5. Científics descobreixen l'àrea cerebral implicada en el reconeixent de la cara de Jesús en una torrada i guanyen el Nobel!

El passat 18 de setembre es varen celebrar uns premis Nobel extraoficials i no parlo de la farsa del Nobel de la Pau, no; sinó dels "Improbable Research IG Nobel Prizes" (web). Aquesta organització premia els estudis que, en primer lloc et facin riure, i, després, et facin pensar.

Dels guardonats d'aquest any en destaca el de física, sobre el quocient de fricció de la pell de plàtan (PDF), aquesta foto us ho farà entendre:

També vull destacar el de biologia (PDF), que descobriren que els gossos prefereixen alinear-se amb els eixos geomagnètics terrestres de nord a sud.

Per vull parlar del premi de Neurociència. L'estudi és el següent:

Sé que fa molta gràcia això de veure a Jesús en una torrada, però resulta que això només és anecdòtic. L'estudi resulta ser seriós i de qualitat (els del Nobel podrien haver-se llegit l'article). De fet, s'ha publicat en la revista "Cortex" que té un impacte de 6.042 (pel que no sapigueu que és aneu a: http://croniquescanadenques.blogspot.com.es/2012/10/5-nessiteras-rhombopteryx.html), que ja voldrien la majoria d'investigadors de les universitats catalanes. L'únic de graciós de l'estudi és el títol i està clar que ha estat una qüestió de marketing.

El gran objectiu dels autors era demostrar que el reconeixement de cares en humans segueix una aproximació top-down; en altres paraules, que necessita integrar tan informació visual com de cognició complexa provinent d'àrees frontals. Per fer-ho, van aplicar un paradigma de pareidolia facial, que és un fenomen psicològic consistent en reconèixer cares en objectes i formes que no en tenen. Per exemple:

Ja hi havia estudis on s'estudiaven les àrees cerebrals (amb ressonància magnètica funcional) que s'activaven davant una pareidolia facial, no obstant, mai s'havien comparat els resultats amb un grup control adequat. Si es vol estudiar la característica de "cara", necessitem un altre tipus de pareidolia on no es mostrés una cara. Els autors en van agafar lletres. Un exemple del propi experiment:

Així, per primer cop s'ha pogut comparar les àrees cerebrals implicades en cares i lletres, per descobrir si les cares necessiten un processament cognitiu més complex que les lletres i taques sense res. A més, els autors varen aplicar bons controls:

- Intrasubjecte: tots els subjectes passen per totes les condicions, així no hi ha efectes individuals.

- Contrabalaceig: l'ordre de presentació canvia per a cada subjecte, així s'eliminen possibles efectes de fatiga, aprenentatge o persistència.

- Homes i dones.

- Imatges creades per ordinador (seguint uns algoritmes que no venen al cas), tant amb lletres, cares i sense res. No es varen fer servir torrades ni tasses de cafè.

- Es va fer creure als subjectes que el 50% dels estímuls tenien cares (era lleugerament menys), així es controlava l'efecte de l'expectativa. Els resultats obtinguts van confirmar el NO-efecte de l'expectativa, perquè les àrees cerebrals eren significativament diferents quan eren cares i quan no ho eren.

Els resultats obtinguts? Doncs que en cares s'activa exclusivament l'àrea fusiforme dreta (rFFA), i com més s'experimentava la pareidolia facial més s'activava la rFFA (aquesta dada, a més, va correlacionar positivament amb les respostes conductuals afirmatives). Pel que fa a les lletres, també s'activa amb la rFFA esquerra, així que mentre la dreta és exclusiva de cares, l'esquerra és més general. A més, es va trobar un circuit cerebral propi per a cares entre el VOT (còrtex ventral occipitotemporal - relacionat amb la visió) i les àrees prefrontals (de raonament cognitiu), sent la rFFA (en el lòbul temporal) el nucli central. Aquesta darrera dada prova que: a diferència de lletres i taques, les cares necessiten un procés cognitiu més complex. Segurament, aquesta característica ens fa únics als primats.