21. La més gran de les històries (900.000 a 25.000 anys)

Els éssers humans som dels pocs animals que s’han dedicat a explorar cada racó del món, anant contra corrent i lluitant contra els elements per conquerir nous nínxols ecològics. És cert que hi ha moltes classes d’animals a tot arreu, per exemple tenim felins salvatges a Àfrica, Europa, Amèrica i Àsia; no obstant, són animals molt diferents entre ells i no han convergit en una sola espècie. També trobem espècies que fan milers de quilòmetres cada any, com les balenes o alguns ocells, però acostumen a seguir rutes fixes perseguint un clima determinat o una font d’alimentació. En canvi, a partir de l’Ergaster, els homínids conqueriren tot el món en relativament poc temps i sense grans canvis morfològics entre unes zones i altres. El que vol dir que en comptes de canviar ell per adaptar-se al medi, començà a usar el medi pel seu profit. Ens vam acomiadar amb Ergaster sortint d’Àfrica per conquerir nous mons. És important distingir el que va ocorre a Àsia i a Europa. Començarem per l’orient, on malauradament, tenim menys pistes.

La clau d’aquests moviments la trobem en les variacions climàtiques, que varen ser moltes i força radicals. Entrem en l’era de les glaciacions. Els animals, Ergaster inclòs, aprofitaven els períodes interglacials per explorar i conquerir Àsia, però mai al revés. Ergaster passà a ser Erectus, amb pocs canvis morfològics, cervell un xic més gran i crani més robust. En general, es podria dir que Erectus és una evolució d’Ergaster, però on comença un i acaba l’altre és difícil de delimitar. El que va sorprendre en un inici als investigadors, i es podria considerar una contradicció, es relaciona amb les eines. En els jaciments d’Ergaster les eines eren més elaborades que en els d’Erectus. Aquest és un clar exemple de la importància de considerar tot el context, no només en la paleoantropologia, sinó en qualsevol disciplina. Erectus vivia en boscos de bambú. La fusta d’aquest arbre és dura i funciona molt bé com a eina, segurament millor que la pedra. No obstant, la pedra perdura i la fusta no. Vol dir que les capacitats cognitives d’Erectus foren inferiors? En absolut, segurament tot el contrari; mostrant una millor adaptació al medi i un millor ús dels materials disponibles, encara que fos fusta. De fet, en períodes freds, amb més praderies que boscos, si s’han trobat pedres tallades complexes, confirmant aquesta idea de la importància d’aprofitar l’entorn natural.

 

A Europa, per altra banda, l’Ergaster va evolucionar a Homo Antecessor, descobert per primer cop a Atapuerca. Al 2007, el grup d’Arsuaga i Carbonell descobriren una mandíbula d’Antecessor de fa 1,2ma, el que suposaria el primer europeu, com indica a la famosa portada de Nature (fig 1). Les seves característiques físiques el situen entremig dels Ergasters i els Neandertals (que sortiran més endavant).

Figura 1: Portada espanyola i catalana del descobrint del primer homínid purament europeu.

La segona espècie europea fou trobada a l’actual alemanya, l’Homo Heidelbergensis. Amb ell hi ha encara molt confusió. Va aparèixer fa uns 600.000 anys, per tant, hauria de ser descendent del Antecessor. Aquesta és la hipòtesis lògica, però una manca de registre fòssil el podria situar també com a descendent d’un hipotètic Ergaster/Erectus euroasiàtic. A més, el registre fòssil es compon per una mandíbula i per uns individus trobats a Tautavel (al sud de França), dels quals no hi ha acord sobre si són Heidelbergensis o possibles Erectus europeus, que convisqueren amb els Antecessors d’Atapuerca. L’embolic a dia d’avui encara és majúscul.

Aquesta etapa europea del pleistocè mig entre els 900.000 i els 250.000 anys aprox. destaca per molta varietat en el registre fòssil. Antecessors, Erectus, Heidelbergensis... diverses especies d’homínids convivint alhora. El que més en destaca de tots ells és que mantenien els ancians vius en el seu grup social. Aquesta hipòtesis deriva per les mandíbules sense dents d’individus vells trobades a Atapuerca. Això s’interpreta com la primera evidencia de cohesió social i cura dels teus més enllà dels recursos que puguin aportar per a la supervivència del grup. Evidentment, tots ells tenien un bon ventall d’eines i controlaven el foc. A més, a Atapuerca també es va trobar “Excálibur” una pedra tallada d’uns 400.000 anys juntament amb restes humanes, el que faria pensar que és el primer ritu funerari de la historia. Per exemple, “Excálibur” podria ser l’eina d’un guerrer enterrat allí. Aquesta troballa podria indicar que fa com a mínim 400.000 anys que els humans tenim consciencia de mort, de vida, d’existència... de metacognició?

De baules perdudes n’hem vist unes quantes, però aquesta és potser la més complicada. Segons un estudi de 2013 publicat a la prestigiosa revista PNAS; segons la seva dentició ni Erectus, ni Antecessor, ni Heidelbergensis poden ser els ancestres de Sapiens o de Neandertals. La hipòtesis que proposen els autors ens torna a situar a Àfrica i en diferents migracions africanes cap a Europa; sent un encara desconegut homínid africà el pare de Sapiens i Neandertal (un exemple, que no seria exactament això, però explica els fluxos migratoris el trobem en la fig. 8). Una idea alternativa a la del article de PNAS i que vaig escoltar del propi J.L. Arsuaga, en una conferencia a la UAB, parla d’una evolució per mosaic. Aquest mecanisme evolutiu explica que canvis en les especies es donen per mòduls, no pas a pas (per a informació complementaria podeu llegir una entrada anterior:
http://mossegadesdeneurociencia.blogspot.com.es/2015/09/14-estava-darwin-equivocat.html). Això explicaria, perquè a Atapuerca s’han trobat “híbrids” entre Antecessors i Neandertals, o perquè el Heidelbergensis o l’home de Tautavel tenen característiques similars a uns i altres. Segurament, en aquest període de temps a Europa l’evolució no va ser lineal, sinó ramificada, podent arribar a conviure especies “àvies” amb especies “nétes”. Segurament, aquest tipus “desordenat” d’evolució es produí pels canvis climàtics, que desencadenaren expansions i concentracions d’homínids; pressió demogràfica (fig 2).

Figura 2: Europa durant una glaciació dels darrers 450.000 anys, període de grans canvis climàtics. Gràfica de Finlayson i Carrión, Trends in Ecology and Evolution, 2007.

I què passava a Àfrica? Doncs que els Ergaster més conservadors, que no es van llençar a explorar el món, evolucionaren en Homo Rhodesiensis, que destaca per un cervell força gran (1250cm³) i alçada (fins 180cm). Aquestes són dues de les característiques més fiables del registre fòssil i les que més han canviat entre els primers Australopitecs i els actuals humans. Va viure entre fa 600.000 i 150.000 anys. Eren molt similar al Heidelbergensis. De fet, uns óssos a Etiòpia van embolicar la troca, atès que podrien ser de Heidelbergensis, però... a Àfrica? O eren de Rhodesiensis? Qui sap com els paleoantropòlegs ho interpretaran. I parlo del Rhodesiensis, perquè és el nostre avantpassat, el precursor dels Homo Sapiens moderns. Què dir de l’Homo Sapiens? Som nosaltres, només cal que obris la finestra per adonar-te de tot el que hem creat. Ves al mirall i veuràs com som físicament. I en comptes de dir-te que et buidis el cervell amb una cullera per saber el nostre volum cranial; et diré que fa uns 1200-1300 cm³ / 1,2-1,4 kg.

I tornant a Europa, mentre els Sapiens dominaven Àfrica aquí teníem els Neandertals, que aparegueren fa uns 250.000 anys. La primera gran característica a destacar-hi és la seva gran massa corporal. Eren homínids robustos, amples i caparruts. De fet, és l’únic homínid amb una capacitat cranial més gran que l’home modern, segurament en consonància a la seva major massa muscular i òssia. Les restes fòssil trobades deixen clar el seu domini de les eines i la seva vida en grup. Aquí, però, sorgeixen un parell d’interrogants. Parlaven? Pintaven?... vol dir això que tenien cultura? Els nous descobriments genètics, anatòmics i fòssils començarien a indicar un “Sí” i, jo crec, que hauria de ser un “Sí rotund”. La gran capacitat cranial, ADN compartit (com veurem més endavant), estil de vida i que fa 400.000 que ja es pensa que tenien metacognició...no indicarien que hem anat un pas enrere. Pel que fa al llenguatge la clau està en l’anatomia de l’aparell fonador, en concret en l’hioides, un ós a la zona de coll que permet la vocalització del nostre llenguatge. El primer hioides neandertal va ser trobat a finals del 80s, però tècniques modernes han permès descobrir que la seva funció era igual a la nostra. Ara només cal saber si parlaven alemany! A favor de la parla neandertal també trobem el gen FOXP2, compartit amb humans i “causant” genètic de la parla. Per altra banda, estudis recents han datat les primeres pintures rupestres al voltant dels 41.000 anys en la cova de “El Castillo” i un xic més recents en Altamira (per citar dos exemples de ben coneguts). Aquesta datació situa a les pintures rupestres en el moment inicial de convivència entre Sapiens i Neandertals; qui n’era l’autor?

Aquestes noves evidencies han canviat la visió que tenim d’aquests homínids. De maneres de representar als Neandertals hi ha unes quantes. La més coneguda és la d’un home pelut amb trets facials molt marcats, destacant un enorme nas (fig 3). En els darrers anys, però, han aparegut altres. Una que podria igual de vàlida (o segons com més encertada, pel que hem explicat fins ara) seria “El Neandertal emplumado”, obra del paleoartista Fabio Fogliazza (fig. 4). I si [spoiler alert] els extingits haguéssim estat els Sapiens? (fig. 5).

Figura 3. Típica representació dels Neandertals, i aquí encara està afavorit. Foto del Museu Neandertal.  http://www.neanderthal.de/en/home.html

Figura 4. I perquè no? Sempre hem representat als Neandertals com a homínids descuidats, peluts, sense gust estètic, fins i tots grotescs... ¿ens fa por pensar que hem ajut a extingir a un homínid paral·lel a l’home? Foto de: http://www.estense.com/?p=392870 del model de Fabio Fogliazza.

Figura 5. Si la historia hagués anat al revés... (i a mi que em recorda al Harrison Ford). Foto obtinguda de: http://phenomena.nationalgeographic.com/2014/01/29/neanderthals-intimate-strangers/

Entrem amb el gran drama de la humanitat, digne de les gran odissees gregues i del trastornat de Freud. Fa entre 40.000 i 65.000 anys els Homo Sapiens evolucionats a Àfrica arriben a Europa. Allí, com acabem de veure, es trobaren als Neandertals i, encara no sabem com, els hi guanyaran la partida. O això ens han fet creure. Malalties, canvi climàtic, grups petits... són algunes de les principals hipòtesis per explicar la desaparició dels Neandertals. Per exemple, de tots és conegut que les millors armes de Cortés i Pizarro foren la verola, el tifus, el xarampió...  No és pas descabellat pensar que quelcom de similar ocorregués amb la “batalla” Sapiens-Neandertal. 

El canvi climàtic és, potser, la principal explicació, atès que durant la seva existència van patir oscil·lacions climàtiques molt dures. La darrera glaciació va ser “mortal” pels Neandertals per la competència dels Sapiens alhora d’obtenir els recursos. Fins aleshores, no tenien rival per caçar i/o recollir fruits, quan hi ha més demanda que oferta apareixen un guanyador (Sapiens) i un vençut (Neandertal). A més, un clima molt més fred no només modifica la vegetació (i en conseqüència el nombre d’herbívors disponibles) també la capacitat de desplaçar-se i canviar de territori. Això podria ser, fins i tot, causa d’un aïllament dels grups de Neandertals, quedant-se cada cop més reduïts, el que suposà una manca de varietat sanguínia i un envelliment de la població. Heu de pensar en les glaciacions (fig. 2 i 6) com la norma i no l’excepció. Jo em pensava que lo normal és un període com l’actual, però en els darrers 450.000 han hagut més períodes freds que càlids i quan dic fred vull dir fred fred. Europa passava a ser com Islàndia/Groenlàndia y la zona mediterrània l’única habitable. Tot això trasbalsava la fauna, homínids inclosos. Com a exemple, en la figura 7 podeu veure la relació entre clima, flora i fauna.

Figura 6: Com es pot veure, actualment estem vivint en un període càlid, però la majoria de la terra sempre ha estat un lloc molt més fred amb molt més glaç, el que provoca canvis en flora i fauna, alterant el ritme evolutiu dels humans. Gràfica de: 

http://it.snhu.edu/naturalsciences/science252/chapter3/lectures/climate/printversion.htm

Figura 7:  La situació dels últims Neandertals. La pressió climàtica els hi va reduir l’espai, juntament amb manca d’aliment i competència africana, un còctel mortal. Fixeu-vos que les úniques zones habitables eren les representades en verd bosc. Els grocs indiquen zones desèrtiques, mentre que verd clars, liles i blancs zones molt fredes, des de la tundra a al glaç. Només la riba mediterrània fora habitable. Gràfica de Finlayson i Carrión, Trends in Ecology and Evolution, 2007.

Altres teories menys recolzades parlen d’una capacitat menys eficient per caminar dels Neandertals, l’erupció d’un volcà a Nàpols, la manca de domesticació del gos o una falta de separació de tasques entre homes i dones; la primera justificació de masclisme entre els Sapiens?

Hi ha una teoria que podria ser complementaria amb les anteriors, (de fet, el més probable és una mica de cada), que ens els darrers anys trepitja fort: les relacions sexuals entre Sapiens i Neandertals. Estudis genètics mostren que tenim ADN neandertal, en concret entre el 1-4%, però no en tots els humans actuals de la terra, sinó els no-africans, enfortint encara més la teoria que els Neandertals europeus es van creuar a Europa amb els Sapiens africans. A més, en un estudi publicat a Science es parla que no tot el 1-4% és el mateix fragment d’ADN, sinó que combinant l’ADN d’Europeus i Asiàtics actuals es podria arribar a compilar un 20% d’ADN neandertal. Aquest 1-4% d’ADN neandertal es pensa que podria estar relacionat amb una hipercoagulació de la sang, danys dermatològics pel sol o augment del risc de depressió; vaja... un gran partit els Neandertals. No obstant, en les condicions en les que van viure dels Neandertals si eren avantatges; tot en s’ha d’entendre en un context determinat.

Recentment, estudis genètics han descobert que Sapiens i Neandertals es podrien haver creuat a eurasia (entre les actuals Mongòlia i Rússia) fa uns 100.000 anys, molt abans del que es pensava, però no hi ha evidències (encara) que aquest primers híbrids arribessin a Europa (fig. 8). Aquesta dada és un exemple més de la manca de consistència en les teories o (a mi m’agrada més aquesta segona versió) de lo apassionant que arriba a ser la paleoantropologia i el que ens queda per descobrir.

Figura 8: on es mostra que  les migracions de Sapiens africans a Europa es podien haver donat molt abans. Aquesta teoria té base genètica, ara el registre fòssil ha de confirmar-ho. Ens serveix com a exemple de les migracions continentals dels homínids africans Gràfic de: http://www.agenciasinc.es/Noticias/El-cruce-de-humanos-modernos-y-neandertales-se-adelanta-35.000-anos

Per tant, el que ens diu la ciència és que la nostra re^(x1500)-àvia neandertal es va embolicar amb un noi atlètic amb cos d’escultura grega (no s’ha trobat ADN neandertal en el cromosoma Y, només transmissió per via materna). Aquesta àvia, la teva, la del teu veí, la del senyor que empaqueta iPhones a la Xina i així amb un llarg etcètera van creuar-se amb els avis sapiens de tots els habitants del món. Fins i tot, podria ser que part dels Neandertals acabessin sent absorbits pel pool genètic dels Sapiens. I si no us acabeu de creure això que som en part Neandertals, recordeu a en Carles Puyol? Una altra evidència a favor d’aquesta idea sexual és la definició clàssica d’espècie, que diu que són una espècie tots els individus que poden tenir descendència fèrtil (wikipedia). Si nosaltres tenim ADN de neandertal vol dir que el creuament de Sapiens i Neandertals tingué descendència fèrtil, per tant... eren realment especies diferents? O ens trobem amb el primer cas de racisme de la història? Però això ja és una altre tema.

Es creu que els darrers Neandertals desaparegueren fa uns 39.000 anys, encara que hi ha alguna evidencia, com en una cova de Gibraltar que parla de 28.000 anys, enriquint la teoria que va ser una desaparició gradual. No sabem del cert que va passar. Segurament va ser una mica de tot el que va provocar la desaparició dels Neandertals com hem vist abans. De totes formes, i si ho mirem en perspectiva, els Neandentals, sent pessimistes, han viscut a Europa dos cents mil anys; mentre que els Sapiens, sent molt optimistes, seixanta-cinc mil anys. Encara ens queda molt per aprendre...

I després de tot això... ens férem sedentaris, l’agricultura, el comerç i l’antic testament; les religions monoteistes ens encotillaren, l’edat mitjana i el renaixement; art i carbó, la lluita de classes; de Woodstock a Spotify, de Ford a Tesla; Gates i Jobs ens controlen i... tot va començar baixant d’un arbre.

Acabem aquí? Sembla que sí. Mai se sap, però, quan es trobarà una mandíbula que desmuntarà les teories actual. Un homenet petit hi va estar a prop fa uns pocs anys, estem parlant de l’Homo Florensis. Al 2004, a la indonèsia illa de Flores, van ser descobertes restes d’un homínid d’aproximadament un metre d’alçada i 400cm³ de capacitat cranial. S’ha arribat a dir que si era un Sapiens amb síndrome de Down, també que si va viure fins als 12.000 anys. Actualment es parla que es va extingir fa 50.000 anys, però encara no sé sap de quin llinatge prové. És fills dels Erectus asiàtics? O dels primers Sapiens en sortir d’Àfrica? Perquè va desaparèixer?

Referències:

Carbonell, E., et al. (2008). The first hominin of Europe, Nature, 452, 465-470.

Finlayson C. and Carrión J.S. (2007). Rapid ecological turnover and its impact on Neanderthal and other human populations. Trends in Ecology and Evolution, 22(4), 213-22.

Gómez-Robles A., et al. (2013). No known hominin species matches the expected dental morphology of the last common ancestor of Neanderthals and modern humans. PNAS, 110(45), 18196-18201.

Green, R.E. et al. (2010). A draft sequence and preliminary analysis of the Neandertal genome. Science, 328, 710-722.

Kuhlwilm, M., et al. (2016). Ancient gene flow from early modern humans into Eastern Neanderthals. Nature, 530, 429-433. 

Mendez, F.L., Poznik, G.D., Castellano, S., Bustamante, C.D. (2016). The divergence of Neanderthal and modern human Y chromosomes. American Journal of Human Genetics, 98, 728–734.

Simonti, C.N, Bastarache, L., Roden, D.M., Prato, J.D., Denny, J.C., Capra, J.A. (2016). The phenotypic legacy of admixture between modern humans and Neandertals. Science, 351(6274), 737-741.

van den Bergh et al. (2016). Homo floresiensis-like fossils from the early Middle Pleistocene of Flores. Nature, 534, 245-248.

Vernot, B. and Akey, J.M. (2014). Resurrecting Surviving Neandertal Lineages from Modern Human Genomes. Science, 343, 1017-1021.

http://arquehistoria.com/excalibur-el-misterio-de-la-piedra-roja-2438/comment-page-1

http://elpais.com/diario/2008/04/13/eps/1208068014_850215.html

http://humanitats.blogs.uoc.edu/2014/12/11/20-homo-antecessor-rhodesiensis-heidelbergensis-i-floresiensis/

http://www.sciencemag.org/news/2012/06/did-neandertals-paint-early-cave-art

http://www.uab.cat/web/sala-de-premsa/detall-de-noticia-1345667174054.html?noticiaid=1345720311899

Gràcies a SINC per les noticies consultades. http://www.agenciasinc.es/tag/neandertales 

20. La més gran de les histories (4,5 a 0,9 milions d’anys).

Us heu adonat de lo insignificants que som? Tinc la sensació que hem passat per alt un petit detall, l’escala cronològica. Els dinosaures aparegueren al Triàsic, farà uns 231 milions d’anys i s’extingiren fa 65 milions d’anys. Això ens dóna 166 milions d’anys de regnat dels dinosaures. Toumaï, Orrorin i Ardi, visqueren entre 2 i 1 milions d’anys (evidentment són aproximacions molt, però que molt, grolleres). Com veureu en la tercera part de la història, els Homo Sapiens aparegueren a Àfrica fa entre 200.000 i 100.000 anys; i la civilització Mesopotàmica, que es podria considerar la primera de la història, fa uns 8.000 anys. Si fem una metàfora de quant han caminat aquests éssers pel món es podria dir que:

1)    Els dinosaures han donat la volta a la terra per l’equador 4 vegades.

2)    Toumaï and co han anat a Amsterdam des de Barcelona.

3)    Els primers Sapiens han fet un Barcelona – Andorra la Vella.

4)    La civilització humana: amb historia escrita, sedentària, ramadera, etc... de Plaça Catalunya (BCN) al Tibidabo.

