14. Estava Darwin equivocat?

No, és clar que no i aquí no es pretén dir el contrari. Segurament els que estaven equivocats van ser els seguidors de Darwin que van extremar la seva teoria. Amb això tampoc vull defensar la teoria del disseny intel·ligent, només faltaria. Una de les assignatures de la carrera que em varen agradar més va ser la impartida pel catedràtic Ignacio Morgado "Psicobiologia de la Intel·ligència". En ella s'explicaven conceptes d'evolució, significat de la intel·ligència, bases biològiques del raonament, procés d'humanització, etc. Per pujar nota es podia fer un treball consistent en una presentació pels alumnes de la classe. El vaig fer sobre l'evolucionisme contra el creacionisme. Permeteu-me començar amb una diapo similar a la que vaig incloure en aquell treball:

Figura 1. Diapositiva per explicar com l'atzar pot produir elements complexes, sense necessitat d'un ser superior creador.

En ella volia desmuntar un dels arguments dels creacionistes, que deien que per atzar era impossible que d’un conjunt de peces de metall aparegués un Boeing 747 pel sol fet de combinar-les, per exemple, amb un tornado. Aquest exemple poc elegant va aparèixer perquè la Teoria de l'Evolució de Darwin-Wallace es basa en l’atzar de les mutacions genètiques. El que no consideraven els creacionistes és que no estem parlant d'un sol pas, sinó de centenars de milions de milers de petits atzarosos passos, representats en la diapo pels diferents models d'antics avions. Precisament d'això és del que vull parlar en aquest escrit. Sembla ser que la "rampa evolutiva" que represento a la diapo potser no és tant lineal com sembla i podria tenir algun que altre esglaó a mode de drecera.

Segur que em deixaré moltes variacions i descobriments vers la teoria de l'evolució, disculpeu-me doncs, perquè només comentaré les quatre que considero més rellevants. Començarem per l'epigenètica, els homeobox i l’endosimbiosi a continuació, per acabar amb el sempre polèmic Lamarckisme.

De l'epigenètica ja vaig parlar-ne en el passat escrit sobre la meditació. En poques paraules, l'epigenètica és la relació entre el genoma dels individus i el seu entorn (Mendizabal et al., Integrative and Comparative Biology, 2014). Això vol dir que en funció d'uns determinats estímuls ambientals els gens que tenim actius són uns o són uns altres, estem parlant de la famosa expressió: "Genètica x Ambient". Per exemple, el nostre grup de recerca ha demostrat que en un model de ratolins amb envelliment accelerat (SAMP8) l'exercici aeròbic modifica l'expressió gènica del BDNF (per si no recordeu que és un factor neurotròfic: http://mossegadesdeneurociencia.blogspot.com.es/2015/08/12-green-exercise-perque-en-lesport-no.html) i altres gens relacionats amb l'Alzheimer (Cosín-Tomás et al., Frontiers i Aging Neuroscience, 2014).

Com molts de vosaltres ja heu pogut endevinar, l'epigenètica altera l'expressió gènica en funció d'un determinat entorn, però aquesta alteració no passa de generació en generació. O potser si? Com es veurà més endavant hi ha estudis que podrien anar en aquesta direcció. De fet, actualment s’ha proposat el terme “epimutation” (o epimutació) per explicar com els canvis de la interacció genètica x ambient poden passar de pares a fills/es (Soubry, Progress in Biophysics and Molecular Biology, 2015).

I si una sola mutació pogués canviar multitud de gens a la vegada? I si aquests gens controlessin una gran part del cos? Segur que així ens estalviaríem molts passos i aniríem molt més ràpid evolucionant. Això és especialment crític quan parlem de grans estructures morfològiques. Aquests packs de gens modificables en conjunt existeixen i s'anomenen HomeoBox. Els gens dels homeobox (anomenats gens homeòtics o HOX) codifiquen proteïnes que actuen com factors de transcripció d’altres gens i de cèl·lules morfològiques. En altres paraules, tenim uns primers gens (HOX) que s’encarreguen de donar instruccions a uns segons gens que es dediquen, principalment, a crear les estructures morfològiques del nostre cos. Per tant, com pot l’evolució canviar grans estructures morfològiques: mutant els gens que les creen? No! Modificant els gens que donen les instruccions als gens que les creen. En resum, diguem que els gens HOX són una mena de marcadors per organitzar el desenvolupament morfològic del cos. És una mica complicat d’entendre, ho sé perquè jo tampoc tinc gaire clares les bases moleculars. Lo important és quedar-se amb la idea, que està molt ben resumida a la figura 2. Aquests gens no només es troben en les mosques de la fruita, també en humans, per exemple, són els encarregats de les costelles cervicals (una malformació innòcua que ocorre en el 0,6-0,8% de la població). Per a més informació us recomano els llibres de “Deconstruyendo a Darwin” (Sampedro, 2007) y “El cerebro en Evolución” (Allman, 2003).

Figura 2: Imatge de les estructures controlades pels homeobox en la mosca de la fruita. Exemple didàctic: modificant el gen HOX Antp podem tenir en una sola mutació una mosca amb dues ales.

Sabeu quin ha estat el pas més difícil en l'evolució de la vida? Ser de sang calenta? De rèptils a mamífers? L'aparició de la vista? Fred, fred, el més difícil, per molt bàsic que pugui semblar, va ser passar de la cèl·lula procariota (sense nucli) a la eucariota (amb nucli). Només un nucli? us preguntareu. Doncs sí. De sobte, sense cap pas intermedi, unes cèl·lules simples van ser capaces de doblar la seva mida i complexitat (molt grosso modo) d'un dia per l'altre. Màgia? Déu? Dieta rica en greixos? No, la Teoria Endosimbiòtica. La endosimbiosi es defineix com l’associació on un organisme viu dins un altre. La teoria endosimbiòtica diu que el que era en origen una bactèria (cèl·lula procariota) es va agrupar amb un altre, de fet se la va menjar, fagocitosis, però en comptes de “digerir-la” la va deixar vivint dins seu, creant un organisme més complexa (podríem dir-ne eucariota). L’associació va anar tan bé que va anar repetint-se fins als nostres dies, en alguns casos afegint altres organismes. Nosaltres estem fets de cèl·lules eucariotes i l’exemple actual que millor explica aquesta teoria són les mitocòndries. I com una imatge val més que mil paraules, vegeu la figura 3. Si en voleu saber-ne més podeu consultar:

https://imperiodelaciencia.wordpress.com/2011/11/27/la-endosimbiosis-el-legado-de-lynn-margulis/

http://jvilchez2009.blogspot.com.es/2009/04/teoria-de-la-endosimbiosis.html

https://es.wikipedia.org/wiki/Endosimbiosis_seriada

Aquest és el primer article on s’exposa la teoria: http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/0022519367900793 (tinc el pdf, me’l podeu demanar).

