19. La més gran de les històries (65 - 4,5 milions d’anys)

A long time ago, in a galaxy far far away...

Toumaï, (fig. 1), un jove simi, explora el terra del seu bosc natal a la recerca de menjar. Cada cop plou menys i fa més fred. L’abundant selva humida, en el futur Txad, està perdent frondositat a marxes forçades. Ell no ho sap, però aquesta primera incursió a dues cames pel sota bosc és un petit pas pels Sahelanthropus Tchadensis, un gran pas per la humanitat. La terra era molt diferent fa uns 6,5 milions d’anys.

Figura 1. Crani i interpretació de Toumaï (Sahelanthropus Tchadensis). Foto de nutcrackerman.com

Orrorin té el cor dividit. Una nova forma de vida, amb molt de sol, herbes altes i pocs arbres s’està imposant. Nous veïns venen de llocs llunys. Les àgils impales atreuen als depredadors, fent de la sabana un lloc hostil. Malgrat que el seu estimat bosc comença a desaparèixer, els sempre sorollosos còlobs s’aferren als arbres d’una Kenia en constant canvi. Els Orrorin Tugenesis han de prendre una decisió que canviarà, per sempre, la historia del nostre planeta aquell matí de fa uns 5,9 milions d’anys.

Ardi, una mare d’Ardipithecus Ramidus, alimenta als seus fills amb arrels de la cop més seca Etiòpia de fa 4,5 milions d’anys. L’adaptació ha estat llarga, però la nova dentició permet a aquests simis bípedes menjar des de la dolça, però escassa fruita, fins a les dures arrels en temps de sequera. Els seus avantpassats, els Ardipithecus Kadabba, si ho tingueren més complicat, amb unes dents més primitives; com ho demostren uns canins més llargs, en un clima que canvià bruscament.

Els nostres tres protagonistes es consideren l’origen de l’home, els nostres re-re-re-rebesavis. Tenen detractors i simpatitzants per igual, però la veritat és que poc importa. Qui va guanyar? Qui es va extingir? Qui va evolucionar? En una escala de milions d’anys aquestes preguntes són irrellevants. L’element clau és que aquestes especies foren les primeres en passar d’una vida arborícola a una vida bípeda a la sabana. Patiren un canvi climàtic farà uns 7 milions d’anys, al final del Miocè, que trastocà la vida a la terra (vegeu la taula 1, com a guia pels períodes temporals terrestres). Les temperatures baixaren, la pluja disminuí i la selva deixà pas a la sabana. Aquest tipus de clima es mantingué durant el Pliocè, encara que les temperatures eren entre 2-3º més elevades que les actuals. I sense 4x4 circulant per les ciutats, però això ja és un altre debat. La importància de Toumaï, Orrorin i Ardi també rau en que estigueren relacionats en la separació del llinatge entre els humans i els grans primats (ximpanzés, bonobos i goril·les); però encara no se sap del cert si foren els primers del llinatge humà o els darreres ancestres comuns. El que és segur que els humans no venim dels actuals grans simis, sinó que tot dos llinatges provenim d’un ancestre comú que ens separà farà uns milions d’anys.

Taula 1: Períodes temporal terrestres des de 66 milions d’anys. Font, Wikipedia.

Estareu d’acord en mi que estem vivint el regnat dels mamífers, sent els humans els reis (o millor dit els dictadors). Hollywood ja s’ha encarregat de recordar-nos, normalment amb força errors, que fins fa 65 milions d’anys els reis eren uns sauròpodes els que governaren la terra, segurament amb menys mà de ferro que nosaltres. El ja indiscutible meteorit que caigué en el Yucatán generà la nit perpetua i despertà terratrèmols i volcans. Gran part de la vida vegetal morí. Sense la base de la cadena tròfica els gran dinosaures desaparegueren, no tots però. Com podeu veure en la figura 2 estem envoltats dels néts del T-Rex. Però quan Déu tanca una porta obra una finestra; començà l’era dels mamífers.