No us sembla ridícul? A mi em fascina. En tan poc temps hem canviat el món, hem aconseguit passar de crear pedres per tallar carn a iPads per encarregar-la al Carrefour, i de moure’ns a peu a construir un Airbus 380; i tot això en un sospir, imagineu-vos en 166 milions d’anys... segurament, però, els humans ja no hi serem a la terra.

Entre els 4 i els 2 milions d’anys la família dels homínids es diversifica. Hi conviuen tres gèneres amb les seves diferents espècies. En total s’han descobert fins a 10 espècies diferents d’homínids que compartiren espai i temps. En poden semblar moltes, però la comunitat científica té més o menys clar d’on venim i quina d’elles va acabar evolucionant fins als nostres dies. És clar que trobarem debats, alguna sorpresa i trencarem algun mite; almenys, no afirmem que l’origen de l’home rau en una parella, que vivia en un paradís, però menjà una poma, fora expulsada i, a partir d’aleshores, esdevingué la civilització.

Nosaltres venim dels Australopitecs, “micos del sud”, dels quals hi ha reconegudes 6 espècies; es parla d’una setena (Australopithecus Bahrelghazali) i molt recentment es parla d’una vuitena espècie, Australopithecus Deyiremeda. La primera de les espècies en ser descoberta va ser l’Australopitecus Africanus al 1924, més conegut com a “Nen de Taung”. Va ser descobert per Raymond Dart, un anatomista i antropòleg australià establert a Sud-àfrica. La importància del descobriment i de la nacionalitat de Dart no recau en l’espècie trobada, sinó en el context del moment. Els Africanus van ser dels últims membres del gènere Australopitec i no mostraren cap característica única i fonamental per la nostra historia. Simplement foren una passa més entre els Australopitecs i els primers Homo. Taung desataca, i per això apareix en primer lloc, per ser qui canvià la història de la paleoantropologia. Ell fou la primera evidència que els humans venim d’Àfrica, que tenim relacions anatòmiques amb els grans simis actuals i que el bipedisme va aparèixer abans que la gran capacitat cerebral (l’Africanus tenia un cervell de només 442cc). Això últim se sap per la presencia del foramen magnum, una obertura en la zona occipital del crani que permet el pas del bulb raquidi cap a la columna i, per tant, la posició recte en el bipedisme. En aquella època Taung tenia un rival, l’Home de Piltdown. Els científics anglesos varen creure que unes restes trobades a Anglaterra eren la baula perduda de l’evolució humana. Que al 1868 a França es trobessin restes d’Homo Sapiens (el Cromanyó) i a Alemanya al 1856 el primer Neandertal (reconegut com a tal), ficà als anglesos en una posició incòmode. Els grans enemics tenien el seu home primitiu i ells no. Solució, falsificar unes restes i mostrà al 1912 que Anglaterra tenia el Eoanthropus Dawsonii. Que al 1924 un Australià trobés a Àfrica unes restes que anaven en contra de l’avantpassat britànic, no va caure gens bé. No va ser fins més de 20 anys després que s’acceptà a Taung com a origen de la humanitat i a Piltdown com a frau, barreja d’humà i orangutan.

El primer dels Australopitecs va ser l’Anamensis, perquè encara mantenia certes adaptacions arborícoles i uns canins més grans. Va ser trobat a Kenya al 1994. No obstant, l’Australipitec més conegut és l’Afarensis. Al 1974 l’equip de Donald Johanson trobà a Hadar, en la vall de Afar (Etiòpia), gran part d’un esquelet d’una femella de fa 3,2 milions d’anys. Era la nostra àvia, la Lucy (fig 1). Se la coneix així perquè quan van descobrir-la els científics escoltaven “Lucy in the Sky with Diamonds”; sort que “Los del Rio” encara no eren famosos. Posteriorment s’han trobat restes d’Afarensis a altres llocs d’Àfrica: Tanzània, Txad i Sud-àfrica. Es creu que els Afarensis visqueren fa entre 4 i 3 milions d’anys en un entorn de boscos dispersos, vegetació baixa, praderies i sabanes. Els trets anatòmics d’aquesta espècie indiquen que era bípede (encara que no caminava tan recte com nosaltres, tenia força habilitat en els arbres), omnívor, amb un volum cranial de 404cc (no més gran que una llauna de Coca-Cola) i amb un gran dimorfisme sexual, sent molt més grans els mascles. Lucy és tan famosa que qualsevol museu de ciències naturals que es vulgui considerar com a tal ha de tenir una reproducció seva (fig 2). Fins i tot Google va dedicar un doodle a Lucy: https://www.google.com/doodles/41st-anniversary-of-the-discovery-of-lucy.

Figura 1: Esquelet recuperat de la Lucy. Wikipedia, autor: Museum national d'histoire naturelle, Paris.

 Figura 2: Reproducció de la Lucy a CosmoCaixa Barcelona (CC – Wikipedia).

Malgrat tota aquesta evidència, els Aferensis tampoc es salven de la controvèrsia. Per la forma de la pelvis, es creu que caminaven drets, però sense gaire traça. No obstant, s’han trobat petjades fossilitzades de fa 3,5ma a prop d’un jaciment d’Afarensis amb un caminar clarament recte i dret. Vol dir això que els ossos enganyen? O són d’una altre espècie? Tenia veïns la Lucy?

Finalment, ens trobem amb l’Australipothecus Garhi de fa 2.5ma. És una espècie encara força desconeguda. Se sap que tenia el cervell un xic més gran els altres Australopitecs, de 450cc, una estructura òssia lleugerament més semblant a humans que a ximpanzés, però uns canins i premolars més grans que els seus antics companys. A més d’una cresta sagital pronunciada, era l’avantpassat més “rocker”.

He escrit “finalment” en el paràgraf anterior? Si heu estat atents a l’inici he comentat que hi havia 6 especies d’Australipitecs, però només hem vist 4. Les altres dues són molt polèmiques i prefereixo explicar-les a part. La comunitat científica no és posa d’acord i prefereixo que vosaltres decidiu si pertanyen al gènere Australopitec o al més modern Homo. Estem parlant dels Habilis i Rudolfensis de 2,4 a 1.6ma. Per facilitar la lectura els considerem iguals, però es pot dir que l’Habilis és un xic més petit i el Rudolfensis més robust i gran. Aquests dos es podrien considerar del gènere Homo perquè tenen el cervell molt més grans que els Australopitecs, entre 500 i 775cc (en funció del fòssil), les dents petites i el crani més arrodonit. A més, s’han trobat eines a prop dels jaciments on s’han descobert els esquelets, així que es de suposar que són seves, però ningú ho pot assegurar. Per altra banda, es podrien considerar Australopitecs perquè el cervell és molt més petit que l’Homo Ergaster, el primer dels 100% Homo amb una capacitat de 800cc. A més, els Habilis/Rudolfensis tenien un marcat dimorfisme sexual i uns braços i cames més similars als simis que als humans. Per tant, en què quedem? Digueu-li com vulgueu, per mi és la baula perduda entre un gènere i un altre; si més no, per les dates estan a mig camí. En la figura 3 veureu clarament lo difícil de classificar les especies.

Figura 3. El primer crani correspon a un Autralopithecus Africanus (conegut com a Mrs Ples), els dos següent a un Rudolfensis i a un Habilis, i per últim un Ergaster. Els dels mig van més cap a l’esquerra o cap a la dreta? Totes les imatges de Wikipedia (CC).

Hem parlat que un dels criteris de classificació de Habilis i Rudolfensis era la fabricació d’eines. Principalment es tracta de picar dos tipus de pedra entre si, una de dura i una altra de més mal·leable, per aconseguir puntes afilades per tallar (fig. 4). Deixant de banda la tècnica, per mi el que em sembla més rellevant i cabdal per l’evolució humana és la transmissió cultural en l’elaboració i perfeccionament d’eines. S’ha vist que les eines d’un jaciment són lleugerament diferents a les d’un altre, però iguals entre si. Això vol dir que la invenció d’eines va ocorre més o menys a la vegada en diversos llocs i que cada grup d’individus les feia igual, explicant-se els coneixements entre els membres del grup. Senyores i senyors, neix el primer producte de la cultura. Però tornant a la classificació de les espècies d’homínids, pensar que els Habilis i Rudolfensis són Homo pel fet que facin eines implica dues suposicions: 1) que els Australopitecs no eren capaços de fer-ne, i 2) que els primers enginyers havien de ser Habilis i Rudolfensis. Això segon és complicat. Està clar que Ergaster elaborava eines, però l’Ergaster és de fa 1,8ma, mentre que les primer pedres tallades daten de fa 2,5ma. En aquella època convivien fins a 6 especies a la vegada, per tant, assumir que el primer va ser l’Habilis és arriscat. A més, només s’han conservat les eines de pedra, les elaborades amb material biodegradable, com fetes amb fustes no. ¿Vol dir que no podrien usar eines de fusta abans d’eines de pedra? No se sap. A més, en un estudi de 2015 es planteja la hipòtesis que els Australopitecus Africanus, degut a la morfologia dels ossos de la mà, eren capaços de fer servir eines de pedra. El primer supòsit és encara és més controvertit. Per exemple, els Ximpanzés (però no els Bonobos), que podrien ser similars als Australopitecs, usen eines per aconseguir aliment com tèrmits o partir nous. El problema recau en... són eines o simplement objectes? En altres paraules, un objecte per ser considerat eina ha d’estar manipulat i ser elaborat? Un altre exemple són els dofins que usen esponges per buscar menjar entre les roques i no fer-se mal. Per tant, i com ja he dit altres vegades, els humans no som tant únics com ens pensem. Considerar a una espècie com a Homo pel fet d’usar eines... Cuidao Cuidao.

Figura 4: Exemples d’eines ja preparades amb un nucli arrodonit i unes vores tallants. Imatge de Wikipedia (CC).

Fins aquí hem vist el nostre llinatge, els nostres avantpassats. Un parell més de gèneres varen conviure amb nosaltres, però és van extingir sense evolucionar. El primer d’ells són els Paranthropus, “paral·lel a l’home”. Grosso Modo eren homínids amb uns queixals molt més grans i un gran aparell masticatori. Així, se suposa que la seva dieta estava basada en arrels, llavors, fruits secs, etc., però també podrien menjar carn. Varen existir entre 2,5 i 1,1ma i s’han trobat tres especies, de més antiga a més moderna i de menys a més especialitzada (i robusta). Tenim el Aethiopicus, el Robustos i el Boisei (fig 5). També varem conviure amb el Kenyanthropus Platyops, “home de Kenya”. Es té molt poca informació. Se sap que va viure entre 3,5 i 3,2ma i que té característiques de Australipitec i de Paranthropus.

Figura 5: Paranthropus Boisei, fixeu-vos amb els maxil·lars, enormes. Font, Wikipedia (CC).

En el Pleistocè inferior, fa aproximadament 1.8ma, en ple paleolític (“pedra antiga”) apareixen el que segur són els primers del nostre gènere, els Homo Ergaster (“home que treballa”) (fig. 6). Aquests homínids tenien un cervell d’uns 800cc, dents més petites, eren alts (s’ha calculat que podrien arribar al metre noranta), amb unes cames llargues i braços curts, que indiquen que només es movia pel terra a dues cames de manera eficient, i amb poc dimorfisme sexual. En altres paraules, que va ser el primer que es podia identificar com a esser humà. Amb ell la indústria no només es consolida, sinó que també millora; permeten la caça d’animals cada cop més grans i altres aplicacions menys romàntiques com tallar l’escorça dels arbres, cavar, etc. L’Ergaster destaca, sobretot, per ser el primer en controlar el foc. S’han trobat en diversos jaciments ossos carbonitzats així com restes de fogueres i cendres. El foc va ser clau per cuinar la carn (en la darrera part de la història veurem perquè), protegir-se dels depredadors i escalfar-se.

Figura 6: Reproducció del NYC – AMNH sobre el Homo Ergaster. Foto de Wally Gobetz (CC).

Ergaster s’aventurà explorar el món gràcies a les oscil·lacions climàtiques que feien disminuir o augmentar els nivells dels mars i connectar o separar continents. Aquesta distància i aïllament farà aparèixer noves especies. Començà la cursa pel domini de tota la terra.

Fonts consultades i per saber-ne més:

Boyd, R., Silk, J.B. (2004). Cómo evolucionaron los humanos. Ariel Ciencia.

Finlayson, C. (2005). Biogeography and evolution of the genus Homo. TRENDS in Ecology and Evolution, 20, 457-463.

Haile-Selassie, Y., et al. (2015). New species from Ethiopia further expands Middle Pliocene hominin diversity. Nature, 521, 483-488.

Skinner, M.M.; et al. (2015). Human-like hand use in Australopithecus Africanus. Science, 347, 395-399.

Wood, B. and Collard, M. (1999). The Human Genus, Science, 284, 65-71.

Home de Piltdown:

http://www.nationalgeographic.com.es/articulo/historia/actualidad/7879/hombre_piltdown_uno_los_mayores_fraudes_cientificos-imagen_0.html#gallery-0

http://www.nhm.ac.uk/our-science/departments-and-staff/library-and-archives/collections/piltdown-man.html

https://www.youtube.com/watch?v=2dTDjssgwW8 (humor)

Lucy and co:

http://www.sciencemag.org/news/2015/05/new-human-ancestor-was-lucy-s-cousin-and-neighbor

http://www.sciencemag.org/news/2013/09/scienceshot-lucys-svelte-look

Webs d’interès general:

http://www.portalciencia.net/antro.html

http://humanorigins.si.edu/evidence/human-family-tree

http://www.columbia.edu/itc/anthropology/v1007/2002projects/web/australopithecus/austro.html

https://www.youtube.com/watch?v=n9HnFwChrZo

19. La més gran de les històries (65 - 4,5 milions d’anys)

A long time ago, in a galaxy far far away...

Toumaï, (fig. 1), un jove simi, explora el terra del seu bosc natal a la recerca de menjar. Cada cop plou menys i fa més fred. L’abundant selva humida, en el futur Txad, està perdent frondositat a marxes forçades. Ell no ho sap, però aquesta primera incursió a dues cames pel sota bosc és un petit pas pels Sahelanthropus Tchadensis, un gran pas per la humanitat. La terra era molt diferent fa uns 6,5 milions d’anys.

Figura 1. Crani i interpretació de Toumaï (Sahelanthropus Tchadensis). Foto de nutcrackerman.com

Orrorin té el cor dividit. Una nova forma de vida, amb molt de sol, herbes altes i pocs arbres s’està imposant. Nous veïns venen de llocs llunys. Les àgils impales atreuen als depredadors, fent de la sabana un lloc hostil. Malgrat que el seu estimat bosc comença a desaparèixer, els sempre sorollosos còlobs s’aferren als arbres d’una Kenia en constant canvi. Els Orrorin Tugenesis han de prendre una decisió que canviarà, per sempre, la historia del nostre planeta aquell matí de fa uns 5,9 milions d’anys.

Ardi, una mare d’Ardipithecus Ramidus, alimenta als seus fills amb arrels de la cop més seca Etiòpia de fa 4,5 milions d’anys. L’adaptació ha estat llarga, però la nova dentició permet a aquests simis bípedes menjar des de la dolça, però escassa fruita, fins a les dures arrels en temps de sequera. Els seus avantpassats, els Ardipithecus Kadabba, si ho tingueren més complicat, amb unes dents més primitives; com ho demostren uns canins més llargs, en un clima que canvià bruscament.

Els nostres tres protagonistes es consideren l’origen de l’home, els nostres re-re-re-rebesavis. Tenen detractors i simpatitzants per igual, però la veritat és que poc importa. Qui va guanyar? Qui es va extingir? Qui va evolucionar? En una escala de milions d’anys aquestes preguntes són irrellevants. L’element clau és que aquestes especies foren les primeres en passar d’una vida arborícola a una vida bípeda a la sabana. Patiren un canvi climàtic farà uns 7 milions d’anys, al final del Miocè, que trastocà la vida a la terra (vegeu la taula 1, com a guia pels períodes temporals terrestres). Les temperatures baixaren, la pluja disminuí i la selva deixà pas a la sabana. Aquest tipus de clima es mantingué durant el Pliocè, encara que les temperatures eren entre 2-3º més elevades que les actuals. I sense 4x4 circulant per les ciutats, però això ja és un altre debat. La importància de Toumaï, Orrorin i Ardi també rau en que estigueren relacionats en la separació del llinatge entre els humans i els grans primats (ximpanzés, bonobos i goril·les); però encara no se sap del cert si foren els primers del llinatge humà o els darreres ancestres comuns. El que és segur que els humans no venim dels actuals grans simis, sinó que tot dos llinatges provenim d’un ancestre comú que ens separà farà uns milions d’anys.

Taula 1: Períodes temporal terrestres des de 66 milions d’anys. Font, Wikipedia.

Estareu d’acord en mi que estem vivint el regnat dels mamífers, sent els humans els reis (o millor dit els dictadors). Hollywood ja s’ha encarregat de recordar-nos, normalment amb força errors, que fins fa 65 milions d’anys els reis eren uns sauròpodes els que governaren la terra, segurament amb menys mà de ferro que nosaltres. El ja indiscutible meteorit que caigué en el Yucatán generà la nit perpetua i despertà terratrèmols i volcans. Gran part de la vida vegetal morí. Sense la base de la cadena tròfica els gran dinosaures desaparegueren, no tots però. Com podeu veure en la figura 2 estem envoltats dels néts del T-Rex. Però quan Déu tanca una porta obra una finestra; començà l’era dels mamífers.

Figura 2. Les potes dels ocells no podeu ocultar un passat reptilià. Foto de Ikon (CC). https://pixabay.com/es/paloma-palomas-aves-viva-solo-ave-201810/

Al final de la era Mesozoica, al final de cretaci, ja havien aparegut els primers mamífers placentaris i marsupials, que parien cries vives. Eren animals petits, que menjaven insectes i llavors no més grans que els ratolins, es podria dir que similars a les tupaies (fig. 3). Precisament va ser això el que els va permetre sobreviure a la extinció de fa 65ma, necessitaven poc aliment i suportaren el desastre del meteorit, mentre els grans dinosaures morien de fam. Aquesta situació, unida a variacions climàtiques i a l’aïllament dels continents, el que es coneix com a deriva continental, afavorí l’aparició de nous nínxols ecològics i, en conseqüència, la diversificació dels mamífers. En general, els darrers 65 milions d’anys el planeta s’ha anat refredant, però durant aquests anys han hagut variacions. La més important per a nosaltres va ser l’escalfament durant la època eocena (de la era cenozoica i període paleogen. Fa entre 55 i 34 milions d’anys), el que es coneix com a “màxim tèrmic del Paleocè-Eocè”. Això va fer que les plantes gimnospermes (com es pins) perdessin terreny a favor de les angiospermes (arbres amb flor i fruit), creant un entorn tropical. Per aprofitar aquest nou espai aparegueren els primers prosimis amb mans i peus prènsils, ungles en comptes d’urpes, potencia en les potes del darrera, ulls frontals i cervell relativament gran. Aquest nous éssers eren els adàpids i els omòmids, els avis dels actuals lèmurs i tarsers respectivament (fig. 4 i 5).

Figura 3: Tupaia, similar als primers mamífers. Foto de J. Maughn (CC): https://www.flickr.com/photos/jmaughn/

Figura 4: Lèmur de Cua Anellada (Lemur Catta) a “La Vallée des Singes”. Foto de Jaume F. Lalanza (CC):

https://www.flickr.com/photos/jaumefl/albums/72157645894140977

Figura 5: Tarser (Tarsius Tarsier). Foto de Billy Wirawan (CC): https://www.flickr.com/photos/bly_wirawan/

Els adàpids i els omòmids estaven feliços fins que la temperatura tornà a baixar durant la època oligocena (34 al 28 milions d’anys) degut a les noves corrents marítimes per la deriva continental. Així, mentre que Àfrica i Amèrica del Sud segueren sent tropicals, Amèrica del Nord i Europa es transformaren en boscos caducifolis amb arbres de grans fulles. Aparegueren uns nous éssers, similars als simis del Nou Món (fig. 6) (els d’Amèrica del Sud, els Platirrins) amb les dents més esmolades per tallar les fulles i menjar insectes. ¿Aquests nous ésser són fruit de l’evolució dels adàpids i/o omòmids o provenen d’uns tercers? És un dels molts misteris que encara queden per descobrir. En aquest període hi ha un altre misteri, fins i tot més important que l’anterior. ¿Com van arribar d’Àfrica (lloc originari) a Amèrica del Sud? Per Amèrica del Nord no es creu per una manca de registre fòssil a EEUU i Canadà i, cal recordar, que Àfrica i Amèrica del Sud es separaren fa 100 milions d’anys i que la distancia en aquella època era d’uns 3.000km. Una segona hipòtesis és la convergència genètica, que descriu una evolució independent però amb resultats similars com les ales d’ocells i les ales ratpenats. En el cas dels micos, però, és molt difícil de creure, perquè la convergència és molt i molt similar; massa casualitat, no trobeu? Així que la resposta més acceptada és també la més esbojarrada. Els micos van anar d’Àfrica a Amèrica del Sud en vaixell. Quan dic vaixell vull dir rai de troncs i plantes, i trigaren milers d’anys en arribar, no va ser una cosa ràpida. Segurament fou accidental, molts intents i molta sort. No obstant, no són els únics primats que haurien navegat grans distàncies per colonitzar nous mons en embarcacions de dubtosa seguretat. El noruec Thor Heyerdahi defensà i demostrà ell mateix que la Polinèsia va ser colonitzada des d’Amèrica dels Sud per les tribus pre-inques i inques, navegant amb rais de fusta des de l’actual Perú fins a la Polinèsia. Malgrat que tècnicament fou possible, avui en dia no està provat que la Polinèsia estigues colonitzada per les tribus pre-colombines.

Figura 6: Mona Aranya Negra (Ateles Paniscus) a “La Vallée des Singes”. Foto de Jaume F. Lalanza (CC).

Finalment, recordeu que Toumaï, Orrorin i Ardi eren fills d’un canvi climàtic extrem? Doncs aquest canvi va començar durant el Miocè, entre fa 23 i 5 milions d’anys. En aquest període van aparèixer els primers homínids com a tal, del gènere proconsul (fig. 7). Es consideren els primers homínids perquè: no tenien cua, ulls frontals, musell curt i colze similar al nostre; a més, un cervell més gran en comparació al que tocaria pel pes corporal. Actualment el més similar al proconsul és el Gibó (fig. 8). Els proconsuls no només governaren a Àfrica; també és trobaren homínids ancestrals a Europa i al sud d’Àsia. Se suposa que els primers homínids varen sortir d’Àfrica per arribar a Europa i Àsia a través del Mediterrani, que en aquella època estava sec, i per la unió entre Àfrica i Àsia. Especial atenció és mereix en Pau, un dels pocs homínids del Miocè que es trobà a Europa. Els únics restes fòssils coneguts de l’espècie Pierolapithecus Catalaunicus (trobats als Hostalets de Pierola) (fig. 9) I també en Jordi, el primer català!!!! Un Dryopithecus Laietanus trobat a Sabadell (fig. 10).

Figura 7: Proconsul, el primer de la família dels homínids. Font Wikipedia, foto de Nobu Tamura (CC).

Figura 8: Gibó (Hylobatidae) el parent actual més proper al Proconsul. A “La Vallée des Singes”. Foto de Jaume F. Lalanza (CC).

Figura 9: Representació del Pierolapithecus Catalaunicus a l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell. 

Figura 10: Representació de Dryopithecus Laietanus a l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell.

Ara ja sabem d’on venen en Toumaï, l’Orrorin i l’Ardi, no obstant, falta un petit detall per entendre la seva rellevància. Com heu pogut veure els canvis climàtics han estat de vital importància i han anat oscil·lant al llargs de milers d’anys. No obstant, fins l’aparició dels nostres protagonistes no havien estat prou intensos com per passar dels arbres a la sabana; d’arborícoles a bípedes. Hi ha un fet geològic que explica un canvi tan radical, la formació de la vall del Rift. És una fractura geològica, provocada per l’elevada activació tectònica, que va des del Mar Roig fins a Moçambic, dividint Àfrica entre la seva tropical humida de l’interior i la costa seca, el que es coneix com a “ombra de pluja”, degut a que les muntanyes impedeixen el pas dels núvols i del vent. Això provocà un aïllament dels homínids i un canvi radical del clima, fent-lo més sec i apareixent la sabana. Per això mateix, els boscos desaparegueren i els nostres protagonistes hagueren de baixar dels arbres per buscar nous nínxols ecològics.

Toumaï, l’Orrorin i l’Ardi tenien una característica que els feia únics: el bipedisme. Caminar sobre dues potes és una característica humana i marcà el devenir de la nostra espècie. És la primera de les adaptacions que ens ha permès arribar fins a on hem arribat. Al caminar drets els primers homínids tingueren menys calor. La Sabana és un lloc dur, àrid i calorós. El sol no dóna treva i si no hi ha arbres que facin fruits tampoc hi ha per donar ombra. Al caminar drets, s’exposava menys superfície al sol i es rebia més aire, el que permetia una major refrigeració, necessària per moure’s per la sabana (fig. 11). A més, permet tenir les mans lliures. En un inici no era gaire rellevant, però en un futur serà de vital importància per transportar eines i materials. Finalment, permetia tenir una visió més gran de l’entorn, útil per evitar depredadors, però també buscar menjar.

Figura 11: Avantatge tèrmic d’anar a dues en comparació a quatre potes. Obtingut de: Boyd, R., Silk, J.B. (2004). Cómo evolucionaron los humanos. Ariel Ciencia.

I ara ve la Lucy, sé que tots l’estàveu esperant...

Per saber-ne més:

Per facilitar la lectura no he indicat les referències consultades en el text, ho faig ara:

-      Boyd, R., Silk, J.B. (2004). Cómo evolucionaron los humanos. Ariel Ciencia.

-      Brunet, M., et al. (2002). A new hominid from the Upper Miocene of Chad, Central Africa. Nature, 418, 145-151.

-      Moyà-Solà, S., et al. (2004). Pierolapithecus catalaunicus, a New Middle Miocene Great Ape from Spain. Science, 306, 1339-1344.

-  Stanford, C.B. (2012). Chimpanzees and the Behavior of Ardipithecus ramidus. Annu. Rev. Anthropol., 41, 139–149.

Sense oblidar grans sèries documentals:

-      La odisea de la Especie: https://www.youtube.com/watch?v=n9HnFwChrZo

-      Caminando entre Bestias (anglès): https://www.youtube.com/watch?v=a1VtODwM-FM

-      Viajes Geológicos – El Valle del Rift: https://www.youtube.com/watch?v=nkkBvRXlNy8

Recordeu que no hi ha cap teoria 100% provada. He intentat ser conservador i fer un compendi del que està més acceptat. Això no vol dir, que una teoria minoritària pugui ser la correcte o que en cinc anys tot això canviï. 

18. La natura és bella

Cerqueu a google/imatges fotògrafs com “Sebastiao Salgado”, “Masao Yamamoto” o el català Joan de la Malla, sense deixar de visitar: http://migaleria-aefona.org/. No em digueu que la natura no fa obres d’art.

Si en l’escrit 12 parlàvem del “Green Exercise” i en el 16 “De la bellesa”, perquè no agrupar-los? En neurociència una nova línia d’investigació en salut preventiva s’està imposant, la importància de veure verd, el que es coneix com a “Green Space” (espai verd). A més, tenim aquí a Barcelona el grup de recerca més important a nivell mundial sobre això: http://www.creal.cat/creal/quisom/info_user.html?&idusuari=mnieuwenhuijsen Els estudis en “Green Space” es basen en trobar els beneficis que té el fet de contemplar espais naturals. No cal fer esport en ells, ni passejar els diumenges, ni fer picnics a la vora del mar, simplement mirar per la finestra. Pot semblar molt agosarat pensar que això pot tenir beneficis, però feu la següent reflexió. Perquè pegueu més per un hotel amb vistes al mar? o perquè preferiu la taula al costat de la finestra en un restaurant d’alta muntanya? Hi ha algú que prefereixi caminar per una avinguda transitada abans que per uns jardins japonesos? Si nosaltres per se ja escollim els entorns naturals, no creieu que potser hi ha una base neurocientífica que ho explica?