Figura 3. Imatge extremadament simple, però extremadament entenedora per comprendre la base de la teoria endosimbiòtica.

Finalment arribem al punt culminant. Recordeu quan éreu petits i els mestres us deien que hi havia dues teories evolucionistes, la de Darwin (els més joves la coneixeu com a Darwin-Wallace) i la de Lamarck, i us remarcaven que Lamarck estava equivocat... doncs us estaven mentin! igual que quan us deien que treure males notes a la ESO faria perillar el vostre futur per sempre. Potser alguns de vosaltres penseu que us estic mentint jo al suggerir que Lamarck i el Lamarckisme, recordeu: "l'herència dels caràcters adquirits" (figura 4), són vertaders. No em mal interpreteu, no dic que Lamarck tingui 100% raó i Darwin estigués equivocat, sinó que podria haver certes característiques que segueixin una evolució Lamarckiana conjuntament amb la Teoria de Darwin-Wallace (encara que també hi ha científics en contra: Whitelaw, Genome Biology, 2015). Us posaré un parell d'exemples del meu camp. I per molt que els autors no parlin de Lamarckisme per por a no poder publicar, ja ho dic jo sense eufemismes. Lamarck potser no anava tant errat.

Figura 4. És l'exemple clàssic del Lamarckisme, on la necessitat de menjar les fulles altes provoca que el coll de les girafes s'estiri. Les girafes que aconsegueixin estirar-lo més, menjaran més i millor, tindran més fills i tots amb el coll alt. En poques generacions el coll de totes les girafes augmentarà en comparació a les primeres generacions. Exemple de com un caràcter adquirit i propiciat per l'ambient passa de pares a fills.

El primer exemple tracta sobre la dieta alta en greixos, que com tots sabeu és ja la pandèmia del segle XXI. El grup de l'australiana Margaret J. Morris (Ng et al., Nature, 2010) estudià genèticament a les filles de rates mascles alimentades amb una dieta alta en greixos. Per què pares? Doncs perquè si agaféssim les mares es podria pensar que els efectes nocius venen per la connexió placentària (Bale, Nature Reviews Neuroscience, 2015) (figura 5); els pares només posen el semen, només posen els gens –en alguns casos també aporten proteïnes i lípids, però ja és entrar en masses detalls (Crean i Bonduriansky, Trends in Ecology & Evolution, 2014). Els autors descobriren alteracions negatives per la salut en gens relacionats amb intolerància a la insulina i la glucosa (a nivell pancreàtic). En altres paraules, que si agafem un pare rata sa, l'inflem a menjar poc saludable, tindrà filles amb problemes de salut derivats de la dieta insana del pare. No dic que el pare sigui obès de naixement, sinó que adquireix aquesta obesitat poc saludable en vida i la transmet a la prole. En un estudi més recent i seguint la mateixa metodologia (Ng et al., The FASEB Journal, 2014), els autors trobaren també canvis en els gens relacionats amb el greix retroperitoneal. Per fer-vos una idea de la magnitud dels dos estudis i la complexitat d'estudiar els efectes genètics, en el primer estudi van trobar una alteració de 642 gens i en el segon de 5.295 gens.

Figura 5: En aquesta figura es pot veure com l’ambient de la mare afecta a la criatura gestant a través de la placenta, tant per efectes ambientals com epigenètics. (Figura de: Bale, Nature Reviews Neuroscience, 2015.)

El segon exemple tracta sobre exercici (Yin, et al., Behavioral Brain Research, 2013). Abans d'explicar-vos-el vull remarcar que em sorprèn la revista on està publicat. No és una revista dolenta, però pel resultat que veureu jo hagués escollit alguna cosa millor (llegir el blog: http://croniquescanadenques.blogspot.com.es/2012/10/5-nessiteras-rhombopteryx.html per saber més sobre les categories de les revistes), potser els autors ja ho van intentar amb Nature o Science i els hi van dir que no, ser xinès o espanyol en el món de la ciència no està gaire ben vist. Però deixem-nos de racisme i de politiqueo de cafeteria i passem al que ens interessa. Els autors agafaren ratolins mascles i els feren fer exercici aeròbic durant 6 setmanes a uns (grup experimental) i res als altres (grup control). Immediatament després de les 6 setmanes els aparellaren amb una ratolina atractiva, varen ser feliços, menjaren perdius i tingueren fills. Aquests fills foren testats en el laberint aquàtic de Morris (MorrisWater Maze – un morris diferent a l’australiana d’abans) i se'ls hi mirava el factor neurotrofic BDNF a l'hipocamp. Els resultats conductuals indicaren que els  fills dels corredors en la prova final del laberint de morris estigueren més temps en el quadrant on estava la plataforma de sortida (major memòria) que els fills dels controls (figura 6). A nivell d'expressió de BDNF hipocampal, els fills dels corredors en tingueren significativament més que els dels controls (figura 7). Finalment, també es va aplicar un test d'ansietat (Open Field o Camp Obert) i els fills dels corredores es mostraren menys ansiosos que els dels controls.

Figura 6. Els fills dels ratolins corredors (EM) estan més temps en el quadrant on es trobava la plataforma d'escapada en comparació als fills dels controls (CM). Hi ha 4 quadrants, per això el 25% seria el temps per atzar.

Figura 7. Es mostren els nivells de BDNF en les 4 zones de l'hipocamp (CA1, CA2, CA3 i DG), sent les columnes blanques el grup de fills dels controls (CM) i en gris els fills dels exercitats (EM).

També s’han trobat efectes epigenètics paternals transgeneracionals (estudis en rosegadors) tant en estrès i ansietat conductual (Dietz et al., Biol Psychiatry, 2011) com en una desregulació de l’eix HPA (Rodgers et al., The Journal of Neuroscience, 2013) quan els pares estaven exposats, abans de tenir prole, a un entorn altament estressant i depressiu.

