9. Mataríeu a 1 persona per salvar-ne 5?

(continuació de l’escrit anterior: “8. Els orígens de la moralitat”)

Com veieu és una pregunta fàcil de respondre, sempre que no es tinguin en compte les circumstàncies. M'explicaré. Aquesta pregunta és la base del que es coneix com a "Dilema del Tramvia" (Trolley Problem) (Foot, Monist, 1967; per a una revisió: Bruers i Braeckman, Philosophia, 2014).  El dilema més senzill (a partir d'una premissa s'hi afegeixen petits variacions que compliquen la decisió moral) el respon afirmativament gairebé el 90% de la població.

1) "Veus que un tramvia va per una via on hi ha 5 persones. No pots avisar-los, no tenen temps d'apartar-se i el tramvia no pot frenar a temps. És impossible que s'apartin, així que el tramvia els atropellarà i els matarà segur. Tu pots desviar el tramvia cap a una altra via fent un canvi d'agulles on només hi ha una persona (que tampoc es pot salvar). Aleshores... faries el canvi d'agulles per salvar a 5 persones encara que atropelli a una?" (figura, de:

https://takeitwithphilosophy.wordpress.com/2012/12/16/dilema-del-tranvia/).

2) La variant més coneguda (i fins a on arribarem) és: "Imaginat que en comptes de controlar les agulles estàs en un pont. Allí es troba un home gras (no diré com en Jorge Wagensberg). Si l'empenyeu caurà a la via i gràcies a la seva corpulència aturarà el tramvia, salvant a les 5 persones d'abans. Això sí, l'home gras morirà. Aleshores... empenyeríeu a l'home gras des del pont per salvar a les 5 persones de la via?" (figura, de: http://querraravidaesta.blogspot.com.es/2011/06/dilema-moral-el-tranvia.html).

En aquest segon cas, només un 10% de la població llençaria a l'home gras des del pont. Si heu raspós que sí... si us plau, deixeu de ser amic meu al facebook...

Al desgranar aquest problema filosòfic, el primer que ens hauríem de preguntar és: responem tots de la mateixa manera? O en altres paraules, la moral és universal? Respondre aquest interrogant amb el dilema del tramvia és complicat. Fins no fa gaire es pensava que sí, que la moral és universal, atès que persones de països diferents responen igual (Hauser et al., Mind & Language, 2007). Aquests autors van obtenir les dades per internet, si voleu participar en altres estudis del grup: http://moral.wjh.harvard.edu/. A grans trets, no varen trobar diferencies ni en: edat, gènere, nacionalitat, religió, etc. Recentment, però, un altre grup d’investigadors rebutgen els resultats anteriors (Gold et al., Judgment and Decision Making, 2014). Ells diuen que el primer estudi d'universal no en té res. La majoria de països analitzats són de l’òrbita anglosaxona i rics (si més no, cal tenir internet per participar-hi): Anglaterra, Austràlia, Brasil, Canadà, EEUU i India. Doncs sí, tenen raó. He de dir que cap dels dos articles em sembla brillant. Tornem a l’estudi de Gold. Els autors comparen anglesos i xinesos i troben que els xinesos són menys partidaris de fer el canvi d’agulles per matar a una persona i salvar-ne a 5 que no pas els anglesos. Vol dir això que la moral no és universal? No, vol dir que hi ha dades contradictòries i es necessiten estudis de major qualitat per concloure alguna cosa.

Si m’hagués de mullar, jo diria que la moral sí és universal. Com veurem a continuació hi ha unes bases biològiques claríssimes i, com hem vist fins ara, hi ha aspectes d’empatia i teoria de la ment que compartim amb animals. Per tant, hi ha un constructe comú seleccionat evolutivament. A més,  tendeixo a pensar que les diferències de resposta estan més relacionades amb diferències individuals que no pas culturals (Young i Saxe, Emotion Review, 2011).