Figura 2. Les potes dels ocells no podeu ocultar un passat reptilià. Foto de Ikon (CC). https://pixabay.com/es/paloma-palomas-aves-viva-solo-ave-201810/

Al final de la era Mesozoica, al final de cretaci, ja havien aparegut els primers mamífers placentaris i marsupials, que parien cries vives. Eren animals petits, que menjaven insectes i llavors no més grans que els ratolins, es podria dir que similars a les tupaies (fig. 3). Precisament va ser això el que els va permetre sobreviure a la extinció de fa 65ma, necessitaven poc aliment i suportaren el desastre del meteorit, mentre els grans dinosaures morien de fam. Aquesta situació, unida a variacions climàtiques i a l’aïllament dels continents, el que es coneix com a deriva continental, afavorí l’aparició de nous nínxols ecològics i, en conseqüència, la diversificació dels mamífers. En general, els darrers 65 milions d’anys el planeta s’ha anat refredant, però durant aquests anys han hagut variacions. La més important per a nosaltres va ser l’escalfament durant la època eocena (de la era cenozoica i període paleogen. Fa entre 55 i 34 milions d’anys), el que es coneix com a “màxim tèrmic del Paleocè-Eocè”. Això va fer que les plantes gimnospermes (com es pins) perdessin terreny a favor de les angiospermes (arbres amb flor i fruit), creant un entorn tropical. Per aprofitar aquest nou espai aparegueren els primers prosimis amb mans i peus prènsils, ungles en comptes d’urpes, potencia en les potes del darrera, ulls frontals i cervell relativament gran. Aquest nous éssers eren els adàpids i els omòmids, els avis dels actuals lèmurs i tarsers respectivament (fig. 4 i 5).

Figura 3: Tupaia, similar als primers mamífers. Foto de J. Maughn (CC): https://www.flickr.com/photos/jmaughn/

Figura 4: Lèmur de Cua Anellada (Lemur Catta) a “La Vallée des Singes”. Foto de Jaume F. Lalanza (CC):

https://www.flickr.com/photos/jaumefl/albums/72157645894140977

Figura 5: Tarser (Tarsius Tarsier). Foto de Billy Wirawan (CC): https://www.flickr.com/photos/bly_wirawan/

Els adàpids i els omòmids estaven feliços fins que la temperatura tornà a baixar durant la època oligocena (34 al 28 milions d’anys) degut a les noves corrents marítimes per la deriva continental. Així, mentre que Àfrica i Amèrica del Sud segueren sent tropicals, Amèrica del Nord i Europa es transformaren en boscos caducifolis amb arbres de grans fulles. Aparegueren uns nous éssers, similars als simis del Nou Món (fig. 6) (els d’Amèrica del Sud, els Platirrins) amb les dents més esmolades per tallar les fulles i menjar insectes. ¿Aquests nous ésser són fruit de l’evolució dels adàpids i/o omòmids o provenen d’uns tercers? És un dels molts misteris que encara queden per descobrir. En aquest període hi ha un altre misteri, fins i tot més important que l’anterior. ¿Com van arribar d’Àfrica (lloc originari) a Amèrica del Sud? Per Amèrica del Nord no es creu per una manca de registre fòssil a EEUU i Canadà i, cal recordar, que Àfrica i Amèrica del Sud es separaren fa 100 milions d’anys i que la distancia en aquella època era d’uns 3.000km. Una segona hipòtesis és la convergència genètica, que descriu una evolució independent però amb resultats similars com les ales d’ocells i les ales ratpenats. En el cas dels micos, però, és molt difícil de creure, perquè la convergència és molt i molt similar; massa casualitat, no trobeu? Així que la resposta més acceptada és també la més esbojarrada. Els micos van anar d’Àfrica a Amèrica del Sud en vaixell. Quan dic vaixell vull dir rai de troncs i plantes, i trigaren milers d’anys en arribar, no va ser una cosa ràpida. Segurament fou accidental, molts intents i molta sort. No obstant, no són els únics primats que haurien navegat grans distàncies per colonitzar nous mons en embarcacions de dubtosa seguretat. El noruec Thor Heyerdahi defensà i demostrà ell mateix que la Polinèsia va ser colonitzada des d’Amèrica dels Sud per les tribus pre-inques i inques, navegant amb rais de fusta des de l’actual Perú fins a la Polinèsia. Malgrat que tècnicament fou possible, avui en dia no està provat que la Polinèsia estigues colonitzada per les tribus pre-colombines.

Figura 6: Mona Aranya Negra (Ateles Paniscus) a “La Vallée des Singes”. Foto de Jaume F. Lalanza (CC).