Actualment la societat accepta que fer exercici aeròbic és bo, com hem explicat en el blog, els beneficis són nombrosos a nivell cognitiu i emocional, encara que amb algunes matisacions. El que han descobert els xinesos és brutal. No han trobat que el fet de fer exercici sigui bo, sinó que si els pares fan exercici són capaços de transmetre els beneficis d'aquests a la seva prole, als seus fills i aquests efectes es veuen a nivell conductual. En altres paraules, evidència a favor que caràcters adquirits (menys estrès i més memòria, per un augment del BDNF) es transmeten a la propera generació. No sé si sou conscients del que això significa. Fins ara era impensable que un canvi en la vida dels pares passés a través de l'ADN als fills; potser, en un parell d'anys es descobreix que els resultats eren falsos, però avui per avui s'acaba d'obrir una nova porta en la ciència. L'estudi deixa de banda les filles. Això no és nou, la ciència és molt masclista (per sort, no tots els estudis són així). Dedicaré aquest escrit del blog a una gran dona que ha fet molt en l'estudi de la biologia i de l'evolució (la que proposà la teoria endosimbiòtica, en base a una primera idea sense elaboració ni difusió del rus Merezhkovski), la recentment desapareguda Dra. Lynn Margulis.

[en aquest link podeu veure la conferència que va impartir a la Universitat Autònoma de Barcelona quan la varen fer doctora Honoris Causa. Afortunadament vaig poder assistir a l'acte: http://www.uab.cat/web/videos/reproduccio-1192707516892.html?param1=20institucional&param2=30honoriscausa&url_video=1186036488373]

13. El cervell que medita

Mon pare em va passar un número de la revista "Investigación y Ciencia", perquè llegís un article sobre neurociència i meditació que m'agradaria compartir amb vosaltres. L'enllaç a l'article original és: 

http://www.investigacionyciencia.es/revistas/investigacion-y-ciencia/numero/460/en-el-cerebro-del-meditador-12725

Els que em coneixeu ja esteu veient que m'estic tornant una  mica hippie. Durant el meu viatge al Japó vaig entendre l’espiritualitat del budisme. No en tenia ni idea de que tractava, quins eren els seus manaments, ni si havies d'anar cada diumenge a menjar una galeta després de tres quarts d'hora de sermó sobre els pecats i l'infern. Però en un temple solitari, fent el camí de l'oració (no sé si es diu així), un camí en plena natura, on anaves passant toriis i oracions gravades en pedres, vaig entendre-ho tot. No vaig arribar als orgasmes de Santa Teresa de Jesús (al final del blog ho exemplifico), però va ser el primer cop que connectí amb un moviment espiritual-religiós.

De fet, a la tornada vaig llegir sobre el budisme, entenent que més que una religió és una manera d'entendre la vida, el qual ja m'agrada més. Fins i tot, vaig fer-me un pòster (que aquí penjo per si el voleu descarregar) per poder aclarir-me les idees i entendre la filosofia budista.

Però deixant de banda les meves cabòries personals i tornant a la ciència; a grans trets, el que diu l'article és que meditar modifica el nostres cervell i, fins i tot, la nostra expressió gènica. Sobre això segon (ja parlaré en profunditat en una altra entrada sobre els possibles errors de Darwin), una investigació de la meva col·lega Perla Kaliman va descobrir diferències en expressió d'uns determinats gens amb la pràctica de meditació. Això és coneix com a epigenètica. Tenim uns gens silenciats i, només en unes determinades condicions ambientals, s'expressen. Doncs bé, s'ha demostrat que la meditació disminueix l'activitat d'uns gens relacionats en processos inflamatoris i d'estrès biològic.

Però tornant al cervell, la meditació el modifica igual que conduir un taxi, que és molt menys glamouròs. No ens enganyem per la fina prosa de la revista, el nostre cervell afortunadament és flexible i s'adapta a l'entorn, sigui el que sigui. Els taxistes tenen (o tenien, perquè amb els GPS fins i tot un hindú que mai ha trepitjat la ciutat pot ser-ne) les estructures dels mapes espacials més desenvolupades que la resta de la població. Igualment, els violinistes tenen desenvolupada l'àrea de la motricitat fina dels dits i així fins a un llarg etc... ¿com deu ser el cervell d'en Nacho Vidal?

La gent medita principalment per reduir l'estrès i estar millor amb ella mateixa. Això podria ser un efecte placebo, però no ho és: hi ha una base neurobiològica. Els cervells de la gent que medita tenen, principalment, les àrees atencionals i del sistema límbic diferent a la resta de mortals. Lo del sistema límbic és fàcil d'entendre. Si les emocions són les encarregades de fer-nos tristos o feliços, si fem una conducta per ser més feliços el circuit emocional (sistema límbic) ha de canviar. És de calaix. Fins i tot, s'ha trobat una reducció de l'amígdala, aquella glàndula que s'activa davant les emocions més primàries. I és que hi ha un tipus de meditació, la compassiva, que tracta de cultivar actituds i sentiments de bondat vers els altres. Hom podria pensar que en posar-se en el lloc de l'altre és suficient, però es tracta d'un error comú. Si només empatitzem el que aconseguirem serà contagiar-nos d'aquesta emoció negativa. Hem de voler re-dirigir la nostra conducta cap a l'altruisme; aconseguir evitar aquest desgast emocional i poder mantenir un equilibri intern davant situacions dures per aconseguir ajudar als altres. Els investigadors han trobat que aquest entrenament en compassió permet una major activació d'àrees cerebrals relacionades com la escorça somatosensorial i insular. Aquest tipus d'entrenament és important per profes d'instituts, personal mèdic, etc.

Més difícil d'entendre és la relació entre els sistemes atencionals i l'estrès. A mi em va costar, però té la seva lògica. Resulta que hi ha dos graus de meditació. Una d'atenció focalitzada, on el meditador ha d'aprendre a ignorar el voltant i centrar-se només en un element. Mentre que en la meditació de consciencia plena s'ha d'aconseguir el contrari, poder captar tot el que ens envolta, però sense deixar-se emportar per aquesta sobre estimulació. El que aprenen els que mediten és a entendre el món com un tot, de manera holística i no només focalitzar l'atenció en allò estressant. Així, són capaces de poder suportar el estrés, perquè veuen més enllà del seu problema. El cervell de les meditadores expertes, curiosament, s'activava menys que les no-expertes en les àrees relacionades amb l'atenció (com el précuneo, regió parietal posterior, escorça temporal lateral, etc.); degut a l'efecte "effortful control", que explica que en elevats graus de destresa en una acció es necessita menys control conscient per dur-la a terme. En altres paraules, que el perfeccionament i la repetició porten a l'automatització, que repercuteix amb menys despesa energètica al cervell; meditació inclosa.

