Nit del 28 de
desembre de 1978, un Douglas DC-8 d'United Arlines aterra en un carrer
residencial de Portland. Miraculosament, només moren 10 de les 189 persones que
anaven a bord de l'avió.
[aviso de spoiler]
els investigadors varen concloure que l'accident es va produir per una manca de
comunicació entre l'oficial i l'enginyer amb el capità que pilotava l'aeronau.
No van saber com avisar-lo que es quedaven sense combustible. Ostia! detectes
que estàs volant en reserva i no dius res!? Veure el documental d'aquest accident em va fer pensar en com la manca de comunicació ens pots fer males
passades. Un altre exemple seria el vol
52 d'Avianca (http://en.wikipedia.org/wiki/Avianca_Flight_52), que va caure
sobre New York per quedar-se, també sense fuel, degut a que el controlador aeri
no va deixar-los aterrar. La versió oficial va culpar a la tripulació per no declarar
"emocionalment" l'emergència. Jo estic parcialment d'acord. Per mi
l'error era del controlador (recordeu que era un vol d'immigrants sudaques a New
York, que voleu que diguin els ianquis?). De totes maneres, sí és cert que part
de la comunicació ha de ser emocional. No es pot declarar una emergència sense fer
activar l'amígdala. Aquesta petita glàndula del sistema límbic és l'encarregada
de processar la informació rellevant per a la supervivència ràpidament, sense
passar pel còrtex (o sigui, sense pensar-hi conscientment) (Dalgleish, Nature, 2004). En el cas de l'Avianca,
un crit, una paraulota, un "mother fucker" etc. del colombià, hagués produït
una resposta emocional en el controlador enfeinat. La comunicació hagués estat
eficaç per salvar-se.
Alguns de
vosaltres pensareu que aquests eren uns casos extrems. Cap de nosaltres
pilotarà un avió. Així que... podem extrapolar aquest exemple d'error de
comunicació en situacions de la vida diària? Resulta que sí. En un estudi de
2012 fet a Iowa (Yang et al., Journal of Pediatric Health Care, 2012),
es van analitzar els patrons de comunicació (a 163 parelles, pares-fills) durant
unes pràctiques de conducció (conduir acompanyat i aquestes metodologies
alternatives). Els autors van trobar que el fet de parlar amb els adolescents
sobre conducció millorà les actituds d'aquests respecte a la conducció. No
obstant, no hi ha cap efecte en funció del tipus de comunicació. Així que
sembla que el sol fet de parlar-ne i que no sigui un tema tabú és prou positiu
per evitar posteriors accidents.
Per reflexionar-hi,
oi? Sempre s'ha pensat que un dels aspectes claus que diferencien als humans
dels animals és el llenguatge, encara que dofins (Marino, Current Biology, 2004) i bonobos (de Waal, Scientific American Mind, 2009) trenquen els esquemes. De fet, s'ha
sap que una de les claus de l'evolució humana va ser l'aparició del llenguatge
(Allman, El cerebro en Evolución, 2003)
que juntament amb el reconeixement de les expressions emocionals va permetre
viure en societats grans i complexes (Boyd i Silk, Cómo evolucionaron los humanos, 2004). Costa acceptar, doncs, que
un primat que és capaç de coordinar-se per construir una màquina que pot creuar l'Atlàntic en menys de 6 hores no pugui avisar al seu company que es
queden sense fuel.
I és que no cal
posar-nos en situacions extremes per entendre que la majoria de problemes de la
nostra vida diària es deuen a problemes comunicatius. Les nostres relacions
socials són el millor exemple. Li faig un petó o no? Segurament és el dubte més
gran en que s'afronta un mascle jove d'homo
sapiens. Per molt que se sàpiga que si la possible parella sexual es
mossega el llavi, es toca el cabell, juga amb la forquilla i mentre parlàvem
girava lleugerament el cap, tenim l'èxit assegurat (Moore, Journal of Sex Research, 2010), sempre queda el dubte i la
comunicació, en aquest cas no verbal, no és efectiva. Per sort els polvos
perduts cada cop són menys a mesura que ens fem grans, i és que "sabe más
el diablo por viejo per por diablo". Quan arribem a la cinquantena els
polvos es perden per altres motius, però això és un altre tema.
Després de
llegir aquests exemples d'errors de comunicació, alguns fatals i altres que
acaben amb conducta masturbatòria, hi ha una cosa que ens hauria de preocupar i
força. Avui en dia vivim en un món globalitzat, on les distàncies s'escurcen,
gràcies als avions (que ben lligat queda l'escrit) i a l'Skype. Les videoconferències
són el pa de cada dia per a molta gent i si ja fallem en una situació
face-to-face, virtualment pot ser catastròfic. En una revisió sobre les videoconferències
(Bohonnan et al. Displays, 2013), els
autors resumeixen, en un excel·lent article, les seves principals
característiques. En destaquen com a positiu el fet que hi pugui haver interacció
amb la mirada. De fet, se saps que els nens als 5 mesos ja estan al cas de la
direcció de la mirada i només a les 48h de néixer ja prefereixen aquelles cares
que els miren que no pas les que estan perdudes. En canvi, com a punts negatius indiquen els possibles
xocs culturals i una desviació en la mirada per la posició de la càmera i la
pantalla; però segur que això s'acabarà solucionant en pocs anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada