4. Carinyo, no hi ha qui t'entengui

Buscant informació per l'escrit anterior, el de la comunicació, em vaig topar amb una article curiós, d'aquells que tothom pensa que s'haurien d'escriure, però que ningú s'atreveix a fer.

El Dr. Alexander (International Reviews of Psychiatry, 2009) va descriure algunes pel·lícules útils pels psiquiatres, perquè puguin entendre millor els conflictes en les relacions de parella dels seus pacients, el que s'anomena "Couple's Odyssey" que es podria traduir, "carinyo, no hi ha qui t'entengui". Ja heu anat veient que m'agrada obtenir conclusions parcials a mesura que s'avança en el text. D'aquí està clar que l'autor del terme "Couple's Odyssey" està divorciat i paga una pensió elevada. L'altra és que els psiquiatres només veuen documentals de la BBC i no tenen mullers, ni marits, ni amants ni res de tot això i no ho poden entendre.

Hi ha, però, un detall important que no hauríem de deixar escapar. Es dóna per suposat que podem aprendre de les pel·lícules, està clar que dels llibres no, almenys en aquest país. Com els científics no podem donar res per suposat vaig buscar per Pubmed (una base de dades científica molt important i gratuïta) si hi ha algun article sobre aprenentatge i cinema. Alguna coseta sí vaig trobar, per exemple: com a teràpia grupal (Yazici et al., Int J Group Psychother., 2014), per estudiar la representació cognitiva de la narració i l'espai (Cutting i Iricinschi, Cognitive Science, 2014), la visió que té la població de la demència (molt de cognició i poc de fisiològic i conductual) (Gerritsen et al., Aging & Mental Health, 2014), l'ús massificat de la violència en les pelis i la reducció de l'edat recomanada (Bushman, et al., Pediatrics, 2013), i un llarg etcètera.

Un experiment interessant va ser el dut a terme per Sawahata i col·laboradors (Plos One, 2013). Van voler saber quines zones del cervell s'activen quan et rius amb una comèdia, eren pelis japos... ja sabem tots que tenen uns gustos una mica raros. Van trobar que s'activaven principalment: El còrtex prefrontal dorsolateral (DLPFC), el còrtex prefrontal ventral (vPFC) i algunes regions del lòbul temporal (us deixo un mapa dels propis autors per situar-vos). Totes són àrees d'elevada evolució filogènica, el que vol dir que una rata o un gat les tenen poc desenvolupades.  

Un altre que cal destacar és el de Morgensten i col·laboradors (Am J Prev Med., 2013). És un estudi longitudinal per saber la prevalença de tabaquisme adolescent i l'exposició a pelis on es fuma. Els autors varen trobar un 13% de major probabilitat d'inici en el consum de tabac si es veuen pelis on es fuma. Llevat d'estudis (molts) sobre el tabac, no he trobat cap altre que parli de com les pel·lícules poden influir la nostra manera d'entendre la societat i les relacions amoroses. Com diria el professor Torregrossa, hem de buscar els "GAPs" i aquí n'hi ha un de ben gran. Per cert, si algú coneix un estudi d'aquest tipus, si us plau, envieu-me'l.

I és que al llegir l'article pensava que havia trobat un dels meus Grials: un article on digues que "Crepúsculo" (llibres simplons i pelis mal fetes) i la seva saga estan ensenyant als adolescents un model de conducta masclista (i consumista, i altres "-istes" que no venen al cas). Deixant de banda si Stephenie Meyer (l'autora) és una mormona que vol convertir a la seva secta (vull dir església) a tot el món, hi ha detalls que s'haurien de vigilar:

"la idea que l'amor tot ho pot; la protagonista que prefereix al noi gran, ric i fatxenda davant del noi bona persona, sincer encara que humil; el fet que les amigues només vulguin anar de compres; l'estereotip físic (alts, prims i caucàsics, i blancs); la necessitat de lluitar (quasi fins la mort) per l'amor; la dependència absoluta d'ella vers ell; la preocupació constant d'agradar al noi guapo; la necessitat de la noia a renunciar a tota la seva vida per estar amb el noi (el noi ni s'ho planteja...); etc."

De fet, no sóc l'únic que ho pensa, a internet hi ha força blogs que en parlen i, fins i tot, l'ajuntament de Pontevedra va usar una frase del llibre com a campanya contra la violència sexista en els joves: http://pontevedraviva.com/xeral/1042/pontevedra-condena-vampiros-machistas-crepusculo/

https://www.youtube.com/watch?v=zXpnHbbQbjk

Així les adolescents (i pre-adolescents) aprenen que en les relacions afectives ella ha d'estar supeditada a ell, que sacrificar-se per ell és el correcte, que el més important en algú són els diners i l'aspecte físic i que no hi ha res millor i divertit que anar de compres per consumir i agradar-lo. Resultat? Barbies consumistes que busquen homes rics per tenir fills repel·lents que votin al republicans. El sistema funciona!

Un possible altre exemple seria "Sexo en Nuevo York" (Sex and the City), però com no l'he seguit (si llegiu entre-línies descobriríeu que de Crúpusculo, per tant, sí; bueno, una part) us deixo un parell de blogs: http://www.humorporhoras.com/2009/05/sex-and-city-y-el-machismo-disfrazado.html
http://lanavajaenelojo.blogspot.com.es/2006/02/feminismo-machista.html

I és que l'aprenentatge vicari (o per observació) és molt present a les nostres vides. Com els hi preguntava als meus alumnes... Creieu que de gran es ficarà el casc?