Finalment s'ha suggerit (els resultats són pocs) que la meditació podria allargar els telòmers, una enzima relacionada amb la divisió cel·lular i l'envelliment. Els telòmers estabilitzen l'ADN durant la divisió cel·lular; però diguem que es gasten i quan arriben a ser massa curts, la cèl·lula no es pot dividir i queda en un estat de senescència. Aconseguir que els telòmers es facin curts més poc a poc és un gran pas a cap a una vida més llarga i més sana.

Per tant, us animo a meditar, com veieu és positiu, no implica res de dolent pel vostre cos i si porta gairebé 2000 anys existint per alguna cosa serà.

Y lo prometido es deuda:

Mireu com va representar Bernini a Santa Teresa, inspirat per aquest escrit de la "Santa".

Vía un ángel cabe mí hacia el lado izquierdo en forma corporal, lo que no suelo ver sino por maravilla. [...] No era grande, sino pequeño, hermoso mucho, el rostro tan encendido que parecía de los ángeles muy subidos, que parecen todos se abrasan. Deben ser los que llaman Querubines [...]. Viale en las manos un dardo de oro largo, y al fin de el hierro me parecía tener un poco de fuego. Este me parecía meter por el corazón algunas veces, y que me llegaba a las entrañas. Al sacarle, me parecía las llevaba consigo y me dejaba toda abrasada en amor grande de Dios. No es dolor corporal sino espiritual, aunque no deja de participar el cuerpo algo, y aun harto

12. Green Exercise: perquè en l'esport no tot s'hi val.

Després de set mesos d'absència, on l'activitat científica del blog es va traslladar a la pàgina de facebook "Ciencia y Salud" (CyS) https://www.facebook.com/CYScienciaysalud; torna una nova temporada del Mossegades. M'agradaria començar per un tema que he tractat molt aquests darrers mesos, tant en un llibre de divulgació, com en la tesis i, sobretot, en el meu intent per investigar en el camp de la Antrozoologia: el "GREEN EXERCISE".

La traducció no té gaire secret, potser és una mica sensacionalista, però ja sabeu que els anglosaxons de màrketing en saben molt. La idea base és que la pràctica d'exercici físic s'ha de dur a terme en entorns naturals, d'aquí el "green" (verd). Segurament, aquesta dècada serà recordada per l'esperit naturalista de la humanitat. Tancament de centrals nuclears, èxit de vendes del Toyota Prius, el hit de l'estiu "envàs on vas" (sense cap mena de dubte aquest enllaç està de més, però no podem oblidar aquesta campanya, bravo! us heu lluït https://www.youtube.com/watch?v=5MzQx8V9noc), invasió de bicicletes urbanes, l'Obama xupant càmera... La neurociència no podia ser menys i des de fa uns pocs anys s'està investigant com l'entorn interacciona en la pràctica esportiva dins el que es coneix com a estil de vida saludable. Fins ara els científics ens havien dit que calia fer esport. En la meva tesis ja vaig indicar que cal matissar les recomanacions, sobretot pel que fa al gènere i subratllava la importància de l'entorn. No és que sigui un visionari, simplement m'agrada el tema i trobo que tot allò que naturalitzi a l'ésser humà és benvingut. 

Exemple d'exercici urbà.

Exemple de "Green Exercise". No sé vosaltres, jo em quedo amb aquest.

Vaig descobrir el green exercise de casualitat. Necessitava trobar evidències sobre la pràctica d'exercici moderat en la vida quotidiana i beneficis cardiovascular, en concret sobre un paràmetre que s'anomena HRV (variabilitat de la freqüència cardíaca, però ja en parlem un altre dia). Vaig trobar un article (Nyhan et al., Science of the Total Environment, 2014) que va concloure que és menys perjudicial per la nostra salut anar a la feina en autobús que no pas en bici (vegeu la taula). Els autors analitzaren la salut cardiovascular en persones que cada dia agafaven diversos mitjans de transport per anar a la feina en la ciutat de Dublín. Els resultats negatius s'expliquen per la contaminació. Al fer exercici es respira més i a major intensitat, agafant més pol·lució ambiental i portant-la directament als pulmons. Després de llegir això, vaig enviar una carta a Nike sol·licitant que a les caixes de les seves bambes apareguessin missatges del tipus... "Correr produce impotencia" o "Hacer deporte aumenta los riesgos de sufrir cáncer de pulmón". I l'estudi va ser fet a Dublín, imagineu-vos si parlem de London, New York o Barcelona, que quan hi ha anticicló la capa de merda que es veu des de Collserola espanta.

Fixeu-vos que en els 4 casos els batecs per minut (bpm) augmenten, però ho fan significativament més en els que van a peu i en bici en comparació als del bus i tren. El paràmetre de variabilitat de la freqüència cardíaca (SDNN) ens diu que a major variabilitat (números positius) major salut. Fixeu-vos que en tots els casos es redueix (valors negatius), però igual que abans anar a peu o en bici és significativament més perjudicial que anar en autobús o tren.

A partir d'aquí vaig començar a investigar sobre el tema, descobrint altres coses interessants. La majoria del tipus més psicològic que venen a dir que corre o passejar pel bosc no només neteja els nostres pulmons, sinó que també en purifica l'ànima (Barton i Pretty, Environ. Sci. Technol., 2010; Bowler et al., BMC Publich Health, 2010). Parlant de neurociència en concret, un estudi (Bos et al., Neuroscience Letters, 2011) ha vist que anar en bici en entorns contaminats no incrementa el factor neurotròfic (BDNF, recordeu que és l'aliment de les neurones i fa que en neixin i es facin més fortes), mentre que en una sala amb el aire net i filtrat sí que els incrementa. [fins ara el 95% dels estudis tant humans com animals havien trobat que l'exercici aeròbic, com anar en bici, augmenta el BDNF]. En aquest cas l'experiment es va fer a Antwerp, una ciutat Belga de mig milió d'habitants (amb una àrea metropolitana de 1,2m); una ciutat normaleta tirant a petita. Però la qüestió no acaba aquí, vaig voler ampliar l'espectre a altres variables que podien influenciar en la pràctica de l'exercici físic.

Una d'elles és la manipulació. Vam trobar que les rates milloraven per igual el seu estat d'ànim psicològic (no fisiològic, que sí necessita de l'exercici físic per millorar) tant si corrien com si les manipulàvem. Clar, aquest resultat en el món científic fa molta patxoca. La manipulació estandarditzada és igual d'eficient que l'exercici al treadmill en conducta ansiosa. Però no us deixeu enganyar, el que varem trobar és que ficar-se mà és tant efectiu com anar-se'n a corre amb la veïna. I així ho vaig explicar a la tesis. Bé, no amb aquestes paraules, però la cara de la meva companya de laboratori, S.M., va ser igualment un poema. "No ens anem traient els polls els uns als altres, però per alguns autors la mateixa funció social del grooming que fan altres mamífers la podrien tenir les abraçades, carícies, carentonyes que ens fem els humans en general, fins i tot el sexe". No em mal interpreteu, no estic dient que anar a la Jonquera sigui més sa que anar en bici pel Besos, sinó que hi ha altres aspectes de la vida tant importants o més per la nostra salut mental que l'esport. Viatgeu, aneu al cine amb els amics, gaudiu de la música, deixeu-vos endinsar en el mon de la pintura, abraceu la vostra parella... però si us plau, no veieu el "Sálvame".

Finalment, i de cara al llibre de divulgació que us parlava abans, vaig buscar si hi havia diferències entre fer exercici en solitari o en grup. Evidentment que les hi ha. En concret, en una excel·lent revisió en esport infantil (Eime et al., Int. J. Behav. Nutr. Phy., 2013) els autors varen concloure que fer esport en equip és igual de sa físicament parlant que l'esport individual, però el primer aporta beneficis psicològics: treball en equip, comunicació, autoestima, etc. que no ho aporta l'esport individual.

Curiosament, he parlat de Green Exercise en els darrers mesos en relació al camp de l'Antrozoologia, que és la ciència que estudia la relació entre animals i persones. Se sap que la tinença d'un gos augmenta els nivells de pràctica d'exercici físic (Westgarth et al., Int. J. Behav. Nutr. Phy., 2014), però... augmenta els nivells de Green Exercise? Això ho sabrem, segur, en els propers anys.

11. Dame tu mano y te diré quién eres.

Noies, ¿no us ha passat mai de buscar un príncep blau que us cuidi, que es mimi, per dormir abraçats, que sigui un bon pare i que vulgui conduir un monovolum... i que acabeu als braços d'un mandril en zel absorbit per la feina i que condueix un descapotable? i segur que moltes de nosaltres hem buscat un tigre apassionat que ens segresti un cap de setmana a la costa brava entre xampany i orgasmes; i hem acabat amb un sosaines que ens proposa veure "Titànic" abraçadets i, a més, acaba plorant de l'emoció. M'equivoco?

Deixant de banda les frivolitats de "Sexo en Nueva York", sí és cert que trobar una manera ràpida, subtil i no invasiva de predir el comportament d'una persona a llarg termini (tots podem tenir una nit de passió desenfrenada i conduir un monovolum automàtic) ens seria molt útil; no només per les relacions socials; sinó per exemple, per trobar feina o per calcular una assegurança de vida. Existeix una manera científicament provada de fer-ho. Com veureu no és infalible ni tampoc té un recolzament científic aclaparador, però sí té una teoria sòlida que el sustenta. Estem parlant de conèixer els nivells basals de testosterona per la llargada dels dits de la mà, i això funciona tant per homes com per dones.

Aquesta teoria ha estat ideada per John T. Manning de la University of Central Lancashire (UK) (Manning, et al, 2007, 2008). El punt clau és que els nivells de testosterona durant la gestació, que marcaran els nivells basals quan som adults, determinen, entre moltes altes coses, la relació de la llarga dels dits índex (2D) / anul·lar (4D) (2D:4D) (veure figura). Per tant, podem saber si una persona té molta o poca testosterona mirant si el seu dit anul·lar és més curt o més llarg que els seu dit índex; millor si són de la mà dreta, atès que en ella les diferències són lleugerament més acusades i pot ser més fàcil arribar a una conclusió (Manning i Fink, American Journal of Human Biology, 2008). Però la meva recomanació és que ho feu a la que us sigui més còmode. En general, les dones s'aproximen més (o fins i tot superen) una relació de 1 (anul·lar curt), mentre que els homes l'acostumen a tenir més baixa: 0.8 - 0.9 (anul·lar llarg). A menor relació (com més baix sigui el número) més nivells de testosterona.

Recordem què és la testosterona: una hormona esteroide del grup dels andrògens. Malgrat que sigui principalment masculina, en segreguen tant homes com dones. Més enllà de la definició dels trets sexuals masculins, la testosterona es relaciona amb un elevat risc, mes agressivitat, major conducta sexual, etc. (Wikipedia, 2015).

     (Zheng i Cohn, PNAS, 2011).

La gran pregunta és... ¿però hi ha relació entre la mida dels dits i les característiques de personalitat, que per exemple, comentava en el primer paràgraf? Doncs sí. En un estudi correlacional dut a terme a UK (Manning et al., 2008) amb 153.429 participants, caucàsics i heterosexuals (per evitar variables confusionistes) es va comprovar la hipòtesis que en homes, com més pròxim a 1: menys dominància social, tenen més nens, menys facilitat per excitar-se sexualment  (resumits a la taula) i menys capacitats espacials. Per dones, com més proximitat a 1 també menys dominància i  menys capacitats especials. En canvi, a més proximitat a 1 existeix una major excitació sexual i major nombre de fills, possiblement per un efectes dels estrògens.

Hi ha una altre pregunta clau, oi? Què passa amb els homosexuals? Resulta que en homes (no en dones) els homosexuals i bisexuals tenen una ratio més propera a 1 que els heterosexuals. Llàstima que l'estadística no sigui molt potent, atès que és un estudi correlacional amb un significació de 0.049 (el límit és 0.05) amb una mostra molt gran (93.048 caucàsics) (veure escrit anterior) (Mannings, et al., Arch Sex Behav., 2007). Un altre estudi sí va trobar en lesbianes un patró de dits més masculí que el de dones heterosexuals (Breedlove, Endocrinology, 2010). No obstant, és un primer pas per explicar que els nivells de testosterona prenatal podrien predir una petita part de la homosexualitat.

Deixant de banda la part més "sexual" i passant a la més econòmica, quan aneu al banc per obrir un pla d'inversions mireu també les mans del vostre broker. Un estudi dut a terme a la City de London ha descobert una clara correlació entre la mida dels dits 2D:4D i els beneficis obtinguts per any. Com es mostra a la següent taula, els brokers amb una ratio més baixa (o dit anul·lar més llarg) i, per tant, més testosterona guanyen considerablement més diners (Coates et al., PNAS, 2009).

A nivell fisiològic és curiós veure que amb valors més propers a 1 (menys testosterona) es corre més lent, tant en homes com en dones (Manning, et al., American Journal of Human Biology, 2007). Encara més sorprenent és que aquesta diferències en els dits també s'ha trobat en ratolins i es relacioni amb els nivells d'andrògens fetals (com intuïa Manning), el que obriria la porta per estudiar aquestes diferències a nivell molecular i fisiològics (Zheng i Cohn, 2011), no només a nivell correlacional com fins ara.

Així per tant, sí podem considerar que mirar la mà del nostre possible companys sexual, no només pot ser un gest sensual, sinó també una mesura pràctica per saber si val la pena fer l'última copa a casa seva o millor anar demanant ja el compte.

PD: aquestes dades són aplicables a població caucàsica, en altres grups ètnics no està tan ben explicat per manca d'estudis.

10. O Déu no existeix o és cabroncete

Creure en dracs és una bajanada. Tothom sap que no existeixen ni que mai han existit. No hi ha registres fòssils ni cap mena d'empremta deixada per ells. Només resten velles llegendes i llibres engroguits. Dades contradictòries i diverses versions que contradiuen una pila de lleis físiques. Només els infants creuen en dracs.

No obstant, podríem canviar la paraula "drac" per la paraula "Déu" i el paràgraf anterior tampoc seria pas incorrecte. Parlo de Déu per tradició cultural, però també valdria per Al·là, Buda, Brama, el Karma, Ra, Silap Inua, Thor, la tetera de Russell, Maradona, Dawkins...

Richard Dawkins - "What if you're wrong?" South Park

(llibre de "The God Delusion"/"El espejismo de Dios" que recomano).

No sóc partidari que la ciència entri en debats religiosos que no li pertoquen. Però en el moment que la religió si es sent legitimada per ficar-se on no la demanen, així com voler dirigir la vida de ciutadans "laics", sí crec que la ciència ha de lluitar per evitar aquest greuge. Parlo de prohibir investigar amb les cèl·lules mare que podrien curar el càncer, decidir si una persona ha de tenir fills o no, no permetre que dues persones que s'estimen es casin, imposar el creacionisme a algunes escoles, propagar la sida a l'Àfrica prohibint el preservatiu, eliminar cultures indígenes per imposar la seva pròpia, justificar guerres, que algunes religions puguin recollir impostos durant la declaració de la renta mentre d'altres no... i un llarg etcètera.

Us proposo veure un capítol divertit dels Simpson sobre el tema de l'educació en el creacionisme ("The Monkey Suit"). Està en anglès..., s'entén bé, però si no en sabeu, a partir del 07:30 hi ha una escena molt bona:

http://seekcartoon.com/watch/27482-the-simpsons-season-17-episode-21-the-monkey-suit.html#.VI3AHSuG-Sc

Abans de continuar hauríem de comentar les diverses tipologies de creences, hi ha moltes, faré un resum de les principals (http://es.wikipedia.org/wiki/Te%C3%ADsmo):

- "Panteisme": tot és Déu. Déu està en totes les coses naturals.

- "Teisme": Déu (o més d'un) crea el món, els homes, els animals, etc., i, a més, intervé en les nostres vides. Fa milacres, escolta les nostres oracions, castiga els pecats... En altres paraules, que és com jugar als "Sims": videojoc d'estratègia social en què el jugador ha de dissenyar la casa i la vida dels seus personatges. Amb la diferència, que si controlar una parella al videojoc ja és complicat, imagineu els més o menys 2.000.000.000 de cristians...

- "Deisme": Una o més deïtats creen el món mitjançant les lleis naturals, però després se'n desentenen. Per exemple, Déu podria haver provocat el Big Bang, però després va marxar a fer la migdiada i ja s'ho faran. Aquesta és l'opció més conservadora, atès que et permet portar una vida de "pecat", però et cobreixes les espatlles per quan et mors.

- Agnòstics: Consideren que l'existència de Déu és desconeguda, per tant ni creuen ni deixen de creure.

- Ateisme: Aquelles que neguen l'existència de Déu, per tant no hi creuen pas.

Ara sí, anem al gra. Què pot aportar la ciència?

La majoria d’estudis que s’han dut a terme han estat correlacionals; de tipus... S’ha vist que les persones amb una major pràctica religiosa sobreviuen més anys al càncer (Paiva, et al., J Relig Health, 2014). Vol dir això que Déu ajuda als creients amb càncer? No. El que vol dir que la pràctica religiosa sí ajuda, però no pas Déu. La pràctica religiosa implica una esperança, una mena de tractament (placebo), un suport social, etc. És això el que allarga la vida de les persones amb càncer. De Déu no diu res.

Per tant, calen altre tipus d’estudis. Hem de buscar-ne un que:

-         Sigui experimental, amb dos o més grups, un amb contacte amb Déu i un sense contacte. Res d’estudis correlacionals.

-       No hi hagi consciència de pregària. Resar és la forma més directa d’estar amb contacte amb Déu, parlar-hi i demanar-li coses. Com hem vist en l’estudi correlacional, el fet de pregar o saber que preguen per tu té efectes positius. El problema és que no podem distingir l’efecte placebo de la intervenció divina. Molt important: necessitem un estudi on els destinataris de les pregaries no en siguin conscients per eliminar el possible efecte placebo. Aquest mètode es coneix com a “Intercessory Prayer” (Resar en favor d’un altre).

Articles científics així n’he trobat dos. El primer d’ells també va sobre càncer (Oliver i Dutney, Alternative Therapies In Health And Medicine, 2012). Es compleixen els dos requisits anteriors. Hi ha efecte de Déu? Sí! Oh my God. Espereu un segon... resulta que la mostra és de 999 pacients i la significació estadística es dóna només en qualitat de vida i espiritualitat (no en supervivència de càncer), amb una significació de 0.04. Per si no ho sabeu, la significació estadística es dóna amb 0.05 o menys i, en general, a major mostra, més facilitat per obtenir-la (però això és un altre tema). Així que... obtenir una significació tant justa com ho és 0.04, amb una mostra de 999 pacients i en un assaig clínic... No té cap mèrit. Mostra que Déu existeix? No. Mostra que la revista científica és força mediocre.