Finalment, recordeu que Toumaï, Orrorin i Ardi eren fills d’un canvi climàtic extrem? Doncs aquest canvi va començar durant el Miocè, entre fa 23 i 5 milions d’anys. En aquest període van aparèixer els primers homínids com a tal, del gènere proconsul (fig. 7). Es consideren els primers homínids perquè: no tenien cua, ulls frontals, musell curt i colze similar al nostre; a més, un cervell més gran en comparació al que tocaria pel pes corporal. Actualment el més similar al proconsul és el Gibó (fig. 8). Els proconsuls no només governaren a Àfrica; també és trobaren homínids ancestrals a Europa i al sud d’Àsia. Se suposa que els primers homínids varen sortir d’Àfrica per arribar a Europa i Àsia a través del Mediterrani, que en aquella època estava sec, i per la unió entre Àfrica i Àsia. Especial atenció és mereix en Pau, un dels pocs homínids del Miocè que es trobà a Europa. Els únics restes fòssils coneguts de l’espècie Pierolapithecus Catalaunicus (trobats als Hostalets de Pierola) (fig. 9) I també en Jordi, el primer català!!!! Un Dryopithecus Laietanus trobat a Sabadell (fig. 10).

Figura 7: Proconsul, el primer de la família dels homínids. Font Wikipedia, foto de Nobu Tamura (CC).

Figura 8: Gibó (Hylobatidae) el parent actual més proper al Proconsul. A “La Vallée des Singes”. Foto de Jaume F. Lalanza (CC).

Figura 9: Representació del Pierolapithecus Catalaunicus a l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell. 

Figura 10: Representació de Dryopithecus Laietanus a l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell.

Ara ja sabem d’on venen en Toumaï, l’Orrorin i l’Ardi, no obstant, falta un petit detall per entendre la seva rellevància. Com heu pogut veure els canvis climàtics han estat de vital importància i han anat oscil·lant al llargs de milers d’anys. No obstant, fins l’aparició dels nostres protagonistes no havien estat prou intensos com per passar dels arbres a la sabana; d’arborícoles a bípedes. Hi ha un fet geològic que explica un canvi tan radical, la formació de la vall del Rift. És una fractura geològica, provocada per l’elevada activació tectònica, que va des del Mar Roig fins a Moçambic, dividint Àfrica entre la seva tropical humida de l’interior i la costa seca, el que es coneix com a “ombra de pluja”, degut a que les muntanyes impedeixen el pas dels núvols i del vent. Això provocà un aïllament dels homínids i un canvi radical del clima, fent-lo més sec i apareixent la sabana. Per això mateix, els boscos desaparegueren i els nostres protagonistes hagueren de baixar dels arbres per buscar nous nínxols ecològics.

Toumaï, l’Orrorin i l’Ardi tenien una característica que els feia únics: el bipedisme. Caminar sobre dues potes és una característica humana i marcà el devenir de la nostra espècie. És la primera de les adaptacions que ens ha permès arribar fins a on hem arribat. Al caminar drets els primers homínids tingueren menys calor. La Sabana és un lloc dur, àrid i calorós. El sol no dóna treva i si no hi ha arbres que facin fruits tampoc hi ha per donar ombra. Al caminar drets, s’exposava menys superfície al sol i es rebia més aire, el que permetia una major refrigeració, necessària per moure’s per la sabana (fig. 11). A més, permet tenir les mans lliures. En un inici no era gaire rellevant, però en un futur serà de vital importància per transportar eines i materials. Finalment, permetia tenir una visió més gran de l’entorn, útil per evitar depredadors, però també buscar menjar.

Figura 11: Avantatge tèrmic d’anar a dues en comparació a quatre potes. Obtingut de: Boyd, R., Silk, J.B. (2004). Cómo evolucionaron los humanos. Ariel Ciencia.

I ara ve la Lucy, sé que tots l’estàveu esperant...

Per saber-ne més:

Per facilitar la lectura no he indicat les referències consultades en el text, ho faig ara:

-      Boyd, R., Silk, J.B. (2004). Cómo evolucionaron los humanos. Ariel Ciencia.

-      Brunet, M., et al. (2002). A new hominid from the Upper Miocene of Chad, Central Africa. Nature, 418, 145-151.

-      Moyà-Solà, S., et al. (2004). Pierolapithecus catalaunicus, a New Middle Miocene Great Ape from Spain. Science, 306, 1339-1344.

-  Stanford, C.B. (2012). Chimpanzees and the Behavior of Ardipithecus ramidus. Annu. Rev. Anthropol., 41, 139–149.

Sense oblidar grans sèries documentals:

-      La odisea de la Especie: https://www.youtube.com/watch?v=n9HnFwChrZo

-      Caminando entre Bestias (anglès): https://www.youtube.com/watch?v=a1VtODwM-FM

-      Viajes Geológicos – El Valle del Rift: https://www.youtube.com/watch?v=nkkBvRXlNy8

Recordeu que no hi ha cap teoria 100% provada. He intentat ser conservador i fer un compendi del que està més acceptat. Això no vol dir, que una teoria minoritària pugui ser la correcte o que en cinc anys tot això canviï. 

18. La natura és bella

Cerqueu a google/imatges fotògrafs com “Sebastiao Salgado”, “Masao Yamamoto” o el català Joan de la Malla, sense deixar de visitar: http://migaleria-aefona.org/. No em digueu que la natura no fa obres d’art.

Si en l’escrit 12 parlàvem del “Green Exercise” i en el 16 “De la bellesa”, perquè no agrupar-los? En neurociència una nova línia d’investigació en salut preventiva s’està imposant, la importància de veure verd, el que es coneix com a “Green Space” (espai verd). A més, tenim aquí a Barcelona el grup de recerca més important a nivell mundial sobre això: http://www.creal.cat/creal/quisom/info_user.html?&idusuari=mnieuwenhuijsen Els estudis en “Green Space” es basen en trobar els beneficis que té el fet de contemplar espais naturals. No cal fer esport en ells, ni passejar els diumenges, ni fer picnics a la vora del mar, simplement mirar per la finestra. Pot semblar molt agosarat pensar que això pot tenir beneficis, però feu la següent reflexió. Perquè pegueu més per un hotel amb vistes al mar? o perquè preferiu la taula al costat de la finestra en un restaurant d’alta muntanya? Hi ha algú que prefereixi caminar per una avinguda transitada abans que per uns jardins japonesos? Si nosaltres per se ja escollim els entorns naturals, no creieu que potser hi ha una base neurocientífica que ho explica?

Avui en dia encara no hem trobat una base neurobiològica clara que expliqui perquè ens atrau la visió de la natura, però si hi ha una hipòtesis que considero certa. El primer Homo amb totes les característiques del gènere va aparèixer farà uns 1.9 milions d’anys, em refereixo a l’Ergaster, atès que a l’Habilis alguns científics el consideren Australopitec, però això ja és un altre compte de fades. Amb ell es podria dir que varen néixer els humans. Des del 1.897.984 aC (fixeu-vos lo insignificant que és Jesús en la escala evolutiva humana) fins el segle XVIII han passat molts i molts anys i moltes i moltes coses, però no gaires de rellevants per a l’espècie humana. En concret, ha ocorregut que hem passat de ser nòmades a sedentaris, a desenvolupar l’agricultura, l’escriptura, la navegació, etc. però sempre en entorns naturals. Ja sé que en l’antic Egipte el Caire podria tenir 500.000 habitants o Roma 100.000, però estem parlant que les gran metròpolis no eren gaire més grans que Sabadell o Terrassa (no se’m ofengui ningú); per tant, la immensa majoria de la població mundial vivia en pobles petits. Us deixo un link interessant sobre la mida de les ciutats antigues: https://es.wikipedia.org/wiki/Poblaci%C3%B3n_estimada_de_ciudades_hist%C3%B3ricas He obviat l’orient, però en la nostra cultura tan egocèntrica no tinc prou informació com per treure una conclusió clara. Què va passar al segle XVIII? Doncs la revolució industrial. Un tal Newcomen i posteriorment un tal Watt (anglesos havien de ser) varen inventar i perfeccionar la màquina de vapor, que canvià tota la societat. Els humans passaren de ser pagesos i ramaders a ser mà d’obra barata per a les grans fàbriques i empreses; deixant la pau i la tranquil·litat (i l’avorriment i la tradicionalitat) del camp, per la modernització i l’estrès de la ciutat (i l’anonimat i la llibertat).

Per tant, el que la natura triga quasi dos milions d’anys en evolucionar els humans ho trastoquen en 250 anys. És aquesta aberració temporal la que ha promogut molts avenços, però també molts mals de cap. La idea d’estar en contacte amb la natura és millorar la qualitat de vida de les persones escurçant aquesta diferencia evolutiva (natura vs modernitat). En altres paraules, si estem genèticament preparats per viure en el bosc, però vivim al carrer Mallorca, tindrem força problemes tant psicològics com fisiològics. Aleshores hem d’aconseguir portar el bosc al carrer Mallorca.

El primer estudi rellevant sobre aquesta idea es va dur a terme a la dècada dels 80s i es publicà a Science (Ulrich, 1984). L’autor, duent a terme un exhaustiu control de variables estranyes, incloent un doble cec, volia saber si tenir una finestra amb vistes al jardí en l’habitació d’un hospital afavoria la recuperació quirúrgica en comparació a una finestra amb vistes a una paret de maons. Evidentment, el fet de veure un jardinet no et recuperava abans (7,96 dies, condició vistes al jardí, vs. 8.7 dies d’ingrés en condició vistes a maons), però si feia que necessitessis menys dosis i potencia d’analgèsic, sobretot en els dies centrals, com es pot veure en la següent taula.

Dies, dosis i potencia dels analgèsics en funció de si veus un jardí o maons per la finestra.

A partir d’aquí s’ha anat ampliant la literatura sobre els beneficis del “green space”; no obstant, escara no hi ha una base sòlida i, fins i tot, resultats contradictoris. El principal problema és una manca d’estandardització en les mesures i els procediment. Sembla que les noves tecnologies, com el rastreig per GPS i les imatges per satèl·lit milloraran la precisió dels estudis. Encara i així, resumirem les principals troballes.

En una revisió del 2015 (Gascon et al., Int. J. Environ. Res. Public Heatlh) es trobà que està envoltats i poder accedir als espais verds redueix el risc de patir malalties mentals en adults. En un estudi en dones, veieren que la qualitat, definida com espais amples i serens, millora la vida mental de dones actives. També buscaren en població infantil, però els resultats foren totalment inconcloents. Afegiren 3 estudis sobre “blue space”, veure el mar, un llac, etc. i un fora positiu i els altres dos sense efectes.

També s’ha volgut estudiar com afecta el verd en les escoles i, en concret, sobre el desenvolupament cognitiu dels nens i les nenes, mesurat a través de la working memory (memòria de treball, similar a la RAM dels ordinadors). Els resultats al llarg de 12 mesos d’estudi trobaren una millora significativa en aquells infants envoltats de verd a l’escola i durant el camí a l’escola. No obstant, quan s’aplica el factor corrector de la contaminació, el “green space” només explica entre el 20-65% d’aquesta millora. Per tant, podem dir que tenir verd a l’escola és bo, no és pas dolent, però no sabem quant de bo és i, segurament, hi ha altres factors més importants. Es va mesurar l’índex de contaminació ambiental, perquè aquestes nenes i nens eren barcelonins i com la majoria de lectors sabeu, Barcelona destaca tristament pels seus nivells de pol·lució, fixeu-vos en aquesta foto real. A més, recordeu (escrit 12) que la contaminació té efectes negatius a nivell de sistema nerviós.

 Barcelona quan tenim anticicló, sense vent ni pluja. Veieu aquesta capa marró damunt la ciutat... merda!

Seguint amb els nens, em va agradar molt un estudi australià, perquè, a més de l’accés a parcs i espais verds, controlaren l’edat, el creixement, el gènere i el nivell econòmic. Els autors (Sanders et al., International Journal of Obesity, 2015) estudiaren més de 4.000 nens/es (en proporció fifty-fifty) i els hi feren un seguiment. En concret, varen mesurar el índex de massa corporal. Trobaren que el fet de tenir accés a zones verdes reduïa l’índex de massa corporal en els nens i aquest efecte augmentava a mesura que entraven en la pubertat. Aquest efecte es donava a partir de tenir accés, no depenia de la quantitat, com es pot veure en la figura, atès que un cop hi ha un 6% de verd els augments no són significatius. Lo important és la presencia, no la quantitat. Aquest efecte, però, no es veu en nenes. Això demostra, com sempre remarco, la importància de fer estudies en homes i dones, nenes i nens.

A l’esquerra els nens i la dreta les nenes. Com es pot veure, a partir de un 6% d’espai verd en la seva àrea, els nens augmenten menys el seu índex de massa corporal.

Finalment, i per tancar el cercle virtuós, recentment s’ha publicat una revisió que analitza els estudis que hagin valorat com l’accés i la densitat d’espais verds en entorns urbans afavoreix la pràctica d’exercici físic (Bancroft et al., Social Science & Medicine, 2015). Només es van seleccionar aquells estudis que analitzessin objectivament l’espai verd i la pràctica d’esport, amb podòmetres i acceleròmetres. En varen trobar 20, i malgrat que el verd no molesta, tampoc hi ha una gran evidencia a favor.  Les conclusions són que hi ha força varietat en edat i gènere, per variar, mai millor dit. I que no només has de mirar la proximitat del parc, sinó la mida i la qualitat.