Avui en dia encara no hem trobat una base neurobiològica clara que expliqui perquè ens atrau la visió de la natura, però si hi ha una hipòtesis que considero certa. El primer Homo amb totes les característiques del gènere va aparèixer farà uns 1.9 milions d’anys, em refereixo a l’Ergaster, atès que a l’Habilis alguns científics el consideren Australopitec, però això ja és un altre compte de fades. Amb ell es podria dir que varen néixer els humans. Des del 1.897.984 aC (fixeu-vos lo insignificant que és Jesús en la escala evolutiva humana) fins el segle XVIII han passat molts i molts anys i moltes i moltes coses, però no gaires de rellevants per a l’espècie humana. En concret, ha ocorregut que hem passat de ser nòmades a sedentaris, a desenvolupar l’agricultura, l’escriptura, la navegació, etc. però sempre en entorns naturals. Ja sé que en l’antic Egipte el Caire podria tenir 500.000 habitants o Roma 100.000, però estem parlant que les gran metròpolis no eren gaire més grans que Sabadell o Terrassa (no se’m ofengui ningú); per tant, la immensa majoria de la població mundial vivia en pobles petits. Us deixo un link interessant sobre la mida de les ciutats antigues: https://es.wikipedia.org/wiki/Poblaci%C3%B3n_estimada_de_ciudades_hist%C3%B3ricas He obviat l’orient, però en la nostra cultura tan egocèntrica no tinc prou informació com per treure una conclusió clara. Què va passar al segle XVIII? Doncs la revolució industrial. Un tal Newcomen i posteriorment un tal Watt (anglesos havien de ser) varen inventar i perfeccionar la màquina de vapor, que canvià tota la societat. Els humans passaren de ser pagesos i ramaders a ser mà d’obra barata per a les grans fàbriques i empreses; deixant la pau i la tranquil·litat (i l’avorriment i la tradicionalitat) del camp, per la modernització i l’estrès de la ciutat (i l’anonimat i la llibertat).

Per tant, el que la natura triga quasi dos milions d’anys en evolucionar els humans ho trastoquen en 250 anys. És aquesta aberració temporal la que ha promogut molts avenços, però també molts mals de cap. La idea d’estar en contacte amb la natura és millorar la qualitat de vida de les persones escurçant aquesta diferencia evolutiva (natura vs modernitat). En altres paraules, si estem genèticament preparats per viure en el bosc, però vivim al carrer Mallorca, tindrem força problemes tant psicològics com fisiològics. Aleshores hem d’aconseguir portar el bosc al carrer Mallorca.

El primer estudi rellevant sobre aquesta idea es va dur a terme a la dècada dels 80s i es publicà a Science (Ulrich, 1984). L’autor, duent a terme un exhaustiu control de variables estranyes, incloent un doble cec, volia saber si tenir una finestra amb vistes al jardí en l’habitació d’un hospital afavoria la recuperació quirúrgica en comparació a una finestra amb vistes a una paret de maons. Evidentment, el fet de veure un jardinet no et recuperava abans (7,96 dies, condició vistes al jardí, vs. 8.7 dies d’ingrés en condició vistes a maons), però si feia que necessitessis menys dosis i potencia d’analgèsic, sobretot en els dies centrals, com es pot veure en la següent taula.

Dies, dosis i potencia dels analgèsics en funció de si veus un jardí o maons per la finestra.

A partir d’aquí s’ha anat ampliant la literatura sobre els beneficis del “green space”; no obstant, escara no hi ha una base sòlida i, fins i tot, resultats contradictoris. El principal problema és una manca d’estandardització en les mesures i els procediment. Sembla que les noves tecnologies, com el rastreig per GPS i les imatges per satèl·lit milloraran la precisió dels estudis. Encara i així, resumirem les principals troballes.

En una revisió del 2015 (Gascon et al., Int. J. Environ. Res. Public Heatlh) es trobà que està envoltats i poder accedir als espais verds redueix el risc de patir malalties mentals en adults. En un estudi en dones, veieren que la qualitat, definida com espais amples i serens, millora la vida mental de dones actives. També buscaren en població infantil, però els resultats foren totalment inconcloents. Afegiren 3 estudis sobre “blue space”, veure el mar, un llac, etc. i un fora positiu i els altres dos sense efectes.

També s’ha volgut estudiar com afecta el verd en les escoles i, en concret, sobre el desenvolupament cognitiu dels nens i les nenes, mesurat a través de la working memory (memòria de treball, similar a la RAM dels ordinadors). Els resultats al llarg de 12 mesos d’estudi trobaren una millora significativa en aquells infants envoltats de verd a l’escola i durant el camí a l’escola. No obstant, quan s’aplica el factor corrector de la contaminació, el “green space” només explica entre el 20-65% d’aquesta millora. Per tant, podem dir que tenir verd a l’escola és bo, no és pas dolent, però no sabem quant de bo és i, segurament, hi ha altres factors més importants. Es va mesurar l’índex de contaminació ambiental, perquè aquestes nenes i nens eren barcelonins i com la majoria de lectors sabeu, Barcelona destaca tristament pels seus nivells de pol·lució, fixeu-vos en aquesta foto real. A més, recordeu (escrit 12) que la contaminació té efectes negatius a nivell de sistema nerviós.

 Barcelona quan tenim anticicló, sense vent ni pluja. Veieu aquesta capa marró damunt la ciutat... merda!

Seguint amb els nens, em va agradar molt un estudi australià, perquè, a més de l’accés a parcs i espais verds, controlaren l’edat, el creixement, el gènere i el nivell econòmic. Els autors (Sanders et al., International Journal of Obesity, 2015) estudiaren més de 4.000 nens/es (en proporció fifty-fifty) i els hi feren un seguiment. En concret, varen mesurar el índex de massa corporal. Trobaren que el fet de tenir accés a zones verdes reduïa l’índex de massa corporal en els nens i aquest efecte augmentava a mesura que entraven en la pubertat. Aquest efecte es donava a partir de tenir accés, no depenia de la quantitat, com es pot veure en la figura, atès que un cop hi ha un 6% de verd els augments no són significatius. Lo important és la presencia, no la quantitat. Aquest efecte, però, no es veu en nenes. Això demostra, com sempre remarco, la importància de fer estudies en homes i dones, nenes i nens.

A l’esquerra els nens i la dreta les nenes. Com es pot veure, a partir de un 6% d’espai verd en la seva àrea, els nens augmenten menys el seu índex de massa corporal.

Finalment, i per tancar el cercle virtuós, recentment s’ha publicat una revisió que analitza els estudis que hagin valorat com l’accés i la densitat d’espais verds en entorns urbans afavoreix la pràctica d’exercici físic (Bancroft et al., Social Science & Medicine, 2015). Només es van seleccionar aquells estudis que analitzessin objectivament l’espai verd i la pràctica d’esport, amb podòmetres i acceleròmetres. En varen trobar 20, i malgrat que el verd no molesta, tampoc hi ha una gran evidencia a favor.  Les conclusions són que hi ha força varietat en edat i gènere, per variar, mai millor dit. I que no només has de mirar la proximitat del parc, sinó la mida i la qualitat.

Com heu pogut veure, poseu verd a la vostra vida: planteu uns geranis, aneu a la muntanya, passegeu els diumenges pels parc de la ciutat, visiteu parcs naturals... Encara no podem afirmar que sigui beneficiós, però tot arribarà i el que és segur és que no és perjudicial. Fem cas a la mare natura que és sabia. Si ens ha evolucionat per estar envoltats de verd i de blau, deixem el negre de l’asfalt de quan en quan.