L’article que està millor realitzat és el de Benson i col·laboradors (Am Heart J, 2006). Per acabar de convèncer-vos que és un bon article, està publicat a una bona revista (la 24 de 125 entre les de cardiologia). A més, el finançament de l’estudi ha estat aportat per la: “John Templeton Fundation” (http://www.templeton.org/), entitat de marcat caràcter religiós. Les característiques del estudi eren les següents:

-          600 pacients de malalties cardiovasculars per cada grup (total: 1.800 pacients).

-          Els pacients eren cristians o jueus. Indicaven nom i inicial del cognom, perquè Déu els identifiqués bé.

-          3 grups: incertesa en saber si pregaven per ells i amb “Intercessory Prayer (IP)” (1), incertesa en saber si pregaven per ells i sense “Intercessory Prayer” (2), i pregant, certesa que pregaven per ells i amb “Intercessory Prayer” (3).

-       Els que pregaven eren persones religioses (amb bon tracte amb Déu). Pregaven cada dia, de dilluns a divendres, al vespre entre 1 i 4 vegades durant dues setmanes.

L’error de l’estudi era no afegir persones atees (no vull pensar que Déu és rancorós i deixarà morir als ateus, oi?); sí es va veure que aprox. el 65% dels pacients creient fortament en Déu, però això no assegura que el 35% fossin ateus insensats com jo. Tampoc van controlar els precs de familiars i del propi malalt (possible efecte de persistència en el tractament de resar?).

Els resultats principals es mostren en la següent gràfica:

En negre són els pacients que es varen perdre (mort, van renunciar a l'estudi, etc.) i ratllat els que van mostrar almenys una complicació de salut. Manquen aquells que van acabar l’estudi sense complicacions de salut. Aquests no es mostren a la gràfica. Si us hi fixeu, l’eix de l’esquerra arriba al 70% i les barres es queden al voltant del 50%. A més, al centre de les barres ratllades apareix el percentatge de pacients amb problemes. Així, el percentatge que resta són els pacients sense problemes de salut. Per tant: com més alta sigui la columna més problemes de salut. La primera columna és el grup 1 (no ho saben, però resen per ells), la segona el grup 2 (no ho saben, però no resen per ells), i la tercera el grup 3 (saben que resen per ells).

Com podeu veure, el fet de resar no aporta cap avantatge. Sorprenentment, el fet de saber que resen per tu és contraproduent, però com he explicat abans, per molt que l’estadística digui que és diferent, a nivell clínic no hi ha diferencies.

En resum, el fet de pregar a Déu, descartant l’efecte placebo, no implica que et curis. Déu no et salvarà la vida.

Per acabar de confirmar que científicament Déu no existeix, dues molt bones revisions (Masters i Spielmans, J Behav Med., 2007; Roberts et al., Cochrane Database of Systematic Reviews, 2009) tampoc troben cap efecte significatiu de pregar per un altre sobre la salut de les persones.

En conclusió, o no hi ha Déu per escoltar les pregàries; o existeix, les escolta i passa de tot deixant-nos morir. Ara em direu que és el seu pla diví... toca’t el collons balla...

Així que...

Déu  0 – 1 Ciència

9. Mataríeu a 1 persona per salvar-ne 5?

(continuació de l’escrit anterior: “8. Els orígens de la moralitat”)

Com veieu és una pregunta fàcil de respondre, sempre que no es tinguin en compte les circumstàncies. M'explicaré. Aquesta pregunta és la base del que es coneix com a "Dilema del Tramvia" (Trolley Problem) (Foot, Monist, 1967; per a una revisió: Bruers i Braeckman, Philosophia, 2014).  El dilema més senzill (a partir d'una premissa s'hi afegeixen petits variacions que compliquen la decisió moral) el respon afirmativament gairebé el 90% de la població.

1) "Veus que un tramvia va per una via on hi ha 5 persones. No pots avisar-los, no tenen temps d'apartar-se i el tramvia no pot frenar a temps. És impossible que s'apartin, així que el tramvia els atropellarà i els matarà segur. Tu pots desviar el tramvia cap a una altra via fent un canvi d'agulles on només hi ha una persona (que tampoc es pot salvar). Aleshores... faries el canvi d'agulles per salvar a 5 persones encara que atropelli a una?" (figura, de:

https://takeitwithphilosophy.wordpress.com/2012/12/16/dilema-del-tranvia/).

2) La variant més coneguda (i fins a on arribarem) és: "Imaginat que en comptes de controlar les agulles estàs en un pont. Allí es troba un home gras (no diré com en Jorge Wagensberg). Si l'empenyeu caurà a la via i gràcies a la seva corpulència aturarà el tramvia, salvant a les 5 persones d'abans. Això sí, l'home gras morirà. Aleshores... empenyeríeu a l'home gras des del pont per salvar a les 5 persones de la via?" (figura, de: http://querraravidaesta.blogspot.com.es/2011/06/dilema-moral-el-tranvia.html).

En aquest segon cas, només un 10% de la població llençaria a l'home gras des del pont. Si heu raspós que sí... si us plau, deixeu de ser amic meu al facebook...

Al desgranar aquest problema filosòfic, el primer que ens hauríem de preguntar és: responem tots de la mateixa manera? O en altres paraules, la moral és universal? Respondre aquest interrogant amb el dilema del tramvia és complicat. Fins no fa gaire es pensava que sí, que la moral és universal, atès que persones de països diferents responen igual (Hauser et al., Mind & Language, 2007). Aquests autors van obtenir les dades per internet, si voleu participar en altres estudis del grup: http://moral.wjh.harvard.edu/. A grans trets, no varen trobar diferencies ni en: edat, gènere, nacionalitat, religió, etc. Recentment, però, un altre grup d’investigadors rebutgen els resultats anteriors (Gold et al., Judgment and Decision Making, 2014). Ells diuen que el primer estudi d'universal no en té res. La majoria de països analitzats són de l’òrbita anglosaxona i rics (si més no, cal tenir internet per participar-hi): Anglaterra, Austràlia, Brasil, Canadà, EEUU i India. Doncs sí, tenen raó. He de dir que cap dels dos articles em sembla brillant. Tornem a l’estudi de Gold. Els autors comparen anglesos i xinesos i troben que els xinesos són menys partidaris de fer el canvi d’agulles per matar a una persona i salvar-ne a 5 que no pas els anglesos. Vol dir això que la moral no és universal? No, vol dir que hi ha dades contradictòries i es necessiten estudis de major qualitat per concloure alguna cosa.