Grosso modo hi ha dues classes de resposta davant les diferents variants del dilema del tramvia (Bruers i Braeckman, 2014): “deontològica”: en la qual no s’ha de fer mal a cap persona no relacionada directament amb el problema; “utilitària”: en la qual sempre s’escull la opció en que es fa mal a menys persones. Aquests autors resumeixen molt extensament totes les possibles variants i explicacions filosòfiques al problema. Avui que estic inspirant ho reduiré a una única variable. Per mi, el que marca la diferència és el teu grau, com a subjecte que decideix, d’implicació. Com menys implicat estiguis en la mort de la persona més possibilitats hi ha que actuïs. No té el mateix grau d’implicació desviar un tren cap a una altra via on hi ha una persona i salvar-ne a cinc, que empènyer a una persona a les vies del tren per salvar-ne a 5. En el primer dels casos, la mort de la persona és una conseqüència de salvar-ne a 5. Tu fas un canvi d’agulles, amb la mala sort que hi ha una persona a la via alternativa. En el segon cas, atures al tren directament amb una persona que no té res a veure (allunyat de l’escena) i, a més, tu ets l’agent actiu. La mort de la persona no és un dany col·lateral, sinó una conseqüència directa de la teva acció. En altres paraules, en el primer cas salves a 5 persones i en el segon en mates a una. Aquesta importància del distanciament també s’ha comprovat en una altra investigació, almenys curiosa. Costa i col·laboradors (Plos One, 2014) varen estudiar si l’idioma en que s’explica el dilema del tramvia pot influir en la decisió. Evidentment, tots els subjectes entenien el problema en els dos idiomes presentats (nadiu i estranger). Van trobar (figura següent, foreign=estrangera) un major percentatge de respostes utilitàries (sacrificar a la persona per salvar-ne 5) en el cas del pont (footbridge) (dilema 2) quan la llengua era estrangera. Els autors hipotetitzen que malgrat que es domini la llengua estrangera, aquesta provoca menys impacte emocional i, per tant, un major distanciament i un major grau d’utilitarisme.

Aleshores... que podem pensar de les persones que es decideixen per la opció utilitària? Són fredes o calculadores? Wiech i col·laboradors (Cognition, 2013) varen intentar respondre a aquesta pregunta. La seva idea era correlacionar dos trets de personalitat amb diferents patrons d’activació cerebral (sempre amb població sana, ni amb psicopatologies ni amb lesions). Per l’estudi de la fredor emocional van usar el tret “psicoticisme” d’Eyseck. Les persones amb un elevat tret de psicoticisme destaquen per ser: poc empàtiques, agressives, poc normatives, originals, creatives, etc.; mentre que per l’estudi de les "calculadores" van usar el tret de “Necessitat Cognitiva”, relacionat amb un augment de deliberació, donar-li voltes, pensar abans d’actuar, etc. Van aplicar un seguit de dilemes morals mentre se’ls mesurava l’activitat cerebral amb una ressonància magnètica funcional. Els resultats varen demostrar que tots dos trets es relacionen amb un augment de respostes utilitàries. A més, els subjectes amb elevat tret de psicoticisme mostraren una menor activitat de l’escorça cingulada (SCC), relacionada amb emocions negatives com la tristesa o la por. En canvi, no hi varen trobar cap diferència d’activació amb els subjectes d’elevada “necessitat cognitiva”. Per tant, aquest estudi demostra que algunes diferències individuals poden alterar les respostes en els dilemes morals, com ja apuntàvem anteriorment.

Fins ara hem parlat de subjectes normals. I si hi ha lesió? Pot un cervell danyat transformar a una bona persona en un dèspota? Doncs sí, Phineas Gage és l'exemple més clar, però parlarem d'ell un altre dia. Es varen agafar pacients amb lesions al còrtex frontal ventromedial (un altre cop apareix el còrtex frontal...), un àrea relacionada amb la moral i les emocions socials. Aquests pacients, comparats amb persones sanes, mostraren un augment anormal de respostes utilitàries (Koenings, Nature, 2007), com per exemple llençar a un gras des d'un pont per salvar a 5 persones.

I se ets així de fàbrica? Pujol i col·laboradors (Scan, 2012) van voler estudiar si els psicòpates tenen un funcionament cerebral diferent a les persones "sanes" mentre resolen dilemes com el del tramvia. Agafaren 22 presos catalans (crec que de Lleida) diagnosticats com a "psicòpates" i els posaren en una ressonància magnètica funcional mentre resolien dilemes morals. Evidentment, també hi havia un grup control. Els resultats cerebrals mostren una reducció de l'activació del còrtex frontal medial i l'escorça cingulada (PCC) (us sonen aquestes àrees, oi?), a més d'una reducció en zones límbiques com la unió amígdala-hipocamp (figura: C=control, P=Psicòpata, a més color clar, groc-blanc, més activació).

A més, en estat de repòs, els psicòpates mostraren una connectivitat entre aquestes dues àrees (frontal i cingulada) diferent als controls (figura, fixeu-vos que es marquen zones diferents entre uns i altres).

Sorprenentment, a nivell conductual no van haver diferencies significatives en els dos dilemes del tramvia. Com veurem amb les dades que es copio a continuació, és degut a la poca mostra de subjectes. Amb més subjectes jo crec que arribaria a la significació. En altres dilemes més... quotidians... si es varen trobar diferències, us mostro un d'ells:

El senyor Jones és un jove arquitecte que visita un dels seus edificis en construcció amb el seu cap. El seu cap és un dèspota que fa sentir miserables a tots els treballadors, incloent al senyor Jones. Si el senyor Jones empenyés al seu cap de dalt de l'edifici ell moriria i els senyor Jones seria interrogat per la policia; però si no ho fa el seu cap continuarà arruïnant la vida d'altres persones. Ets els senyor Jones, l'empenyeries daltabaix de l'edifici?