Com heu pogut veure, poseu verd a la vostra vida: planteu uns geranis, aneu a la muntanya, passegeu els diumenges pels parc de la ciutat, visiteu parcs naturals... Encara no podem afirmar que sigui beneficiós, però tot arribarà i el que és segur és que no és perjudicial. Fem cas a la mare natura que és sabia. Si ens ha evolucionat per estar envoltats de verd i de blau, deixem el negre de l’asfalt de quan en quan.

17. Inside Out del revés.

Aquest cop voldria comentar una molt bona pel·lícula, que en algun moment es fa llarga i la veu de la traducció castellana em posa una mica dels nervis (és la Penny de The Bing Bang Theory), però molt recomanable. A més del meu cul inquiet i del meu fetitxisme vocal, el llarg metratge té un error greu, o almenys per algú que gaudeix de la divulgació científica. Penso que si és fa una pel·lícula així no costa gaire intentar posar noms reals a les coses (és cert que he vist la versió doblada i em referiré als noms traduïts, que serà la que més gent haurà vist. Desconec la original). Una mica com "Erase una vez el cuerpo humano".

Però no ens posem nostàlgics. El que voldria fer en aquest petit escrit és posar nom científic al que apareix a la peli, que com veureu té més rigor científic del que us podríeu imaginar.

Evidentment... [Aviso de Spoiler]; i per si encara no heu vist la peli, però voleu llegir el blog, us deixo els dos tràilers en castellà, per, almenys, entendre-ho tot més.

Començant pel principi el lloc que crida més l'atenció és on es situen les emocions. Aquest lloc existeix i és el còrtex prefrontal. Ja he parlat d'ell abans. És la part filogenèticament més antiga, el que ens distingeix de la resta d'animals i ens permet actuar amb raonament, entendre el món i integrar les emocions a la nostra societat. Fixeu-vos hi, que la posició és més o menys la correcta, just per sobre dels nostres ulls, a la part més frontal del nostre cervell, si fa o no fa com a la peli. A més, igual que en els dibuixos és la part d'evolució ontogènica més lenta. Si compareu el sistema de control de la Riley (la nena protagonista de la qual veiem el cervell) bebè, al de quan es una nena i es fa adolescent, i també amb el dels pares, veureu que a més edat molta més complexitat. A més, el prefontral té dues funcions clau que apareixen en la pel·lícula: i) interpreta l'entorn, és l'encarregat de agafar els estímuls externs, integrar-los i donar una resposta; ii) l'encarregat de gestionar la memòria i la seva relació amb les emocions com veurem en el següent paràgraf.

Hi ha un tipus de record que anomenen records essencials. Són els que marquen la personalitat de la Riley i s’emmagatzemen a través del "prefontral" i d'una maquineta que està al centre. Entenc que aquesta maquineta és l'amígdala. Centre del sistema límbic que marca emocionalment alguns records per no oblidar-los mai. Podria ser el que es coneix com a marcadors somàtics. Aquesta hipòtesis, formulada per Antonio Damasio, estableix que en la pressa de decisions (feina del còrtex prefrontal ventromedial) intervé informació emocional, a vegades subconscient, activada per l’amígdala. Per tant, és lògic pensar que els records essencials són “marcats” per l’amígdala, però bàsics per decidir sobre la nostra vida; igual que en la peli. No obstant, hi ha un petit error. I és que l’amígdala es troba al final (o principi) de l'hipocamp, per sota del tàlem i l'hipotàlem, en la zona més central del cervell; no pas en el prefrontal.

L’emmagatzematge dels records a llarg termini és la part més ben aconseguida de la pel·lícula, que en la realitat es diu hipocamp. Primer per la situació, enrere i a baix, igual que en el nostre cervell. Després per la forma ondulada. Mireu aquest tall d’hipocamp de rata (similar al nostre, però per no ferir sensibilitats millor ensenyar el del rosegador...) i no hem digueu que no s’assembla! I a nivell funcional, doncs és genial que t’expliquin que els records que no es fan servir els cervell els elimini i, que per la nit, es dediquin a fer neteja d’aquests records inútils. En la pel·lícula són les boles que es tornen grises.

                          La forma de l’hipocamp, única i fascinant.

Parlant de coses que es fan a la nit... També m’ha agradat molt la interpretació dels somnis: com la manera d’enfortir els records importants del dia, però sense l’ordre de la consciencia ni del pensament racional; amb un filtre de distorsió de la realitat. La ciència encara no sap explicar la seva funció, però opinió igual que la pel·lícula, sinó fixeu-vos que acostumem a somiar coses relacionades amb les nostres vides i les nostres cabòries. A més, quan somiem alguna cosa molt emocional (per exemple un malson) ens despertem, igual que la Riley.

