tenen preferència per aquest sabor a priori aversiu (Rozin i Kennel, Appetite, 1983). Exemples de “Masoquisme Benigne” més enllà de les pel·lícules: begudes amargues, cansament físic després de fer esport, menjar picant, acudits de mal gust, etc. Per tant, sembla que sentir emocions negatives en un context de seguretat ens agrada (Andrade i Cohen, 2007).

No obstant, fins ara aquest tipus de violència és molt primitiva. A mi, personalment, m'espanta més el gust i gairebé l'admiració per la violència subtil, l'atracció del poder i del menyspreu vers la societat. En Juego de Tronos ja es veu tot això també, a més d'elevades dosis de sexe (per a homes heterosexuals); la veritat és que és una sèrie molt complerta. També ho és "Breaking Bad". Però la reina d'aquest segon grau de violència, d'admiració del psicòpata, se l'emporta "House of Cards" (també recomanada per J.F.R., hauré de començar a plantejar-me la seva amistat, jeje). Un exemple (l'únic que trobat amb qualitat i subtitulat és el tràiler de la segona temporada): 

Sobre aquest cas en concret, trobo molt interessant un blog de la revista científica Plos One sobre el protagonista de "House of Cards", Francis Underwood (interpretat magistralment per Kevin Spacey) (http://blogs.plos.org/mindthebrain/2014/03/19/francis-frank-j-underwood-netflixs-house-cards-textbook-case-antisocial-personality-disorder/). En el blog és prova amb arguments científics i clínics que el personatge principal d'aquesta sèrie, malgrat ser inventat, té una base real i és una persona que ens podríem trobar a la vida real. No estem parlant de ficció exagerada i de monstres irreals, sinó tot el contrari. L'autora del blog compara els criteris diagnòstics del Transtorn de Personalitat Antisocial del DSM-IV amb la personalitat de Francis Underwood, i ho clava! El polític és un transtorn antisocial de llibre. I en què consisteix el transtorn antisocial, us preguntareu? No té res a veure en sé tímid, tenir agorafòbia ni coses així. Té més relació amb el menyspreu de la societat i de les persones que t’envolten. Aquests tipus de persones saben el que està bé i el que està malament. Tenen clar que matar no és ètic ni moral, tampoc mentir, ni manipular als amics, però els hi és igual, els hi patina tot. Qualsevol cosa s'hi val per aconseguir els seus objectius. Altres autors han intentat trobar aquest tipus de relació amb els criteris diagnòstics en 400 pel·lícules (entre el 1915-2010), però les seves conclusions és que molt poques són capaces de caracteritzar realment la psicopatologia criminal (Leistedt i Linkowski, Journal of Forensic Science, 2014); fent el cas de Francis Underwood més rellevant.

M’agrada la categorització que fan Robinson i col·laboradors (Operant Subjectivity: The International Journal of Q Methodology, 2014), que anomena a les persones que els hi agraden aquest tipus de trames com a “Detectius”. Per elles això no és real, sinó un joc de pistes, suspens, mentires, etc. El divertiment per elles és saber que passarà abans que passi, ser capaces de guanyar al guionista i ser més astutes que el protagonista.

Aristòteles ja deia que sovint l’humor (entenem l’humor com a emoció positiva) era desencadenat per agressivitat, violència i trencament de les normes i els tabús (McGraw i Warren, Psychological Science, 2000). Aquests autors parlen principalment de violacions benignes com a desencadenadores de riure. Per exemple: 

Els autors troben en un seguit d’experiments que les violacions benignes encara que siguin desagradables provoquen riure, sempre hi quan no es faci mal a ningú. En la pel·lícula "American Pie" com a molt es pot irritar el prepuci, res greu. En el blog, no obstant, no parlem de perdre la virginitat amb un pastís, sinó de trencar un matrimoni o usar diners públics per obtenir un càrrec polític de gran poder.

Per il·lustrar aquest pas més enllà llegiu aquesta frase de Mel Brooks (guionista i director de comèdia): “Tragèdia es que em talli un dit. Comèdia es que tu caiguis per una claveguera oberta i et moris” (Wikiquote, 2010). Exemples d’això, doncs no se m’acut cap millor que: 

O la versió moderna dels "Vídeos de primera":

I la base d’aquestes exemples és la distància. Que els hi passi als altres és molt més divertit que t’hi passi a tu. I precisament aquest resultat varen trobar els autors anteriors. Com més a prop tinguis la violència menys divertida et sembla.

I si fos el contrari? ¿I si la identificació amb el protagonista afavorís la preferència per les series/pel·lícules dramàtiques i/o amb violència moral? Cal destacar el concepte de ser atrapat per les emocions dels protagonistes. Lo curiós del cas és que els sentiments més negatius tenen més poder d’implicar-nos i que aquesta connexió és molt més agradable que la tristesa per se que podríem sentir (Hanich et al., Psychology of Aesthetics Creativity and the Arts, 2014; per a una revisió: Menninghaus et al., Plos One, 2015). Recentment s’ha trobat una correlació positiva entre la preferència per aquest tipus de llarg metratges i la ideació suïcida, la depressió i els psicoticisme (Till et al., Plos One, 2014). O sigui, es podria dir que “Dios los cría y ellos se juntan”. El que científicament parlant es tradueix en buscar una coherència amb l’estat emocional. No obstant, els autors no trobaren una correlació entre veure i gaudir aquests tipus de pel·lícules en gent depressiva i suïcida. Qui realment les gaudeixen són les persones amb una vida altament satisfactòria. Els autors expliquen aquest resultat amb la teoria de la comparació social. El fet de veure lo malament que estan els altres i lo bé que estic jo em puja la moral, l’ego i l’autoestima (Till et al., Suicide and Life-Threatening Behavior, 2010). El que els alemanys en diuen “Schadenfreude”.

Tal com heu pogut llegir, encara no se sap perquè ens agraden el sang i fetge i tenim predilecció pels psicopatilles. Hem vist que es podria explicar per una necessitat de cercar emocions fortes, per sentir-nos identificats o per sentir emocions que no estem acostumats a experimentar en un context de seguretat. També podria ser per satisfer el nostre ego. Possiblement totes les teoria són certes per determinats moments i determinades persones. O, potser, senzillament tots tenim un petit masoquista interior.