Si m’hagués de mullar, jo diria que la moral sí és universal. Com veurem a continuació hi ha unes bases biològiques claríssimes i, com hem vist fins ara, hi ha aspectes d’empatia i teoria de la ment que compartim amb animals. Per tant, hi ha un constructe comú seleccionat evolutivament. A més,  tendeixo a pensar que les diferències de resposta estan més relacionades amb diferències individuals que no pas culturals (Young i Saxe, Emotion Review, 2011).

Grosso modo hi ha dues classes de resposta davant les diferents variants del dilema del tramvia (Bruers i Braeckman, 2014): “deontològica”: en la qual no s’ha de fer mal a cap persona no relacionada directament amb el problema; “utilitària”: en la qual sempre s’escull la opció en que es fa mal a menys persones. Aquests autors resumeixen molt extensament totes les possibles variants i explicacions filosòfiques al problema. Avui que estic inspirant ho reduiré a una única variable. Per mi, el que marca la diferència és el teu grau, com a subjecte que decideix, d’implicació. Com menys implicat estiguis en la mort de la persona més possibilitats hi ha que actuïs. No té el mateix grau d’implicació desviar un tren cap a una altra via on hi ha una persona i salvar-ne a cinc, que empènyer a una persona a les vies del tren per salvar-ne a 5. En el primer dels casos, la mort de la persona és una conseqüència de salvar-ne a 5. Tu fas un canvi d’agulles, amb la mala sort que hi ha una persona a la via alternativa. En el segon cas, atures al tren directament amb una persona que no té res a veure (allunyat de l’escena) i, a més, tu ets l’agent actiu. La mort de la persona no és un dany col·lateral, sinó una conseqüència directa de la teva acció. En altres paraules, en el primer cas salves a 5 persones i en el segon en mates a una. Aquesta importància del distanciament també s’ha comprovat en una altra investigació, almenys curiosa. Costa i col·laboradors (Plos One, 2014) varen estudiar si l’idioma en que s’explica el dilema del tramvia pot influir en la decisió. Evidentment, tots els subjectes entenien el problema en els dos idiomes presentats (nadiu i estranger). Van trobar (figura següent, foreign=estrangera) un major percentatge de respostes utilitàries (sacrificar a la persona per salvar-ne 5) en el cas del pont (footbridge) (dilema 2) quan la llengua era estrangera. Els autors hipotetitzen que malgrat que es domini la llengua estrangera, aquesta provoca menys impacte emocional i, per tant, un major distanciament i un major grau d’utilitarisme.

Aleshores... que podem pensar de les persones que es decideixen per la opció utilitària? Són fredes o calculadores? Wiech i col·laboradors (Cognition, 2013) varen intentar respondre a aquesta pregunta. La seva idea era correlacionar dos trets de personalitat amb diferents patrons d’activació cerebral (sempre amb població sana, ni amb psicopatologies ni amb lesions). Per l’estudi de la fredor emocional van usar el tret “psicoticisme” d’Eyseck. Les persones amb un elevat tret de psicoticisme destaquen per ser: poc empàtiques, agressives, poc normatives, originals, creatives, etc.; mentre que per l’estudi de les "calculadores" van usar el tret de “Necessitat Cognitiva”, relacionat amb un augment de deliberació, donar-li voltes, pensar abans d’actuar, etc. Van aplicar un seguit de dilemes morals mentre se’ls mesurava l’activitat cerebral amb una ressonància magnètica funcional. Els resultats varen demostrar que tots dos trets es relacionen amb un augment de respostes utilitàries. A més, els subjectes amb elevat tret de psicoticisme mostraren una menor activitat de l’escorça cingulada (SCC), relacionada amb emocions negatives com la tristesa o la por. En canvi, no hi varen trobar cap diferència d’activació amb els subjectes d’elevada “necessitat cognitiva”. Per tant, aquest estudi demostra que algunes diferències individuals poden alterar les respostes en els dilemes morals, com ja apuntàvem anteriorment.

Fins ara hem parlat de subjectes normals. I si hi ha lesió? Pot un cervell danyat transformar a una bona persona en un dèspota? Doncs sí, Phineas Gage és l'exemple més clar, però parlarem d'ell un altre dia. Es varen agafar pacients amb lesions al còrtex frontal ventromedial (un altre cop apareix el còrtex frontal...), un àrea relacionada amb la moral i les emocions socials. Aquests pacients, comparats amb persones sanes, mostraren un augment anormal de respostes utilitàries (Koenings, Nature, 2007), com per exemple llençar a un gras des d'un pont per salvar a 5 persones.

I se ets així de fàbrica? Pujol i col·laboradors (Scan, 2012) van voler estudiar si els psicòpates tenen un funcionament cerebral diferent a les persones "sanes" mentre resolen dilemes com el del tramvia. Agafaren 22 presos catalans (crec que de Lleida) diagnosticats com a "psicòpates" i els posaren en una ressonància magnètica funcional mentre resolien dilemes morals. Evidentment, també hi havia un grup control. Els resultats cerebrals mostren una reducció de l'activació del còrtex frontal medial i l'escorça cingulada (PCC) (us sonen aquestes àrees, oi?), a més d'una reducció en zones límbiques com la unió amígdala-hipocamp (figura: C=control, P=Psicòpata, a més color clar, groc-blanc, més activació).

A més, en estat de repòs, els psicòpates mostraren una connectivitat entre aquestes dues àrees (frontal i cingulada) diferent als controls (figura, fixeu-vos que es marquen zones diferents entre uns i altres).

Sorprenentment, a nivell conductual no van haver diferencies significatives en els dos dilemes del tramvia. Com veurem amb les dades que es copio a continuació, és degut a la poca mostra de subjectes. Amb més subjectes jo crec que arribaria a la significació. En altres dilemes més... quotidians... si es varen trobar diferències, us mostro un d'ells:

El senyor Jones és un jove arquitecte que visita un dels seus edificis en construcció amb el seu cap. El seu cap és un dèspota que fa sentir miserables a tots els treballadors, incloent al senyor Jones. Si el senyor Jones empenyés al seu cap de dalt de l'edifici ell moriria i els senyor Jones seria interrogat per la policia; però si no ho fa el seu cap continuarà arruïnant la vida d'altres persones. Ets els senyor Jones, l'empenyeries daltabaix de l'edifici?