A partir d’aquí el que apareix a la pel·lícula ja és més difícil d’explicar a nivell de neurociència. Per exemple, el tren del pensament... no tenim cap via fixa en el cervell, ni molt menys només una. Podria considerar-se una metàfora dels impulsos electroquímics que en conjunt es mouen pel cervell activant-lo i formant la consciencia. Més complicat d’explicar és el subconscient. Nosaltres tenim subconscient, però és la maquinària que dirigeix els processos automàtics del nostre cos: el batec del cor, el sistema immunològic, la digestió, etc. No s’ha trobat en neurociènca cap espai ni cap estimulació que guardi records traumàtics, com un pallasso deprimit. Quelcom similar passa amb les illes de la personalitat. És clar que la personalitat la formen els nostres records infantils, però també la nostra càrrega genètica. I, finalment, tota la part de la imaginació... doncs això, imaginació dels guionistes.

           No tenim un guia turístic cerebral en forma d’elefant i que canta com els dofins.

Finalment, voldria acabar amb una reflexió de la pel·lícula que em sembla molt encertada. Les emocions negatives, com la tristesa, no són dolentes. La vida es composa de moments bons i moments difícils. Tots busquem els bons, però els difícils ens ensenyen i ens fan créixer com a persones. No podem protegir-nos sempre de les emocions negatives, perquè sinó no viuríem tot el que val la pena viure.

PD: durant els tràilers els cartells explicatius són com els de l'efecte Stroop... sublim

16. Els ulls de la bellesa

Gràcies a aquest vídeo vaig començar a veure els Audi amb uns altres ulls. No podreu dir que tinc mal gust, un A8 són paraules majors. A més, crec que és un dels anuncis més aconseguits que hi ha, si més no més en la tònica del model. Potser a alguns de vosaltres no us agrada i preferiu aquest: 

I és que la bellesa és un element molt subjectiu, sinó mireu aquests exemples:

 Es podria dir que "Las Menines" és la màxima expressió del detall i del perfeccionisme; però també es podria dir que és com una fotografia pixelada, i tampoc aniria errat.

Aquesta obra d'art és un crit positiu per la cultura ordinària i l'expressió abstracta de la modernitat. Però com diria el meu avi (o qualsevol altre avi), quina poca-soltada!!!!

Finalment, aquesta Bella Macchina per alguns és art en moviment, bellesa aplicada a la tècnica. Per molts de vosaltres, no obstant, és un malson de fiabilitat.

En un estudi molt recent (Germine et al., Current Biology, Ocubre 2015) es va voler respondre a la pregunta que hem plantejat amb aquest petit recull d’imatges i vídeos. La bellesa és cultural o ambiental? El debat de sempre Nature vs Nurture. Els autors agafaren bessons homozigots i dizigòtics (amb una vida “normal”). Aquests tipus d’estudis són molt importants perquè ens permeten comparar els efectes de l’ambient i la genètica en un model natural. El resultat clau és que la correlació en l’acord d’atractivitat en els homozigots era del 22%, mentre que en els dizigòtics era del 9% (Figura 1). Pot semblar una diferència molt gran, però estadísticament són resultats iguals. Això vol dir que la genètica no té un pes significatiu en la percepció de l’atractivitat o la bellesa (recordeu que els homozigots tenen tots els gens iguals i els dizigòtics només la meitat). Si voleu fer un experiment similar a aquest pel mateix grup de recerca: http://testmybrain.org/index.php (anglès).

Figura 1. Com es pot veure a la gràfica, l’ambient únic, que es mostra a la tercera columna, explica les diferències i similituds en la percepció de l’atractivitat. La genètica n’explica molt poc (primera columna).

¿Volen dir aquest resultats que molta gent pot trobar més atractiu l’Eduardo Gómez (Figura 2) abans que en Richard Gere (Figura 3)? Evidentment hi ha uns trets comuns com (en dones) la simetria, els ulls grans, pòmuls elevats o una relació cintura-maluc de 0.7 (Singh, Journal of Personality and Social Psychology, 1993), però en casos molt menys extrems les diferències si depenen de l’ambient.

Figura 2: Eduardo Gómez

Figura 3: Richard Gere

No obstant, segur que tu, lector, veus quelcom que tremola. Una cosa és considerar a Velázquez o Warhol com a artistes i l’altre es considerar a un actor de hollywood o al conductor d’un autobús com a atractius. El principal problema de la neurociència per estudiar tot això és definir els termes. En un entretingut assaig Conway i Rehding (Plos Biology, 2013) intenten posar-hi ordre. M’agrada molt les diferents definicions de bellesa que seleccionen allarg de la historia.

-      Contemplació desinteressada. Kant.

-      Atracció sensual. Nietzsche.

-      Veritat. John Keats.

-      Promesa de felicitat. Stendhal.

-      Urgència de repetició. Elaine Scarry.

Excepte la del John Keats, totes encaixen perfectament en la nostra concepció actual de bellesa, i la del Stendhal és sublim. Els autors anomenen al camp de la neurociència encarregada d’estudiar la bellesa, les percepcions artístiques, etc. com a Neuroestètica. I ells mateixos ja indiquen que la bellesa no es pot presentar com a quelcom universal. A més, adverteixen que l’art no sempre significa bellesa, sinó també empatia; i ho il·lustren amb un gran quadre de Goya (Figura 4 – “Saturno devorando a un hijo”).

Figura 4: Saturno Devorando a un Hijo. Goya.

Això vol dir que en l’art s’activen els circuits cerebrals de percepció i motivació/emoció (Conway i Rehding, 2013). Mentre que en la bellesa més pura, com l’atracció, fa activar l’escorça medial orbito-frontal (mOFC) (Ishizu i Zeki, Plos One, 2011). Aquesta àrea està relacionada també el reforç, el plaer, la selecció, etc. Els autors presentaren a 21 subjectes peces musicals i quadres i havien de categoritzar-los en lletjos i bonics. Quan deien bonics la mOFC està molt activa (Figura 5). Evidentment per detectar la bellesa també s’han d’activar àrees filogenèticament més antigues com l’escorça visual o l’escorça auditiva. I, superinteressant, també el nucli caudat, relacionat amb l’activació emocional.

Figura 5. Com es pot veure només s’activa aquesta petita àrea (mOFC) del cervell quan es considera una obra artística (visual o auditiva) com a bella.

Fixeu-vos amb un detall de vital importància. L'art i la bellesa es perceben en àrees filogenèticament modernes, amb la part frontal del cervell. Hem anat repetint al llarg del blog que el que ens fa humans són les àrees més frontals i externes del cervell el que es coneix com a neo-còrtex. La mare natura és conservadora, encara que no va a missa cada diumenge, i va acumulant avenços evolutius. La nostra part central i inferior del cervell és molt antiga i la "compartim" amb la majoria dels animals; de fet, se la coneix com a "cervell reptilià". Aquesta àrea és l'encarregada de les funcions bàsiques per a la supervivència. Més amunt trobem les àrees emocionals i finalment el neo-còrtex encarregat del pensament racional (Figura 6). Segons aquesta explicació l'art hauria d'iniciar-se amb el desenvolupament del neo-còrtex, diguem que amb els homo sapiens i neandertals; i com m'agrada quan tot encaixa, perquè és ben bé així. Les primeres expressions artístiques, les pintures rupestres (figura 7), neixen fa uns 30.000 anys (Changeux, Rend. Fis. Acc. Lincei., 2012), quan totes dues especies poblaven la terra.

Figura 6: Com es pot veure, hi ha clarament 3 àrees cerebrals diferenciades, de baix a dalt el cervell és més antic a més modern.

Figura 7: Pintures rupestres australianes, que podrien ser més antigues que fins i tot les europees. A veure quan ens deixem de creure el melic del món.

En resum, en aquest escrit hem pogut arribar a diverses conclusions. Primer de tot que la percepció de la bellesa és un element purament cultural. Citant a Dawkins es podria dir que estem davant d’un “Meme” i no pas un gen (Què és un meme?). No posaré l’exemple de l’evolució de les Venus, que ja cansa, sinó de l’arquitectura religiosa. Compareu com ha evolucionat des del romàtic al neoclàssic i a la modernitat; i això dins occident, si anem cap a orient trobem edificis molt diferents. La segona conclusió és que no es pot confondre art i bellesa. Per mi l’art ha de provocar una emoció, t’ha de fer reflexionar i, molt important, l’única raó de ser ha de recaure en ell mateix. L’art no necessita excuses per crear-se i sempre agafa el camí complicat, el camí romàntic. Per altra banda, per mi la bellesa t’ha de fer girar el cap, com a molt fer-te somiar, però sense cap altre pretensió. És clar que la bellesa pot ajudar a l’art a crear emocions, però com hem vist no és indispensable. I aquesta separació entre tots dos conceptes es veu a nivell cerebral. L’art activa les àrees emocionals i de motivació, mentre que la bellesa les del plaer i reforç.